La clau és el finançament

Avui publico un article que vaig escriure el 28 de novembre de 2003. En aquell moment es negociava la constitució de l'acord entre PSC, ERC i ICV per a governar Catalunya després de 23 anys de pujolisme. Pasqual Maragall encara no havia estat investit president de la Generalitat de Catalunya, i pocs imaginaven que tres mesos després el PP perdria les eleccions generals. Aquells dies, el finançament i l'economia en general estaven a l'epicentre del debat polític a Catalunya. Avui, quatre anys, dos mesos i un nou Estatut després, sembla que no ens haguem mogut massa d'aquell punt de partida.

La clau és el finançament (28.11.2003)

Aquesta ha estat una setmana de pactes i abans del dia 5 pot ser que sapiguem la identitat del nou govern... Em desconcerta el PSC, tot i que en el fons té una conducta comprensible. El Montilla no vol un model de concert econòmic com el basc, i aquesta és una de les prioritats d'ERC. Ell s'estima més que l'Estat segueixi recaptant els impostos dels catalans, perquè sap que tenir la caixa és tenir la paella pel mànec. En canvi, a mi em sembla que l'administració catalana ha de recaptar els impostos sobre la renda i de societats, i després ha de negociar amb l'Estat una transferència que garanteixi la solidaritat entre territoris. Així es fa als països federals. Tinc la sensació que la idea d'Espanya dels socialistes està encara poc consensuada entre els seus líders i militants. Dubto que pensin el mateix Montilla i Maragall, per exemple. De fet he llegit textos d'Antoni Castells, el secretari d'economia del PSC, on defensa el federalisme fiscal. És la doble cara del socialisme català, és la tensió entre catalanisme i espanyolisme. En aquestes negociacions per formar govern veurem quin dels dos corrents s'imposa.
Crec que modificar el sistema de finançament és bàsic. Després ja hi haurà temps de definir prioritats i millorar els serveis de l'administració a Catalunya. No podem seguir suplicant el que ens pertoca, i aguantant el menysteniment del govern espanyol.
El govern espanyol ha fet públiques les dades d’inversió en R+D corresponents al 2002, i celebra que Espanya hagi assolit la xifra del 1,1% del PIB. En la lletra menuda, es comenta que Madrid és la primera CCAA en innovació (2%), seguida de País Basc, Navarra i Catalunya.En un estudi de l’economista Xavier Vives sobre 31 árees metropolitanes europees, es posa en evidència la magnitud de la crisi a la que s’enfronta l’economia catalana. Cap altra regió té més % de la població empleada a la indústria (només Stuttgart). La diferència amb les ciutats alemanyes és el grau d’innovació i la qualificació de la dotació de capital humà. Ells inverteixen més del 2% del PIB en R+D des de fa dècades, tenen un millor sistema educatiu (primari, secundari, professional i universitari) i a més a més controlen la propietat de les seves grans empreses. L’ampliació de la UE pot ser un drama per a la indústria catalana. No som competitius en qualitat i en alta tecnologia, i els productes que fabriquem són fàcilment replicables en països com Txèquia i Hongria, on els salaris són quatre vegades inferiors. En les conclusions de l’estudi de Xavier Vives, es posa de manifest que Catalunya viu del turisme i d’una indústria tradicional poc innovadora, i que només som bons en activitats d’esbarjo. Sorprèn observar els excel·lents resultats de Madrid en tots els àmbits d’estudi. Els governs espanyols de la democràcia han fet molt bé els deures. La possibilitat de ser seu de grans empreses, com Londres, París, Frankfurt, Amsterdam, Madrid, Milà o Brussel·les, no l’hem tingut mai perquè no tenim Estat ni tenim grans empreses. La de ser un territori innovador com Múnic, Lió, Hèlsinki, Estocolm, Berlín, Viena, Colònia o Stuttgart, està molt lluny d’acomplir-se. Es dóna la circumstància de que les regions més exitoses o bé tenen la capital de l’Estat, o bé pertanyen a països federals (Alemanya).Diuen les veus més ràncies d’Espanya que s’està plantejant un sistema de finançament insolidari des de Catalunya. Però jo crec que no ens podem seguir deixant estafar. Les ciutats i les regions poden invertir quan tenen els recursos per fer-ho. És absurd acumular competències sense disposar de les claus de la guardiola. Hem de recaptar, com els länder alemanys, i negociar una transferència solidària, però no podem seguir tolerant que a Madrid s’estigui invertint el doble en R+D i cinc vegades més en infrastructures. Estem perdent el tren de la competitivitat, i això pot tenir un altíssim cost social. Definitivament, hem estat víctimes del mal govern: D’un Estat que ha debilitat el rol econòmic de Catalunya invertint poc i prescindint de l’actiu que suposa una metròpoli com Barcelona; d’una Generalitat sense estratègia econòmica que mai no ha sabut negociar amb l’Estat, i ara d’un Ajuntament de Barcelona superficial que confón urbanisme amb innovació i que està convertint la ciutat en un parc temàtic.