Dones

Catalunya no pot presumir del protagonisme de les seves dones en els àmbits polític i empresarial.

La propera primavera sabrem si Ségolène Royal esdevé la primera dona en presidir la República francesa. Es dona la circumstància que la presidència de França és la més antiga d'Europa (el primer president francès fou el nebot de Napoléon I, Louis-Napoleón Bonaparte, proclamat el 1848).
Els altres dos grans Estats de l'Europa Occidental, Alemanya i el Regne Unit, ja saben el què és tenir una dona al capdavant del seu govern. La socialista Ségolène és, ara com ara, la favorita per a imposar-se a les eleccions de 2007.
Des de 2005, Alemanya té una presidenta al front del seu executiu, Angela Merkel, que també ha estat la primera dona en ocupar aquesta posició (Alemanya compta amb la figura del president des de 1919). Finalment, convé recordar a Margaret Thatcher, primera ministra del govern britànic entre 1979 i 1990. Aquesta política conservadora va ser la primera dona en ocupar un càrrec que havia nascut el 1721, quan Lord Robert Walpole va ser designat Primer Lord del Tresor. El mandat de Thatcher fou molt llarg, va ser exercit amb gran autoritat i no va deixar indiferent. És probable que no hi hagi hagut a Europa una dona amb el poder polític que la Dama de Ferro va exercir en el seu moment.
Podria extendre'm als països escandinaus, on la figura de l'home comença a figurar als catàlegs d'espècies polítiques en extinció, fer esment del poder que algunes dones ostenten o han ostentat a diversos països asiàtics importants, enumerar el paper creixent de la dona africana als governs locals del continent més castigat del món, o fins i tot recordar la recent victòria de Michelle Bachelet a les eleccions presidencials de Xile.
Subratllo els casos d'Alemanya, França i el Regne Unit, per posar exemples d'Estats poderosos que han confiat a dones la delicada tasca de dirigir un país. Un pas de normalitat que encara no han donat altres països tan importants com els EEUU, Japó i Itàlia, per exemple. I que tampoc ha donat Espanya, ni Catalunya, ni tant sols la ciutat de Barcelona.
Fa unes setmanes assenyalava que només quatre dels quinze membres de l'actual govern català són dones. Iniciativa, el partit que suposadament defensa amb més determinació les polítiques d'igualtat de gènere, no ha nomentat cap dona com a consellera o alt càrrec als departaments que ocupa (Interior i Relacions Institucionals, i Medi Ambient i Habitatge). Quina hipocresia!
A vegades he mostrat els meus dubtes sobre les lleis de paritat, o sobre la conveniència de portar les polítiques d'igualtat fins a posicions extremistes. Després de tot, crec que les dones acabaran ocupant l'espai que mereixen a la presa de decisons, en els sectors públic i privat. És a dir, que acabaran manant a Catalunya, i que estem aplaçant absurdament la caiguda d'una fruita madura.
També em molesten altres coses encara més importants. Com per exemple constatar que, a Catalunya, en la majoria dels casos, un home i una dona segueixen sense sobrar el mateix per fer la mateixa feina.
Veritablement Catalunya és un país curiós. La concepció que tenim els catalans del nostre poble està a anys llum de la realitat. Molt més grisa aquesta, i amb incomptables deutes pendents. I, sobretot, amb una preocupant manca de valentia i esperit per part dels grans decisors.

Imatge: typepad.com