Publicat avui al setmanari El TriangleSegons multitud d’opinions qualificades, aquest any 2008 que acabem d’encetar ens tocarà travessar una crisi econòmica. Els alarmistes auguren una recessió, que és aquella situació que es dona quan el Producte Interior Brut (PIB) d’un país creix negativament durant més de dos trimestres consecutius. Els més optimistes creuen en canvi que no passarà de ser un període breu de baix creixement.
El setmanari The Economist ja va predir fa menys d’un any que venien temps difícils per a l’economia espanyola. La seva anàlisi girava al voltant d’una idea bàsica que segueix absolutament vigent: el notable creixement econòmic espanyol dels darrers 10 anys s’ha fonamentat en un boom inflacionari de la immobiliària, la construcció i la banca, que ha comptat amb la valuosa empenta d’uns tipus d’interès baixos i d’una immigració massiva que ha proveït de mà d’obra sectors tan importants com la construcció, l’hostaleria i els serveis domèstics.
El PIB d’Espanya ha crescut en la darrera dècada a un ritme del 3,8% anual, gairebé el doble de la mitjana de l’Unió Europea. Ha estat una dècada prodigiosa per a alguns afortunats, i un miratge d’incertes conseqüències per a la majoria. Encara avui, polítics de tots els colors es feliciten per aquest sostingut augment del PIB, i afirmen que l’economia va bé.
Tanmateix, en un context de vaques tan grasses, costa justificar les circumstàncies a les que faré referència tot seguit. Més pròpies d’una economia estancada que no pas d’una economia en expansió.
Segons l’Euroíndex Laboral IESE-Adecco, el poder adquisitiu dels catalans és avui el mateix que el 1997. És a dir, que descomptant l’efecte de la inflació, el salari real mitjà no ha augmentat al nostre país. Per contra, tots els Estats membres de l’UE han vist créixer el seu poder de compra en la darrera dècada (en els casos del Regne Unit i Polònia per damunt del 20%). En l’actualitat, el salari mig espanyol és un 15% inferior a la mitjana europea.
Resulta extremadament contradictori que el país de l’UE que ha crescut més econòmicament sigui el fanalet vermell en augment de poder adquisitiu real.
Especialment si tenim en compte que des de 1997 el preu de l’habitatge ha augmentat un 150% a Espanya, i que aquesta és precisament la primera font de despeses de les famílies.
La principal conseqüència d’aquest evident desequilibri entre ingressos i despeses és l’increment astronòmic de l’endeutament de les famílies espanyoles, que segons l’UE el 2008 s’enfilarà fins al 130% del PIB.
En això ens assemblem a les principals economies mundials (EE UU, Japó, Regne Unit i Alemanya), països amb endeutaments familiars superiors al 100% del PIB. La diferència és que totes aquestes economies han vist augmentar el seus salaris reals des de 1997, i sobretot tenen una estructures econòmiques diversificades i competitives que, unides a elevats índexs de productivitat i innovació, els permeten aquestes alegries consumistes.
L’economia del nostre país haurà de fer front a un 2008 complicat i a un horitzó sembrat d’incerteses.
L’euro segueix cotitzant pels núvols respecte al dòlar, i això no facilita precisament l’augment de les exportacions i el control del nostre dèficit comercial estructural. El sector industrial és el més perjudicat per aquest enfortiment de l’euro. Males notícies sobretot per Catalunya, abanderada indiscutible de la indústria a Espanya.
Si a aquest context hi afegim una inflació interanual per sobre del 4%, tenim motius per a preocupar-nos. El Banc Central Europeu s’està esforçant en no apujar més els tipus d’interès, que estan actualment al 4%. Però se sap que la primera mesura de política monetària que prenen els bancs centrals en temps d’inflació és precisament apujar el preu del diner. Fer el contrari no respon a la més mínima lògica econòmica, però suposa un bàlsam per als milions de famílies que viuen endeutades fins a les celles i també per als empresaris que s’endeuten per a iniciar o consolidar els seus negocis. Definitivament, si observem les dades més recents de l’evolució del PIB podem seguir afirmant que l’economia va bé, però només des d’un anàlisi de la situació molt superficial i allunyat de tot rigor.
La realitat és que estem vivint una situació crítica, malgrat no hàgim entrat encara en un període recessió com el del període 1992-1993, ni poguem afirmar que això arribi mai a produir-se.
Convé assumir la insostenibilitat d’aquest model basat en estirar més el braç que la màniga. Un model que ha propiciat un creixement econòmic extraordinari sense augmentar la renda real d’una població que, a falta de majors ingressos, ha optat per mossegar l’esquer d’uns tipus d’interès insòlitament baixos i assumir quotes d’endeutament poc recomanables.
Davant d’aquest panorama, la nostra societat té pendent un canvi de filosofia radical, que consistirà bàsicament en millorar la qualitat de l’educació i la formació, i incrementar la inversió privada en R+D+i (recerca, desenvolupament i innovació).
Aquests són els dos determinants fonamentals de la productivitat, i a casa nostra constitueixen dos dels grans reptes pendents. Especialment en el camp de la indústria i l’energia.
Ens farà falta estar molt ben educats i ser molt innovadors quan arribin temps de recessió econòmica. Esperem que no sigui abans del 2030 si volem sortir-ne ben parats.
Etiquetes de comentaris: Catalunya, construcció, economia, educació, El Triangle, energia, Espanya, immigració, indústria, innovació, medi ambient, premsa, turisme, UE
El Ministeri d'Economia va fer públic ahir el seu estudi sobre les balances fiscals. És la resposta a una demanda històrica de Catalunya, una comunitat que ha hagut d'aguantar injustes acusacions d'insolidaritat durant dècades de democràcia. L'estimació del govern espanyol ha xifrat el dèficit fiscal entre el 6,4% i el 8,7% del PIB català, bastant per sota dels càlculs presentats la setmana passada pel conseller Castells (9,8%).
