La Catalunya optimista

Carme Chacón, cap de llista del PSC-PSOE a les eleccions generals del 9 de març, va afirmar ahir que els socialistes representen la Catalunya optimista. La ministra creu que els catalans tenim molts motius per a confiar en el futur, que el desplegament de l'Estatut en els propers anys, i el conseqüent allau d'inversions de l'Estat a Catalunya, tindran un efecte extraordinàriament positiu sobre el nostre país i el seu autogovern.
L'entusiasme de Chacón a totes les seves aparicions públiques té un fons inquietant. Com pot estar sempre tan alegre i tan convençuda de que tot allò que fan ella i els seus és tan extraordinari? Com es poden encadenar tantes banalitats en un discurs sense pensar que el teu interlocutor és idiota?
La setmana passada, però, Chacón va deixar de riure i va perdre els papers a l'hora de criticar el veto de CiU i ERC als pressupostos que Pedro Solbes presentà al Senat. Aquella ira només podia ser fingida, si tenim en compte la magnitud del favor que els nacionalistes catalans li acabaven de fer al ministre d'economia en retornar els pressupostos al Congrés dels Diputats. Els pressupostos de 2008 seran aprovats al Congrés dels Diputats amb tota seguretat, i Solbes tirarà endevant la seva proposta sense haver de moure cap euro de cap partida. CiU i ERC van votar contra els pressupostos al Senat perquè discrepen de la xifra que el govern espanyol ha assignat a la inversió en infraestructures de l'Estat a Catalunya per 2008, però gràcies a aquest veto el govern no haurà d'introduir cap esmena als pressupostos i aquests seran aprovats al Congrés tal i com els presentà Pedro Solbes.
Més d'un sospita que tota aquesta disputa mediàtica amaga un pacte electoralista entre Solbes i els nacionalistes. Voteu en contra al Senat, feu el crit al cel per a satisfer als vostres electors, i després tranquils perquè al Congrés ja tenim una majoria suficient per a aprovar els pressupostos. Després de tot, si ens regim pel concepte del peix al cove, els pressupostos de 2008 són bons per a Catalunya en quant al volum de l'inversió en infraestructures prevista. Són comparativament bons, que no justos.
El problema és que molts segueixin valorant les inversions que rep Catalunya prenent com a referència els precedents. Aquest és l'error de personatges com Carme Chacón, que defensen les xifres actuals comparant-les amb allò que succeia en temps del PP, o fins i tot de Felipe González. Quan la realitat és que en els darrers 30 anys Catalunya mai no ha rebut allò que li pertocava, i que tot aquest reguitzell de dèficits que ens atenallen són la conseqüència de no haver lluitat amb molta més determinació per allò que era just.
I la justícia només s'acomplirà quan es facin públiques les balances fiscals de les últimes tres dècades i Espanya els hi faci un monument als catalans per la seva immensa generositat. A veure qui pot oposar-se aleshores a que Catalunya obtingui un concert econòmic anàleg al que gaudeixen bascos i navarresos.
Però mentre hagim d'aguantar el ridícul de veure com Zapatero inaugura l'AVE Madrid-Málaga o Madrid-Valladolid aquest mes de desembre, que no ens parlin massa de la Catalunya optimista.



Imatge: laregioninternacional.com