Trans-va-sa-ment

Costa pronunciar-la? Home, no tant. Trans-va-sa-ment. Això és el que ha volgut fer el Govern de Catalunya per aminorar els efectes de la sequera a la regió metropolitana de Barcelona, territori que concentra aproximadament dues terceres parts de la població total de Catalunya. S'ha projectat un transvasament d'aigua des del Segre al Llobregat, i s'ha plantejat com una solució d'emergència. És a dir, de caràcter provisional. Durant les darreres setmanes hem pogut veure als consellers Baltasar i Nadal esforçant-se en no pronunciar la paraula transvasament. En aquesta incomprensible dèria per evitar dir les coses pel seu nom, Baltasar va arribar a caure en el ridícul de declarar "haurem de buscar la paraula".

Però l'Estat no és estúpid, i només ell -i en cap cas la Generalitat- pot aprovar un transvasament d'un afluent de l'Ebre al Llobregat. Que el transvasament sigui més o menys provisional, no té res a veure amb la qüestió. I quan el govern espanyol s'ha oposat al transvasament del Segre al Llobregat, membres del govern català com Joan Saura han parlat de "deslleialtat envers Catalunya". Saura deu creure que formar part de la mateixa corda política és una barra lliure que permet fer i desfer sense limitacions, sobretot quan després de tot Zapatero és president gràcies als catalans. Però el conseller d'interior ignora que una de les obsessions de Zapatero durant aquesta legislatura serà apartar a Catalunya de l'epicentre del debat polític espanyol. I la millor manera de demostrar-ho als espanyols és marcant les distàncies amb els conflictes que vagi generant el Tripartit. Veurem quina és la reacció dels 25 diputats del PSC si realment es consolida en el temps aquesta línia d'actuació. Una difícil tessitura pels socialistes catalans, conscients de que les eleccions a Catalunya les ha guanyat Zapatero, i que el president espanyol segueix essent partidari de la sociovergència. És evident que el trencaclosques té algunes peces que no encaixen.

Ignoro els criteris tècnics que justifiquen l'aprovació o denegació d'un transvasament. Sovint es tracta d'embolcalls que serveixen per justificar decisions eminentment polítiques. Fa molt pocs anys, en un afer extremadament polèmic i polititzat, el PP va justificar tècnicament el transvasament de l'Ebre a València, Múrcia i Castella La Manxa, mentre el PSOE, Aragó i Catalunya s'hi van oposar esgrimint també arguments tècnics. Finalment no es va fer, per manca de consens, la que hauria constituit la gran obra faraònica del govern popular.

De tota aquesta història del transvasament encobert del Segre, que té una alta dosi d'esperpent, em quedo amb la incompetència i l'escassa habilitat negociadora del Govern de Catalunya. Com a ciutadà, observo amb preocupació la manca de mesures a llarg termini davant un problema tan seriós i transcendental com l'abastiment d'aigua. Em deixa perplex la capacitat de polititzar qüestions que haurien de regir-se per criteris bàsicament tècnics o de sentit comú. Hi ha moments en els quals els polítics han de cercar l'acord, lluny dels focus de les càmeres i els micròfons dels periodistes. L'irresponsabilitat dels polítics del meu país està creant una desafecció entre els ciutadans i la política que costarà molt de reparar en els propers anys. Hi ha persones amb càrrecs molt rellevants que no estan preparades per afrontar els reptes que tenim en l'horitzó. I no parlo de qualificació tècnica, perquè realment un polític no cal que sigui ni doctor ni enginyer, però és imprescindible que el seu sentit comú estigui reforçat pel criteri dels millors especialistes.

Em conformo amb que la decència regeixi les actuacions dels nostres polítics. Que en moments puntuals com el de la sequera que ens amenaça, el bé general s'imposi a l'interès minúscul, efímer, pueril i mesquí d'un partit polític. No es pot tolerar que les accions a emprendre en contra de l'escassetat d'aigua a Catalunya degenerin fins al punt de convertir-se en una arma política. El Govern no ho pot permetre, i l'oposició tampoc. Ningú no hi pot caure, perquè es tracta d'una cursa a contrarellotge.

Que tothom hi posi el seu gra de sorra, i que per una vegada es deixin els prejudicis i els barrets polítics fora de la sala de reunions. Que es plantejin totes les solucions possibles. Sense demonitzar-ne cap, perquè ni l'Ebre és del PP, ni el Segre és del Tripartit, ni el Roine és de CiU.

Imatge: orihueladigital.es

Sobre la grandesa d'una nació

La grandesa d'una nació és sempre el fruit de petites grandeses quotidianes. D'una suma de voluntats d'apropar-se a l'excel·lència. D'actituds que en ocasions són imperceptibles i en ocasions són abrumadores. Sense aquests íntims desigs de perfecció, un país o una ciutat no poden ser grans. Demanar-li a un govern que faci aquesta feina per nosaltres, sense posar-hi molt de la nostra part, és la major de les hipocresies. Per això a vegades desconfio del paternalisme de l'Estat i se m'infla la vena liberal. Reivindico l'ètica de la responsabilitat a tots els nivells. Sense caure en la selva neoliberal, però mantenint una certa desconfiança envers les perilloses degradacions de l'estat del benestar.
Una societat és com una columna de fitxes de domino. I cal vetllar perque siguin majoria les fitxes que es mantinguin dempeus al llarg de la partida. Ufanoses, plenes de confiança i il·lusió, amigues del risc i l'ambició. I és aquí on el govern hi juga un paper cabdal. Perquè legislar no és altra cosa que establir les regles del joc. I es pot fer de moltes maneres diferents. Però encabat només es pot felicitar l'acció d'un govern quan les fitxes erectes són les màximes possibles. Quan la grandesa i el vigor s'imposen de forma incontestable a la mediocritat i a la letargia.

Imatge: uam.es

Els resultats electorals, mirats amb lupa

1. El duel PSOE-PP a Catalunya. Si haguessin de triar entre una majoria absoluta del PSOE o una majoria pírrica del PP, una gran majoria de catalans triarien la primera opció. I això malgrat la certesa de que, revisant l'història dels últims 25 anys, les majories absolutes -d'esquerres o de dretes- al Congrés dels Diputats mai no han afavorit a Catalunya. Aquesta por atàvica al PP, il·lustrada pel lema de campanya 'si tu no hi vas, ells tornen', explica en bona mesura els espectaculars resultats electorals del PSC-PSOE. Però no, no crec que el vot socialista hagi estat enguany incondicional, ni entusiasta. Ha estat simplement un acte de defensa contra el PP i el seu cinturó mediàtic, que compta entre les seves pràctiques diàries l'exercici de l'anticatalanisme més cavernari. Com el 2004, el PP ha plantejat les eleccions renunciant als escons que un tarannà més centrista li hauria proporcionat Catalunya. L'electorat ha dictat sentència: 25 escons pels socialistes i 8 pels populars. On volia anar Rajoy perdent 25-8 a Catalunya? Quan Aznar s'imposà a les eleccions de 1996 i 2000 obtingué derrotes bastant més dignes a Catalunya (19-8 i 17-12, respectivament).

2. Els feus socialistes: Catalunya, Andalusia i Euskadi. El marcador de diputats PSOE-PP a aquestes tres comunitats autònomes és esfereïdor pels interessos populars: 70-36 (25-8 a Catalunya, 36-25 a Andalusia i 9-3 a Euskadi). Una diferència de 34 escons respecte al PP (17 a Catalunya, 11 a Andalusia i 6 a Euskadi). Zapatero serà el president de tots, però haurà de tenir molt present on ha guanyat les eleccions. Perquè a les 14 comunitats autònomes restants el PP s'ha imposat per 118-99, i sense Catalunya aquestes eleccions les hauria guanyat el PP per 146-144. Potser per això ha molestat a les files del PSC la manca de reconeixement públic per part de Zapatero de la collita de vots obtinguda a Catalunya, com tampoc agrada que segueixi mantenint-se a Madrid que el Tripartit ha donat molts vots al PP a tota Espanya (encara que probablement sigui una veritat com un temple). Temps hi haurà al llarg de la legislatura per valorar si els 25 diputats del PSC a Madrid serviran per a millorar el sistema de finançament, publicar les balances fiscals i seguir desplegant l'Estatut. De moment, els escèptics comencen a trobar motius per a seguir-ho essent. Per començar, Zapatero sembla més orgullós dels resultats al País Basc que de l'aclaparador triomf socialista a Catalunya, circumstància que no ha estat massa ben rebuda pel PSC. També ha transcendit l'acord total amb PNV i BNG per a garantir l'investidura de Zapatero sense haver de recórrer a CiU i ERC (que comencen la legislatura sense resultar decisius). Després vindrà el ball dels ministeris, que serà la prova definitiva per a saber fins a quin punt Zapatero valora Catalunya. Quants ministres catalans hi haurà aquesta vegada? Dos o tres? Caurà alguna cartera important? Hi haurà cares noves com la de l'alcalde hospitalenc Celestino Corbacho?

3. Dues línies sobre ICV-IU. Per afirmar que els ex comunistes s'han convertit en la marca blanca del PSC-PSOE, i per tant tendiran a desaparèixer. Amb només dos diputats, aquesta legislatura no tindran ni grup parlamentari propi al Congrés. Votar a ICV-IU és una manera indirecta de votar als socialistes a Barcelona, Catalunya i Espanya. La seva bel·ligerància quan governen amb els socialistes (Barcelona, Catalunya) és nul·la. La seva influència en l'acció de govern és imperceptible. Quin motiu queda per votar-los?

4. El vot de càstig a ERC. Se'l mereixia per la seva insonsistència política a totes aquelles institucions on està representada. A més, el tàndem Tardà-Puig al Congrés dels Diputats ha avergonyit a Catalunya durant quatre anys i calia donar-los un escarment. La caiguda lliure d'ERC és total. A les eleccions catalanes de 2006 van perdre un 25% dels vots però van aguantar el tipus en nombre d'escons. A les municipals de Barcelona van perdre un 45% i van decidir marxar del govern municipal. Ara han perdut un 60% dels vots a les generals, i falten pocs mesos pel seu congrés. Què faran ara? La primera conseqüència del fracàs a les urnes és que Puigcercós abandona el Govern per centrar-se en la batalla amb Carod pel control d'Esquerra.

5. Sentit comú? CiU ha estat un vot refugi i pragmàtic per a molts catalans que no confien del tot en el PSC i que creuen que Catalunya ha de tenir una veu pròpia a Madrid. Però CiU, mancada de referents personals des de la marxa de Jordi Pujol, segueix sense convèncer a una majoria d'electors. Hauran de reinventar-se tota l'estratègia si volen tornar a la primera línia política. Una missió probablement impossible per la direcció actual.

6. L'abstenció. Una part important de l'abstencionisme a Catalunya aquestes eleccions és catalanista, orfe de referents polítics. Només això explica que els partits nacionalistes hagin passat de 18 a 13 diputats i que el PSC aparentment menys catalanista hagi obtingut els millors resultats de la seva història a Catalunya.

Imatge: protestantedigital.com

Les bambalines de la política

No us perdeu aquest video -absolutament real-, i procureu que no us condicioni la propera vegada que veieu un anunci de propaganda electoral. Mykhailo Dobkin és l'alcalde electe de Khàrkiv, la segona ciutat d'Ucraïna amb 1,5 milions d'habitants:

Japó: Èpica i progrés econòmic

No va ser el Pla Marshall el responsable del miracle econòmic japonès. El Japó és un exèrcit, i cada japonès és un soldat. Després de cometre múltiples atrocitats, van perdre una guerra amb estrèpit, bombardeigs indiscrimants i les dues úniques bombes atòmiques que s'han llençat sobre població civil. Però al matí següent de perdre la guerra, després de tots els harakiris purificadors, el que quedava de Japó va aixecar-se per començar-ne una altra que encara es lliura. Seixanta anys de lluita per ser els millors. Més de mig segle d'èxits, innovacions, crisis i una inqüestionable maduresa econòmica que recentment els ha permès reprendre el camí del creixement després d'uns difícils anys noranta. Avui, Japó segueix essent la tercera economia mundial després dels Estats Units i l'Unió Europea.

Ètica de treball, tecnologia i aliança govern-indústria, aquesta és la recepta japonesa.

I dues paraules que ho resumeixen tot: honor i vergonya. L'honor i el reconeixement social que confereix a l'individu fer les coses bé, i el pànic a la vergonya que implica no complir les expectatives. Portat a l'extrem, aquest caràcter pot resultar patològic. Hi ha milers de casos al Japó de frustració personal per no estar a l'alçada de les exigències de la societat i la família, sobretot entre els joves (l'extrem més dramàtic d'aquest fenòmen es coneix com hikikomori). És un dels peatges que es paguen per buscar l'excel·lència.

Alguns japonesos, però sobretot els estrangers residents al Japó, asseguren que el país s'ha de modernitzar socialment, que s'ha d'obrir més al món, que no pot seguir posant traves a l'immigració i discriminant als 2 milions de japonesos fills de pares estrangers (que legalment són considerats 'estrangers nacionals').

Hi ha una manera dominant de veure el planeta, que consisteix en voler occidentalitzar les cultures planetàries. Com si un país fos un solar sense passat. Com si el pes de l'història i de la genètica fossin irrellevants. Com si no existís una èpica pròpia capaç de plantar-li cara a la buidor multicultural.

Abans em referia al soldat que hi ha dins de cada japonès. Però seria més addient parlar de samurais, que són els protagonistes del Heike Monogatari (el poema èpic clàssic de la literatura japonesa). El pes invisible que exerceixen aquestes referències culturals sobre els valors dels pobles i els seus individus és immens. Crec que ho és en el cas nipó.

Hi ha alguna èpica predominant al subconscient dels catalans? Som soldats d'algun exèrcit? Quin pes tenen l'honor i la vergonya en el nostre dia a dia? Ens assemblem al Japó en alguna cosa?

Imatge: senseofcinema.com

La cura de molts dels mals

Fabulós concert de The Cure ahir al Sant Jordi. Tres hores gairebé sense interrupcions, multitud de bisos, i un públic entregat a un Robert Smith pletòric als seus 48 anys. Tots vam sentir-nos uns quants anys més joves ahir en una nit màgica. La companyia (Eva, Edgar, Joan, Bàrbara, Erik, Carlitos, Dani, etc) també va ser magnífica. Glòria a The Cure i als bons moments passats, presents i futurs.

A Forest:


Boys Don't Cry:


Disintegration:


In Between Days:


Lullaby:

El Waterloo d'Esquerra

José Luis Rodríguez Zapatero va guanyar-se ahir la reelecció fins 2012 amb certa comoditat (169-154). Però dedicaré aquest primer post post-electoral als resultats de les eleccions generals a Catalunya. Un acte de justícia si tenim en compte que aquest eleccions les ha guanyat el PSOE a Catalunya, on la diferència entre socialistes i populars ha estat de 17 diputats. Caldrà que el govern de l'Estat ho tinguin molt en compte a partir d'ara. Perquè sense Catalunya aquests comicis els hauria guanyat Mariano Rajoy per 146-144.

Començem revisant les dades (a Catalunya):
PSC: 45,3% (25 diputats). +95.000 vots / +4 diputats.
CiU: 20,9% (10 diputats). -55.000 vots / mateix nombre de diputats*.
PP: 16,3% (8 diputats). -15.000 vots / +2 diputat.
ERC: 7,8% (3 diputats). -350.000 vots / -5 diputats.
ICV: 4,9% (1 diputat). -50.000 vots / -1 diputat.
Abstenció: 28'8%. +300.000.
Vot en blanc/nul: 2%. +30.000.

Coneixeu la meva afició a parlar de la crisi de la classe política catalana, i sovint poso com exemple de la desafecció ciutadana els elevats nivells d'abstenció enregistrats últimament a Catalunya. Però aquesta vegada m'ha sorprès l'elevada participació dels electors catalans (71%), una xifra inferior a l'excepcional 76% de 2004, però bastant superior al 64% de 2000.
Jo m'esperava una participació al voltant del 60% a Catalunya, i això significa que ahir van anar a votar 500.000 persones més de les que havia predit. Una desviació sorprenentment elevada, però insuficient per a impedir que tots els partits (excepte el socialista) hagin perdut suport electoral en comparació a 2004.
En el seu conjunt, CiU, PP, ERC i ICV han perdut 470.000 vots. On han anat a parar aquests sufragis? Simplificant-ho molt, 95.000 s'haurien desviat cap al PSC, i els 375.000 restants haurien ajudat a engreixar l'abstenció, el vot en blanc i el vot nul (que han incrementat en una xifra notable de 330.000).
La sangria electoral ha estat especialment cruel amb ERC, que ha vist com s'evaporaven més de la meitat dels sufragis obtinguts fa quatre anys i com el seu grup al Congrés passava de 8 a 3 diputats. Un desastre sense pal·liatius, malgrat convingui recordar que entre 1993 i 2004 la delegació d'Esquerra a Madrid va ser de només un diputat. Però no crec que la direcció i la militància d'ERC retrocedeixin en el temp més enllà de 2004 en el seu anàlisi de la situació. El propi Carod parlava ahir de fracàs, i és probable que les famoses bases del partit prenguin la paraula en les properes setmanes. Serà per a demanar-los als seus líders actuals -com succeí el juny passat a l'Ajuntament de Barcelona- que abandonin el govern de Catalunya amb l'objectiu de recuperar la seva identitat? El temps ho dirà. Però ERC és una caixa de sorpreses, i de ben segur que ens mantindrà entretinguts durant la ressaca d'aquestes eleccions generals.
La segona formació que més vots ha perdut ha estat, un cop més, CiU. Però en aquest cas no es pot parlar de Waterloo, sino més aviat de defensa numantina. Perquè els nacionalistes moderats han mantingut els seus 10 escons a Madrid. I si bé aparentment no seran decisius, tenen un nombre de diputats suficientment llaminer com per gaudir d'alguns moments de glòria durant aquesta legislatura. Que lluny queden però aquells 17-18 diputats que feien i desfeien majories a Madrid entre 1993 i 2000! Eren temps feliços per una CiU que manava a Catalunya i decidia a Madrid. Tanmateix, la situació actual que travessa la coalició de Mas i Duran, desprovista de poder polític, no es pot entendre sense revisar els errors comesos en aquella època de vaques grosses.
Les dificultats d'ERC i CiU podien haver-me suggerit un títol diferent per aquest post: 'El Waterloo nacionalista', per exemple. Però hauria estat excessivament injust. Després de tot, els partits nacionalistes catalans sumen avui 13 escons a Madrid. No molts menys dels 16-18 que van reunir a les eleccions generals celebrades entre 1993 i 2004. Però convé prendre nota d'aquesta suau davallada, perquè probablement posi de relleu la desconcertant estratègia política general de CiU i ERC. Tant a Madrid com a Barcelona.
Corren temps difícils per a CiU i ERC, partits que paradoxalment sumen al Parlament de Catalunya una majoria suficient per a formar govern. Serà aquest l'elixir que alguns estrategues invocaran pròximament per a revifar el nacionalisme català en el moment més àlgid del PSC?
I un últim comentari: no seria lògic que el PP realitzés avui mateix un gir estratègic apostant per l'independència de Catalunya? Després de tot, sense Catalunya, Mariano Rajoy hauria guanyat aquestes eleccions.
Seguirem analitzant.



Imatge: avui.cat

(*) Aquest post ha estat actualitztat el 13 de març, en confirmar-se que CiU ha perdut el seu onzè escó en favor del PP.

A Tòquio

Vist l'èxit del clip de Pizzicato Five, n'adjunto alguns més. Adverteixo que no estan escollits seguint rigorosos criteris musicals.

Pop japonès al carrer (filmat ahir a l'Estació de Tòquio):

'À Toquio' (Pizzicato Five):

'Groove Tube' (Meg):

'Winterlong' (Bet Crusaders):


'Kururu' (Keroro):