Sant Pere Regalat i la desertització política

Diu un refrany que "si plou per Sant Pere Regalat, quaranta dies de pluja". El 13 de maig va ploure molt a Catalunya, i des d'aleshores no ha deixat de ploure. Però fa poques setmanes estavem immersos en la pitjor sequera en seixanta anys, amb l'aigua dels embassaments catalans caient fins el 20% i amb tots els plans d'emergència activats davant l'eventualitat de greus restriccions de subministrament a la regió metropolitana de Barcelona (que acull dues terceres parts de la població total de Catalunya). A dia d'avui, amb els embassaments per sobre del 40%, ja es pot dir que s'han esvaït els pitjors auguris. Però no fins al punt que -com reclamen ara de manera avantatgista ERC i ICV- s'hagi de suspendre la construcció del transvasament de l'Ebre, una obra de caràcter estructural que en el futur ha de garantir el subministrament d'excedents d'aigua a Barcelona (o Tarragona, qui sap) en situacions crítiques com la viscuda enguany.

La sequera política s'ha anat intensificant en paral·lel a la manca de precipitacions. Tot plegat ha estat un autèntic cúmul de despropòsits que ha posat de relleu, al meu parer amb molta crudesa, el grau d'insolidaritat, partidisme i arbitrarietat que presideix la presa de decisions quan ocorre qualsevol catàstrofe o fet inesperat. Ja sigui a Barcelona (Carmel), Catalunya (Rodalies, sequera) o Espanya (Prestige, 11M, ETA).

Tinc molt present que emmig de tot aquest problema de la sequera s'han celebrat unes eleccions generals, i que en política qualsevol circumstància serveix per esgarrapar vots o quotes de poder. Però això no hauria de ser una excusa. Als governants se'ls demana -i cal exigir-los-ho- saber gestionar amb rigor i professionalitat qualsevol contratemps o adversitat, per greu que sigui. Sense pensar en les repercussions electorals que això pugui tenir.

Abans he citat alguns exemples (Carmel, Rodalies, sequera, Prestige, 11M, ETA). En cap d'aquests casos el govern -en els seus respectius nivells local, autonòmic o estatal- ha sabut estar a l'alçada de les circumstàncies. Sovint tampoc l'oposició. En general ha mancat responsabilitat, autocrítica i per damunt de tot sentit comú. Els mitjans de comunicació s'han fregat les mans davant l'incomprensible espectacle, conscients de que qualsevol cadena d'errors i controvèrsies constitueix el combustible informatiu més inflamable. Però tot aquest incendi, tota aquesta terra cremada a canvi de poder (ja sigui per mantenir-lo o per assolir-lo), no resulta ignífug pels ciutadans. El descrèdit de la política ha donat passes de gegant en els darrers anys a causa d'episodis com aquests.

La desertització de la democràcia avança, i a la nostra generació li correspon ara ser la pluja fina que cau dia rera dia per tornar a omplir els embassaments de l'esperança.

Imatge: diba.es