23.1.07

El president efímer i el partit

El fracàs de Pasqual Maragall com a president de la Generalitat de Catalunya està molt vinculat al funcionament dels partits polítics al nostre país.
Maragall va ser un president sense poder, senzillament perquè no controlava el PSC. De fet, mai no va amagar les seves cartes: no era un home de partit. El 1997 va abandonar l’alcaldia de Barcelona reconeixent en públic que no se sentia avalat pel PSC barceloní.
Després de passar-se un any a Roma, el PSC li va demanar a Maragall que encapçalés la candidatura socialista a les eleccions autonòmiques de 1999. Era una decisió obligada, donada la dramàtica manca de candidats que es puguéssin enfrontar amb alguna possibilitat a l’invencible Jordi Pujol, que estava a punt de complir l’edat de 70 anys.
Amb la conjuntura a favor, Maragall va poder dissenyar una campanya a la seva mida. Va impulsar la plataforma de Ciutadans pel Canvi, que va facilitar la presència massiva de candidats independents a la llista socialista. També va intentar crear noves fórmules de finançament de la campanya electoral, amb els famosos sopars amb empresaris i les donacions transparents. La iniciativa, d’inspiració americana, no va tenir un èxit rotund, però probablement sigui un precedent del què haurà de ser la política catalana en el futur.
El gruix dels diners de la campanya electoral els va seguir posant el PSC, malgrat les distàncies marcades per Maragall. Era la cinquena campanya electoral (quatre municipals i una autonòmica) que el partit li pagava a Maragall.
Les eleccions de 1999 eren el moment dolç de Maragall. Però la derrota, amargada per la sensació de victòria que s’havia respirat en els primers compassos de la nit electoral, va debilitar profundament l’empenta del candidat.
Quan el 2003 fou investit President de la Generalitat amb els vots de PSC, ERC i IC-V, Maragall havia perdut pistonada. Durant dos anys i mig, l’ex alcalde va exercir el càrrec amb una debilitat insòlita, sense comptar amb el suport del seu propi partit, i amb uns socis de govern més pendents de defensar els seus interessos que de servir al país que governaven.
En una democràcia parlamentària, com la nostra, és una il·lusió pensar que es pot governar amb autoritat sense comptar amb un suport parlamentari majoritari, digui el què digui l’Estatut sobre les funcions del President de la Generalitat de Catalunya.
Crec que una de les grans virtuts de Maragall fou la voluntat d’apropar els partits polítics a la societat, i implicar la societat en els afers públics. L’error fou no embarcar el seu propi partit en aquesta aventura, i oblidar qui li havia pagat la campanya.
El final el coneixeu tots. De ben segur que el nou president no correrà la mateixa sort.

Imatge: elperiodico.com

Etiquetes de comentaris: , , , , ,