Expectant

Al llarg d'aquesta darrera setmana he experimentat un descens significatiu de creativitat. He volgut escriure alguna cosa sobre l'imminent investidura del nou president de Catalunya, però no se'm ha acudit cap idea interessant que compartir al blog. Tampoc no sabia quin to utilitzar.
Però ara ja sé què tinc. Crec que no és greu. M'imagino que també us passa a molts de vosaltres: estic a l'expectativa de les primeres passes del govern d'entesa.
No m'atreveixo a afirmar que confio en el nou govern i en el nou president. Encara no en tinc prous motius. Tampoc no puc vaticinar un fracàs rotund i relativament pròxim en el temps. De moment, només m'atreveixo a pronosticar que José Montilla serà millor president que candidat. No és molt, però ja és alguna cosa positiva.
He cregut necessari defensar la legitimitat d'aquesta reedició de l'acord de govern entre PSC, ERC i IC-V, perquè ha estat absolutament legal i tots els votants d'aquestes formacions sabien que aquesta era una combinació possible i -després de seguir mínimament la campanya electoral- molt probable.
Però també he advertit que les urnes han emès un càstig sever a les dues principals potes del tripartit, que han perdut un de cada quatre vots rebuts el 2003. Serà la primera vegada, des de la restauració de la Generalitat, que un candidat accedeix a la presidència sense haver encapçalat la llista més votada (que ha estat CiU). Això no l'inhabilita, contràriament al què alguns puguin pensar, però l'èxit del president Montilla passarà perquè tingui molt present l'escàs recolzament que ha rebut en aquestes eleccions. De moment, sembla ser-ne prou conscient.
No hi ha xecs en blanc per Montilla, Carod i Saura. Tampoc per l'oposició, que també ha perdut la confiança de desenes de milers de votants (amb l'excepció de Ciutadans).
La pressió serà màxima des del minut zero. Aquesta ha estat la voluntat dels electors.
La confiança perduda només podrà recuperar-se des de la màxima exigència. Des de dins i des de fora.

Imatge: elmundo.es