Imaginem

La credibilitat de Zapatero (II)

"El AVE llegará a Barcelona el próximo 21 de diciembre"
(Barcelona, 2 d'agost de 2007)
.
"Ha habido un problema con la llegada de la Alta Velocidad a Barcelona. Conozco a la sociedad catalana, sé que la sociedad catalana se alegra de que el AVE llegue a otros sitios y también puedo decirles que la alta velocidad va a llegar, va a llegar pronto, va a llegar bien"

(León, 21 de desembre de 2007)
.

La credibilitat de Zapatero (I)

"Aprobaré la reforma del Estatuto de Cataluña que apruebe el Parlamento de Cataluña"

(Barcelona, 13 de novembre de 2003)
.

"No es cierto que yo dijera que aprobaría lo que dijera el Parlamento de Cataluña sin más"

(Madrid, 26 de gener de 2006)
.

0-1

Imatge: elperiodico.cat

Puntualitat britànica

El passat 14 de novembre es va inaugurar la remodelada estació de Saint Pancras (Londres), que és la nova terminal de la línia d'alta velocitat entre Londres i el continent europeu (l'Eurostar) en substitució de l'estació de Waterloo, i es van posar en funcionament les noves vies d'alta velocitat en sòl britànic. Tot plegat escurça la durada del trajecte, que és de dues hores fins a París i de 1:45 hores fins a Brussel·les. Es calcula que 45 milions de passatgers faran el trajecte París-Londres anualment.
La notícia, però, és que les obres de remodelació de l'estació victoriana de Saint Pancras i tots els treballs al subsòl de Londres s'han executat en el plaç previst i han costat menys d'allò que s'havia pressupostat (9.000 milions d'euros finançats amb una emissió de bons del Tresor). No recordo una obra realitzada en sòl espanyol que s'hagi entregat en el termini previst i que hagi costat menys d'allò que s'havia previst. Si algú en té constància li agrairé que m'ho faci saber.
També sobta el preu del bitllet d'anada i tornada París-Londres, que és d'uns 80 euros. Aquesta mateixa setmana s'ha anunciat que el preu de l'AVE Madrid-Barcelona (promocions a part) serà de 100 euros per trajecte. Pot un recorregut Barcelona-Madrid costar més del doble que un París-Londres?
Hom arriba a la conclusió de que hi ha molts tipus de països i maneres de fer. Als catalans ens ha tocat la rifa de viure a la part pròspera del planeta, i per això les nostres preocupacions són les pròpies dels rics. Dels nous rics, afegeixo. Però tenim un defecte imperdonable: no cerquem l'excel·lència malgrat tenir-la al nostre abast.
Hem d'elevar d'una vegada per totes el llistó de l'autoexigència. Sense anar més lluny, hem d'aconseguir que a Catalunya s'entreguin les obres públiques en els terminis previstos, i que no costin més d'allò que s'havia pressupostat. Qualsevol desviació en temps i diners ha de ser penalitzada, perquè suposa una estafa per al ciutadà-contribuent i demostra l'ineptitud de l'administració responsable d'assignar els projectes.

Imatge: guardian.co.uk

La Catalunya optimista

Carme Chacón, cap de llista del PSC-PSOE a les eleccions generals del 9 de març, va afirmar ahir que els socialistes representen la Catalunya optimista. La ministra creu que els catalans tenim molts motius per a confiar en el futur, que el desplegament de l'Estatut en els propers anys, i el conseqüent allau d'inversions de l'Estat a Catalunya, tindran un efecte extraordinàriament positiu sobre el nostre país i el seu autogovern.
L'entusiasme de Chacón a totes les seves aparicions públiques té un fons inquietant. Com pot estar sempre tan alegre i tan convençuda de que tot allò que fan ella i els seus és tan extraordinari? Com es poden encadenar tantes banalitats en un discurs sense pensar que el teu interlocutor és idiota?
La setmana passada, però, Chacón va deixar de riure i va perdre els papers a l'hora de criticar el veto de CiU i ERC als pressupostos que Pedro Solbes presentà al Senat. Aquella ira només podia ser fingida, si tenim en compte la magnitud del favor que els nacionalistes catalans li acabaven de fer al ministre d'economia en retornar els pressupostos al Congrés dels Diputats. Els pressupostos de 2008 seran aprovats al Congrés dels Diputats amb tota seguretat, i Solbes tirarà endevant la seva proposta sense haver de moure cap euro de cap partida. CiU i ERC van votar contra els pressupostos al Senat perquè discrepen de la xifra que el govern espanyol ha assignat a la inversió en infraestructures de l'Estat a Catalunya per 2008, però gràcies a aquest veto el govern no haurà d'introduir cap esmena als pressupostos i aquests seran aprovats al Congrés tal i com els presentà Pedro Solbes.
Més d'un sospita que tota aquesta disputa mediàtica amaga un pacte electoralista entre Solbes i els nacionalistes. Voteu en contra al Senat, feu el crit al cel per a satisfer als vostres electors, i després tranquils perquè al Congrés ja tenim una majoria suficient per a aprovar els pressupostos. Després de tot, si ens regim pel concepte del peix al cove, els pressupostos de 2008 són bons per a Catalunya en quant al volum de l'inversió en infraestructures prevista. Són comparativament bons, que no justos.
El problema és que molts segueixin valorant les inversions que rep Catalunya prenent com a referència els precedents. Aquest és l'error de personatges com Carme Chacón, que defensen les xifres actuals comparant-les amb allò que succeia en temps del PP, o fins i tot de Felipe González. Quan la realitat és que en els darrers 30 anys Catalunya mai no ha rebut allò que li pertocava, i que tot aquest reguitzell de dèficits que ens atenallen són la conseqüència de no haver lluitat amb molta més determinació per allò que era just.
I la justícia només s'acomplirà quan es facin públiques les balances fiscals de les últimes tres dècades i Espanya els hi faci un monument als catalans per la seva immensa generositat. A veure qui pot oposar-se aleshores a que Catalunya obtingui un concert econòmic anàleg al que gaudeixen bascos i navarresos.
Però mentre hagim d'aguantar el ridícul de veure com Zapatero inaugura l'AVE Madrid-Málaga o Madrid-Valladolid aquest mes de desembre, que no ens parlin massa de la Catalunya optimista.



Imatge: laregioninternacional.com

Joan Brossa i la riquesa de no voler ser ric

El vaig veure fa més de 10 anys assegut en un banc del carrer Balmes, a l'alçada de Travessera de Gràcia. Es gratava la barba i observava la gent. Joan Brossa (1919-1998), va tocar el moll de l'òs de l'art en afirmar: "He descobert la utilitat de la inutilitat". Perquè, quina cosa hi ha més inútil que l'art? Si ens féssin parlar de necessitats bàsiques pensariem en la salut, l'afecte, l'aliment, la llar, la seguretat, l'educació, ... però no en l'art. Brossa va convertir la seva vida en un esforç per no donar-se importància, malgrat el seu prestigi. Vivia en una casa desendreçada, no parava de crear i sempre va fer gala d'una gran austeritat. "Tinc la riquesa de no voler ser ric", va escriure. La seva gran producció de poesia visual, escrits i obres de teatre potser constituia, segons ell, una obra inútil.
Existeixen delicioses maneres de consagrar-se a l'exercici d'activitats desprovistes d'utilitat. I malgrat llur manca d'importància, o invisibilitat, proporcionen a l'artista imbatibles sensacions de plenitud.



Imatge: periodistadigital.com

La independència de Catalunya i l'UE

Imagineu-vos que algun dia es proclama una consulta popular i legal per a decidir la independència de Catalunya. Suposem que l'oposició al sobiranisme català utilitza com a argument que una Catalunya independent no podrà adherir-se mai a l'Unió Europea perquè Espanya ho impedirà.

Ens hauria de fer por aquesta possibilitat? Podria Catalunya sobreviure fora de l'UE? Podria l'UE excloure Catalunya?

Catalunya ha estat, històricament, un país europeista, i molt malament haurien d'acabar les coses amb Espanya perquè Madrid insistís a bloquejar l'entrada de Catalunya a l'UE. Una posició que, d'altra banda, difícilment podria sostenir-se massa temps sense arguments de pes. I quins motius podria esgrimir Espanya per a vetar l'ingrés de Catalunya a l'UE un cop aquesta hagués estat reconeguda per l'ONU i per varis països membres de l'Unió? Cap.

Comptat i debatut, el gran requisit per a adherir-se a l'UE és ser un Estat independent. També hi ha un seguit d'exigències econòmiques, democràtiques i de respecte dels drets humans que Catalunya compleix folgadament.

Un cop l'has aconseguit, la independència, totes aquelles barreres que semblaven infranquejables van caient, l'una rera l'altra. El gran obstacle doncs, que no és menor, és arribar a aquest punt en el qual esdevens un Estat sobirà. A Europa, la independència de Kosovo serà cosa de mesos, perquè aquests processos, un cop engegats, no hi ha qui els aturi. Últimament, les aigües subterrànies del sobiranisme han remogut fins i tot la integritat territorial de dos Estats europeus tan importants com el Regne Unit i Bèlgica. Escòcia, Flandes, Catalunya, Euskadi,... Quin d'aquests serà el primer en tenir cadira a l'Assemblea General de l'ONU a Nova York?

Si mai esdevé independent, Catalunya acabarà formant part de l'UE. Sempre i quan ho vulguin els catalans. Caldria sotmetre la qüestió a referèndum, i debatre en profunditat el cost i el benefici de formar part de l'UE. Entre altres coses, ens podriem plantejar renunciar a l'euro i recuperar la pesseta, moneda d'orígen català. Com fan els anglesos mantenint-se fidels a la lliura esterlina i preservant llur política monetària.

Imatge: ec.europa.eu

La independència de Catalunya i el Barça

Un dels aspectes que més es comenten en privat a l'hora de fabular sobre una hipotètica independència de Catalunya, és el de les repercussions que aquesta tindria sobre el futur del Barça. A quina lliga jugaria el Barça? Hauria de conformar-se amb jugar contra l'Espanyol, el Nàstic i el Palamós els caps de setmana? Podria seguir competint a la lliga espanyola? Deixaria de ser un dels clubs de futbol més poderosos del món? A alguns els sonarà com un disbarat, però el futur del Barça en un horitzó d'independència podria esdevenir una font de preocupació per a milers de catalans. O és que algú dubta encara que el futbol interessa més que la política?
Deturem-nos uns instants en la qüestió.
El Barça és membre de la Lliga de Futbol Professional (LFP), una entitat privada integrada per clubs privats que en formen part de forma voluntària. La Federació Espanyola de Futbol (FEF) es limita a aportar els àrbitres a la competició. Quan es produeix un desencontre entre LFP i FEF, la segona entitat sempre té les de perdre. Per tant, si Catalunya esdevé mai un Estat independent, a cap de les dues parts (Barça i LFP) li interessarà trencara la seva relació. I davant d'això la FEF tindrà poc a dir-hi. Amb tota probabilitat, el Barça i l'Espanyol seguiran competint a la LFP, i és probable que la FEF es vegi obligada a acceptar les condicions de la LFP. L'exemple del bàsquet espanyol és immillorable: la lliga professional espanyola (ACB) és econòmicament independent de la Federació corresponent (FEB), i simplement hi té signat un conveni que permet als clubs de l'ACB competir internacionalment. I no passa absolutament res. Una entitat privada organitza la lliga, i la Federació s'encarrega de la gestió de la selecció nacional i de la burocràcia.
És més, davant l'improbable expulsió del Barça de la LFP a causa de la independència de Catalunya, existeixen plans des de fa anys de crear una lliga europea de futbol integrada pels grans clubs europeus, inspirada en les lligues professionals dels EE UU. I si aquest fos el futur del futbol d'èlit, el Barça encara tindria menys motius per a témer els efectes de l'independència de Catalunya.
I si això no funcionés, sempre ens quedaria competir en el marc de la Premiership anglesa, una entitat privada que aviat comptarà amb dos clubs escocesos -Rangers i Celtic- a la seva competició, i que s'ha convertit indubtablement en la millor lliga del món.
En definitiva, que ningú no s'amoïni massa pel tema ni busqui en el Barça una excusa contra la sobirania. A tots aquells que us agrada el Barça tant com a mi, sapigueu que la independència de Catalunya no hauria de suposar cap amenaça per a la competitivitat del Barça.

Imatge: espn.go.com

Torna Bono. ¿Per què?

José Bono (quin error tan greu de Zapatero haver-lo recuperat!) ha afirmat tot ufanós que torna a la primera línia política perquè Pasqual Maragall ja no presideix la Generalitat de Catalunya i perquè ha canviat la situació amb ETA.

Quin país de penques i bocamolls! Fa poc pensava que la campanya dels socialistes a Catalunya la faria el PP amb els seus exhabruptes anticatalans, i ara de sobte apareix José Bono del no res (era un zombi de la política) per a sumar-se a Magdalena Álvarez en aquesta insòlita campanya perquè els catalans no votin al PSOE el proper 9 de març.

Ai, Zapatero, que no veus que estàs jugant amb foc? En què pensaves quan vas oferir-li a Bono aquest caramel que per la seva insaciable megalomania suposaria presidir el Congrés dels Diputats?

Imatge: interpopular.com

No vaig anar a la mani

Crec que hi havia motius més que suficients per a participar a la manifestació del dissabte, organitzada per la Plataforma del Dret a Decidir per a protestar contra el caos ferroviari. La situació actual de les infraestructures a Catalunya és calamitosa, i el desenvolupament matusser de les obres de l'AVE i Rodalies seria intolerable a qualsevol societat civilitzada.
Però també convé recordar que les causes del desgavell no es limiten al centralisme manifest dels successius governs espanyols, sino també a la miopia estratègica del propi govern de la Generalitat des de 1980.
El dissabte reclamàvem el dret a decidir sobre les pròpies infraestructures, i d'aquí uns mesos exigirem un sistema de finançament com el d'Euskadi i Navarra. Temps al temps.
Costa imaginar que tot aquest ambient de protesta s'estigui coent només un any i mig després de l'aprovació en referèndum de l'Estatut català. No era aquest l'acord que havia de resoldre l'encaix de Catalunya a Espanya durant els propers 20 o 25 anys? Si l'Estatut de Sau va ser vàlid durant 27 anys, pot l'Estatut de 2006 haver caducat en menys de dos anys?
És evident que sí, que el nou Estatut ja no serveix. Per no tenir, l'Estatut català no compta ni tan sols amb el vist-i-plau del Tribunal Constitucional. Però encara és més revelador recordar que el nou Estat va rebre un suport exigu per part dels catalans, perquè la participació al referèndum no va arribar al 50% (el mínim moralment exigible en una convocatòria de gran transcendència).
Emmig de tant de retret a Espanya, convindria que els catalans féssim un exercici d'autocrítica sobre la nostra manera de fer política i d'adreçar-nos al govern espanyol. Perquè si bé és probable que Espanya no sigui una solució als problemes o anhels de Catalunya, també o és que els nostres polítics s'estan demostrant incapaços de liderar el país amb consistència.
La presència de CiU, ERC i ICV a la manifestació del dissabte va desactivar els efectes explosius que podia haver tingut la convocatòria. És paradoxal que Artur Mas, que pactà un Estatut de mínims amb Zapatero a La Moncloa, sense llum ni taquígrafs, plori ara pel caos de les infraestructures i exigeixi més autogovern. També ho és la posició ubiqua de Carod i Saura, que compaginen actituds de govern i oposició dissimulant com poden la seva insostenible bipolaritat.
A Catalunya, la mirada crítica es deixa en mans de jubilats o outsiders. El pitjor del cas és que als partits polítics catalans no els queda ni el valor de saber carregar amb les conseqüències de les seves apostes estratègiques. La memòria dels polítics sobre la seva conducta passada, ja sigui més o menys recent, s'ha fet tan travestible que els seus gests i posicionaments han perdut qualsevol valor.

Imatge: galizacig.com