Zapatero i l'efecte nul de l'abstenció

Darrerament s'està parlant molt de l'impacte que una elevada abstenció a Catalunya podria tenir a les properes eleccions espanyoles, previstes pel març de 2008. Sobretot perquè Catalunya ha estat sempre un feu electoral del PSOE, i amb tot el que està caient darrerament alguns apunten a un possible càstig electoral dels catalans a Zapatero.

L'enquesta publicada avui a La Vanguardia desvetlla un escenari contradictori, però altament probable. D'una banda, una clara pèrdua de confiança dels catalans en el govern espanyol i en la figura del seu president, José Luis Rodríguez Zapatero. Però de l'altra, un augment en el nombre de diputats socialistes a Catalunya, que guanyarien posicions en detriment d'ERC.

El PSC-PSOE probablement guanyi representants al Congrés dels Diputats, però perdrà milers de vots que, mancats d'alternativa, engreixaran la taxa d'abstenció. Tal és la gravetat de la crisi de la classe política que ens assola. Tots els partits catalans, tots sense excepció, perdran desenes de milers de vots obtinguts el 2004.

El març de 2008, només una opció no perdrà suport electoral: l'abstenció.

José Montilla, President de Catalunya, afirmà el passat 29 de maig que molts catalans no votaven perquè es conformaven amb la situació política existent. No puc estar-hi més en desacord.

Imatge: abc.es

El cost d'oportunitat dels 2.500 euros

Publicat avui al setmanari "El Triangle"

La proximitat de les eleccions espanyoles, previstes pel març de 2008, està desfermant les actituds electoralistes del govern i dels partits polítics en general. A falta de projectes sòlids de país, a falta de líders carismàtics, i amb l'amenaça permanent d'un abstencionisme fora de control (especialment a Catalunya), els ideòlegs dels partits es dediquen a atraure vots amb mesures clarament electoralistes.
Entre elles m’ha sorprès molt especialment el xec-bebè, una iniciativa anunciada pel president del govern espanyol el passat 3 de juliol en el transcurs del debat sobre l’estat de la nació. Aquesta mesura pretén incentivar la natalitat, per mitjà de l’abonament o deducció impositiva de 2.500 euros a totes aquelles famílies que hagin tingut un fill (natural o adoptat) a partir del 3 de juliol de 2007. Fa tres setmanes PSOE i ERC van acordar també que les famílies nombroses, monoparentals i amb fills discapacitats rebran un ajut superior de 3.500 euros. De tota manera els serrells del projecte de llei se segueixen negociant abans de l’aprovació definitiva al Congrés dels Diputats, perquè els socialistes necessiten pactar amb altres formacions per a que el xec-bebè de Zapatero vegi la llum.
Els ajuts directes a les famílies amb fills no són una novetat, per bé que a Espanya es mantenen en nivells molt inferiors als de l’Europa septentrional. Les deduccions fiscals per aquest concepte existeixen des de fa dècades, i des de 2003 (no totes) les mares treballadores amb fills menors de 3 anys perceben de l’Estat un ajut de 100 euros mensuals. Després, cada CCAA té la seva pròpia política familiar. Catalunya, per exemple, atorga una prestació econòmica de caràcter universal a les famílies amb fills menors de 3 anys i per a les famílies nombroses o monoparentals amb fills menors de 6 anys. Aquest ajut és actualment de 625 euros anuals.
L’any passat, a Espanya la mitjana de fills per dona en edat fèrtil va ser de 1,37 (la més alta des de 1993). Catalunya, per la seva banda, va arribar l’any passat als 1,48 fills per dona, i només fou superada per les CCAA de Múrcia i Andalusia. S’observa per tant una tendència positiva en quant a la natalitat al nostre país, però cal tenir present l’impacte que han tingut en aquest sentit les dones immigrants, i sobretot assumir que la xifra actual segueix estant molt allunyada de la taxa de reposició. Perquè el nombre de fills per dona que permet garantir la substitució d’una generació per una altra és de 2,1.
La mitjana de la UE és de 1,5 fills per dona, però països com França han estat capaços d’assolir una mitjana de 2 fills per dona (la més alta des de 1981) gràcies a l’existència d’un sistema social favorable a la natalitat. França ha sabut combinar amb intel·ligència els incentius econòmics i fiscals, amb l’existència d’un sòlid sistema d’escoles bressol públiques.
A Espanya aquest equilibri és inexistent, a causa de la deficient política realitzada en matèria d’escoles bressol. Una qüestió que dificulta enormement la conciliació de la vida familiar i laboral de les mares treballadores.
El flamant xec-bebè de 2.500 euros és una mesura universalista que tracta a totes les famílies per igual sense tenir en compte les diferències de renda. És a dir, no és una llei d’orientació particularment progressista. De fet, la qüestió del xec-bebè ja va centrar algunes discussions a Catalunya fa precisament un any, durant la campanya prèvia a les eleccions al Parlament. En aquella ocasió, el PSC va oposar-se a la proposta de CiU d’estimular la natalitat dels catalans amb un premi de 1.000 euros per fill, que augmentaria fins als 4.000 euros a partir del tercer fill o en el cas dels fills nascuts amb algun tipus de disminució. Els socialistes catalans van argumentar el seu desacord amb aquest tipus d’ajuts afirmant que l'Estat del benestar no es promovia repartint xecs a tort i a dret.
Per això sorprèn que els socialistes hagin trigat tan poc temps en canviar de parer.
M'hauria semblat molt més just i políticament coherent dedicar els recursos que li costarà a la hisenda espanyola el programa dels xecs-bebè (aproximadament 1.500 milions d'euros anuals segons el Ministeri de Treball) a millorar la dotació d'escoles bressol públiques.
Per a posar un exemple concret. La ciutat de Barcelona compta actualment amb 59 escoles bressol municipals. L'any 2006 hi havia a Barcelona aproximadament 42.000 infants d'edats compreses entre els 1 i els 3 anys. Això significa una mitjana de 710 infants per escola (i no estic comptant els nadons menors d’un any!). Amb aquestes dades, si tenim en compte la capacitat mitjana de les escoles bressol municipals, descobrim que les places disponibles per als infants barcelonins no arriben al 10%. És a dir, que més del 90% dels nens barcelonins han d'anar a escoles bressol privades, i els seus pares han de pagar molts més diners (el doble o el triple) per uns serveis sovint pitjors, o bé quedar-se a casa.
Els números es poden fer molt ràpid. Deduint que cada any neixen o són adoptats a Barcelona uns 21.000 infants (una quarta part del total a Catalunya), i que l'Estat assignarà a partir d’ara 2.500 euros per fill a les seves respectives famílies, ens trobem amb una despesa de més de 50 milions d'euros anuals per aquest concepte només a Barcelona.
Ignoro quin és el cost anual del conjunt de les escoles bressol municipals, però estic segur que 50 milions addicionals serien molt benvinguts. Per això crec que el xec-bebè és una mesura electoralista, una oportunitat perduda de reforçar l'Estat del benestar que posa en entredit la capacitat estratègica i el progressisme del govern espanyol.

El moment que viu Espanya (i II)

A falta de menys de cinc mesos per a les eleccions generals, les incògnites sobre quins seran els resultats d’aquests comicis contribueixen a atiar el foc de la confrontació política. El país viu submergit plenament en la campanya electoral que arribarà a la seva fi el març de 2008 amb dos escenaris possibles: la consolidació del projecte polític de José Luis Rodríguez Zapatero, o bé el retorn al poder del Partit Popular.
A diferència del 2000, quan José María Aznar va aconseguir la majoria absoluta després del seu primer mandat, els socialistes no han estat capaços d’aprofitar la soledat del PP durant gairebé tota la legislatura per a blindar i incrementar el seu marge d'avantatge.

Per contra, la pobre direcció de Mariano Rajoy i les deficiències estratègiques del PP, incapaç de moderar-se per a conquerir el centre polític, l'han abocat a desaprofitar sistemàticament la inexperiència i les relliscades de Zapatero i el seu govern. Que no han estat poques.

Per això, si hagués de jugar-me-la sobre els resultats electorals del març de 2008, diria que tornarà a imposar-se el PSOE, per bé que la diferència sobre el PP no serà folgada, i obligarà a Zapatero a buscar aliances amb els partits minoritaris. I quan parli amb aquestes formacions (CiU, PNV, ERC, etc) haurà de preparar-se per a afrontar negociacions més complicades que fa quatre anys. Quan el vent bufava molt a favor del càndid candidat lleonès.

El pseudofederalisme de Zapatero fou rebut amb esperança pels nacionalismes català i basc, sobretot després de la legislatura joseantoniana de José María Aznar (2000-2004). Ara, després del trencament de la treva d'ETA i l'opereta de l'Estatut de Catalunya, queden poques d'aquelles il·lusions. Malgrat tot, el corrent de simpatia de la majoria de catalans i bascos envers ZP segueix essent molt superior al que pugui despertar cap líder d'aquest PP nacionalcatòlic.

La clau està doncs en saber fins a quin punt el PSOE serà castigat a Catalunya i Euskadi, territoris en els quals el socialisme espanyol obtingué un avantatge determinant sobre el PP a les generals de 2004.

En els darrers mesos, alguns indicis assenyalen que la flor de Zapatero es pot haver marcit. Però tinguem present que Mariano Rajoy serà el seu rival directe a les urnes. De ben segur que es poden fer millor les coses, però no sé si es pot tenir més sort.

Imatge: wordpress.com

Discurs de Quim Monzó a Frankfurt

Senyores i senyors,
Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte. El conte va d’un escriptor (un escriptor que sempre parla molt de pressa) a qui, un dia, li proposen de fer el protocol·lari discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt. Això passa l’any que la cultura catalana n’és la convidada. Un any que pot ser, per exemple, el 2007. Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”
No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu. Facis una cosa o facis l’altra —carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges— la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.
Però passa que l’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó a ningú per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a Frankfurt; de manera que decideix acceptar. És evident que no l’hi proposaran pas —fer el protocol·lari discurs inicial— l’any que la cultura convidada a la Fira de Frankfurt sigui la turca, la vietnamesa o la n’gndunga. Així, doncs, diu que sí, que el farà, i tot seguit s’asseu a una taula, agafa un bolígraf i una llibreta i comença a rumiar què hi ha de dir.
Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben, i ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la
gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors o els repartidors
de butà).
Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament perifèrics? Recorda, a més, que, en un altre muntatge literari —més nòrdic i bastant més pompós—, ara fa poc més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità.
Però la referència serveix —no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se senten a prop— sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la Nació- Estat (“Soyez propre, parlez français!”) que —mai més a la vida— cap literatura sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel.
A més de la sensació de perplexitat, el personatge del nostre conte té una sensació de justícia. Potser “justícia” no és la paraula exacta. Alguna cosa semblant. Tot i que —com s’ha dit— als catalans els avatars polítics ens han anat d’una manera que no convida a gaire alegries, la literatura catalana és, clarament, una de les pedres fundacionals de la cultura europea. Cap literatura sense Estat d’aquesta Europa (que ara diuen que construïm entre tots), no ha estat ni és tan sòlida, tan dúctil i tan continuada.
¿Ha d’explicar tot això, en el discurs? Potser podria començar dient que la potència inicial que va fer que la literatura catalana tingués lloc preferent a Europa durant l’Edat Mitjana neix de Ramon Llull (Raymundus Lullus, Raimundo Lulio, Raymond Llull, Raymond Lully: com els agradi més). Ramon Llull era filòsof, narrador i poeta. Era mallorquí, d’aquesta Mallorca avui esdevinguda un ‘Bundesland’ geriàtricoturístic alemany. Nascut molt abans que els ‘tour operators’, els avions de baix cost i la ‘balearització’ dictessin les normes de vida d’aquelles costes, centennis abans de l’arribada de Boris Becker i de Claudia Schiffer, en ple segle XIII Ramon Llull va estructurar una llengua travada i rigorosa, la mateixa llengua en la que, de manera vibrant i corrompuda, encara parlem i escrivim ara.
Però l’escriptor té altres dubtes. Ja que ha de parlar a Frankfurt, ¿ho hauria d’amanir amb detalls que poguessin interessar els germanoparlants? Hauria d’esmentar l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana, S’Arxiduc? ¿Hauria d’esmentar el senyor Damm i el senyor Moritz, cervesers de terres germàniques
fundadors d’algunes de les marques de cervesa que els catalans encara bevem ara? És evident que, si ho fes, li dirien frívol, i això encara l’impel·leix més a ferho.
Ja posats, podria esmentar el senyor Otto Zutz, gran oftalmòleg —“diplomat a Espanya i Alemanya”— que ha acabat donant nom a una esplèndida discoteca de Barcelona i que, en vida, graduava la vista de molts barcelonins. D’alguns membres de la família del poeta Carles Riba, per exemple, segons es desprèn del que el seu nét —Pau Riba, també poeta i, a més, cantant— diu al text que acompanya el disc “Dioptria”.
Tampoc no sap si hauria de citar els més grans dels que han configurat el fil literari que ens du fins avui: Bernat Metge, JV Foix, Narcís Oller, Anselm Turmeda, Joan Brossa, Joanot Martorell, Llorenç Villalonga, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, Josep Carner, Jacint Verdaguer, Isabel de Villena, Josep Maria de Sagarra, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Josep Pla, Joan Sales, Mercè Rodoreda... I ¿ho hauria de fer d’aquesta manera apilonada o els hauria d’esmentar per ordre cronològic?
¿O potser fóra millor no citar-ne cap? Citar tots aquests escriptors (la majoria desconeguts pel món literari que es belluga per Frankfurt) ¿no farà que els assistents a la cerimònia d’obertura de la Fira del Llibre s’avorreixin de sentir noms que els sonen poc? ¿No farà que mirin el rellotge i pensin: “Quin rotllo, aquest home!”? Per això, doncs, decideix que no dirà cap nom (tot i que, de fet, ja els hagi dit en el mateix procés de descriure els dubtes sobre si els ha de dir o no). A més, segons ha llegit, a la mateixa Fira del Llibre hi haurà instal·lada una exposició que parlarà d’això. Encara que —siguem sincers— ¿quantes de les persones que assisteixin a aquest acte inaugural visitaran després aquesta exposició amb un interès no merament protocol·lari?
Siguem sincers i optimistes: ben poques. Tot i que es tracti d’una Fira del Llibre, i els escriptors més desconeguts haurien de ser els que més excitessin la set de lectura de les persones interessades a descobrir meravelles literàries, i no a seguir, simplement, el tam-tam comercial del que toca en cada moment.
Però, com més hi rumia, menys clar veu com hauria de ser el discurs. Ja que molta gent té del món una idea feta a partir de la geometria actual del poder políticocultural, potser podria explicar que, a Europa —esqueixat ja el llatí en llengües vulgars—, el primer tractat de Dret va ser el català “Consolat de Mar”, pel qual es van regir les relacions marítimes al Mediterrani. Potser podria afegir que alguns dels primers tractats europeus de medicina, dietètica, filosofia, cirurgia o gastronomia eren també escrits en llengua catalana.
Però, ¿tantes dades servirien gaire de res? ¿Què han dit altres escriptors en anteriors discursos inaugurals d’aquesta mateixa Fira? L’escriptor busca aleshores alguns d’aquests discursos inicials i els llegeix. Gairebé sempre, en tots aquests discursos hi ha una gran exaltació de la cultura pròpia, i veu clar que, sempre (en cada cas passa el mateix), a qui no pertany a la cultura exaltada tots aquests discursos li sonen distants, com la remor de l’aigua que va riu avall sense que hi parem atenció.
Són discursos a l’estil d’aquell que, durant la dictadura franquista, va fer a Nova York, a les Nacions Unides, el violoncel·lista Pau Casals. Va ser un discurs que va emocionar els catalans amb la mateixa intensitat que va deixar indiferents la resta d’habitants del planeta: “I am a Catalan. Today, a province of Spain. But what has been Catalonia?...”: “Sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però ¿què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides...”

També veu que altres escriptors que han fet discursos inicials de la Fira del Llibre hi intercalen poemes. Potser ell també ho faci. Podria, per exemple, llegir aquell travallengua que, un dia (en una fenomenal paròdia de discurs militar), va recitar el grandíssim Salvador Dalí, com si fos la poesia més excelsa del món: “Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics. Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica, els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.
De fet, si el discurs és part d’un ritual i, com en tots els rituals, el que importa realment és la forma, el protocol, l’americana, la corbata (o l’absència de corbata), ¿importa gaire què s’hi diu exactament? ¿En una cerimònia religiosa feta en una llengua morta (una missa en llatí, per exemple), importa gaire que part dels fidels no entenguin el text? Encara més: ¿cal dir res en concret? Els polítics són grans malabaristes, i per això els seus discursos són exemplars: plens de paraulescomodins que, amb gran mestria —per quedar com a gent responsable—, apliquen en el moment just encara que, de fet, siguin fum i prou: lletres que formen síl·labes que formen paraules per cobrir l’expedient.
En un disc, aquest músic fenomenal que és Carles Santos va gravar fa anys una peça esplèndida que consisteix en una barreja de declaració d’amor i discurs de polític. És un text on les vacuïtats i les promeses han estat substituïdes per una repetició constant de la paraula “Sargantaneta”, adobada amb adjectius exaltats.
(“Sargantaneta” —“Sagrantaneta”— és el nom de la seva barca de pesca.) ¿No seria, doncs, un text ple de paraules-comodins, de “sagrantanetes”, el discurs ideal per un acte com el de la inauguració de la Fira del Llibre? Un text tan abstracte i tan buit que, sense canviar cap frase, es pogués utilitzar també per qualsevol altra mena d’acte: literari, esportiu, cinegètic o filatèlic. Que tant servís per presentar un nou llibre de poesia lírica com per inaugurar una línia ferroviària.

Un discurs tan ambigu que fos tot ritme —ritme, ritme!—, però que en el fons no digués res: absolutament res.
Tot això és el que l’escriptor que sempre parla molt de pressa (i a qui un dia li proposen de fer el protocol·lari discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt) dubta si ha de dir o no. Dubta també si —si ho diu— els que l’escolten hi pararan gaire atenció. Dubta també si —si hi paren atenció— entendran gaire què vol dir.
Pensa també que, de fet, podria dir qualsevol altra cosa sense que en el fons canviés gaire res si, en tota la resta de detalls, compleix el cerimonial. Una de les particularitats més importants del qual cerimonial és, per cert, el temps. I això sí que ho té clar: quan arribi el moment d’acabar —el màxim de minuts estipulats són quinze— mirarà el rellotge [mira el rellotge] i dirà:

—Res més. Moltes gràcies. Bona tarda.

Discurs d'obertura de la Fira del Llibre de Frankfurt (Quim Monzó, 9 d'octubre de 2007)

Entrevista notable a Quim Monzó (Vilaweb, 1/10/2007)

Imatge: pencatala.cat

El moment que viu Espanya (I)

Demà se celebra la festa nacional espanyola o Dia de l'Hispanitat, que coincideix amb la Festa del Pilar. És una jornada que a Catalunya (i a bona part del territori espanyol) se celebra poc, tant en l'àmbit públic com en el privat.

Tots podem recordar, per exemple, el rebombori que va aixecar la desfilada militar de fa set anys a Barcelona, quan el PP va celebrar la seva majoria absoluta fent marxar els tancs per la ciutat més díscola de la pell de brau. Díscola perquè a les eleccions generals del 2000 el PP va obtenir un 44,5% dels vots a Espanya, però en aquell context d'apoteosi popular-aznarista i eclipsi total del socialisme el PP no va passar del 22,7% a Catalunya.

El cas és que, malgrat els encomiables esforços de Mariano Rajoy, a Barcelona es veurà poca gent sortint al carrer amb la rojigualda o penjant-la al balcó per a celebrar la seva espanyolitat.

Alguns diuen que Espanya és una entel·lèquia, i potser tenen raó. Perquè després de tres dècades de democràcia sota el paraigua de la Constitució de 1978 no s'ha consolidat una idea consensuada de país, sinó una suma de conceptes sovint excloents i difícilment compatibles: nació, nació de nacions, estat federal, etc. L'ambigüitat de la Constitució i dels diferents Estatuts d'Autonomia de les CCAA (com el de Catalunya aprovat el 2006) no ajuden precisament a desencallar els malentesos en aquesta qüestió.

El desenvolupament autonòmic i els anhels de les nacionalitats històriques s'han convertit en el pim-pam-pum de la política espanyola. I qualsevol majoria absoluta (de dretes o d'esquerres) que s'ha donat des de 1982 a Espanya s'ha encarregat de demostrar els seus efectes devastadors sobre el procés de descentralització de l'Estat.

Davant aquesta realitat, els partits nacionalistes/regionalistes (CiU, ERC, PNV, BNG, CC, etc) es dediquen a practicar la política del peix al cove. I resolen d'aquesta manera les seves pròpies equacions electorals, acceleren la transferència de determinades competències, i s'assignen finalment el títol de Robin Hood. És una estratègia absolutament legítima, potser l'única possible per a la supervivència de les minories polítiques a l'ecosistema polític espanyol (amb una legislació que empara les minories, però que sempre viurà amenaçada per la possibilitat d'un canvi de la llei electoral consensuat per PP i PSOE).

Imatge: casareal.es

Sobre el pacte de l'habitatge

El pacte arriba més tard que un tren de rodalies.

Ahir es va segellar a Catalunya amb tota la solemnitat el pacte de l'habitatge, una de les iniciatives més ambicioses de l'actual Govern de la Generalitat. L'acord no va comptar finalment amb el consens de totes les formacions polítiques (se'n van desentendre CiU i PP), però va obtenir el recolzament del sector de la construcció i en general ha estat ben rebut per la societat civil catalana. Sense focs d'artifici, tot sigui dit, perquè a hores d'ara el crèdit de la classe política és tan escàs que costa molt il·lusionar al personal amb iniciatives polítiques.
Però és evident que feia falta que l'administració pública intervingués amb decisió per a facilitar l'accés a l'habitatge dels seus administrats.
Tanmateix, com en tantes altres ocasions, aquesta intervenció arriba tard, molt tard, insoportablement tard, i coincideix sospitosament amb la crisi del sector de la construcció.
No és cap secret que l'administració pública és el principal aliat dels promotors immobiliaris en temps de crisi (com va passar fa 15 anys). Tampoc sorprèn que els constructors recuperin la sensibilitat social en favor de l'habitatge protegit quan comencen a rebre avisos dels seus directors financers advertint-los del perill de fallida tècnica.
El sector imobiliari es troba en un moment de desacceleració brutal. La demanda ha caigut en picat, per la coincidència en el temps d'uns preus estratosfèrics (el cost de l'habitatge s'ha triplicat en set anys) i per l'escalada del preu del diner (que ha encarit significativament les hipoteques).
Les administracions públiques catalanes pretenen ara mobilitzar sòl públic perquè els promotors puguin construir-hi habitatges socials. Això em fa rememorar les paraules de dos alts càrrecs (un convergent de la Generalitat i un socialista d'un municipi de l'àrea metropolitana), quan van coincidir -durant unes jornades d'urbanisme- en afirmar que amb uns preus del sòl tan elevats (era l'any 2001) l'administració no podia construir habitatges protegits.
Jo no podia evitar pensar en la multitud d'experiències existents a la resta d'Europa, i fins i tot a Espanya, en matèria de venda i lloguer d'habitatge social. Centenars de casos pràctics, sovint satisfactoris, que podien haver-se replicat a Catalunya des de la dècada dels noranta, i que haurien moderat l'intolerable nivell d'endeutament de les famílies catalanes.
Des de 2001, quan aquells buròcrates parlàven de les dificultats de promoure habitatge social, el preu del sòl ha pujat gairebé un 200% a l'àrea metropolitana de Barcelona.
Quan escolto les afirmacions de qualsevol polític, penso en el divulgador científic Eduard Punset, que va resumir-ho tot plegat de la següent manera: “Ja no podem estar segurs de res. El cervell no veu res. La major part de la seva energia es consumeix fent prediccions en la foscor més absoluta. De manera que no cal lluitar contra les opinions dels altres ni morir per les nostres pròpies conviccions.”
No considero que aquesta sentència sigui un cant al nihilisme, sinó una oda a les limitacions de la condició humana. Unes limitacions que, en el cas de la classe política, esdevenen tan incommensurables com el preu de l'habitatge a Catalunya.

Imatge: lavanguardia.es