¡Que no estamos tan mal, hombre!

Com a ciutadans, com a contribuents, tenim l'obligació de restar vigilants al funcionament de les administracions públiques. Són molts els recursos econòmics que els partits polítics gestionen a través dels diferents nivells de govern (UE, Estat, Generalitat, Diputacions, Àrea Metropolitana, Consells Comarcals, Ajuntaments, Districtes, etc). En general, una majoria de ciutadans acceptem de bon grat que una part important dels pressuposts públics es dirigeixin a millorar la sanitat, l'educació i les infraestructures, i a defensar simultàniament la competitivitat i la cohesió social del nostre país. Per posar alguns exemples de calaix. Però fins i tot en aquests casos no s'hi val donar carta blanca i empassar-se que existeix una relació directa entre el pressupost i la qualitat dels serveis. Perquè sovint, una gestió deficient o estratègicament errònia implica un malbaratament de recursos i un resultat final poc satisfactori. Sobren els exemples.

A Catalunya trobo a faltar un major control sobre l'administració per part de la societat civil. No es pot deixar que sigui només l'oposició o el periodisme d'investigació, i els seus respectius interessos no sempre confessables, els qui exerceixin aquesta vigilància.

Les administracions públiques catalanes són manifestament millorables. En alguns casos, fins i tot prescindibles. Passaria res catastròfic, per exemple, si s'eliminessin les Diputacions i altres administracions sense masses atribucions i es simplifiqués al màxim el panorama institucional? L'Estat del benestar no consisteix en engreixar de funcionaris i amistats l'administració, sino en oferir serveis de qualitat a la població. El 2008, no podem afirmar que Catalunya tingui unes escoles i unes universitats públiques excel·lents, ni uns hospitals públics exemplars. I resulta massa fàcil i massa demagògic sostenir que la culpa és de la competència del sector privat. El poder legislatiu no ha fet prou bé la seva feina, i quan ha tocat gestionar hi ha hagut masses vies d'aigua. Però la culpa no és només atribuïble al tripartit, ni als 23 anys de pujolisme. Els catalans hem deixat que els partits que ens representen fessin i desfessin en nom nostre, però pensant sobretot en llurs interessos partidistes. Ja sabeu allò de que el primer cop que t'enganyen no és culpa teva, però la segona sí. I als catalans ens han enganyat tantes vegades els nostres propis representants polítics que ja n'hem perdut el compte.

Els avisos que hem emès els ciutadans, com el 48% de participació al referèndum d'aquest ditxós Estatut que el Tribunal Constitucional ha segrestat, no han estat ben llegits pels polítics catalans.

El preu que hem pagat ha estat molt alt: en els darrers lustres la marca Catalunya i la marca Barcelona han perdut valor. I si hem deixat de ser els millors a Espanya, amb quina confiança podem sortir a menjar-nos el món?

Sí, a Catalunya també hi ha herois. Milers d'exemples personals d'èxit i superació. Sempre hi han estat, amb independència de que les circumstàncies fossin més o menys adverses. Són precisament aquests exemples de genialitat individual els que em fan creure que Catalunya hauria d'aspirar a ser un país millor.

Potser estigui radicalment equivocat i pequi de pessimisme, però recordeu les paraules de Joan Laporta: "¡Que no estamos tan mal, hombre!". Només fa cinc setmanes que les va pronunciar.

Imatge: clker.com