5.1.07

Zapatero a la cruïlla

En relació a l'actual president espanyol, existeixen dues visions profundament contraposades. Pregunteu-li a algú què pensa de Zapatero. Gairebé tothom us respondrà amb certa rotunditat, a favor o en contra. El més curiós és que, en els més de dos anys i mig de govern socialista, aquestes perspectives enfrontades pràcticament no s'han modificat.
Això no és necessàriament dolent. Ens trobem davant un president que va arribar al govern amb la insòlita idea de prendre decisions i de complir els seus compromisos amb els electors. A mi em segueix seduint el tarannà dialogant, amable i tranquil de Zapatero. M'agrada que aquest posat zen segueixi acompanyant-lo en les seves aparicions públiques, amb independència de que el vent bufi a favor o en contra.
Zapatero no és un governant populista. Això significa que els seus seguidors segueixen admirant-lo, encara que començin a veure'n certes imperfeccions, i els seus detractors es carreguen de raons dia a dia per a continuar menyspreant-lo.
Aquests darrers dies, però, amb la liquidació de la treva d'ETA, potser hagi arribat el moment clau de la legislatura per a Zapatero. Després de tot, la gran aposta personal del president era acabar amb la violència etarra, i l'inesperada bomba de Barajas ha posat en evidència un excés de confiança i una ingenuitat preocupants.
Caldrà veure què passa a partir d'ara. Ja hem sentit a dir moltes vegades que Zapatero té una flor al cul, i que quan pinten bastos la situació es capgira i l'espigat president acaba sortint-se amb la seva. Però el laberint etarra no és senzill, i no són pocs els governants que han caigut en el mateix parany.
Tinc la sensació, però, de que el desig d'una part important del batasunisme i del 99% de la societat basca d'acabar amb la violència és sincer, i m'aferro a aquesta esperança per a predir girs inesperats i feliços en els propers mesos.
Encara que ja sigui massa tard per als dos pobres equatorians que van perdre la vida al pàrquing de la T4. Quina consciència pot aguantar aquesta llosa?
Des d'una vessant més electoral, la gran sort de Zapatero és que aquest revés no podrà ser ben aprofitat per la oposició, senzillament perquè a Espanya no hi ha alternativa al govern actual. El PP encara no ha digerit la derrota del 14 de març de 2004, i manté un perfil excessivament allunyat del centre que l'aboca a desaprofitar sistemàticament les patinades del president i el seu govern.
De tota manera, millor que Zapatero no es refii de la debilitat del PP, perquè el seu marge d'error no és folgat. Tampoc no ha de deixar de ser ell mateix i pensar només en la reelecció. El president se l'ha de jugar, ha d'estar disposat a perdre, per finalment vèncer i convèncer.

Imatge: el-mundo.net

Etiquetes de comentaris: , , , ,

2 Comments:

At 16:49, Anonymous carlinhos said...

Mariano Rajoy, en una rueda de prensa celebrada en la sede de su partido tras esta entrevista, aseguró que no se ha ido de Moncloa "con una idea clara de por qué pasó lo que pasó, ni de qué quiere hacer el presidente del Gobierno".

YO NO SÉ SI UNO SE EXPLICA COMO EL CULO O EL OTRO SE HACE EL IDIOTA, PERO YA CANSAN

 
At 14:11, Anonymous Ferran said...

Article del Xavier Roig:

No sóc expert en negociacions de pau, però des d'un bon començament he manifestat que les negociacions amb ETA no podien acabar bé -el meus amics i coneguts m'ho han sentit dir i, a més, ho vaig insinuar a l'article publicat aquí el dia 24 de novembre titulat Barrut-. El meu punt de vista sobre aquest afer és resultat de la més absoluta de les perplexitats ingènues: la que prové del contribuent que observa amb atenció com es comporten aquells que haurien de ser servidors públics.

Des del principi del seu mandat tinc la convicció que l'inquilí de la Moncloa no reuneix les condicions per construir res tangible. No és amic dels resultats precisos fruits d'un acte de responsabilitat concret -va arribar al poder per sort, i es pensa que la casualitat és una tècnica-. És un nacionalpopulista, el típic producte de verbositat inflamada que massa sovint destil·la l'Espanya tradicional. Ja els vaig dir que a Llatinoamèrica tenen el Chávez (subproducte secular de l'Espanya fatxenda), mentre que a Europa tenim el Zapatero. Les seves activitats han estat permanentment més orientades a acorralar el PP, a enlluernar el populatxo demagog i minories que creen opinió progre, que no pas a governar: no posar-se dret al pas de la bandera dels Estats Units, aprovar una llei de matrimoni entre homosexuals (i el consegüent aberrant dret d'adopció), fer una llei d'assistència (sense dotació pressupostària!), retirar les forces de l'Iraq de manera impresentable, aprovar d'una llei de la memòria històrica absolutament demagoga, regularitzar estrangers de forma salvatge, etc.

Davant de tanta frivolitat, els catalans semblem ser els més babaus. En Bush és un animal, però no és pas tonto i el va calar el primer dia. Els de la Unió Europea també el van veure venir, i ja li han cridat l'alto diversos cops. Nosaltres, res de res. I amb ETA i el problema basc, el senyor Zapatero ha ensopegat. Ha comès errors propis d'aquell que acumula un superàvit de confiança -alimentat, en part, pel pragmatisme català-. L'han enxampat, com al típic triler refiat que pensa que pot estar entabanant tothom indefinidament.

L'experiència demostra que aquest home no coneix el significat del mot negociar. Com ho ha de saber si aquesta és una activitat que no ha desplegat mai? Ha manipulat, enredat, emmerdat, falsificat, aprofitat, mentit... Activitats que res tenen a veure amb negociar. Negociar (i ara parla un negociador econòmic) vol dir arribar a situacions en què cap de les dues parts se sent estafada. Per tant, cap de les dues parts s'ha de sentir triomfadora. Totes dues parts han d'arribar a un punt de trobada comú mullant-se i tornant a casa amb la desagradable missió d'explicar als propis que tot el que ells pretenien no s'obtindrà. M'imagino que negociar amb ETA no vol dir només que es belluguin els terroristes, per molt il·legals que siguin. Quan un negocia, ha d'estar disposat a alguna cosa més que parlotejar -activitat predilecta del líder del PSOE-. Si un xerra i xerra i res no es belluga, els de l'altra banda de la taula s'aixequen i se'n van. Suposo que quan, per afegitó, les negociacions són amb gent acostumada a matar, el tema encara esdevé més cru. L'única noció que tinc d'aquest tipus de gent prové de les pel·lícules de la Màfia: si els assassins detecten que vas de farol, s'impacienten i la situació esdevé compromesa. Per si tot l'afer no és prou enrevessat, afegim-li que, en algun moment, calia parlar de referèndum. Ja veuen que l'escenari esdevenia al·lucinant, impossible.

En resum, no sóc especialista a negociar amb assassins, però si algú creia que amb els elements disponibles s'arribaria a algun lloc, permetin-me que el tracti d'il·lús. Comparar aquest procés amb el d'Irlanda del Nord és estúpid. Per a un projecte d'aquesta envergadura cal una visió i unes complicitats que l'Espanya eterna encara no permet. Però, per sobre de tot, cal l'esforç d'un home d'Estat. No pas d'un saltimbanqui.

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home