Puig i Bassas

Les declaracions de Felip Puig, número 2 de CDC, lamentant la poca traça del president José Montilla a l'hora de parlar el català són políticament inadmissibles. Fa uns mesos ho digué l'ex primera dama Marta Ferrussola, encara que posteriorment fou afortunadament rectificada per Jordi Pujol.
Sí, els catalanoparlants sabem que Montilla no parla prou bé la nostra llengüa i ens agradaria que el president de Catalunya s'hi expressés millor. Però també ens consta a bastants la tenacitat de Montilla en aquesta qüestió, i no anem pas sobrats de catalanoparlants (avui som minoria) com per dedicar-nos a afirmar que aquest o aquell "destrossen la llengüa". Després de tot, el més important pel futur del català és que aquells que no el dominen -pels motius que siguin- perdin la por o els prejudicis i el parlin. Puig ignora que Montilla, lluny de ser una amenaça pel català, és un exemple impagable pels milers de ciutadans que malgrat viure a Catalunya des de fa dècades encara no han donat el salt lingüístic. També per aquells que, des de fora de Catalunya, creuen que la normalitat democràtica consistiria en que José Montilla pogués exercir el seu càrrec de president de Catalunya utilitzant el castellà. Però perquè tot plegat funcioni els catalanoparlants no podem buscar-li pegues a tot sino tot el contrari, ser un suport per aquells que facin l'esforç.
El problema de CDC aquests últims anys, fins i tot des d'abans de la jubilació de Jordi Pujol, ha estat precisament la seva gran dificultat de construir, de teixir complicitats amb la societat, amb les altres formacions polítiques i amb el món en general. Llegia fa pocs dies a Ignasi Planas, militant crític de CDC, titllant a la seva formació política de "partit encarcarat". Ja ho teniu, és una bona manera de dir-ho. De cap altra manera es pot entendre que la candidatura més votada a les eleccions catalanes de 2003 i 2006 hagi estat incapaç en ambdues ocasions d'establir aliances que li permitissin governar.
Finalment, un breu comentari per aplaudir la feina d'Antoni Bassas al magazine matinal de Catalunya Ràdio durant els darrers 14 anys, i una frase d'advertència pronunciada avui pel propi Bassas i que subscric: "Si la classe política no aguantan el Matí de Catalunya Ràdio, tenim una cultura democràtica justeta".

Imatge: e-dazibao.com

Castells de sorra?

L'acumulació de poder per parts dels socialistes catalans és avui difícil de superar: manen a la Generalitat, a les quatre capitals catalanes i controlen les diputacions. Més enllà de l'àmbit català, controlen dos ministeris importants a Madrid (Defensa i Treball) i fins i tot una ambaixada com la de Turquía. Tanmateix, el seu poder a les institucions no es reflexa en el nombre d'electors i militants, que ha anat baixant progressivament al llarg dels últims anys (com el de tots els partits polítics catalans). Es podria afirmar que el PSC venç però no convenç, i fins i tot puntualitzar que venç sense haver vençut (eleccions catalanes de 2006).
Tanmateix, quin partit -començant per CiU- no es canviaria ara mateix pel PSC i la seva hegemonia política a Catalunya? Cap ni un.
Però més enllà d'aquest monopoli polític a Catalunya, si hom observa més d'aprop la situació, pot advertir l'existència d'un mar de fons al PSC. Corrents subterrànies que ocasionalment recorden que el socialisme català no és la bassa d'oli que els seus líders voldrien, i que el poder no hauria de ser l'objectiu sino el mitjà per transformar la societat.
Des de fora, trobo a faltar una major densitat intel·lectual al PSC. Quan l'acció política es limita a la gestió del dia a dia, hom pot tenir la sensació de que s'està navegant sense rumb i que per tant manca estratègia. El cantant Gato Pérez deia que les persones hem de cercar l'equilibri entre la biblioteca (les idees) i el carrer (la realitat). I que això només és possible tenint el cap ben moblat. Tenint criteri. És allò que ell anomenava l'atalaia de les persones.
Jo no veig que el PSC i els seus líders funcionin amb aquest equilibri. I no puc evitar recordar que el president de la Generalitat i primer secretari del PSC, José Montilla, va presentar-se a les eleccions de 2006 sota el lema 'Fets, no paraules', i que probablement aquest sigui el pecat original del PSC actual. Perquè la política exempta de relat, exempta de les emocions que transmeten unes paraules ben dites, exempta dels horitzons esperançadors que pot dibuixar un bon discurs, no és res.
Quan observo les successives celebracions socialistes al carrer Nicaragua, amb les cares de sempre embriagades per l'eufòria del triomf abraçant-se les unes a les altres, detecto una felicitat endogàmica, de curta volada. Aliena a les alegries autèntiques dels grans projectes personals i col·lectius.
No vull restar mèrits als actuals líders del socialisme català, perquè no crec que mai hagin enganyat a ningú amb les seves intencions. Quan et presentes a unes eleccions renunciant al poder de la paraula no hi ha espai per a equívocs. Però m'agradaria remarcar que l'èxit que encarna l'actual hegemonia socialista no és dels que fa un país millor, ni dels que prestigia la política. Les successives victòries del PSC a Catalunya s'han assentat en primer lloc en l'absència de competència ocasionada fonamentalment per la melanconia crònica de la CiU del postpujolisme, i en segon lloc en l'elevat pragmatisme que han mostrat ERC i ICV a l'hora de constituir majories d'esquerres a les grans institucions del país.
A diferència de la resta d'Espanya, on el PSOE i PP es reparteixen el 95% del tortell, a Catalunya és i serà difícil governar sense acords entre un mínim de dues formacions polítiques. I en aquest sentit els socialistes han mostrat més habilitat que CiU a l'hora d'establir aliances.
Superats els vells lideratges provinents del catalanisme (Pallach, Reventós, Obiols, Serra, Maragall), el PSC actual ha passat a ser controlat pel poder local metropolità (Montilla, Corbacho, Chacón, Zaragoza, Iceta). Alguns li resten transcendència al canvi i parlen de continuitat del projecte polític, però naturalment no és cap disbarat parlar de ruptura entre l'antic i el nou PSC. Sense anar més lluny, el buit ideològic que ha deixat la marxa de Pasqual Maragall ha estat majúscul. El de l'ex president era un pensament desordenat, que sota les premises del Gato Pérez també es podria considerar desequilibrat, però al capdavall era un volcà d'idees que ara s'ha vist reemplaçat pel silenci. Em temo que el PSC, aixoplugat en el seu extens poder institucional, seguirà aplaçant els seus grans debats pendents:

1. Renovació del socialisme.
2. Visió actualitzada del catalanisme i relació amb el PSOE.
3. Reforma valenta de la política per fer front a la creixent desafecció per part dels ciutadans.

Personatges com el conseller d'economia Antoni Castells es troben entre els pocs que recorden, de temps en temps, la necessitat de que els socialistes catalans efectuin aquesta reflexió profunda sobre els seus objectius polítics i la seva relació amb el PSOE.
En una entrevista, fa aproximadament un any, el president Montilla justificava l'elevada abstenció enregistrada a Catalunya entre 2006 i 2007 afirmant que molta gent no vota perquè creu que les coses ja van prou bé i que no cal movilitzar-se per canviar-les. Atenció al diagnòstic, perquè si l'acceptem potser comencarem a notar com se'ns adormen les extremitats, després sentirem unes pessigolles a la panxa, deixarem de veure-hi i encabat perdrem el coneixement. Ens hauran anestessiat.

Imatge: nouestatut.info

Trans-va-sa-ment

Costa pronunciar-la? Home, no tant. Trans-va-sa-ment. Això és el que ha volgut fer el Govern de Catalunya per aminorar els efectes de la sequera a la regió metropolitana de Barcelona, territori que concentra aproximadament dues terceres parts de la població total de Catalunya. S'ha projectat un transvasament d'aigua des del Segre al Llobregat, i s'ha plantejat com una solució d'emergència. És a dir, de caràcter provisional. Durant les darreres setmanes hem pogut veure als consellers Baltasar i Nadal esforçant-se en no pronunciar la paraula transvasament. En aquesta incomprensible dèria per evitar dir les coses pel seu nom, Baltasar va arribar a caure en el ridícul de declarar "haurem de buscar la paraula".

Però l'Estat no és estúpid, i només ell -i en cap cas la Generalitat- pot aprovar un transvasament d'un afluent de l'Ebre al Llobregat. Que el transvasament sigui més o menys provisional, no té res a veure amb la qüestió. I quan el govern espanyol s'ha oposat al transvasament del Segre al Llobregat, membres del govern català com Joan Saura han parlat de "deslleialtat envers Catalunya". Saura deu creure que formar part de la mateixa corda política és una barra lliure que permet fer i desfer sense limitacions, sobretot quan després de tot Zapatero és president gràcies als catalans. Però el conseller d'interior ignora que una de les obsessions de Zapatero durant aquesta legislatura serà apartar a Catalunya de l'epicentre del debat polític espanyol. I la millor manera de demostrar-ho als espanyols és marcant les distàncies amb els conflictes que vagi generant el Tripartit. Veurem quina és la reacció dels 25 diputats del PSC si realment es consolida en el temps aquesta línia d'actuació. Una difícil tessitura pels socialistes catalans, conscients de que les eleccions a Catalunya les ha guanyat Zapatero, i que el president espanyol segueix essent partidari de la sociovergència. És evident que el trencaclosques té algunes peces que no encaixen.

Ignoro els criteris tècnics que justifiquen l'aprovació o denegació d'un transvasament. Sovint es tracta d'embolcalls que serveixen per justificar decisions eminentment polítiques. Fa molt pocs anys, en un afer extremadament polèmic i polititzat, el PP va justificar tècnicament el transvasament de l'Ebre a València, Múrcia i Castella La Manxa, mentre el PSOE, Aragó i Catalunya s'hi van oposar esgrimint també arguments tècnics. Finalment no es va fer, per manca de consens, la que hauria constituit la gran obra faraònica del govern popular.

De tota aquesta història del transvasament encobert del Segre, que té una alta dosi d'esperpent, em quedo amb la incompetència i l'escassa habilitat negociadora del Govern de Catalunya. Com a ciutadà, observo amb preocupació la manca de mesures a llarg termini davant un problema tan seriós i transcendental com l'abastiment d'aigua. Em deixa perplex la capacitat de polititzar qüestions que haurien de regir-se per criteris bàsicament tècnics o de sentit comú. Hi ha moments en els quals els polítics han de cercar l'acord, lluny dels focus de les càmeres i els micròfons dels periodistes. L'irresponsabilitat dels polítics del meu país està creant una desafecció entre els ciutadans i la política que costarà molt de reparar en els propers anys. Hi ha persones amb càrrecs molt rellevants que no estan preparades per afrontar els reptes que tenim en l'horitzó. I no parlo de qualificació tècnica, perquè realment un polític no cal que sigui ni doctor ni enginyer, però és imprescindible que el seu sentit comú estigui reforçat pel criteri dels millors especialistes.

Em conformo amb que la decència regeixi les actuacions dels nostres polítics. Que en moments puntuals com el de la sequera que ens amenaça, el bé general s'imposi a l'interès minúscul, efímer, pueril i mesquí d'un partit polític. No es pot tolerar que les accions a emprendre en contra de l'escassetat d'aigua a Catalunya degenerin fins al punt de convertir-se en una arma política. El Govern no ho pot permetre, i l'oposició tampoc. Ningú no hi pot caure, perquè es tracta d'una cursa a contrarellotge.

Que tothom hi posi el seu gra de sorra, i que per una vegada es deixin els prejudicis i els barrets polítics fora de la sala de reunions. Que es plantejin totes les solucions possibles. Sense demonitzar-ne cap, perquè ni l'Ebre és del PP, ni el Segre és del Tripartit, ni el Roine és de CiU.

Imatge: orihueladigital.es

Els resultats electorals, mirats amb lupa

1. El duel PSOE-PP a Catalunya. Si haguessin de triar entre una majoria absoluta del PSOE o una majoria pírrica del PP, una gran majoria de catalans triarien la primera opció. I això malgrat la certesa de que, revisant l'història dels últims 25 anys, les majories absolutes -d'esquerres o de dretes- al Congrés dels Diputats mai no han afavorit a Catalunya. Aquesta por atàvica al PP, il·lustrada pel lema de campanya 'si tu no hi vas, ells tornen', explica en bona mesura els espectaculars resultats electorals del PSC-PSOE. Però no, no crec que el vot socialista hagi estat enguany incondicional, ni entusiasta. Ha estat simplement un acte de defensa contra el PP i el seu cinturó mediàtic, que compta entre les seves pràctiques diàries l'exercici de l'anticatalanisme més cavernari. Com el 2004, el PP ha plantejat les eleccions renunciant als escons que un tarannà més centrista li hauria proporcionat Catalunya. L'electorat ha dictat sentència: 25 escons pels socialistes i 8 pels populars. On volia anar Rajoy perdent 25-8 a Catalunya? Quan Aznar s'imposà a les eleccions de 1996 i 2000 obtingué derrotes bastant més dignes a Catalunya (19-8 i 17-12, respectivament).

2. Els feus socialistes: Catalunya, Andalusia i Euskadi. El marcador de diputats PSOE-PP a aquestes tres comunitats autònomes és esfereïdor pels interessos populars: 70-36 (25-8 a Catalunya, 36-25 a Andalusia i 9-3 a Euskadi). Una diferència de 34 escons respecte al PP (17 a Catalunya, 11 a Andalusia i 6 a Euskadi). Zapatero serà el president de tots, però haurà de tenir molt present on ha guanyat les eleccions. Perquè a les 14 comunitats autònomes restants el PP s'ha imposat per 118-99, i sense Catalunya aquestes eleccions les hauria guanyat el PP per 146-144. Potser per això ha molestat a les files del PSC la manca de reconeixement públic per part de Zapatero de la collita de vots obtinguda a Catalunya, com tampoc agrada que segueixi mantenint-se a Madrid que el Tripartit ha donat molts vots al PP a tota Espanya (encara que probablement sigui una veritat com un temple). Temps hi haurà al llarg de la legislatura per valorar si els 25 diputats del PSC a Madrid serviran per a millorar el sistema de finançament, publicar les balances fiscals i seguir desplegant l'Estatut. De moment, els escèptics comencen a trobar motius per a seguir-ho essent. Per començar, Zapatero sembla més orgullós dels resultats al País Basc que de l'aclaparador triomf socialista a Catalunya, circumstància que no ha estat massa ben rebuda pel PSC. També ha transcendit l'acord total amb PNV i BNG per a garantir l'investidura de Zapatero sense haver de recórrer a CiU i ERC (que comencen la legislatura sense resultar decisius). Després vindrà el ball dels ministeris, que serà la prova definitiva per a saber fins a quin punt Zapatero valora Catalunya. Quants ministres catalans hi haurà aquesta vegada? Dos o tres? Caurà alguna cartera important? Hi haurà cares noves com la de l'alcalde hospitalenc Celestino Corbacho?

3. Dues línies sobre ICV-IU. Per afirmar que els ex comunistes s'han convertit en la marca blanca del PSC-PSOE, i per tant tendiran a desaparèixer. Amb només dos diputats, aquesta legislatura no tindran ni grup parlamentari propi al Congrés. Votar a ICV-IU és una manera indirecta de votar als socialistes a Barcelona, Catalunya i Espanya. La seva bel·ligerància quan governen amb els socialistes (Barcelona, Catalunya) és nul·la. La seva influència en l'acció de govern és imperceptible. Quin motiu queda per votar-los?

4. El vot de càstig a ERC. Se'l mereixia per la seva insonsistència política a totes aquelles institucions on està representada. A més, el tàndem Tardà-Puig al Congrés dels Diputats ha avergonyit a Catalunya durant quatre anys i calia donar-los un escarment. La caiguda lliure d'ERC és total. A les eleccions catalanes de 2006 van perdre un 25% dels vots però van aguantar el tipus en nombre d'escons. A les municipals de Barcelona van perdre un 45% i van decidir marxar del govern municipal. Ara han perdut un 60% dels vots a les generals, i falten pocs mesos pel seu congrés. Què faran ara? La primera conseqüència del fracàs a les urnes és que Puigcercós abandona el Govern per centrar-se en la batalla amb Carod pel control d'Esquerra.

5. Sentit comú? CiU ha estat un vot refugi i pragmàtic per a molts catalans que no confien del tot en el PSC i que creuen que Catalunya ha de tenir una veu pròpia a Madrid. Però CiU, mancada de referents personals des de la marxa de Jordi Pujol, segueix sense convèncer a una majoria d'electors. Hauran de reinventar-se tota l'estratègia si volen tornar a la primera línia política. Una missió probablement impossible per la direcció actual.

6. L'abstenció. Una part important de l'abstencionisme a Catalunya aquestes eleccions és catalanista, orfe de referents polítics. Només això explica que els partits nacionalistes hagin passat de 18 a 13 diputats i que el PSC aparentment menys catalanista hagi obtingut els millors resultats de la seva història a Catalunya.

Imatge: protestantedigital.com

El Waterloo d'Esquerra

José Luis Rodríguez Zapatero va guanyar-se ahir la reelecció fins 2012 amb certa comoditat (169-154). Però dedicaré aquest primer post post-electoral als resultats de les eleccions generals a Catalunya. Un acte de justícia si tenim en compte que aquest eleccions les ha guanyat el PSOE a Catalunya, on la diferència entre socialistes i populars ha estat de 17 diputats. Caldrà que el govern de l'Estat ho tinguin molt en compte a partir d'ara. Perquè sense Catalunya aquests comicis els hauria guanyat Mariano Rajoy per 146-144.

Començem revisant les dades (a Catalunya):
PSC: 45,3% (25 diputats). +95.000 vots / +4 diputats.
CiU: 20,9% (10 diputats). -55.000 vots / mateix nombre de diputats*.
PP: 16,3% (8 diputats). -15.000 vots / +2 diputat.
ERC: 7,8% (3 diputats). -350.000 vots / -5 diputats.
ICV: 4,9% (1 diputat). -50.000 vots / -1 diputat.
Abstenció: 28'8%. +300.000.
Vot en blanc/nul: 2%. +30.000.

Coneixeu la meva afició a parlar de la crisi de la classe política catalana, i sovint poso com exemple de la desafecció ciutadana els elevats nivells d'abstenció enregistrats últimament a Catalunya. Però aquesta vegada m'ha sorprès l'elevada participació dels electors catalans (71%), una xifra inferior a l'excepcional 76% de 2004, però bastant superior al 64% de 2000.
Jo m'esperava una participació al voltant del 60% a Catalunya, i això significa que ahir van anar a votar 500.000 persones més de les que havia predit. Una desviació sorprenentment elevada, però insuficient per a impedir que tots els partits (excepte el socialista) hagin perdut suport electoral en comparació a 2004.
En el seu conjunt, CiU, PP, ERC i ICV han perdut 470.000 vots. On han anat a parar aquests sufragis? Simplificant-ho molt, 95.000 s'haurien desviat cap al PSC, i els 375.000 restants haurien ajudat a engreixar l'abstenció, el vot en blanc i el vot nul (que han incrementat en una xifra notable de 330.000).
La sangria electoral ha estat especialment cruel amb ERC, que ha vist com s'evaporaven més de la meitat dels sufragis obtinguts fa quatre anys i com el seu grup al Congrés passava de 8 a 3 diputats. Un desastre sense pal·liatius, malgrat convingui recordar que entre 1993 i 2004 la delegació d'Esquerra a Madrid va ser de només un diputat. Però no crec que la direcció i la militància d'ERC retrocedeixin en el temp més enllà de 2004 en el seu anàlisi de la situació. El propi Carod parlava ahir de fracàs, i és probable que les famoses bases del partit prenguin la paraula en les properes setmanes. Serà per a demanar-los als seus líders actuals -com succeí el juny passat a l'Ajuntament de Barcelona- que abandonin el govern de Catalunya amb l'objectiu de recuperar la seva identitat? El temps ho dirà. Però ERC és una caixa de sorpreses, i de ben segur que ens mantindrà entretinguts durant la ressaca d'aquestes eleccions generals.
La segona formació que més vots ha perdut ha estat, un cop més, CiU. Però en aquest cas no es pot parlar de Waterloo, sino més aviat de defensa numantina. Perquè els nacionalistes moderats han mantingut els seus 10 escons a Madrid. I si bé aparentment no seran decisius, tenen un nombre de diputats suficientment llaminer com per gaudir d'alguns moments de glòria durant aquesta legislatura. Que lluny queden però aquells 17-18 diputats que feien i desfeien majories a Madrid entre 1993 i 2000! Eren temps feliços per una CiU que manava a Catalunya i decidia a Madrid. Tanmateix, la situació actual que travessa la coalició de Mas i Duran, desprovista de poder polític, no es pot entendre sense revisar els errors comesos en aquella època de vaques grosses.
Les dificultats d'ERC i CiU podien haver-me suggerit un títol diferent per aquest post: 'El Waterloo nacionalista', per exemple. Però hauria estat excessivament injust. Després de tot, els partits nacionalistes catalans sumen avui 13 escons a Madrid. No molts menys dels 16-18 que van reunir a les eleccions generals celebrades entre 1993 i 2004. Però convé prendre nota d'aquesta suau davallada, perquè probablement posi de relleu la desconcertant estratègia política general de CiU i ERC. Tant a Madrid com a Barcelona.
Corren temps difícils per a CiU i ERC, partits que paradoxalment sumen al Parlament de Catalunya una majoria suficient per a formar govern. Serà aquest l'elixir que alguns estrategues invocaran pròximament per a revifar el nacionalisme català en el moment més àlgid del PSC?
I un últim comentari: no seria lògic que el PP realitzés avui mateix un gir estratègic apostant per l'independència de Catalunya? Després de tot, sense Catalunya, Mariano Rajoy hauria guanyat aquestes eleccions.
Seguirem analitzant.



Imatge: avui.cat

(*) Aquest post ha estat actualitztat el 13 de març, en confirmar-se que CiU ha perdut el seu onzè escó en favor del PP.

En campanya?

La campanya electoral per les eleccions generals ha començat oficialment aquesta mitjanit. Un formalisme com un altre, que fins i tot ha perdut el simbolisme de l'enganxada de cartells amb cola que feien els candidats fins fa pocs anys, perquè fa temps, mesos i anys, que els partits estan en campanya. Potser aquest sigui un dels problemes. Els polítics i les maquinàries dels seus partits estan permanentment en campanya electoral. Sembla més important fer campanya, és a dir vendre el producte i cuidar l'hortet, que no pas governar el país. Per això, sovint, les polítiques transmeten un aire d'irrealitat. És el triomf de la política virtual, dels missatges curts i de la comunicació malentesa.
Tanmateix, és evident que la qualitat i sofisticació dels spots és notable i s'ha anat elevant al llarg dels darrers anys:

PSOE 1982:


PSOE 2008:


PP 2000:


PP 2008:


CiU 2008:


ERC 2008:

No vaig anar a la mani

Crec que hi havia motius més que suficients per a participar a la manifestació del dissabte, organitzada per la Plataforma del Dret a Decidir per a protestar contra el caos ferroviari. La situació actual de les infraestructures a Catalunya és calamitosa, i el desenvolupament matusser de les obres de l'AVE i Rodalies seria intolerable a qualsevol societat civilitzada.
Però també convé recordar que les causes del desgavell no es limiten al centralisme manifest dels successius governs espanyols, sino també a la miopia estratègica del propi govern de la Generalitat des de 1980.
El dissabte reclamàvem el dret a decidir sobre les pròpies infraestructures, i d'aquí uns mesos exigirem un sistema de finançament com el d'Euskadi i Navarra. Temps al temps.
Costa imaginar que tot aquest ambient de protesta s'estigui coent només un any i mig després de l'aprovació en referèndum de l'Estatut català. No era aquest l'acord que havia de resoldre l'encaix de Catalunya a Espanya durant els propers 20 o 25 anys? Si l'Estatut de Sau va ser vàlid durant 27 anys, pot l'Estatut de 2006 haver caducat en menys de dos anys?
És evident que sí, que el nou Estatut ja no serveix. Per no tenir, l'Estatut català no compta ni tan sols amb el vist-i-plau del Tribunal Constitucional. Però encara és més revelador recordar que el nou Estat va rebre un suport exigu per part dels catalans, perquè la participació al referèndum no va arribar al 50% (el mínim moralment exigible en una convocatòria de gran transcendència).
Emmig de tant de retret a Espanya, convindria que els catalans féssim un exercici d'autocrítica sobre la nostra manera de fer política i d'adreçar-nos al govern espanyol. Perquè si bé és probable que Espanya no sigui una solució als problemes o anhels de Catalunya, també o és que els nostres polítics s'estan demostrant incapaços de liderar el país amb consistència.
La presència de CiU, ERC i ICV a la manifestació del dissabte va desactivar els efectes explosius que podia haver tingut la convocatòria. És paradoxal que Artur Mas, que pactà un Estatut de mínims amb Zapatero a La Moncloa, sense llum ni taquígrafs, plori ara pel caos de les infraestructures i exigeixi més autogovern. També ho és la posició ubiqua de Carod i Saura, que compaginen actituds de govern i oposició dissimulant com poden la seva insostenible bipolaritat.
A Catalunya, la mirada crítica es deixa en mans de jubilats o outsiders. El pitjor del cas és que als partits polítics catalans no els queda ni el valor de saber carregar amb les conseqüències de les seves apostes estratègiques. La memòria dels polítics sobre la seva conducta passada, ja sigui més o menys recent, s'ha fet tan travestible que els seus gests i posicionaments han perdut qualsevol valor.

Imatge: galizacig.com

El safareig dels ex presidents

"No podem publicar les balances fiscals perquè seria un escàndol". Segons un indiscret Jordi Pujol, aquesta és l'imperdonable afirmació que va fer el vicepresident econòmic del govern espanyol, Pedro Solbes, durant un recent sopar privat amb empresaris catalans.

Fa deu dies, Pasqual Maragall confessava públicament que l'AVE Madrid-Sevilla formava part de l'equació dels JJ OO de Barcelona'92, i que per aquest motiu acordà amb Felipe González que la primera línia de l'AVE uniria Madrid i Sevilla. A canvi d'això, el govern espanyol recolzaria amb tots els mitjans les olimpíades barcelonines.

Ahir, Pujol afirmava que el nou Estatut havia estat mal negociat i que els partits catalans havien d'haver defensat amb major rotunditat el text sorgit del Parlament el 30 de setembre de 2005. Ho deia Pujol, el mateix que aparentment va deixar volar el concert econòmic de les negociacions prèvies a l'Estatut de Sau (1979) a canvi d'obtenir per a CiU la font de l'eterna joventut nacionalista.

Pujol i Maragall. Maragall i Pujol. Sembla que els dos ex presidents de la Generalitat de Catalunya agafin torns per a anar deixant caure, una rera l'altra, tota quanta confidència els passi pel cap. Personalment, totes aquestes revelacions sobre les balances fiscals, l'Estatut i l'AVE Madrid-Sevilla no fan altra cosa que ampliar la meva desconfiança envers la classe política que ens governa i que ens ha governat al llarg dels darrers 30 anys. O és que cap dels dos principals protagonistes de la política catalana des de 1980 està disposat a assumir la seva quota de responsabilitat en la greu davallada econòmica, educativa i cultural que travessa Catalunya en l'actualitat?

Amb tots els respectes, recomanaria que durant una temporada tan Pujol com Maragall limitéssin les seves intervencions al gag final dels episodis de Polònia.

Imatge: abc.es

El moment que viu Espanya (i II)

A falta de menys de cinc mesos per a les eleccions generals, les incògnites sobre quins seran els resultats d’aquests comicis contribueixen a atiar el foc de la confrontació política. El país viu submergit plenament en la campanya electoral que arribarà a la seva fi el març de 2008 amb dos escenaris possibles: la consolidació del projecte polític de José Luis Rodríguez Zapatero, o bé el retorn al poder del Partit Popular.
A diferència del 2000, quan José María Aznar va aconseguir la majoria absoluta després del seu primer mandat, els socialistes no han estat capaços d’aprofitar la soledat del PP durant gairebé tota la legislatura per a blindar i incrementar el seu marge d'avantatge.

Per contra, la pobre direcció de Mariano Rajoy i les deficiències estratègiques del PP, incapaç de moderar-se per a conquerir el centre polític, l'han abocat a desaprofitar sistemàticament la inexperiència i les relliscades de Zapatero i el seu govern. Que no han estat poques.

Per això, si hagués de jugar-me-la sobre els resultats electorals del març de 2008, diria que tornarà a imposar-se el PSOE, per bé que la diferència sobre el PP no serà folgada, i obligarà a Zapatero a buscar aliances amb els partits minoritaris. I quan parli amb aquestes formacions (CiU, PNV, ERC, etc) haurà de preparar-se per a afrontar negociacions més complicades que fa quatre anys. Quan el vent bufava molt a favor del càndid candidat lleonès.

El pseudofederalisme de Zapatero fou rebut amb esperança pels nacionalismes català i basc, sobretot després de la legislatura joseantoniana de José María Aznar (2000-2004). Ara, després del trencament de la treva d'ETA i l'opereta de l'Estatut de Catalunya, queden poques d'aquelles il·lusions. Malgrat tot, el corrent de simpatia de la majoria de catalans i bascos envers ZP segueix essent molt superior al que pugui despertar cap líder d'aquest PP nacionalcatòlic.

La clau està doncs en saber fins a quin punt el PSOE serà castigat a Catalunya i Euskadi, territoris en els quals el socialisme espanyol obtingué un avantatge determinant sobre el PP a les generals de 2004.

En els darrers mesos, alguns indicis assenyalen que la flor de Zapatero es pot haver marcit. Però tinguem present que Mariano Rajoy serà el seu rival directe a les urnes. De ben segur que es poden fer millor les coses, però no sé si es pot tenir més sort.

Imatge: wordpress.com

El moment que viu Espanya (I)

Demà se celebra la festa nacional espanyola o Dia de l'Hispanitat, que coincideix amb la Festa del Pilar. És una jornada que a Catalunya (i a bona part del territori espanyol) se celebra poc, tant en l'àmbit públic com en el privat.

Tots podem recordar, per exemple, el rebombori que va aixecar la desfilada militar de fa set anys a Barcelona, quan el PP va celebrar la seva majoria absoluta fent marxar els tancs per la ciutat més díscola de la pell de brau. Díscola perquè a les eleccions generals del 2000 el PP va obtenir un 44,5% dels vots a Espanya, però en aquell context d'apoteosi popular-aznarista i eclipsi total del socialisme el PP no va passar del 22,7% a Catalunya.

El cas és que, malgrat els encomiables esforços de Mariano Rajoy, a Barcelona es veurà poca gent sortint al carrer amb la rojigualda o penjant-la al balcó per a celebrar la seva espanyolitat.

Alguns diuen que Espanya és una entel·lèquia, i potser tenen raó. Perquè després de tres dècades de democràcia sota el paraigua de la Constitució de 1978 no s'ha consolidat una idea consensuada de país, sinó una suma de conceptes sovint excloents i difícilment compatibles: nació, nació de nacions, estat federal, etc. L'ambigüitat de la Constitució i dels diferents Estatuts d'Autonomia de les CCAA (com el de Catalunya aprovat el 2006) no ajuden precisament a desencallar els malentesos en aquesta qüestió.

El desenvolupament autonòmic i els anhels de les nacionalitats històriques s'han convertit en el pim-pam-pum de la política espanyola. I qualsevol majoria absoluta (de dretes o d'esquerres) que s'ha donat des de 1982 a Espanya s'ha encarregat de demostrar els seus efectes devastadors sobre el procés de descentralització de l'Estat.

Davant aquesta realitat, els partits nacionalistes/regionalistes (CiU, ERC, PNV, BNG, CC, etc) es dediquen a practicar la política del peix al cove. I resolen d'aquesta manera les seves pròpies equacions electorals, acceleren la transferència de determinades competències, i s'assignen finalment el títol de Robin Hood. És una estratègia absolutament legítima, potser l'única possible per a la supervivència de les minories polítiques a l'ecosistema polític espanyol (amb una legislació que empara les minories, però que sempre viurà amenaçada per la possibilitat d'un canvi de la llei electoral consensuat per PP i PSOE).

Imatge: casareal.es

Que comencin les obres de l'AVE!

Ho tinc bastant clar. Les obres de l'AVE no es poden demorar més, i ja és massa tard per a plantejar alternatives al traçat per l'Eixample.
Els tècnics responsables de fer els estudis previs a la construcció d'aquesta infrastructura no contemplen cap risc pels edificis més propers al túnel, i tampoc per la Sagrada Familia.
Per tant, correspon iniciar les obres sense demora.
Em causa perplexitat que CiU, PP i ERC es plantejin ara fer un front comú a l'Ajuntament per a forçar un aplaçament de les obres i negociar un nou traçat. Confio en que aquesta iniciativa no prosperi, i que la capacitat dels catalans d'autolesionar els seus interessos sigui limitada.
Fa poc menys de 10 anys, quan va començar a projectar-se el pas de l'AVE per Barcelona, la proposta del govern municipal barceloní (dissenyada per l'agència de desenvolupament d'infrastructures Barcelona Regional) era construir un túnel sota el port i una única estació a La Sagrera.
Si finalment l'AVE passa pel centre de Barcelona és perquè la Generalitat de Catalunya, que en aquells temps governava CiU, no va avenir-se a acceptar la proposta de que l'AVE entrés a la ciutat pel litoral.
De fet, el projecte presentat per la Generalitat no contemplava que l'AVE arribés a Barcelona. La seva idea era situar a Sant Cugat del Vallès l'estació barcelonina del tren d'alta velocitat.
El Ministeri de Foment espanyol es va fregar les mans davant la desunió catalana, i va acabar imposant el seu projecte: estacions a Sants i La Sagrera, i túnel pel centre de la ciutat. Heus aquí perquè tenim el traçat que tenim.
Però res d'això hauria succeït si, per una vegada, els polítics catalans haguéssin avantposat els interessos dels ciutadans a llurs interessos partidistes.
Aquests dies recordo sovint un comentari fet per l'economista Joaquim Clusa l'any 1999, quan encara treballava a Barcelona Regional: "es parla molt de l'AVE a Madrid, però allò que veritablement ens hauria d'interessar als catalans des de tots els punts de vista és la connexió amb Europa".
Les últimes noticies són que aquesta podria fer-se efectiva als voltants de 2020. És a dir, gairebé 30 anys després de la posada en funcionament de l'AVE Madrid-Sevilla. Quants trens haurà perdut el nostre país a causa d'aquest cúmul de retards?

Imatges: elperiodico.cat, geocities.com

Són com són

Jordi Portabella va anunciar ahir la seva inesperada decisió de passar a l'oposició i abandonar el govern tripartit de Barcelona.
Ignoro com es resoldrà la crisi, i fins on arribarà ERC aquesta vegada, però crec que la voluntat de Portabella es basa en arguments de pes i, per tant, és possible que superi les moltes pressions que rebrà en els propers dies.
El primer de tots els motius és haver perdut un 45% dels vots obtinguts a Barcelona fa quatre anys. Un càstig sever que ha relegat els republicans a l'última posició, en unes eleccions en les quals el conjunt de formacions progressistes (PSC, ERC, ICV) han perdut un 34% del suport popular rebut a les municipals barcelonines de 2003. En aquestes condicions, i amb l'afegit de l'elevadíssima abstenció (50,4%), Portabella ha trobat motius per a reflexionar sobre el sentit de la seva continuitat en el govern de la ciutat.
El segon motiu, més en clau nacional, és l'important davallada electoral d'ERC arreu de Catalunya. El 27-M, milers de vots d'ERC han anat a parar a CiU i a les CUPs (Candidatures d'Unitat Popular) presentades a desenes de municipis petits i mitjans. Aquests resultats electorals suposen un avís important a l'estratègia política d'ERC, i podrien arribar a qüestionar la conveniència de mantenir els pactes de govern amb el PSC a la Generalitat, a les Diputacions i a molts ajuntaments.
Un altre motiu esgrimit per Portabella, el del desacord en el model de ciutat de Jordi Hereu, és sota el meu punt de vista el més absurd de tots. Sobretot si tenim en compte que Portabella ha ocupat càrrecs destacats en els governs municipals de Joan Clos durant vuit anys.
Veurem com es desenvolupa la situació. De moment, el PSC creu que Portabella es farà enrere i Xavier Trias ha afirmat que Jordi Hereu serà l'alcalde. Però és evident que governar en minoria és la pitjor manera d'exercir el poder.

Imatge: elperiodico.com

Hem tocat fons?

Catalunya, la CCAA més abstencionista a les Municipals'07. Hereu i Montilla, l'Alcalde i el President amb menor suport popular de l'història recent de la democràcia catalana.

Jordi Hereu serà l'Alcalde de Barcelona amb menor suport popular en l'història recent de la democràcia. Principalment, perquè aquestes han estat les eleccions barcelonines amb el menor índex de participació (49,6%). Molt per sota del 59% de 2003, i també inferiors al promig de participació del període 1979-2003 (60,5%).
A causa de l'abstenció, els partits polítics representats al Consell Municipal barceloní han perdut 150.000 vots respecte l'any 2003. És a dir, un de cada tres sufragis:

· El PSC ha perdut un 28% dels vots obtinguts el 2003 i ha passat de 15 a 14 regidors.
· CiU n'ha perdut un 5% i ha passat de 9 a 12 regidors.
· El PP n'ha perdut un 22% i ha mantingut els seus 7 regidors.
· ICV n'ha perdut un 38% i ha passat de 5 a 4 regidors.
· ERC n'ha perdut un 45% i ha passat de 5 a 4 regidors.

Això vol dir que només un 15,4% dels electors censats a Barcelona han escollit a Jordi Hereu. Una xifra que contrasta amb l'elevada adhesió obtinguda per Pasqual Maragall (1982-1997), i que probablement respon al desgast sofert pel PSC durant el mandat de Joan Clos (1997-2006):

1979: Narcís Serra, votat pel 18,4% del cens. Abstenció del 45,7%.
1983: Pasqual Maragall, votat pel 30,3% del cens. Abstenció del 32,6%.
1987: Pasqual Maragall, votat pel 29,7% del cens. Abstenció del 31,3%.
1991: Pasqual Maragall, votat pel 23,8% del cens. Abstenció del 44,2%.
1995: Pasqual Maragall, votat pel 25,3% del cens. Abstenció del 33,8%.
1999: Joan Clos, votat pel 23,1% del cens. Abstenció del 48,5%.
2003: Joan Clos, votat pel 19,7% del cens. Abstenció del 40,9%.
2007: Jordi Hereu, votat pel 15,4% del cens. Abstenció del 50,4%.

La democràcia a Catalunya viu un moment crític. Fa set mesos, en unes eleccions catalanes marcades també per una elevada abstenció, José Montilla arribava a la presidència de la Generalitat amb un suport popular insòlitament discret (15% del cens). En aquella ocasió, com ahir, els cinc grans partits catalans (CiU, PSC, ERC, PP i ICV) van perdre vots en comparació a 2003.
Tampoc cal perdre de vista que el juny de 2006, més del 50% dels catalans ignoraven la crida a refrendar el nou Estatut d'Autonomia.
Fa mal observar els nivells de participació a les municipals i a les autonòmiques madrilenyes, on l'abstenció s'ha situtat al voltant del 33%. La ciutat de Madrid té un Alcalde, Alberto Ruiz-Gallardón, que compta amb el vot del 38,2% del cens, i la Comunidad de Madrid té una Presidenta, Esperanza Aguirre, recolzada pel 32,5% del electors censats.
Ahir alguns analistes catalans, com Lluís Foix, li restaven transcendència a la tendència abstencionista dels electors catalans. "Vindran temps millors", venien a dir. Però a mi em sembla que tot plegat són senyals inequívoques de profunda desafecció popular envers el funcionament i els objectius dels partits polítics.
Per què no ens ho prenem com un repte els catalans? Ara que hem tocat fons, ara que tenim un Alcalde de Barcelona i un President de la Generalitat recolzats per només un 15% dels electors, ara que Catalunya és la comunitat autònoma espanyola amb major índex d'abstenció, potser hagi arribat l'hora de fer alguna cosa més que pensar que arribaran temps millors.
Ahir Pasqual Maragall es mostrava contrari a les llistes tancades, i partidari d'obrir la democràcia a la societat i de reformar el funcionament dels partits. El moment polític de Maragall ja és història, però em quedo amb la seva reflexió. Potser aquest sigui el punt de partida.

P.D. En referència a les meves prediccions de la setmana passada, només he identificat dos errors. D'una banda, em vaig quedar curt amb l'abstenció (preveia un 45-50%) i de l'altra, vaig afirmar que Xavier Trias no superaria els 11 regidors (finalment CiU n'ha obtingut 12).

Imatge: elperidico.com

Escenaris post-electorals a Barcelona

Previsió de resultats*:

PSC: 30-35% · 13-16 regidors (ara en tenen 15)
CiU: 20-25% · 8-11 regidors (ara en tenen 9)
PP: 13-18% · 5-8 regidors (ara en tenen 7)
ICV: 10-15% · 4-6 regidors (ara en tenen 5)
ERC: 9-14% · 4-6 regidors (ara en tenen 5)

Abstenció: 45-50% (el 2003 va ser del 41%)

(*) Estimacions pròpies

Tenint en compte que cal sumar 21 regidors per a formar una majoria al Consell Municipal:

Escenari més favorable al PSC: 35% de vots (16 regidors) i pacte de govern amb ICV (5-6 regidors). ERC podria entrar al govern per invitació de Jordi Hereu, però no seria decisiva i no podria condicionar cap decisió important.

Escenari més favorable a CiU: Cap escenari és favorable a CiU. En cap cas superarà al PSC en vots i regidors. En el millor dels casos, aconseguirà un 25% dels vots (11 regidors). Però ni l'aliança amb ERC ni amb el PP li permetrà arribar als 21 regidors necessaris per a formar govern. Paradoxalment, res no beneficiaria més els interessos de Xavier Trias que uns resultats excel·lents del PP. La (improbable) combinació CiU+PP és la única que pot acabar amb els 28 anys d'alcaldes socialistes a la ciutat de Barcelona.

Escenari més favorable a ERC: Si PSC+ICV no arriben als 21 regidors, i especialment si en sumen pocs (17-18), ERC serà més exigent que en altres ocasions i podria arribar a reclamar un torn de 1-2 anys perquè Jordi Portabella culmini el seu somni egòlatra de ser Alcalde de Barcelona.

Escenari més favorable a ICV: Totes les combinacions inclouen a Imma Mayol al govern municipal. En cap cas en quedarà fora. ICV és l'aliat històric dels socialistes a l'Ajuntament de Barcelona, i es conformarà en mantenir el seu perfil baix característic (sobretot tenint en compte l'experiència de Joan Saura al front del Departament d'Interior de la Generalitat de Catalunya).

Escenari més favorable al PP: L'única combinació que podria afavorir al PP seria la remota possibilitat de que CiU i PP suméssin 21 regidors. En el millor dels casos, arribaran als 19.

Resum general:
1) Augment significatiu de l'abstenció, que podria fins i tot superar el 48,5% de 1999 (màxim històric a les municipals barcelonines). L'abstenció seguirà la tendència marcada pel referèndum de l'Estatut (juny 2006) i les eleccions autonòmiques (novembre 2006), i confirmarà la greu crisi que travessa la classe política catalana.
2) PSC, ICV i ERC sumaran els 21 regidors necessaris per a formar govern a Barcelona.
3) Jordi Hereu serà el candidat més votat i seguirà essent l'Alcalde de Barcelona, gràcies al suport d'ICV i ERC. El primer és un aliat més incondicional que el segon.
4) Les possibilitats de que Xavier Trias sigui el nou Alcalde són remotes, i passarien exclussivament per una aliança amb el PP. CiU i PP sumaran entre 13 i 19 regidors, però en necessitarien 21 per a formar govern.
5) Jordi Portabella podria exigir un torn de 1-2 anys per a exercir el càrrec d'Alcalde de Barcelona, sempre i quan PSC i ICV sumin un nombre discret de regidors (17-18).
6) Ciutadans no obtindrà representació al consistori barceloní.

Una campanya sense màgia

Observo com la campanya electoral barcelonina va caient lentament en un punt mort, sense haver aconseguit captar l'interès dels ciutadans. Després de tot, aquest era l'escenari més previsible. Campanya aburrida, desinterès ciutadà, augment de l'abstenció i repetició dels resultats del 2003 (amb variacions poc significatives).
Però personalment esperava alguna sorpresa per part dels candidats. Fins i tot confiava en l'aparició d'alguna candidatura independent dels partits polítics tradicionals, que reventés la campanya en el millor sentit del terme. M'hauria conformat amb l'aparició d'una iniciativa lúdica com la Coordinadora Reusenca Independent o fins i tot amb Jorge Juan, el candidat fictici de València. La conjuntura em semblava immillorable i em sap greu que això no hagi passat finalment.
També em sobta que CiU no estigui venent la seva ànima al diable a canvi de desbancar del poder als socialistes, que després del 27 de maig allargaran la seva hegemonia a l'Ajuntament de Barcelona fins els 32 anys. Massa temps en el poder.
Aquesta campanya electoral està exempta de dinamisme. Sobretot perquè li manca l'emoció de la competència entre projectes ambiciosos, entre models de ciutat alternatius, entre personalitats embriagadores.
No hi ha cap tipus d'incògnita sobre la identitat del futur alcalde, que seguirà essent Jordi Hereu. Amb total seguretat. Possiblement sigui el candidat amb més empenta, i el que estigui acumulant més mèrits per a accedir al càrrec. També és el que compta amb una conjuntura més favorable, perquè porta més de mig any fent campanya des del propi Ajuntament de Barcelona.
Lluny de recomfortar-me, em pot arribar a molestar que els candidats optin per una infantil batalla de propostes, a qual més estrambòtica, o que ara tots plegats s'hagin despertat amb el problema de l'habitatge. Una qüestió que ve de molt lluny i que només ha merescut l'interès de les administracions quan el preu per metre quadrat ha superat la barrera dels 6.000 euros i el preu mig d'un lloguer a Barcelona està al voltant dels 1.000 euros. És a dir, quan la situació s'ha fet insostenible per a la majoria.
Els partits polítics segueixen equivocant el camí per a recuperar la seva credibilitat. No es tracta de fer moltes promeses, de plantejar idees insòlites o construir molts pisos de protecció oficial.
El sistema falla perquè els partits han perdut el fil amb la societat, i perquè els partits són els responsables de seleccionar els seus candidats. El candidat queda doncs en una situació delicada, doncs ha d'avantposar la lleialtat al partit a la defensa dels interessos dels ciutadans.
Només un sistema electoral diferent, sense llistes tancades i amb limitació de mandats, entre d'altres mesures, podrà posar-hi remei.

Imatge: elfotografodeprovincias.com

Dos alcaldables socialdemòcrates?

Seguint el fil del post d'ahir, en el qual em mostrava partidari de la bipolaritat en les eleccions municipals barcelonines, voldria afegir la següent consideració: De la mateixa manera que entenc que Jordi Hereu hauria de ser el candidat dels votants d'ERC i ICV, considero que Xavier Trias hauria de ser també l'elecció dels partidaris del PP.
I que això no succeeixi es una demostració de l'anomalia en la qual hem viscut, vivim i (qui sap fins quan) viurem a Catalunya. Una manifestació més de l'encaix poc satisfactori de Catalunya a Espanya, qüestió pendent in eternum que cap nou Estatut serà capaç de resoldre i que garanteix complexitat política, molta demagogia i una incalculable pèrdua d'energies per part de tothom.
Perquè no és sinó una anomalia que el candidat de CiU a l'alcaldia de Barcelona es disfressi de socialdemòcrata, i pretengui ocupar així un espai més que saturat per PSC, ERC i ICV (i fins i tot Ciutadans de Catalunya).
O serà que CiU fa cas a l'arquitecte Oriol Bohigas, i a d'altres intel·lectuals, quan aquests afirmen que Barcelona és una ciutat socialista (o progressista) on no s'hi pot imposar un alcalde de dretes?
Amb aquest panorama, el candidat del PP és l'únic que defensa els valors conservadors. I si tenim en compte que el 2003, Alberto Fernández Díaz va obtenir el recolzament del 9,5% dels votants censats, aleshores podem convenir que el votant conservador catalanista no té un candidat clar a qui recolzar. I potser aquesta sigui una de les moltes explicacions de l'elevada abstenció (41% del cens) i l'escàs suport a Trias (12,5% del cens) a les darreres municipals barcelonines.
Xavier Trias confessava fa pocs dies que el seu candidat a les eleccions presidencials franceses era la socialista Ségolène Royal. Home, està bé que no vulguis manifestar públicament cap simpatia per Nicolas Sarkozy si aquest no és el cas, però no fins al punt de declarar que si fossis francès votaries als socialistes.
Després de tot, CiU serà una formació tan moderada com volguem, però políticament els convergents s'ubiquen al centre-dreta. I si la dreta espanyola fos una dreta civilitzada, europea i no nacionalista, aleshores l'aliat natural de CiU seria el PP. Fins al punt que ambdós partits podrien plantejar-se seriosament presentar llistes conjuntes a Catalunya.
Però el peix al cove, és molt peix al cove, i vivim submergits en una anomalia permanent. La mateixa que fa que Jordi Portabella estigui disposat a casar-se amb qualsevol dels dos principals candidats en funció de quins siguin els resultats, i quina sigui la predisposició a deixar-lo ser alcalde de Barcelona durant un o dos anys.

Imatge: lasemana.es

A favor del bipartidisme municipal

El proper 27 de maig els barcelonins censats escollirem un alcalde pels propers quatre anys. El guanyador governarà la ciutat fins el maig de 2011.
Per això, penso que tot allò que no sigui votar directament a Jordi Hereu o a Xavier Trias serà, en certa mesura, una fugida d'estudi.
A la pràctica, l'èxit o el fracàs d'un govern el marca el seu lideratge. És a dir, la persona que mana. I això val per un Estat, una comunitat autònoma, una ciutat, una empresa o fins i tot el Banc Mundial.
Per aquest motiu, la principal pregunta que ens hem de fer el 27 de maig quan anem a votar és la següent: Qui vull que sigui el proper alcalde de Barcelona, Jordi Hereu o Xavier Trias?
I un cop ho tinguem decidit, anem al col·legi electoral que pertoqui, agafem la llista encapçalada per un d'aquests dos noms i la dipositem a l'urna corresponent.
No s'hi val això de votar a la Mayol o al Portabella i després passar-se quatre anys criticant soterradament a l'alcalde socialista de torn, i lamentant el model de ciutat. Exercici que perpetren gran nombre de votants i representants d'aquestes dues formacions.
Tampoc no s'hi val allò altre d''haver obtingut un 12,8% dels vots el 2003 i dir que si tornes a ser decisiu reclamaràs el càrrec d'alcalde durant mig mandat. Per la senzilla raó que un candidat amb el 12,8% dels vots, en unes eleccions amb una abstenció superior al 40%, és un candidat que ha obtingut un raquític 7,5% de suport popular real. I si només t'han votat un de cada 14 barcelonins no tinguis la barra de reclamar l'alcaldia.
Un alcalde sense lideratge és un governant dèbil. I la capacitat de lideratge, al marge de ser el principal atribut personal que cal exigir-li a tot polític, és també quelcom que pot veure's reforçat o debilitat pel propi sistema.
I donat que el sistema no afavoreix el lideratge, siguem nosaltres, de moment, aquells que el reforçem. Per això barcelonins, si aneu a votar el 27 de maig, sapigueu que us toca escollir entre dos possibles alcaldes: Jordi Hereu o Xavier Trias.

Imatge: barcelona-on-line.es

Manual de les eleccions municipals de Barcelona (I)

El proper 27 de maig, els ciutadans empadronats a Barcelona serem convocats a les urnes per a escollir el govern de la nostra ciutat. Com passa a les altres eleccions domèstiques (amb l'excepció de les eleccions al Senat), els electors haurem d'escollir una de les llistes tancades presentades per les diferents formacions polítiques. A la pràctica, només cinc partits compten amb possibilitats d'obtenir representació a les institucions (CiU, IC-V, ERC, PSC i PP). Els cinc tenors de la classe política catalana. Dubto que Ciutadans de Catalunya repeteixi a les municipals de Barcelona l'èxit de les autonòmiques.

Com a votant, doncs, t'enfrontes a una sèrie de possibilitats que ordeno per ordre de probabilitats:

1. Abstenir-te. Això és el què van fer un 40,9% del barcelonins censats als comicis locals de maig de 2003. El promig d'abstenció a les set eleccions municipals celebrades des de 1979 ha estat del 39,5%. L'abstenció ha resultats vencedora a Barcelona a totes les eleccions municipals.
La situació de descrèdit de la classe política catalana, les baixes participacions a les dues últimes consultes (Estatut i Autonòmiques), el perfil dels candidats, i la manca de tensió existent a la precampanya de les municipals, em fan pensar que l'abstenció tornarà a ser enguany la primera opció dels barcelonins.
Mitjana 1979-2003: 39,5%
Millor resultat: 48,5% (1999)

Resultat 2003: 41,0%
Previsió 2007: 40-50%

2. Votar al PSC. NOU ALCALDE, NOVES IDEES. Des de 1979, aquesta ha estat sempre la llista més votada pels barcelonins, amb una mitjana del 40,2%. Tanmateix, aquesta xifra va desplomar-se fins a un preocupant 33,5% el 2003. Pasqual Maragall, l'alcalde olímpic, és la gran ícona històrica del PSC municipal. En els temps del pujolisme, Maragall va aconseguir vèncer en quatre eleccions consecutives (1983, 1987, 1991, 1995), amb una mitjana del 42,3% dels sufragis i una abstenció del 35,4%. Uns resultats notables si els comparem amb els de Joan Clos (1999, 2003), que va obtenir una mitjana de vots del 39,2% però amb una abstenció del 44,7%.

El candidat actual, Jordi Hereu (Barcelona, 1965), es presenta a les eleccions sota el lema "L'alcalde de la gent". Efectivament, és un polític més proper i afable que el seu antecessor, potser també més preparat, i ja ha anunciat que prioritzarà les polítiques socials i l'atenció a les persones. És curiós fins a quin punt pot arribar la duresa de la política. Afirmar que Hereu serà l'alcalde de la gent o promoure la candidatura de José Montilla sota el lema ara és l'hora dels catalans és qualsevol cosa menys una decisió innocent en relació a aquells que els precediren.
Seria una immensa sorpresa que la llista encapçalada per Jordi Hereu, el candidat més jove dels cinc principals partits, no fos la més votada el 27 de maig. Tanmateix, el PSC no millorarà significativament els seus discrets resultats de fa quatre anys, i podria fins i tot situar-s'hi per sota.
Mitjana 1979-2003: 40,2%
Millor resultat: 45,0% (1983)
Resultat 2003: 33,5% (15 regidors)
Previsió 2007: 30-35%
www.jordihereu.cat

3. Votar a CiU. TRIAS PEL CANVI. Convergència ha estat, des de 1983, la segona opció electoral dels barcelonins. La seva mitjana de vots ha estat del 26,8%, però a les dues darreres eleccions s'ha estancat al voltant del 21%. Uns resultats miserables que penalitzen el desinterès històric de CiU per a governar la capital de Catalunya, i que no tenen explicació sociològica, doncs Jordi Pujol va ser (amb molta diferència) el candidat més votat a la ciutat de Barcelona a les autonòmiques de 1980, 1984, 1988, 1992 i 1995.
L'estratègia de Xavier Trias (Barcelona, 1946) per a afrontar aquestes eleccions no comptava amb la marxa de Joan Clos a Madrid, i des d'aleshores la precampanya convergent ha estat molt discreta. CiU hauria d'haver-se volcat amb Trias si veritablement desitjava acabar amb gairebé tres dècades d'hegemonia socialista a l'Ajuntament de Barcelona, però en canvi segueix llepant-se les ferides provocades per la investidura de José Montilla com a president de Catalunya. En aquestes circumstàncies, la missió de Trias esdevé impossible. Per no parlar de les grans dificultats aritmètiques de superar o desfer el tripartit municipal (PSC, ERC, IC-V).

Mitjana 1979-2003: 26,8%
Millor resultat: 35,2% (1987)
Resultat 2003: 21,3% (9 regidors)
Previsió 2007: 20-25%
www.xaviertrias.cat

Imatges: elsingulardigital.cat, abcdesevilla.es

Maria de la Pau Janer

L'escriptora mallorquina Maria de la Pau Janer ocuparà el vuitè lloc de la llista del PP balear a les eleccions autonòmiques del mes vinent. Ho farà en qualitat d'independent, i després de manifestar públicament el seu desacord amb la direcció del PP espanyol.
He detectat cert rebombori a Catalunya envers la decisió de Janer d'acceptar l'invitació de Jaume Matas a la seva llista. Alguns comentaristes recorden que a les passades eleccions va recolzar públicament a Artur Mas (CiU), i conclouen que el PP i CiU no deuen ser tan diferents quan algú pot fer campanya per Artur Mas i Jaume Matas amb només sis mesos de diferència.
Efectivament, en determinades qüestions aquestes dues formacions convergeixen. Naturalment. Però si en alguna cosa discrepen és en el concepte d'Estat i en matèria lingüística i cultural.
Per aquest motiu, després de rumiar-hi, no puc fer altra cosa que celebrar que el PP de les Illes hagi incorporat a Janer en un lloc destacat de la seva llista electoral. Després de tot, d'aquesta manera és molt probable que la conselleria de cultura balear estigui ocupada durant els propers quatre anys per una persona manifestament catalanista.
Janer ha assegurat que la defensa i promoció de la llengua catalana serà una de les seves prioritats, en el cas que acabi ocupant un càrrec de responsabilitat en matèria cultural o educativa.
I aquesta no és una qüestió anecdòtica. Al País Valencià, sense anar més lluny, això seria impossible perquè el govern valencià no reconeix la unitat lingüística del català. I ahir mateix, al programa de TVE Tengo una pregunta para usted el líder del PP Mariano Rajoy parlava de "mallorquín, valenciano, catalán, vasco y gallego" com a llengües autonòmiques.
Existeix a Catalunya una certa tendència a demonitzar qualsevol iniciativa del PP. I això ens impedeix valorar amb justícia determinades iniciatives que busquen precisament la moderació de la dreta espanyola. El fitxatge de l'escriptora Maria de la Pau Janer per part del PP balear em sembla, en particular, una excel·lent notícia per a la cultura catalana.

Imatge: boekenarena.nl

Lleialtat sui generis

ERC havia sorprès a propis i extranys per la seva docilitat i disciplina en els primers cent dies del Tripartit 2.0. Però en complir-se exactament quatre mesos de la investidura de José Montilla (PSC), i justificant-se en les grans dificultats que està trobant el nou Estatut per a desplegar-se, els republicans han proclamat que "la via autonomista està esgotada" i s'han mostrat oberts inclús a fer President a Artur Mas (CiU), amb la condició de que aquest estigui disposat a convocar un referèndum per a l'autodeterminació de Catalunya aquesta mateixa legislatura. És a dir, abans de la tardor de 2010.

Però ha estat una tormenta en un got d'aigua, perquè ERC ha manifestat immediatament la seva lleialtat al President Montilla i als seus dos socis de Govern (PSC i ICV). I tot això sense donar-los temps suficient als convergents per a analitzar una oferta que, d'altra banda, aquests últims han rebut amb desconfiança titllant-la de "poc seriosa". Total, que la proposta republicana de front nacional i convocatòria de referèndum en un estirabot més. I ja van...
El fet de que aquesta polèmica hagi arribat al Parlament ha contribuit ha solemnitzar el despropòsit, i a evidenciar el procés de degradació de la política catalana en el seu conjunt.

I no puc deixar de recordar, aprofitant la creixent movilització de la societat civil en favor de l'autonomia de l'Aeroport del Prat, que l'Estatut vigent es va aprovar fa només nou mesos, i que en ell no hi figurava aquesta qüestió estratègicament cabdal per al desenvolupament futur de Catalunya.

Per contra, sí que figura a l'Estatut el traspàs a Catalunya de la gestió dels trens de Rodalies (titularitat avui de Renfe). Un tema pendent i en boca de tots, pel seu calamitós funcionament. Una completa i eficient xarxa de ferrocarril a la regió metropolitana de Barcelona facilitaria la mobilitat i reduiria l'ús de vehicles privats (i les conseqüents emissions de CO2 a l'atmòsfera).

Si algú segueix creient que la política no ens afecta, que s'ho faci mirar. La nostra exigència ha de ser màxima, i la missió de les administracions públiques és molt clara: que gestionin bé els recursos que els cedeix la societat, i que ens proveeixin serveis de qualitat que ens facin la vida més fàcil.

Imatge: diariovasco.com