Zapatero a la cruïlla

En relació a l'actual president espanyol, existeixen dues visions profundament contraposades. Pregunteu-li a algú què pensa de Zapatero. Gairebé tothom us respondrà amb certa rotunditat, a favor o en contra. El més curiós és que, en els més de dos anys i mig de govern socialista, aquestes perspectives enfrontades pràcticament no s'han modificat.
Això no és necessàriament dolent. Ens trobem davant un president que va arribar al govern amb la insòlita idea de prendre decisions i de complir els seus compromisos amb els electors. A mi em segueix seduint el tarannà dialogant, amable i tranquil de Zapatero. M'agrada que aquest posat zen segueixi acompanyant-lo en les seves aparicions públiques, amb independència de que el vent bufi a favor o en contra.
Zapatero no és un governant populista. Això significa que els seus seguidors segueixen admirant-lo, encara que començin a veure'n certes imperfeccions, i els seus detractors es carreguen de raons dia a dia per a continuar menyspreant-lo.
Aquests darrers dies, però, amb la liquidació de la treva d'ETA, potser hagi arribat el moment clau de la legislatura per a Zapatero. Després de tot, la gran aposta personal del president era acabar amb la violència etarra, i l'inesperada bomba de Barajas ha posat en evidència un excés de confiança i una ingenuitat preocupants.
Caldrà veure què passa a partir d'ara. Ja hem sentit a dir moltes vegades que Zapatero té una flor al cul, i que quan pinten bastos la situació es capgira i l'espigat president acaba sortint-se amb la seva. Però el laberint etarra no és senzill, i no són pocs els governants que han caigut en el mateix parany.
Tinc la sensació, però, de que el desig d'una part important del batasunisme i del 99% de la societat basca d'acabar amb la violència és sincer, i m'aferro a aquesta esperança per a predir girs inesperats i feliços en els propers mesos.
Encara que ja sigui massa tard per als dos pobres equatorians que van perdre la vida al pàrquing de la T4. Quina consciència pot aguantar aquesta llosa?
Des d'una vessant més electoral, la gran sort de Zapatero és que aquest revés no podrà ser ben aprofitat per la oposició, senzillament perquè a Espanya no hi ha alternativa al govern actual. El PP encara no ha digerit la derrota del 14 de març de 2004, i manté un perfil excessivament allunyat del centre que l'aboca a desaprofitar sistemàticament les patinades del president i el seu govern.
De tota manera, millor que Zapatero no es refii de la debilitat del PP, perquè el seu marge d'error no és folgat. Tampoc no ha de deixar de ser ell mateix i pensar només en la reelecció. El president se l'ha de jugar, ha d'estar disposat a perdre, per finalment vèncer i convèncer.

Imatge: el-mundo.net