No sé si votaré

Passen els dies i segueixo dubtant. A qui puc votar el 9 de març?

Les campanyes dels principals partits polítics no graviten al voltant dels respectius programes electorals i idees de país, sino més aviat sobre els defectes de l'adversari. El vot de la por, heus aquí el principal argument dels candidats. Voteu-me a mi, perquè si voteu als altres ens endinsarem en les tenebres.

I després està el tema de les propostes populistes, a les quals el PSOE porta algun temps abocant-s'hi. Primer van ser els 2.500 euros per a tots els nadons nascuts a partir del juliol de 2007, després els generosos ajuts al lloguer per als joves, i ahir l'anunci de Zapatero de tornar 400 euros a tots els declarants de l'IRPF. Aquesta bateria d'ajuts té un elevadíssim cost per a l'hisenda pública, i el pobre Pedro Solbes va encaixant els successius anuncis amb una flema encomiable. Però no costa imaginar-se'l blasfemant en privat sobre la qüestió, i preguntant-se com una ciència tan senzilla com l'economia pot resultar tan difícil d'entendre per als profans.

En definitiva, Zapatero s'està revelant com un autèntic ignorant en matèria econòmica, i quan entra en aquest terreny no pren decisions especialment progressistes (els ajuts abans esmentats són impropis d'un govern socialista i ni tan sols poden considerar-se liberals). Sense anar més lluny, fa un parell de setmanes el president seguia aferrant-se a les expectatives de creixement del PIB i exclamava: "Crear alarmismo injustificado sobre la economía puede dañar las expectativas y es lo menos patriótico que conozco". La seva sentència anava dirigida al PP, però també a tots aquells que -sense ser precisament del PP- creiem que hi ha un munt d'indicadors que posen en evidència la debilitat estructural de l'economia espanyola.

Per a mi, aquestes eleccions generals són un autèntic trencaclosques. Potser el meu grau d'exigència sigui massa elevat, però en aquests moments cap dels principals partits polítics mereix la meva confiança.

Em nego a anar a votar per una simple qüestió de por al PP, arguments que alguns utilitzen machaconament cada minut de campanya. Insultant la nostra intel·ligència.

La política hauria de ser alguna cosa més que un modus vivendi endogàmic restringit als militants o simpatitzants dels partits. En teoria, una democràcia ha de garantir la presa de decisions conforme a la voluntat general dels ciutadans, i la crua realitat és que els partits polítics no representen els interessos de la població. El sistema s'ha deteriorat tant que avui, al nostre país, les decisions es prenen d'acord als interessos dels partits. Les eleccions són la coartada que permet als governants parlar de la voluntat general, sense admetre que el suport popular obtingut a les urnes és molt dèbil i molt condicional. Cal anar-se'l guanyant dia a dia. No només cada quatre anys.

Quan algun candidat ho entengui, tindrà el meu suport.

Imatge: wordpress.com