21.7.08

Més somnis i menys realitats

En el carrer d'una gran metròpolis sudamericana s'hi pot llegir en un graffiti immens: 'Queremos más sueños y menos realidades'. D'una manera nítida, la frase sintetitza la raó de ser dels humans. Menys fets i més paraules. 'The time is always now', ha escrit algú en una paret d'una ciutat dels EEUU. Els experts en la voluble matèria de la felicitat sostenen que el goig consisteix en treure el màxim fruit de cada moment. La idea és tan certa com difícil de dur a terme per la multitud humana que no sap desempellegar-se de les preocupacions que l'afligeixen. Jo afegeixo que la felicitat és també una qüestió d'expectatives. De somnis. Cal gaudir del present, d'acord, però també cal aprendre a somiar. És a dir, a mirar al futur sense por i amb sobredosis de confiança. L'humà és en essència un ésser que enreda i es deixa enredar. Ens encanta que ens enredin, i per regla general vivim els millors moments quan abaixem la guàrdia i ens deixem portar. Així ens aparellem, sense anar més lluny. I per això existim com espècie.
Aplicat a Catalunya, em permeto la llicència d'afirmar que la sobredosi de seny que ens afligeix com a societat resulta esgotadora. Sobretot perquè vivim una realitat objectivament envejable a escala mundial, però en canvi no arribem a gaudir-ne plenament perquè mai no en tenim prou. Tot això és natural i en certa forma saludable perquè la democràcia és el sistema de la sofisticació contínua, de l'exigència infinita. Però també pot ser patològic en la mesura que no ens permet aspirar a la felicitat que proporciona viure intensament el present i projectar el futur en positiu. No ens deixem enredar! -crida el poble català-. Quan la consigna adequada seria: Ara enredarem nosaltres!
El fet diferencial català ha estat sempre la rauxa. Per molt recels que aquesta pugui despertar.
Convé recuperar o inventar un esperit capaç de sintetitzar talent i rigor amb unes dosis saludables de lleugeresa. Hi ha hagut moments històrics molt adversos en els quals la rauxa tenia unes motivacions manifestament evasives. Enguany hauria de tenir una voluntat principalment creativa. Seny i rauxa, ho tenim tot inventat. Ara cal trobar la proporció justa d'un i altre element. Però sobretot cal que els catalans aprenguem a enredar d'una vegada. És una qüestió de supervivència. I també de diversió.

'Parole, parole' (Mina & Adriano Celentano, 1972):

Etiquetes de comentaris: , ,

18.7.08

Puig i Bassas

Les declaracions de Felip Puig, número 2 de CDC, lamentant la poca traça del president José Montilla a l'hora de parlar el català són políticament inadmissibles. Fa uns mesos ho digué l'ex primera dama Marta Ferrussola, encara que posteriorment fou afortunadament rectificada per Jordi Pujol.
Sí, els catalanoparlants sabem que Montilla no parla prou bé la nostra llengüa i ens agradaria que el president de Catalunya s'hi expressés millor. Però també ens consta a bastants la tenacitat de Montilla en aquesta qüestió, i no anem pas sobrats de catalanoparlants (avui som minoria) com per dedicar-nos a afirmar que aquest o aquell "destrossen la llengüa". Després de tot, el més important pel futur del català és que aquells que no el dominen -pels motius que siguin- perdin la por o els prejudicis i el parlin. Puig ignora que Montilla, lluny de ser una amenaça pel català, és un exemple impagable pels milers de ciutadans que malgrat viure a Catalunya des de fa dècades encara no han donat el salt lingüístic. També per aquells que, des de fora de Catalunya, creuen que la normalitat democràtica consistiria en que José Montilla pogués exercir el seu càrrec de president de Catalunya utilitzant el castellà. Però perquè tot plegat funcioni els catalanoparlants no podem buscar-li pegues a tot sino tot el contrari, ser un suport per aquells que facin l'esforç.
El problema de CDC aquests últims anys, fins i tot des d'abans de la jubilació de Jordi Pujol, ha estat precisament la seva gran dificultat de construir, de teixir complicitats amb la societat, amb les altres formacions polítiques i amb el món en general. Llegia fa pocs dies a Ignasi Planas, militant crític de CDC, titllant a la seva formació política de "partit encarcarat". Ja ho teniu, és una bona manera de dir-ho. De cap altra manera es pot entendre que la candidatura més votada a les eleccions catalanes de 2003 i 2006 hagi estat incapaç en ambdues ocasions d'establir aliances que li permitissin governar.
Finalment, un breu comentari per aplaudir la feina d'Antoni Bassas al magazine matinal de Catalunya Ràdio durant els darrers 14 anys, i una frase d'advertència pronunciada avui pel propi Bassas i que subscric: "Si la classe política no aguantan el Matí de Catalunya Ràdio, tenim una cultura democràtica justeta".

Imatge: e-dazibao.com

Etiquetes de comentaris: , , , ,

17.7.08

ViscA Barcelona (I)

Avui toca post de denuncia. Si heu anat últimament a la Barceloneta de ben segur que haureu pogut veure l'obra faraònica que s'està construint de forma insòlitament accelerada al final del Passeig Joan de Borbó. Es tracta de l'edifici Vela, un futur hotel de cinc estrelles del grup Starwood (Sheraton, Westin) amb un annex d'oficines i comerços ubicat als terrenys de l'Autoritat Portuària de Barcelona, i que forma part del projecte de modernització del port. El seu autor és Ricardo Bofill pare.
L'edifici Vela és un autèntic atemptat al bon gust, i tindrà uns efectes devastadors sobre el paissatge. Però per damunt de consideracions estètiques, que sempre són subjectives, aquesta operació és absolutament il·legal perquè vulnera la llei de costes vigent a l'Estat. És incomprensible que l'any 2001 l'Ajuntament de Barcelona (PSC), la Generalitat de Catalunya (CiU) i l'Autoritat Portuària (PP) donessin llum verda a aquest projecte, tot i que la dèria de l'alcalde Joan Clos (1997-2006) i el seu arquitecte en cap Josep Anton Acebillo pels gratacels està ben documentada.
Des d'aleshores, l'obra s'ha vist immersa en diverses dificultats, probablement a causa de la mala consciència que la seva construcció ha creat i seguirà creant en les administracions i els individus que van autoritzar aquest disbarat arquitectònic i sobretot urbanístic. Després de l'adjudicació de l'obra el 2003, el projecte va estar més de dos anys aturat a causa de dues controvèrsies: l'alçada de l'edifici i la distància a la costa.
L'alçada excessiva de l'edifici (88 metres sobre un moll alçat d'11 metres) va crear alguns dubtes en l'Ajuntament, però aquest va conformar-se amb la reducció de l'altura de l'annex d'oficines de 65 a 40 metres. D'altra banda, la llei de ports de 2004 obliga a construir els edificis portuaris a més de 20 metres de la costa, circumstància que va obligar a Bofill a modificar el projecte inicial de 1999.
Un cop fetes aquestes lleus correccions, el plenari municipal va aprovar el 2005 la modificació del pla especial, congratulant-se d'haver posat fre a les ambicions de l'Autoritat Portuària i Ricardo Bofill (que en un primer moment volia que la torre tingués una altitud de 178 metres). L'edifici serà entregat probablement el 2009, i malgrat les esmenes introduides pel consistori em segueix semblant un error urbanístic majúscul. Des d'un punt de vista polític, l'edifici vela és una rendició del govern municipal d'esquerres (PSC, ERC, ICV) davant el capital internacional, perquè han pesat molt més els interessos econòmics que la veu d'uns veïns que segueixin sense comprendre com és possible que s'hagi pogut edificar un bloc de 100 metres a primera línia de mar.
La llei de costes de 1988 prohibeix expressament la construcció d'edificis a menys de 100 metres de la rivera marítima (art. 23), i en el cas de l'edifici que ens ocupa això hauria de pesar més que la llei de ports (que com hem vist abans marca una distància mínima de 20 metres en les construccions realitzades en terrenys portuaris). És evident que l'Ajuntament i la Generalitat de Catalunya, que són les institucions més pròximes als barcelonins, podien haver fet alguna cosa més per protegir el litoral barceloní perquè tenien a les seves mans d'haver-se oposat al projecte. La democràcia consisteix en delegar els afers públics a uns representants polítics escollits cada quatre anys. Convé preguntar-se, observant casos com aquest de l'edifici vela, quines són les prioritats de les administracions públiques.

Imatge: photobucket.com

Etiquetes de comentaris: , , , , , ,

16.7.08

Balances invisibles (fora de Catalunya)

El Ministeri d'Economia va fer públic ahir el seu estudi sobre les balances fiscals. És la resposta a una demanda històrica de Catalunya, una comunitat que ha hagut d'aguantar injustes acusacions d'insolidaritat durant dècades de democràcia. L'estimació del govern espanyol ha xifrat el dèficit fiscal entre el 6,4% i el 8,7% del PIB català, bastant per sota dels càlculs presentats la setmana passada pel conseller Castells (9,8%).
Però més enllà de la prevista correcció a la baixa del càlcul català, ahir es va creuar una línia vermella de la política espanyola. I cal felicitar a Zapatero i Solbes per haver tingut el coratge federalista de fer justícia en aquesta qüestió. Perquè ara se sap oficialment que -de mitjana- cada català realitza una aportació neta anual a l'Estat d'entre 1.600 i 2.100 euros, i si impera el sentit comú a partir d'ara s'haurà de tenir una mica més de vergonya per acusar a Catalunya d'insolidària. Perquè aquells que hem viatjat sovint per Espanya al llarg dels últims 25 anys portem temps observant el vertiginós procés de convergència econòmica entre totes els territoris espanyols. Les infraestrucutures, sense que facin falta xifres per a corroborar-ho, en són l'evidència més palmària.
El drama és entrar avui a les edicions electròniques dels principals diaris espanyols (El País, El Mundo, ABC) i comprovar que aquesta informació -la publicació de les balances fiscals- no mereix la més mínima atenció. Només el Público (del mediapro Jaume Roures) se'n fa una mica de ressò. Sembla que a les edicions escrites s'ha difós més la noticia, com escriu avui Enric Juliana. Trobant-se Espanya en ple procés de negociació del finançament de les autonomies, la voluntat de derrotar definitivament un dels tòpics ibèrics més injustos -com és el de l'insolidaritat catalana- sembla més aviat escassa. Fins i tot quan les evidències més recents les acaba de fer públiques el propi govern espanyol.
La divulgació de les balances fiscals per part de l'Estat és una bona noticia, però perdrà molta força si el govern espanyol manté aquesta qüestió cabdal en l'àmbit tècnic i deixa passar l'oportunitat de fer pedagogia federalista des d'ara mateix.

Imatge: steroglass.it

Etiquetes de comentaris: , , , ,

14.7.08

Pompeia a Barcelona

Aquest dissabte, després de quatre anys sense agafar una raqueta, juguí un partit de tennis de dobles amb l'Ivà, el Lluc i el Miquel. L'escenari, la Reial Societat de Tennis Pompeia, és un dels secrets més ben guardats de Barcelona i enguany compleix els seu centenari. Des de que vam descobrir-lo, el quartet abans esementat, amants com som dels ambients bells i decadents (la bellesa és lleugerament decadent o no és tal), vam quedar fascinats i no volguerem saber res més de cap altre club de tennis.

Imatge: washington.edu

Etiquetes de comentaris: , ,

10.7.08

Conservar, canviar

Els partits polítics són conservadors per naturalesa. En general, ho són més els de dreta que els d’esquerra, però en una democràcia els partits acostumen a anar a remolc de la realitat. Per desgràcia, perquè la bona política és aquella que té el valor estratègic i visionari d’anticipar-se al futur. De prevenir. Després de tot, els partits són productes humans. I els humans, per regla general, tenim aversió al canvi.
Per raons d’imatge i de mercat, els partits utilitzen ocasionalment la paraula ‘canvi’. Sobretot quan es troben a l’oposició, o quan essent govern han fet del renovador concepte de ‘canvi’ la seva bandera.
En el seu recent congrés, el PSOE encarà utilitzà profusament la paraula ‘canvi’. De fet, el lema del 37è congrés era ‘la fuerza del cambio’. Que és una manera, no sé fins a quin punt conscient, de seguir prenent com a referència i principal combustible electoral el govern popular de José María Aznar (1996-2004). D’altra banda, és evident que a Zapatero i al seu partit els interessa transmetre la sensació de que els canvis que Espanya necessita no es faran ni en una ni en dues legislatures, i per tant és previsible que el 2012 es segueixi parlant de futur, de progrés i de canvi. I també es tornin a promoure cares joves, (però no massa) fresques, per donar-li a tot plegat un aire de renovació contínua del projecte polític. Sorprèn aquesta dèria d'enfocar-ho tot a la joventut quan, per molt que hagi repuntat la natalitat, seguim essent un dels països més envellits d’Europa. La gent gran viu cada cop més anys, amb una salut cada cop millor i amb el valor afegit de l’experiència, però als partits polítics i a la societat en general la veterania no cotitza a l’alça. On hi hagi un Rubalcaba o un Solbes, que no m’hi posin a una Leire Pajín o a un Zerolo, sense anar més lluny.
Per la seva banda, el lema del 16è Congrés del PP va ser ‘crecemos juntos’. Un concepte intel·ligent en temps de clamorosa divisió interna això de subratllar el concepte ‘juntos’ amb ‘crecemos’, que és una forma de convidar a l’optimisme. Perquè si ‘crecemos’ és probable que ‘ganemos’. Tanmateix, ni rastre de la paraula 'cambio' al congrés dels populars, per bé que els canvis ocorreguts als respectius congressos foren molt més profunds al PP que al PSOE. Després de tot, perdre t'obliga a canviar i guanyar convida a conservar.
L’ús de la paraula ‘canvi’ per part de l’esquerra, estigui o no estigui al govern, té més lògica perquè va lligada al concepte de ‘progrés’. No es pot progressar sense canviar, i un autèntic progressista mai no trobarà el moment de deixar de canviar. La política, per l’esquerra, és canvi. I si l'abast del canvi és discret, cal dissimular-ho sense renunciar a la paraula màgica. En canvi, des d’una visió conservadora de les coses, canviar no és l'objectiu. Només interessa quan es parteix de posicions massa progressistes. Els partits conservadors poden recórrer al canvi com a concepte en una campanya electoral, però acostumen a assumir els canvis legislatius introduïts pels governs progressistes. Per la senzilla raó que aquests canvis introduïts per l'esquerra ja formaven part de la realitat social en el moment de tenir lloc, i per molt conservador que siguis no pots posar-te tossut en segons quines coses perquè en una democràcia allò que ha de canviar acaba canviant. Com he dit abans, la llei acostuma a arribar més tard que la realitat i sovint respon a abrumadores o ben promogudes demandes socials.

Imatge: wordpress.com

Etiquetes de comentaris: , , , ,

9.7.08

Malgrat la mona es vesteixi de seda

Vueling i Clickair es fusionen sota el nom de Vueling, mantenen la seu social i operativa a Barcelona, es converteixen en la tercera aerolínia espanyola (per sota d'Iberia i Spanair), i Josep Piqué conserva el càrrec de president no executiu de la companyia. Alex Cruz será el director general, càrrec executiu que ja ocupava a Clickair.
Tanmateix, si volem anar més enllà d'aquestes dades que ens suggereixen que Catalunya té finalment una gran companyia aèria, convé analitzar en quines mans ha quedat realment Vueling després de la fusió amb Clickair.
Doncs bé, un 45,8% de la propietat de Vueling està ara en mans d'Iberia. La família Lara tindrà el 14% i Nefinsa (soci de Clickair) el 4%. El 36% restant de les accions de Vueling estarà a la Borsa.
Es tracta d'una oferta pública d'adquisició (OPA) encoberta, que Iberia intenta evitar per qüestions polítiques renunciant a la gestió i al control des del Consell d'Administració que li correspondria. Normalment, quan una societat A adquireix més del 30% de la propietat d'una societat B la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) obliga a presentar una OPA.
Vueling, una empresa que travessava gravíssims problemes econòmics, ha supeditat l'operació a que la CNMV no obligui a Iberia a presentar una OPA. Per la seva banda, a Iberia ja li està bé que tot plegat sembli una fusió. Després de tot, és evident que algunes normatives antimonopoli podrien desaconsellar el control de la principal low cost espanyola per part d'Iberia. Sobretot quan Clickair porta mesos agafant totes les rutes espanyoles i europees que Iberia ha deixat d'operar des de Barcelona, circumstància que alguns consideren un autèntic atemptat a la lliure competència perquè Iberia s'ha limitat a cedir els seus slots (drets d'aterratge i enlairament) a la seva filial catalana (que a diferència de Vueling -amb aeronaus noves- opera amb avions d'Iberia repintats).
Veurem quin és el posicionament de la CNMV i de Brussel·les en les properes setmanes.
Vueling i Clickair sumen 45 avions, més de 2.000 empleats i tenen més de 50 rutes cadascuna (moltes d'elles actualment en competència). El 2007 van perdre més de 110 milions d'euros entre les dues, però després de la fusió esperen obtenir beneficis immediats: a partir de 2009.
Algunes informaciones suggereixen que la Generalitat de Catalunya ha estat un dels agents que més ha celebrat que Iberia renunciés als seus drets sobre la nova companyia, malgrat tenir-ne la propietat. Iberia sap que no té bona imatge a Catalunya, i s'ha avingut a l'impostura de fer-nos creure que Vueling segueix essent una empresa catalana.
Sé que des d'una perspectiva pragmàtica de la situació, tenint en compte les alarmes que portava mesos encenent el deteriorament progressiu de Vueling, alguns poden felicitar-se per aquesta solució. Probablement hi hagi tingut bastant a veure la cada cop més propera inauguració de la Terminal Sud, pagada pel govern espanyol. Està clar que a Catalunya tota aquesta qüestió dels aeroports i les aerolínies té un component polític majúscul, i després de la compra camuflada de Vueling per part d'Iberia em temo que el seguirà tenint. Veurem com es negocia en el futur, espero que ben aviat, la gestió de l'aeroport del Prat. El govern espanyol sembla molt poc disposat a cedir-ne la gestió. Potser repeteixin el model Vueling, i en mantinguin el control fent veure que en descentralitzen la gestió. En resum, que ens en facin usufructuaris.
L'èxit de l'operació Vueling dependrà de la capacitat d'Iberia de mantenir-se al marge de la gestió de la nova aerolínia, i també de l'absència de competència entre ambdues companyies. Què passarà, per exemple, amb el pont aeri Barcelona-Madrid? Tolerarà Iberia que la nova Vueling ofereixi rutes transoceàniques des de Barcelona que esdevinguin una competència als vols des de Barajas? Podrà Vueling competir amb Iberia a Barajas com qualsevol altra companyia espanyola?

Imatge: expansion.com

Etiquetes de comentaris: , , , , , ,

7.7.08

El mal rotllo del Barça

No és veritat que la votació de la moció de censura del diumenge passat fos una festa de la democràcia. Democràcia sí, com qualsevol moment en el qual es manifesta en tot el seu esplendor la sobirania popular. Però festa no, per molt que la junta volgués donar-li a la jornada un caràcter lúdic (diuen que per atraure el màxim nombre d'electors a l'estadi un 6 de juliol). Sí, feia goig veure els més menuts -i els no tan menuts- complint el somni de trepitjar la gespa el Camp Nou i marcar un gol en una de les seves porteries, però més enllà d'aquests aspectes laterals el diumenge els socis del Barça decidien el futur de Joan Laporta.
I sense haver-hi partit, 39.000 socis es van personar al Camp Nou per votar una moció de censura prèviament avalada per 9.000 socis.
Per fer-nos una idea, en ocasió de la moció que l'Elefant Blau presentà el 1998 contra Josep Lluís Núñez, es convocà la consulta coincidint amb un Barça-Madrid i votaren 40.000 socis. Només un miler més.
La gran diferència és que Núñez, que portava 20 anys de president, va salvar el match point amb un recolzament del 61,5% i un rebuig del 35,5%. Per contra, ahir només un 37,7% votaren a favor de la continuitat de Laporta i els seus directius, mentre que el 60,6% dels socis demanaren el cessament de la junta directiva i la convocatòria d'eleccions en un termini màxim de 3 mesos.
En cap dels dos casos prosperà la moció perquè segons els Estatuts del club cal que un 66,6% dels votants s'hi mostrin favorables, però és evident que Núñez va obtenir uns resultats infinitament millors que Laporta.
I fins i tot així, dos anys després de la moció que havia aconseguit superar amb un marge còmode, Núñez va acabar dimitint i marxant de mala manera.
Des d'aquest punt de vista, amb un 60,6% dels socis oficialment en contra des d'ahir, Laporta ho tindrà molt complicat per sortir-se'n. A partir d'ara dependrà excessivament dels resultats del primer equip de futbol i, si aquests no arriben, els socis del Barça exigiran la seva dimissió a l'Estadi i amb mocadors.
Quedant-se, Laporta no li farà cap favor al Barça. Tampoc a Guardiola, un tècnic jove que inicia un cicle amb molts jugadors nous i que precisarà un entorn pacient i positiu. I no serà fàcil que el tingui. Per començar, la pràctica totalitat de mitjans de comunicació i un creixent nombre d'opinions particulars porten 48 hores demanant la renuncia de Laporta.
I malgrat tot, el president sembla decidit a mantenir-se en el càrrec. Veurem quin pes tenen les altres veus de la junta directiva en la reunió d'aquest dijous.
Abans de celebrar-se la moció de censura de 1998, Laporta declarà que si un majoria mínima de socis votaven contra la continuitat de Núñez aquest hauria de dimitir. Ahir, Laporta afirmà que les circumstàncies de 1998 eren molt diferents perquè aleshores Núñez ja portava 20 anys presidint el Barça. Té raó, però des d'una perspectiva democràtica no veig quina relació té una cosa amb l'altra. Des del punt de vista de la sobirania popular el missatge dels socis fou clarament diferent en les dues mocions de censura: el 1998 recolzaren a Núñez i ara demanen a Laporta que marxi.
Laporta ha comès un altre gravíssim pecat després de la moció en apropiar-se de l'abstenció, tot afirmant que els 80.000 socis que no van anar a votar aproven la gestió de l'actual junta. Una lectura de l'abstenció extremadament demagògica, perquè també podria interpretar-se que aquests socis no estan disposats a perdre una hora de diumenge per impedir el cessament de la Laporta i els seus directius. Aquesta interpretació de l'abstenció és tristament freqüent a la política tradicional, per això procuro anar a votar sempre encara que sigui en blanc.
Està clar que pels motius que siguin Laporta s'ha desgastat més entre 2003 i 2008 que no pas Núñez entre 1978 i 1998, i això que el ratio de lligues i Copes d'Europa per temporada és clarament favorable a Laporta.
Havent obtingut relativament bons resultats esportius, hom pot concloure que Laporta l'ha d'haver fet molt grossa aquests dos últims anys perquè un 60,6% dels socis li demanin que plegui en una votació d'una moció de censura.
El Barça travessa un moment de profund mal rotllo, i les coses han empitjorat després de la moció de censura. I encara són susceptibles d'anar a pitjor en les setmanes i mesos a venir. Quan la democràcia es manifesta, cal acceptar-ne la sentència o patir les greus conseqüències de no fer-ho. És tan simple com això. Diguin el que diguin els Estatuts, Laporta ha de plegar i convocar eleccions. És el millor pel Barça.

Imatge: rtve.es

Etiquetes de comentaris: , ,

4.7.08

El dietari de Josep Pla

Fa aproximadament un mes que vaig descobrir un blog fantàstic dedicat a El Quadern Gris, probablemente l'obra més emblemàtica de Josep Pla. Cada anotació que feu Pla en El Quadern Gris, en la mateixa data i amb 90 anys de diferència, figura íntegra en aquest blog.
Fa setmanes que vaig incloure'n l'enllaç als preferits, però es tracta d'un material tan extraordinari que he pensat que valia la pena dedicar-li una promoció addicional. Per a aquells que no conegueu massa l'obra planiana, resulta un exercici d'aproximació lúdic i lleuger. Per als devots de l'escriptor empordanès, serà un inesperat regal estival.
La nota del 3 de juliol de 1918, que inclou dues converses de Pla -amb la minyona Maria, a casa, i amb el Sr. Balaguer, a la terrassa d'un cafè-, és un compendi de les gràcies d'un escriptor incipient. Només tenia 21 anys.

Imatge: lletres.net

Etiquetes de comentaris: , ,