Quatre perles de Josep Maria Bricall

L'economista Josep Maria Bricall, que assumí responsabilitats destacades a la Generalitat provisional (1977-1980), va aprofitar les recents celebracions del 30è aniversari del retorn a Catalunya del president Josep Tarradellas per a oferir el seu punt de vista sobre la situació actual de Catalunya a diversos mitjans de comunicació. Comparteixo bona part del seu anàlisi, que sintetitzo i amplio tot seguit:

- El concert econòmic es podia haver aconseguit el 1979. La negociació de l'Estatut de Sau (1979), a càrrec dels principals partits polítics catalans, es va fer molt malament. Aquell era el moment històric clau en el qual hauria estat possible obtenir un concert econòmic com el del País Basc i Navarra. Bricall ha revelat que Adolfo Suárez, president espanyol entre 1976 i 1981, estava obert a acceptar el concert i es va sorprendre per la poca ambició dels negociadors catalans. Els coneguts problemes de finançament de Catalunya i l'opacitat de les balances fiscals són la conseqüència funesta d'aquest conformisme de la classe política catalana fa gairebé 30 anys. Per a aquells que encara creuen que el 2006 vam negociar un bon Estatut, que sapiguen que el darrer tren va passar el 1979, i que ara ja hem fet tard per moltes coses.

- El pes minvant de Catalunya a Espanya. El pes específic de Barcelona i Catalunya en relació a Espanya s'ha reduit significativament des de 1980. Catalunya, que concentra el 15,8% de la població a Espanya, només representa el 18,8% del PIB espanyol. Aquestes són les grans xifres, que només algú que ignori completament l'història econòmica de Catalunya pot considerar satisfactòries (durant la dècada dels seixanta Catalunya va arribar a generar el 40% del PIB espanyol). La sensació de sentir-nos importants a Espanya s'ha anat debilitant progressivament des dels anys vuitanta. Un degoteig constant d'activitats industrials, econòmiques i culturals s'han anat deslocalitzant, i ara ens conformem amb l'aixopluc de sectors tan poc innovadors com el turisme i la construcció.

- On són les grans empreses catalanes? Bricall es pregunta per la sort d'empreses del sector aeronàutic i automobilístic com Elizalde i Hispano Suiza, que visqueren moments d'apogeu al llarg del segle passat abans de desaparèixer sense fer massa soroll. Són oportunitats perdudes d'haver desenvolupat empreses com Boeing o BMW a Catalunya. Què hauriem d'haver fet perquè Catalunya tingués avui alguna empresa industrial al Fortune Global 500?

- El fracàs de l'administració pública a Catalunya. El nostre país ha perdut una bona oportunitat de crear i desenvolupar una administració menys polititzada, més econòmica i més eficient. La Generalitat provisional (1977-1980) va negociar amb la prestigiosa Ecole nationale d'administration francesa la creació d'un centre de formació a Barcelona, però el projecte es va abandonar el 1980 amb l'arribada al poder de Jordi Pujol. Bricall sosté que amb una bona direcció i 200 bons funcionaris no hauria fet falta un nou Estatut, i que les quotes polítiques no haurien d'existir a l'administració. Aquestes idees, pronunciades el 2007 a Catalunya, tenen un aire revolucionari.

- L'orígen del mal. Enlloc d'anar a Madrid a explicar com funcionaven els trens a Catalunya, hem perdut gairebé 30 anys anant a explicar-los què era Catalunya. Els resultats d'aquest error estratègic són evidents. Bricall lamenta que el concepte de ciutadania no hagi tingut més pes a Catalunya tots aquests anys, perquè podia haver afavorit una major cohesió entre els ciutadans de Catalunya. Bricall recomana als polítics que vagin més en metro i que toquin una mica més de peus a terra. Se n'adonarien, entre moltes altres coses, de la poca gent que parla en català. I del fracàs polític conseqüent.

Imatge: unc.edu.ar