Sobre Sarkozy

Darrerament he detectat a Catalunya un corrent de simpatia envers el president francès. No és una admiració que provingui únicament de persones conservadores, ni molt menys. El que agrada de Nicolas Sarkozy a casa nostra va més enllà del seu programa de govern, i crec que té molt més a veure amb la seva personalitat activa, ferma i emprenedora. També agrada molt la seva capacitat de comunicar-se amb els ciutadans amb un estil directe i una voluntat de franquesa.
La progressiva desafecció que estem vivint els catalans respecte als partits polítics té molt a veure amb la falta de referents personals. I la política, quan esdevé impersonal i s'abandona als interessos mesquins de la partitocràcia, perd la seva ànima.
Existeix la percepció, molt extesa, de que els líders polítics catalans i espanyols es deuen primer al seu propi partit i després (només després) a la ciutadania. Els fets no fan altra cosa que certificar-ho, dia rera dia. Quantes eleccions primàries de veritat s'han celebrat en els darrers anys? Jo només recordo el triomf de José Luis Rodríguez Zapatero, quan el juny de 2000 va superar pels pèls a José Bono al Congrés Federal del PSOE. Ni Rajoy, ni Montilla, ni Mas, ni Duran, ni Hereu, ni Chacón han hagut de competir amb altres aspirants per ser nomenats candidats. Ens podem passar els dies i les nits criticant les impureses de la democràcia americana, però allà ens podrien donar moltes lliçons sobre la selecció de candidats. Provoca enveja sana observar la competència que està generant el duel entre Hillary Clinton i Barack Obama per obtenir la nominació demòcrata.
Potser a causa de la nostra inexperiència democràtica i als excessos autoritaris, existeix al nostre país una desconfiança atàvica cap a l'individualisme i a l'afirmació personal. En aquestes condicions, les persones amb capacitat de lideratge i una personalitat forta són vistes amb escepticisme pels partits polítics. Potser la figura de Pasqual Maragall sigui el més gran exponent d'aquesta conflicitivitat entre un líder i la seva pròpia formació política. Jordi Pujol, el sarkoziet català, no tingué aquest problema perquè ell era el partit.
A diferència dels principals polítics catalans i espanyols, Sarkozy no és un líder en mans del seu partit. És evident que és un home que actúa amb un alt grau d'independència, i que amb moltes de les seves decisions ha demostrat la seva aspiració de representar a una gran majoria de francesos. No són pocs els socialistes que han estat escollits per Sarkozy per ocupar càrrecs de responsabilitat, una conducta que posa de relleu el caràcter integrador del president francès. Diria que Alberto Ruiz-Gallardón també feu gala d'aquesta aversió al revantxisme polític en els seus temps de president de la Comunidad de Madrid (1995-2003). Potser per això no s'ha acabat de guanyar la confiança del PP, que sistemàticament li barra el pas cap a quotes més altes de poder.
Si volem buscar-li defectes a Sarkozy, també li trobarem. De fet, les seves virtuts, portades a l'extrem, el poden acabar perjudicant. El seu lideratge i la seva omnipresència, per exemple, deixen entreveure una desconfiança envers els seus col·laboradors. Sembla que no confii del tot en el treball en equip i en la delegació de responsabilitats. D'altra banda, la manera com ha gestionat la seva atzarosa vida sentimental es pot valorar des dels més diversos punts de vista. Però la difusió del seu affaire amb Carla Bruni és una peça que encaixa clarament en el trencaclosques personal de Sarkozy. Personatge ambiciós, ple de determinació, decidit i impulsiu. Ha conegut la bella Carla i no s'ho ha pensat dues vegades. Ja pensen en el matrimoni, i no fa ni dos mesos que Sarkozy es va divorciar.
Una altra causa de controvèrisa a França fou la decisió d'apujar-se el sou un 140% i situar-lo en els 240.000 euros bruts anuals. Em sembla una mesura raonable si tenim en compte que aquesta xifra segueix per sota dels salaris dels presidents dels EEUU, Regne Unit i Alemanya. Tampoc no és res de l'altre món si tenim en compte que Celestino Corbacho percep 231.000 euros bruts anuals per exercir els càrrecs de Presidente de la Diputació de Barcelona i Alcalde de L'Hospitalet de Llobregat.