La batalla perduda de Maragall

La regeneració de la democràcia a Catalunya era la gran aposta política de Pasqual Maragall. Però no se'n va sortir.
El 1997, va abandonar l'alcaldia de Barcelona denunciant la manca de recolzament del PSC barceloní. Maragall no era un home de partit, sempre havia estat vist amb recel per amplis sectors del PSC, i sovint havia manifestat la necessitat de donar les passes necessàries per a apropar la política a la societat.
Com a principal actiu del socialisme català que era en aquella època, Maragall només va tenir temps de prendre's un any sabàtic (a Roma).
El 1999 va presentar-se a les eleccions al Parlament i va crear Ciutadans pel Canvi (CpC), una fòrmula que va permetre incorporar a la llista del PSC una xifra espectacular de candidats independents.
Aquella fou una campanya fresca, la millor segons reconeix el propi Maragall. Però el resultat no va ser satisfactori, i Jordi Pujol va guanyar aquelles eleccions per sisena vegada consecutiva.
És probable que aquell fos el moment dolç de Maragall per a presidir Catalunya. Per edat (58), per empenta, i pel poder que en aquell moment tenia davant un PSC entregat que va donar via lliure a la "fusió" amb CpC.
La gestió imaginativa que el PSC-CpC va fer des de l'oposició entre 1999 i 2003 també és un dels millors records de Maragall. La jubilació de Pujol i la candidatura d'Artur Mas, feien pensar que el 2003 només podia donar-se una victòria clara de Maragall.
Tanmateix, la nit del 17 de novembre de 2003, CiU va superar en escons al PSC. Tota una gerra d'aigua freda que Maragall no va encaixar gens bé. La seva compareixença en públic aquella nit era la d'un perdedor. Ni una espurna de la màgia de l'alcalde olímpic, ni del somni de 1999.
Sí, després d'aquell disgust Maragall va acabar essent president. Però intueixo que no va refer-se, i em temo que els fets ho verifiquen.
Avui, la il·lusió de Maragall és formar part del consell d'administració del Consorci Aeri Europeu, fabricant de l'Airbus. Un objectiu menor.
Suposo que les persones ens marquem metes pragmàtiques quan els anhels més autèntics s'han demostrat irrealitzables.

Imatge: gencat.net