La moció a Laporta

El mes de juliol, Joan Laporta i la seva junta faran front a una moció de censura impulsada per un advocat desconegut, Oriol Giralt, i avalada per més de 9.000 socis. És el preu que pagaran aquests joves executius disposats a oferir 'els millor anys de la nostra vida' al Barça per haver comès un pecat recorrent en el món de la gestió: no haver sabut enfrontar-se a una crisi fins al punt d'haver-la negat fins que l'evidència era absolutament tangible i els carrers de Roma cremaven com una foguera.
No m'he estalviat elogis en aquest blog sobre la tasca que Laporta i el seu equip directiu van desplegar entre 2003 i 2006, i que va permetre fer realitat el famós cercle virtuós. I que els èxits esportius anéssin acompanyats de la bonança econòmica i la pau social en un club especialment convulsionat per la fi del nuñisme i el desastrós mandat de Joan Gaspart (2000-2003). Fins i tot vaig posicionar-me en contra de que s'haguessin de celebrar les eleccions de 2006, per bé que des d'un punt de vista legal estava clar que Laporta havia comès un excés de confiança inexplicable en un lletrat.
De ben segur que són moltes les virtuts que adornen a l'actual president del Barça. Només el seu caràcter fort i la seva ambició poden explicar la transformació viscuda pel club entre 2003 i 2006, i l'interès que despertà la seva figura en formacions polítiques com CiU.
Per contra, Laporta ha anat alimentant enemistats amb la seva arrogància, i aquest és un dels principals defectes que pot tenir un líder. Hi ha grans talents que estaven cridats a les fites més elevades que s'han deixat perdre per la seva excessiva altaneria. Alguns pensareu en Sarkozy. M'imagino a Laporta titllant a Giralt de picaplets i donant per descomptat el seu fracàs a l'hora de recollir les 5.822 signatures necessàries per convocar la moció de censura. I ja veieu, a aquest advocat de segona fila amb aspecte de xarcuter li'n sobraran 3.000.
La meva és una d'aquestes signatures que forçaran la convocatòria de la moció de censura. Ser del Barça és una qüestió bàsicament passional, i per això deixo el sentit de la responsabilitat i la prudència per altres àmbits de la vida personal i professional. Després de veure l'entrevista a Laporta a TV3 ('estic buscant forçes per no ensorrar-me') i seguir la roda de premsa de Marc Ingla i Txiki Begiristain a l'endemà, no trobí arguments per seguir confiant en la directiva actual.
Encara no sé si el mes de juliol votaré en contra de la continuitat de Laporta, però estic convençut de la idoneïtat d'aquesta moció de censura. Si no prospera, haurà servit perquè la junta es posi les piles d'una vegada amb aquest avís seriós de la massa social. Si prospera, serà perquè Laporta i els seus no hauran estat capaços de guanyar-se la confiança dels socis en les properes setmanes. D'altra banda, confio en que les possibles alternatives a Laporta es manifestin ben aviat per ajudar-me a prendre la decisió sobre el futur del Barça. Perquè davant determinades opcions és més que probable que Laporta sigui un mal menor.

Imatge: as.com

Gastronomia socio-econòmica: ingredients

Tot seguit us presento alguns dels ingredients econòmics amb els quals haurem d'aprendre a cuinar els propers mesos i anys en aquest país.
Són la viva conseqüència de l'arrogància del 'España va bien' d'Aznar i del cofoïsme banal de ZP. 'La economía española pocas veces ha sido tan fuerte', deia el president fa exactament un mes. Quines dades li fan pensar això, president?
Espero que els grans xefs socio-econòmics puguin seguir delectant-nos amb les seves receptes econòmiques més creatives sense abusar dels additius. No anéssin a enutjar-se més del compte els Santamaries de torn.

• L’inflació al 4,7%, la xifra més alta en 11 anys, i bastant per damunt de la mitjana de l’UE (3,6%). Els preus es disparen, amb els corresponents efectes sobre les rendes familiars. Augment dels costos salarials a tots els sectors econòmics.


• El preu del petroli a 135 dòlars, superant tots els records històrics i afectant especialment als sectors del transport i la logística.


• El preu del diner, que fixa el Banc Central Europeu des de 2000, es manté al 4% sense que Espanya pugui posar fre a l’increment dels preus amb una política monetària restrictiva.


• La cotització del dòlar a 1,55. Tornen els famosos temps del ‘give me two’, quan els nous rics espanyols viatjaven a Nova York fa vint anys i s’afartaven de fer compres amb el dòlar al voltant de les 100 pessetes. Però més enllà de que resulti més barat viatjar als EEUU, les conseqüències d'un euro tan fort són molt negatives pels sectors exportadors, resten competitivitat a l'economia en el seu conjunt i contribueixen a agreujar el dèficit de la balança comercial.


• L’increment de l’atur enregistra marques de 1997, quan fa quatre dies es parlava eufòricament de plena ocupació. Seran els efectes de l'excessiva precarietat laboral dels sectors que van fer possible el 'milagro español' (construcció i turisme)?


• En els darrers 10 anys han arribat 4 milions d'immigrants a Espanya (1 milió a Catalunya), atrets pel cicle expansiu de l'economia. Caldrà comprovar els efectes de la desacceleració actual (sobretot en el sector de la construcció) sobre els immigrants més vulnerables.


• L'augment de la natalitat i l'arribada massiva de joves immigrants han moderat el procés d'envelliment de la població. Tanmateix la sostenibilitat del sistema de pensions actual es manté fràgil a mig-llarg termini.


• Excessiva dependència dels sectors de la construcció i el turisme. El primer en crisi profunda i estructural, el segon clarament estacional, i tots dos amb un component innovador més aviat escàs.


• L'inversió espanyola en R+D es manté molt per sota del nivell de les principals economies europees.


• El nivell educatiu preocupa, però no ocupa.


• Els salaris reals espanyols s'han estancat en els darrers 10 anys.


• El preu de l’habitatge sembla que finalment s’ha estabilitzat, impulsat per la caiguda dràstica de la demanda i per la restricció creditícia. Però cal tenir molt present que a Barcelona el preu de l’habitatge s’ha multiplicat per quatre en els últims deu anys, i per deu en els darrers vint.


• L’Euríbor es manté imparable i fregant el 5%. La quota més alta en 8 anys. Amb els conseqüents efectes sobre les economies familiars. Endeutades per efecte d’aquesta febre immobiliària.


• L'endeutament de les famílies espanyoles, molt exigit per les restriccions salarials, el consumisme i l'inflació, sembla no conèixer límits.


• El govern ha gestionat el seu superàvit de manera irresponsable i electoralista, ignorant les múltiples evidències que assenyalaven l'imminència d'una greu desacceleració econòmica. La deducció dels 400 euros, el xec nadó de 2.500 euros, els ajuts al lloguer, etc.


• Entre tan malbaratament de recursos públics, no és dificil imaginar-se que la primera aixeta que es tancarà serà la de la reforma del finançament autonòmic que exigeix Catalunya amb tota la raó del món.
  
  Imatge: eldiariomontantes.es

Sant Pere Regalat i la desertització política

Diu un refrany que "si plou per Sant Pere Regalat, quaranta dies de pluja". El 13 de maig va ploure molt a Catalunya, i des d'aleshores no ha deixat de ploure. Però fa poques setmanes estavem immersos en la pitjor sequera en seixanta anys, amb l'aigua dels embassaments catalans caient fins el 20% i amb tots els plans d'emergència activats davant l'eventualitat de greus restriccions de subministrament a la regió metropolitana de Barcelona (que acull dues terceres parts de la població total de Catalunya). A dia d'avui, amb els embassaments per sobre del 40%, ja es pot dir que s'han esvaït els pitjors auguris. Però no fins al punt que -com reclamen ara de manera avantatgista ERC i ICV- s'hagi de suspendre la construcció del transvasament de l'Ebre, una obra de caràcter estructural que en el futur ha de garantir el subministrament d'excedents d'aigua a Barcelona (o Tarragona, qui sap) en situacions crítiques com la viscuda enguany.

La sequera política s'ha anat intensificant en paral·lel a la manca de precipitacions. Tot plegat ha estat un autèntic cúmul de despropòsits que ha posat de relleu, al meu parer amb molta crudesa, el grau d'insolidaritat, partidisme i arbitrarietat que presideix la presa de decisions quan ocorre qualsevol catàstrofe o fet inesperat. Ja sigui a Barcelona (Carmel), Catalunya (Rodalies, sequera) o Espanya (Prestige, 11M, ETA).

Tinc molt present que emmig de tot aquest problema de la sequera s'han celebrat unes eleccions generals, i que en política qualsevol circumstància serveix per esgarrapar vots o quotes de poder. Però això no hauria de ser una excusa. Als governants se'ls demana -i cal exigir-los-ho- saber gestionar amb rigor i professionalitat qualsevol contratemps o adversitat, per greu que sigui. Sense pensar en les repercussions electorals que això pugui tenir.

Abans he citat alguns exemples (Carmel, Rodalies, sequera, Prestige, 11M, ETA). En cap d'aquests casos el govern -en els seus respectius nivells local, autonòmic o estatal- ha sabut estar a l'alçada de les circumstàncies. Sovint tampoc l'oposició. En general ha mancat responsabilitat, autocrítica i per damunt de tot sentit comú. Els mitjans de comunicació s'han fregat les mans davant l'incomprensible espectacle, conscients de que qualsevol cadena d'errors i controvèrsies constitueix el combustible informatiu més inflamable. Però tot aquest incendi, tota aquesta terra cremada a canvi de poder (ja sigui per mantenir-lo o per assolir-lo), no resulta ignífug pels ciutadans. El descrèdit de la política ha donat passes de gegant en els darrers anys a causa d'episodis com aquests.

La desertització de la democràcia avança, i a la nostra generació li correspon ara ser la pluja fina que cau dia rera dia per tornar a omplir els embassaments de l'esperança.

Imatge: diba.es

La Barcelona de Woody Allen

Fa pocs dies, algunes patums institucionals de la ciutat feien al crit al cel reivindicant la vigència de la 'marca Barcelona'. Era la resposta a alguns articles crítics sobre el mal moment de Barcelona apareguts en els darrers mesos en mitjans de comunicació estrangers (Financial Times, Corriere della Sera, La Stampa, etc). Articles que feien referència, entre altres coses, a l'arribada d'aigua en vaixell a causa dels problemes de subministrament, a la gravíssima apagada de juliol de 2007, i a les successives polèmiques sobre les infrastructures de transport (bàsicament l'aeroport i l'AVE). També hi ha una altra campanya que circula des de fa molts anys en àmbits internacionals, que és la de la seguretat. Barcelona es percep, des de l'estranger, com una ciutat on és fàcil ser víctima de robatoris. Sovint sense violència, tot sigui dit. Tots n'hem sentit exemples quan hem parlat amb visitants estrangers. Ens transmeten el seu entusiasme, ens diuen que la nostra ciutat és magnífica, però quan toca ens comenten també aquells aspectes que convindria millorar. I que de fet només els barcelonins, amb els diners i l'implicació dels governs catalans i espanyol, tenim la capacitat de millorar.

El primer que caldria preguntar-se és si existeix realment una 'marca Barcelona'. Recentment, en ocasió de la presentació del film 'Vicky Cristina Barcelona' a Cannes, Woody Allen va recórrer a multitud de tòpics per justificar l'elecció de Barcelona com a escenari de la seva darrera obra: "Barcelona és una ciutat exòtica pels americans. Volia que la gent d'Estats Units veiés Barcelona com jo la veig. Amb aigua, platges, part antiga, arquitectura modernista, el menjar..." Fins i tot es referí al bon temps per acabar insistint en els mateixos aspectes de sempre sobre la vida mediterrània: "Barcelona és més silenciosa que Nova York, molt viva, amb bon temps, música i menjar i una barreja de modernitat i història que m'agrada especialment."

Allen és un tipus intel·ligent, m'agraden les seves pel·lícules i crec que té un especial bon gust a l'hora d'escollir les seves actrius de capçalera. Però llegint aquestes opinions sobre Barcelona vaig veure retratats tots els llocs comuns que difonia una i altra vegada Jack Bicknell, entrenador dels Dragons i home exempt de qualsevol pretensió intel·lectual, quan li preguntaven què li agradava més de Barcelona i dels quals vaig ser-ne testimoni durant els dos anys que vaig fer de cap de premsa d'aquell equip de futbol americà.

Crec que aquest reguitzell de tòpics recull les essències de la 'marca Barcelona'. I sobre una base tan superficial, tan banal, no crec que la difusió internacional d'alguns problemes reals ocorreguts en aquest paradís terrenal que és la meva ciutat amenacin la superviviència de la 'marca Barcelona'. És la sort de viure d'una imatge etèrea. Té molta poesia, funciona en l'àmbit de l'art, els sentiments i les sensacions, per això venen tants turistes. Però no implica necessàriament excel·lència, eficiència o professionalitat.

La majoria, ja siguem residents o visitants, estimem Barcelona per aquesta combinació màgica de qualitats que fa que et trobis bé en un lloc, i que de ben segur haurà retratat Allen amb encert i sensibilitat a 'Vicky Cristina Barcelona' . Però convé que no caiguem en l'error de creure que existeixen campanyes internacionals dirigides a deteriorar l'imatge de Barcelona, amb la finalitat de desviar-ne part del flux de turistes a d'altres destinacions. La premsa, nacional o internacional, es fa ressò d'allò que passa. I si a Barcelona arriben vaixells amb aigua des de Tarragona o Almeria, es produeixen greus apagades o vagues aeroportuàries en ple mes de juliol, i s'executen obres públiques de forma calamitosa, és normal que alguns mitjans en parlin. Fins i tot que ho denunciin. L'enemic de Barcelona no és la llibertat d'expressió, sino la nostra pròpia capacitat o incapacitat a l'hora d'administrar una ciutat tan fabulosa.

Imatge: blogdecine.com

La Barcelona metropolitana i la reforma de l'administració

Una de les injustícies més exteses a Barcelona és culpar el seu alcalde de determinats dèficits estratègics. L'alcalde de Barcelona pot atribuir-se una major o menor quota de poder. És evident que, des d'una perspectiva institucional o simbòlica, és un càrrec important. Però a la pràctica, més enllà del Bicing, el BCNeta i el 'Posa't guapa', l'alcalde mana poc.

En matèria d'infrastructures, per exemple, hem pogut sentir a l'alcalde posicionant-se en un to solemne sobre l'aeroport, l'AVE i l'aigua. Però en cap de les tres qüestions hi té massa cosa a dir. Per això sembla que parli més com un president d'una associació de veïns o com el Síndic de Greuges, que no pas com un governant.

Qui governa realment Barcelona, encara que sigui de manera indirecta, són l'Estat i la Generalitat, institucions amb molta més influència que l'Ajuntament sobre el devenir de la ciutat.

Per no tenir, l'alcalde de Barcelona no té jurisdicció ni competències efectives sobre la Barcelona real. Sobre la metròpolis. Les estadístiques diuen que Barcelona té una superfície de 98 km2 i 1,6 milions d'habitants. Però és una arbitrarietat, perquè la Barcelona metropolitana engloba 33 municipis, 585 km2 i 3,1 milions de persones. Xifres gairebé idèntiques a les del municipi de Madrid (605 km2 i 3,1 milions d'habitants). El Madrid de Gallardón és una metròpoli governable, mentre que la Barcelona d'Hereu és un regne de taifes.

El de Barcelona és un cas de fragmentació administrativa ineficient, i no només des de l'abolició de la Corporació Metropolitana per part de Jordi Pujol el 1987 (com assenyalen molts analistes). Des del meu punt de vista, ens anirien molt millor les coses si poguessim anar més enllà i convertir municipis com L'Hospitalet, Badalona, Cornellà o Sant Cugat del Vallès en districtes de Barcelona. És a dir, no crec que una autoritat metropolitana com l'existent fa 20 anys sigui avui la solució.

Ignoro si passaran més o menys anys, però a Catalunya haurem d'acabar simplificant l'administració pública. La meva proposta seria començar convertint els 33 municipis metropolitans en un de sol: Barcelona. Acte seguit, tocaria eliminar les quatre diputacions provincials. No seria la primera vegada (Prat de la Riba ho feu el 1914 per crear la Mancomunitat de Catalunya en un context molt més advers). Després de tot, què fan les provincies que no puguin fer els ajuntaments i la Generalitat?

Perquè aquest procés de simplificació administrativa no derivés en un excessiu centralisme administratiu, n'hi hauria prou amb tenir una llei electoral que assegurés la representativitat territorial als respectius governs de Barcelona i Catalunya. Personalment crec que tot plegat hauria d'anar acompanyat d'una reformulació atrevida de la llei electoral (amb llistes obertes, limitació de mandats i l'obligació de realitzar eleccions primàries per part dels partits o moviments ciutadans).

Des del punt de vista laboral, tota aquest procés de reforma de les administracions públiques catalanes no hauria d'implicar necessàriament una destrucció de milers de llocs de treball. Però hauria d'aprofitar-se per reorganitzar de manera més eficient l'administració, que ha de proveïr eficientment serveis de qualitat i ser molt responsable en el capítol de despeses. En l'actualitat, segons l'Idescat, el sector públic compta a Catalunya amb 357.900 assalariats. Aquesta xifra representa el 12% del total d'assalariats (ignoro si afegint-hi els empleats de les empreses públiques i els organismes autònoms augmentaria significativament). En qualsevol cas es tracta d'una dada modesta si la comparem amb el total d'Espanya (sense Catalunya), que és del 18%. A Catalunya, un de cada vuit treballadors ho fan al sector públic. A la resta d'Espanya, gairebé un de cada cinc.

Annex: Pressupostos 2008 (euros)

Ajuntament de Barcelona: 2.352 milions

Ayuntamiento de Madrid: 6.500 milions

Diputació de Barcelona: 722 milions

Diputació de Girona: 138 milions

Diputació de Lleida: 94 milions

Diputació de Tarragona: 87 milions

Total quatre diputacions: 1.041 milions

Generalitat de Catalunya: 34.750 milions

Comunidad de Madrid: 19.000 milions

Gobierno de España: 217.497 milions

FC Barcelona: 315 milions

Imatge: pmt.es

¡Que no estamos tan mal, hombre!

Com a ciutadans, com a contribuents, tenim l'obligació de restar vigilants al funcionament de les administracions públiques. Són molts els recursos econòmics que els partits polítics gestionen a través dels diferents nivells de govern (UE, Estat, Generalitat, Diputacions, Àrea Metropolitana, Consells Comarcals, Ajuntaments, Districtes, etc). En general, una majoria de ciutadans acceptem de bon grat que una part important dels pressuposts públics es dirigeixin a millorar la sanitat, l'educació i les infraestructures, i a defensar simultàniament la competitivitat i la cohesió social del nostre país. Per posar alguns exemples de calaix. Però fins i tot en aquests casos no s'hi val donar carta blanca i empassar-se que existeix una relació directa entre el pressupost i la qualitat dels serveis. Perquè sovint, una gestió deficient o estratègicament errònia implica un malbaratament de recursos i un resultat final poc satisfactori. Sobren els exemples.

A Catalunya trobo a faltar un major control sobre l'administració per part de la societat civil. No es pot deixar que sigui només l'oposició o el periodisme d'investigació, i els seus respectius interessos no sempre confessables, els qui exerceixin aquesta vigilància.

Les administracions públiques catalanes són manifestament millorables. En alguns casos, fins i tot prescindibles. Passaria res catastròfic, per exemple, si s'eliminessin les Diputacions i altres administracions sense masses atribucions i es simplifiqués al màxim el panorama institucional? L'Estat del benestar no consisteix en engreixar de funcionaris i amistats l'administració, sino en oferir serveis de qualitat a la població. El 2008, no podem afirmar que Catalunya tingui unes escoles i unes universitats públiques excel·lents, ni uns hospitals públics exemplars. I resulta massa fàcil i massa demagògic sostenir que la culpa és de la competència del sector privat. El poder legislatiu no ha fet prou bé la seva feina, i quan ha tocat gestionar hi ha hagut masses vies d'aigua. Però la culpa no és només atribuïble al tripartit, ni als 23 anys de pujolisme. Els catalans hem deixat que els partits que ens representen fessin i desfessin en nom nostre, però pensant sobretot en llurs interessos partidistes. Ja sabeu allò de que el primer cop que t'enganyen no és culpa teva, però la segona sí. I als catalans ens han enganyat tantes vegades els nostres propis representants polítics que ja n'hem perdut el compte.

Els avisos que hem emès els ciutadans, com el 48% de participació al referèndum d'aquest ditxós Estatut que el Tribunal Constitucional ha segrestat, no han estat ben llegits pels polítics catalans.

El preu que hem pagat ha estat molt alt: en els darrers lustres la marca Catalunya i la marca Barcelona han perdut valor. I si hem deixat de ser els millors a Espanya, amb quina confiança podem sortir a menjar-nos el món?

Sí, a Catalunya també hi ha herois. Milers d'exemples personals d'èxit i superació. Sempre hi han estat, amb independència de que les circumstàncies fossin més o menys adverses. Són precisament aquests exemples de genialitat individual els que em fan creure que Catalunya hauria d'aspirar a ser un país millor.

Potser estigui radicalment equivocat i pequi de pessimisme, però recordeu les paraules de Joan Laporta: "¡Que no estamos tan mal, hombre!". Només fa cinc setmanes que les va pronunciar.

Imatge: clker.com

La gestió i la crítica

Sempre hi ha hagut una elevada tensió entre la gestió i la crítica. El gestor, per regla general, no sap entomar bé la crítica desfavorable. Per la seva banda, el crític acostuma a ser favorable o contrari al gestor, però rarament independent. En ocasions, la postura d'uns i altres degenera en esperpent i el preu que es paga és el de la pèrdua de la credibilitat d'ambdues parts.

Darrerament tinc la sensació de viure en un país on tots els rols estan perfectament definits, sense massa espai per la sorpresa. Sense prou lloc per la llibertat de pensament. La previsibilitat de moltes conductes i opinions és majúscula. Del gestor sabem que no s'equivoca gairebé mai, que tots els mals actuals son atribuïbles al seu antecessor en el càrrec, i que la crítica és exagerada i pessimista. Els crítics, o líders d'opinió, estan perfectament etiquetats. En general, coneixem les seves fílies i les seves fòbies, ja siguin aquestes de l'àmbit de la política, l'esport o la crítica televisiva. Tenim les nostres plumes favorites, però ja no els exigim equanimitat perquè sabem que aquest és un valor en procés d'extinció. I que, després de tot, el periodisme és una professió que dona de menjar a aquells que s'hi dediquen, i que els cementiris estan plens d'herois.

Fa un parell de setmanes, el singular periodista Gregorio Morán escrivia a La Vanguardia que els professionals de l'informació eren menys independents avui que fa 20 anys, entre altres coses perquè els diferents mitjans de comunicació reprimeixen l'independència informativa dels professionals que hi treballen.

Em temo que Morán no va mal encaminat. I tenint en compte que la llibertat d'expressió és un dels fonaments de la democràcia, això significa que ens trobem davant una preocupant crisi del sistema. Una situació davant la qual masses personalitats estan amagant el cap sota l'ala, conscients de que aquest joc consolida un status quo que ja els va bé. Principalment perquè deixa poc espai pel desconcert que genera en el gestor una crítica inesperada.

Un bon crític és aquell capaç de qüestionar-se cada dia els seus propis principis, encara que en fer-ho se n'adoni i hagi de reconèixer públicament notables errors d'apreciació comesos en el passat. Un bon crític, com un bon periodista, és un investigador que busca la veritat. Amb tot l'escepticisme que es vulgui davant una missió tan inabastable. Perquè ja se sap que de veritats n'hi ha tantes com punts de vista, i que la ponderació és una virtut insuficientment estesa.

Al gestor, li demanaria que l'autocrítica presidís les seves accions. Que fugi de les camarilles d'aduladors i que sigui més empàtic. Que sàpiga distingir quan la crítica és malintencionada i arbitrària, i quan prové de sentiments tan nobles com el desig de ser millors.

Imatge: wordpress.com