La Barcelona de Woody Allen

Fa pocs dies, algunes patums institucionals de la ciutat feien al crit al cel reivindicant la vigència de la 'marca Barcelona'. Era la resposta a alguns articles crítics sobre el mal moment de Barcelona apareguts en els darrers mesos en mitjans de comunicació estrangers (Financial Times, Corriere della Sera, La Stampa, etc). Articles que feien referència, entre altres coses, a l'arribada d'aigua en vaixell a causa dels problemes de subministrament, a la gravíssima apagada de juliol de 2007, i a les successives polèmiques sobre les infrastructures de transport (bàsicament l'aeroport i l'AVE). També hi ha una altra campanya que circula des de fa molts anys en àmbits internacionals, que és la de la seguretat. Barcelona es percep, des de l'estranger, com una ciutat on és fàcil ser víctima de robatoris. Sovint sense violència, tot sigui dit. Tots n'hem sentit exemples quan hem parlat amb visitants estrangers. Ens transmeten el seu entusiasme, ens diuen que la nostra ciutat és magnífica, però quan toca ens comenten també aquells aspectes que convindria millorar. I que de fet només els barcelonins, amb els diners i l'implicació dels governs catalans i espanyol, tenim la capacitat de millorar.

El primer que caldria preguntar-se és si existeix realment una 'marca Barcelona'. Recentment, en ocasió de la presentació del film 'Vicky Cristina Barcelona' a Cannes, Woody Allen va recórrer a multitud de tòpics per justificar l'elecció de Barcelona com a escenari de la seva darrera obra: "Barcelona és una ciutat exòtica pels americans. Volia que la gent d'Estats Units veiés Barcelona com jo la veig. Amb aigua, platges, part antiga, arquitectura modernista, el menjar..." Fins i tot es referí al bon temps per acabar insistint en els mateixos aspectes de sempre sobre la vida mediterrània: "Barcelona és més silenciosa que Nova York, molt viva, amb bon temps, música i menjar i una barreja de modernitat i història que m'agrada especialment."

Allen és un tipus intel·ligent, m'agraden les seves pel·lícules i crec que té un especial bon gust a l'hora d'escollir les seves actrius de capçalera. Però llegint aquestes opinions sobre Barcelona vaig veure retratats tots els llocs comuns que difonia una i altra vegada Jack Bicknell, entrenador dels Dragons i home exempt de qualsevol pretensió intel·lectual, quan li preguntaven què li agradava més de Barcelona i dels quals vaig ser-ne testimoni durant els dos anys que vaig fer de cap de premsa d'aquell equip de futbol americà.

Crec que aquest reguitzell de tòpics recull les essències de la 'marca Barcelona'. I sobre una base tan superficial, tan banal, no crec que la difusió internacional d'alguns problemes reals ocorreguts en aquest paradís terrenal que és la meva ciutat amenacin la superviviència de la 'marca Barcelona'. És la sort de viure d'una imatge etèrea. Té molta poesia, funciona en l'àmbit de l'art, els sentiments i les sensacions, per això venen tants turistes. Però no implica necessàriament excel·lència, eficiència o professionalitat.

La majoria, ja siguem residents o visitants, estimem Barcelona per aquesta combinació màgica de qualitats que fa que et trobis bé en un lloc, i que de ben segur haurà retratat Allen amb encert i sensibilitat a 'Vicky Cristina Barcelona' . Però convé que no caiguem en l'error de creure que existeixen campanyes internacionals dirigides a deteriorar l'imatge de Barcelona, amb la finalitat de desviar-ne part del flux de turistes a d'altres destinacions. La premsa, nacional o internacional, es fa ressò d'allò que passa. I si a Barcelona arriben vaixells amb aigua des de Tarragona o Almeria, es produeixen greus apagades o vagues aeroportuàries en ple mes de juliol, i s'executen obres públiques de forma calamitosa, és normal que alguns mitjans en parlin. Fins i tot que ho denunciin. L'enemic de Barcelona no és la llibertat d'expressió, sino la nostra pròpia capacitat o incapacitat a l'hora d'administrar una ciutat tan fabulosa.

Imatge: blogdecine.com