No vaig anar a la mani

Crec que hi havia motius més que suficients per a participar a la manifestació del dissabte, organitzada per la Plataforma del Dret a Decidir per a protestar contra el caos ferroviari. La situació actual de les infraestructures a Catalunya és calamitosa, i el desenvolupament matusser de les obres de l'AVE i Rodalies seria intolerable a qualsevol societat civilitzada.
Però també convé recordar que les causes del desgavell no es limiten al centralisme manifest dels successius governs espanyols, sino també a la miopia estratègica del propi govern de la Generalitat des de 1980.
El dissabte reclamàvem el dret a decidir sobre les pròpies infraestructures, i d'aquí uns mesos exigirem un sistema de finançament com el d'Euskadi i Navarra. Temps al temps.
Costa imaginar que tot aquest ambient de protesta s'estigui coent només un any i mig després de l'aprovació en referèndum de l'Estatut català. No era aquest l'acord que havia de resoldre l'encaix de Catalunya a Espanya durant els propers 20 o 25 anys? Si l'Estatut de Sau va ser vàlid durant 27 anys, pot l'Estatut de 2006 haver caducat en menys de dos anys?
És evident que sí, que el nou Estatut ja no serveix. Per no tenir, l'Estatut català no compta ni tan sols amb el vist-i-plau del Tribunal Constitucional. Però encara és més revelador recordar que el nou Estat va rebre un suport exigu per part dels catalans, perquè la participació al referèndum no va arribar al 50% (el mínim moralment exigible en una convocatòria de gran transcendència).
Emmig de tant de retret a Espanya, convindria que els catalans féssim un exercici d'autocrítica sobre la nostra manera de fer política i d'adreçar-nos al govern espanyol. Perquè si bé és probable que Espanya no sigui una solució als problemes o anhels de Catalunya, també o és que els nostres polítics s'estan demostrant incapaços de liderar el país amb consistència.
La presència de CiU, ERC i ICV a la manifestació del dissabte va desactivar els efectes explosius que podia haver tingut la convocatòria. És paradoxal que Artur Mas, que pactà un Estatut de mínims amb Zapatero a La Moncloa, sense llum ni taquígrafs, plori ara pel caos de les infraestructures i exigeixi més autogovern. També ho és la posició ubiqua de Carod i Saura, que compaginen actituds de govern i oposició dissimulant com poden la seva insostenible bipolaritat.
A Catalunya, la mirada crítica es deixa en mans de jubilats o outsiders. El pitjor del cas és que als partits polítics catalans no els queda ni el valor de saber carregar amb les conseqüències de les seves apostes estratègiques. La memòria dels polítics sobre la seva conducta passada, ja sigui més o menys recent, s'ha fet tan travestible que els seus gests i posicionaments han perdut qualsevol valor.

Imatge: galizacig.com