16.5.08

¡Que no estamos tan mal, hombre!

Com a ciutadans, com a contribuents, tenim l'obligació de restar vigilants al funcionament de les administracions públiques. Són molts els recursos econòmics que els partits polítics gestionen a través dels diferents nivells de govern (UE, Estat, Generalitat, Diputacions, Àrea Metropolitana, Consells Comarcals, Ajuntaments, Districtes, etc). En general, una majoria de ciutadans acceptem de bon grat que una part important dels pressuposts públics es dirigeixin a millorar la sanitat, l'educació i les infraestructures, i a defensar simultàniament la competitivitat i la cohesió social del nostre país. Per posar alguns exemples de calaix. Però fins i tot en aquests casos no s'hi val donar carta blanca i empassar-se que existeix una relació directa entre el pressupost i la qualitat dels serveis. Perquè sovint, una gestió deficient o estratègicament errònia implica un malbaratament de recursos i un resultat final poc satisfactori. Sobren els exemples.
A Catalunya trobo a faltar un major control sobre l'administració per part de la societat civil. No es pot deixar que sigui només l'oposició o el periodisme d'investigació, i els seus respectius interessos no sempre confessables, els qui exerceixin aquesta vigilància.
Les administracions públiques catalanes són manifestament millorables. En alguns casos, fins i tot prescindibles. Passaria res catastròfic, per exemple, si s'eliminessin les Diputacions i altres administracions sense masses atribucions i es simplifiqués al màxim el panorama institucional? L'Estat del benestar no consisteix en engreixar de funcionaris i amistats l'administració, sino en oferir serveis de qualitat a la població. El 2008, no podem afirmar que Catalunya tingui unes escoles i unes universitats públiques excel·lents, ni uns hospitals públics exemplars. I resulta massa fàcil i massa demagògic sostenir que la culpa és de la competència del sector privat. El poder legislatiu no ha fet prou bé la seva feina, i quan ha tocat gestionar hi ha hagut masses vies d'aigua. Però la culpa no és només atribuïble al tripartit, ni als 23 anys de pujolisme. Els catalans hem deixat que els partits que ens representen fessin i desfessin en nom nostre, però pensant sobretot en llurs interessos partidistes. Ja sabeu allò de que el primer cop que t'enganyen no és culpa teva, però la segona sí. I als catalans ens han enganyat tantes vegades els nostres propis representants polítics que ja n'hem perdut el compte.
Els avisos que hem emès els ciutadans, com el 48% de participació al referèndum d'aquest ditxós Estatut que el Tribunal Constitucional ha segrestat, no han estat ben llegits pels polítics catalans.
El preu que hem pagat ha estat molt alt: en els darrers lustres la marca Catalunya i la marca Barcelona han perdut valor. I si hem deixat de ser els millors a Espanya, amb quina confiança podem sortir a menjar-nos el món?
Sí, a Catalunya també hi ha herois. Milers d'exemples personals d'èxit i superació. Sempre hi han estat, amb independència de que les circumstàncies fossin més o menys adverses. Són precisament aquests exemples de genialitat individual els que em fan creure que Catalunya hauria d'aspirar a ser un país millor.
Potser estigui radicalment equivocat i pequi de pessimisme, però recordeu les paraules de Joan Laporta: "¡Que no estamos tan mal, hombre!". Només fa cinc setmanes que les va pronunciar.
Imatge: clker.com

Etiquetes de comentaris: , , , , , , , , , ,

6 Comments:

At 09:04, Anonymous Ferran said...

Els polítics ens tenen la democràcia segrestada. Els polítics i l'ètnia Han invasora. La cantarella estúpida del xupi-guaisme i l'eco-incultura. El relativisme i tota quanta deixadesa moral. Som l'Argentina de fa 10 anys, orgullosa d'haver-se inventat el tango i inconscient de la crisis que tenien a tocar. Tot saltarà pels aires però sempre ens quedarà Can Zam.

 
At 11:28, Blogger Berenguer said...

Edu,

Crec que no cal concentrar la mirada en els polítics, sinó en la societat catalana mateixa, que, de manera majoritària, és acomodatícia, i no arrisca.

Que aspira a ser funcionari o treballador de la Caixa, o El Corte Inglés.

Un país d'acomodats mai no pot ser un país guanyador. Per sort i tradició històrica, no tothom s'ha acomodat. I això és una llum d'esperança.

Jo sí crec que els països tenen els polítics que es mereixen.

 
At 12:57, Blogger Eduard Conti said...

@ Berenguer

Els catalans ens hem acomodat, això és evident. Crec que la tensió històrica entre el seny i la rauxa l'està guanyant el conformisme.
D'altra banda, no tinc tan clar que els pobles tinguin sempren els governants que es mereixen. Diria que el poder no sempre es reparteix de manera justa, però que les democràcies tenim l'exigu consol d'haver pogut escollir el nostre botxí.
Pobres birmans, per posar un exemple molt actual.

 
At 13:25, Blogger carlinhos said...

L'Argentina de fa déu anys és pràcticament igual a la d'ara, i no té res a veure amb la Catalunya o l'Espanya actual. Res de res. I sí que crec que tenim els governants que ens mereixem, com a mínim als països on es poden escollir. Ens mereixem polítics que ens menteixin perquè no ens interessem pel que diuen, i perquè no ens interessem en els projectes, pactes, programes...És el que hi ha. El passotisme o l'escepticisme porta a això. Som una generació que estem al voltant dels 35 i seguim queixant-nos. Els protagonistes són altres, i ho preferim així, per no haver de prendre decisions. Així li ha anat al Joan Saura amb Interior i al Carod amb poder...
L'altre dia descobria uns papers de principi de segle en una casa que estem demolint, a Aranjuez. Era una antiga seu de la Creu Roja. Hi havia una correspondència de 1901! d'un empresari que tenia "LA UNICA FABRICA EN ESPAÑA" que fèia cadires de rodes, camilles, pròtesi....Les cartes són espectaculars. La fàbrica estava al carrer Sant Pau, 70. Barcelona. CATALUNYA para más señas. "Empresaris, poseu-vos les piles" va dir el president del cercle d'economia no?

 
At 17:21, Anonymous Ferran said...

ep carlinhos,
a veure si ens escaneges aquestes cartes, m'has deixat intrigat. Són tipus Cambó? les gestes catalanes sempre queden enterrades sota la runa. A veure si te les faran enviar a Salamanca...

 
At 13:33, Blogger carlinhos said...

Ferran, i tant que les escanejaré, i les posaré al meu blog per que es puguin veure. No et preocupis que no acabaran a Salamanca. És boníssim perquè el tio possava en el marge en lletra petita "Sólo se admiten pagos en oro y plata" i també "Encargos se pagan por adelantado". Quina època!!!

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home