Va amb el càrrec

Antoni Bassas (Catalunya Ràdio) va entrevistar ahir al president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero.
M'agrada molt el tarannà de Zapatero. Crec que és el millor president que ha tingut l'Espanya constitucional, però ahir va quedar molt clar que no sap gairebé res d'economia, o que els seus assessors li oculten informació.
Atrevir-se a afirmar que Catalunya no perd llocs (ni n'ha perdut mai!) al rànquing de renda per càpita de les CCAA espanyoles després de transferir els fons de compensació interterritorials només pot ser una broma.
Aquest matí, l'economista Guillem López, que no és precisament anti-socialista, l'ha desmentit a la mateixa emissora que va emetre l'entrevista.
L'error és injustificable, però m'imagino que un president del govern espanyol no pot dir una veritat com aquesta. S'enfonsarien molts castells de sorra. Masses.
Josep Pla, agudíssim observador, va dir una vegada que el més semblant a un espanyol de dretes era un espanyol d'esquerres. Heus aquí una possible explicació.

Imatge: cruxnews.com

Absurd dil·lema de Frankfurt

El nou conseller de cultura, Ferran Mascarell, ha afirmat que l'obra d'un escriptor català que escrigui en castellà forma part de la cultura catalana.
Feia falta dir una obvietat com aquesta? Sembla que sí.
Què carai li passa al nostre país per a perdre el temps en absurdes discussions com aquesta?
És que algú pot dubtar de la importància d'escriptors com Enrique Vila-Matas, Eduardo Mendoza, Manuel Vázquez-Montalbán, Javier Cercas, Ana María Matute o Carlos Ruiz-Zafón?
Barcelona i Catalunya han tingut excel·lents ambaixadors en autors que han escrit els seus llibres en llengüa castellana. Desconèixer o ocultar aquesta realitat és una mostra d'incultura.
El català és una de les potes on s'aguanta la taula de la cultura catalana, però no la única. És tasca de tots aquells que ho creguem important protegir el català i evitar que la nostra cultura quedi coixa.
Però no hem de tapar cap boca ni practicar el sectarisme de donar més importància al canal que al missatge. En essència, el més important és el què diem. O és que valorem la literatura de Tolstoi i Chejov només perquè escrivien en rus?
Sí. Escriure en català és una lluita molt noble i menys comercial que fer-ho en castellà o en anglès. Però la cultura catalana va més enllà de l'estat de salut de la literatura en llengüa catalana. Per fortuna.

Imatge: fao.org

2029

El matemàtic de la història li va posar data a la sobirania de Catalunya.

Alexandre Deulofeu (1903-1977), va ser farmacèutic, historiador i republicà (va arribar a ser alcalde de Figueres). Avui, un institut d'aquest municipi porta el seu nom.
Es guanyava la vida amb la seva farmàcia de Figueres, però es passava el dia a la rerabotiga desenvolupant la seva tasca d'historiador no acadèmic. La seva gran obra va ser "La matemàtica de la història", un assaig de 22 volums iniciat el 1934 en el qual Deulofeu volia demostrar que totes les civilitzacions i tots els imperis seguien idèntics cicles temporals.
Per això va atrevir-se, entre d'altres moltes coses, a predir el col·lapse de l'imperi soviètic i la caiguda del mur de Berlín (1989), i la consolidació de Xina com un dels grans imperis del segle XXI. També augurava l'inici de la decadència dels EE.UU. a partir de l'any 2000, i el retorn de l'hegemonia alemanya a Europa durant el segle XXI.
El profeta Deulofeu, també va utilitzar la seva teoria matemàtica per a predir que Espanya es convertiria en una Confederació d'Estats independents entre els anys 2029 i 2039. En un procés en el qual, sorprenentment, hi participaria Alemanya.
El personatge té molta substància, i resulta entretingut llegir les seves prediccions. No sempre encertava: va escriure que l'any 2000 Argentina seria una gran potència econòmica mundial. Qui sap, potser fins i tot en això el temps li doni la raó.

Imatge: bohigas.com

Un país doblat

Per què no subtitulem enlloc de gastar-nos més fons públics en doblatges?

Resulta entretingut escoltar polítics i analistes polemitzant al voltant del "problema de la llengüa".
Els uns, asseguren que el castellà està desapareixent a Catalunya i que el nou Estatut serà la sentència de mort definitiva. Els altres, segueixen donant la tabarra amb l'etiquetatge dels productes, la retolació dels comerços, el nivell C, i el doblatge de les pel·lícules de Walt Disney al català. I els de més enllà segueixen buscant les set diferències entre el valencià i el català. Ridícul...
I mentre uns i altres es barallen, el nivell d'expressió oral i escrita de les noves generacions -ja sigui en català o en castellà - segueix en caiguda lliure. Però potser encara resulti més greu l'insuficient coneixement de llengües estrangeres, que es consolida com un dels principals obstacles per a la internacionalització de l'economia i de la societat catalanes.
La Generalitat de Catalunya està perdent una excel·lent oportunitat de resoldre més d'un problema d'una manera intel·ligent: ¡Ni un euro més per a doblar pel·lícules al català! Volem veure els films en versió original subtitulada en català.
A països com Holanda, Dinamarca o Finlàndia, amb poblacions d'entre 4 i 14 milions d'habitants, no es doblen les pel·lícules estrangeres a la llengüa autòctona. No es considera rendible i, sobretot, es considera essencial el coneixement de l'anglès. Les estadístiques ens diuen que ens passem al voltant de 3 hores diàries davant de la TV. Us imagineu l'impacte que tindria el no doblatge sobre el coneixement de l'anglès a Catalunya? I què em dieu del francès?
Un altre fenòmen interessant té lloc als països de l'est d'Europa, on les antenes parabòliques han obrat el miracle de que els infants de 10 anys residents a l'aïllada regió de Maramures (nord de Romania) et parlin en castellà per obra i gràcia de les telenovel·les argentines. Polonesos, txecs, croats i romanesos són més políglotes que els catalans. Avui els titllem de països emergents. Demà, més aviat del que creiem, rebran el premi al seu esforç i nosaltres seguirem enfangats en els nostres debats estèrils.
Per què no canviem d'estratègia? Per què no convertim d'una vegada la TV en la més eficient escola d'idiomes per a la nostra població?

Imatge: ceu.es

"1979 o Futur?" (sic.)

Els desencerts del govern català, units a la desconfiança de Zapatero envers ERC, han retornat a CiU a la primera línia de la política catalana.
Artur Mas, que el 2003 es trobava en una posició molt complicada, ocult sota l'allargada ombra del postpujolisme, la pèrdua del govern i la crescuda dels republicans, ha tingut l'habilitat de convertir-se en protagonista en un procés estatutari que podia haver resultat molt incòmode per CiU.
Després de 23 anys al capdavant de la Generalitat, els convergents han hagut de veure un president socialista liderant el nou Estatut. No han estat pocs els retrets (justificats) que ha rebut CiU per aquest motiu.
Però, després de tot, Mas passarà a la història com el polític català que va tancar l'acord de l'Estatut amb Zapatero, la contrapart espanyola. Tota una senyal de la desconfiança que Maragall i Carod desperten a La Moncloa.
Per als que ens sentim decepcionats amb aquest Estatut, el rol jugat per Mas tampoc té un gran mèrit. És, probablement, la confirmació de l'esperit pragmàtic i possibilista d'aquest coalició catalanista i conservadora que formen CDC i UDC.
I de sobte, gràcies a la badada estratègica dels socialistes, CiU presenta l'eslògan més optimista en favor de l'Estatut: "1979 o Futur?". Una frase que, sense calificar de bo el nou Estatut, fa entendre que cal superar el text de 1979. L'advertència és, també, que el "Futur" no s'acaba el 2006.
Podem estar-hi o no d'acord, o creure'ns-els més o menys, però han utilitzat l'únic argument que pot convèncer-nos per anar a votar que sí.

Imatge: ciu.info

"El PP utilitzará el teu no contra Catalunya" (sic.)

No és cap broma. Aquest és l'eslògan que el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) ha triat per a defensar la proposta d'Estatut que serà sotmesa a referèndum el proper 18 de juny.
Vint-i-set anys després de l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia vigent, l'argument que el PSC utilitza per a convèncer-nos de la necessitat d'aprovar un nou Estatut fa una referència directa al Partit Popular (PP).
El PP! Un partit que a Catalunya va obtenir només un 11,8% dels vots a les darreres eleccions autonòmiques (2003), i un 15,5% a les eleccions generals (2004). És a dir, un partit que no arriba a representar ni a un de cada sis catalans.
Enlloc de buscar un eslògan engrescador, en positiu, el PSC ha apostat per una estratègia de la por en la qual el PP interpreta el paper de Satanàs. Serà perquè l'Estatut que es proposa té una lectura més espanyola que catalana? O potser perquè els líders del PSC no han estat capaços de trobar -després de varis brainstormings- cap frase millor?
En qualsevol dels dos casos, l'error és majúscul.
Zapatero ha estat l'únic líder capaç de fer digerible aquest Estatut, però d'aquí a permetre que la campanya de l'Estatut es faci en clau espanyola... Què s'està coent al PSC? Serà veritat que es prepara la jubilació de la burgesia catalanista (encapçalada per Maragall) a la cúpula del PSC?
I l'eslògan... qui carai se l'ha tret de la màniga? Qui l'ha aprovat? Hem de donar-li la culpa a l'Executiva del PSC? Aquest és el partit que ha de projectar el futur de Catalunya? Un partit polític que un mes abans de la consulta més important dels darrers 30 anys no ens demana que votem 'sí', sino que no votem 'no'?

Imatge: socialistes.org

Renaixença Team

Com Albert Camus, penso que és més dificil merèixer l'exit que no pas aconseguir-lo. Per això li dóno tot el valor que tenen als èxits d'aquest Barça grandiós.
Pel partit d'ahir, per la seva trajectòria ascendent des de la temporada 2003-2004, i també perquè la totalitat de la seva història - des de 1899 - l'han fet ser com és.
La victòria es fonamenta sovint sobre una sòlida base de fracassos i derrotes, també en el record de velles gestes. Per molt malament que vagin les coses (juny de 2003 en el cas del Barça), la espurna d'un projecte somiador pot generar una il·lusió col·lectiva i recuperar la confiança en les pròpies possibilitats. Aquesta és la lliçó que ens ha donat aquest Barça.

P.D. Espero no haver creat l'equívoc de que aquest és un blog de temàtica futbolera. El moment excel·lent del Barça ha estat una coincidència temporal molt benvinguda, però les intencions d'aquest blog van més enllà del món del futbol (sense desmerèixer tampoc les moltes metàfores que ens regala aquest esport insuperable).

Imatge: marca.es

Cal guanyar la Champions

Aquesta nit hem de guanyar la Champions. No hi valen excuses. No té cap importància que siguem l'equip de moda a Europa, amb l'entrenador més equilibrat i els jugadors més desequilibrants.
Encara que fóssim un equip que hagués arribat a aquesta final a base de patades i joc subterrani, i no comptéssim amb l'admiració del món del futbol: aquesta nit hem de guanyar la segona Copa d'Europa.
Ferran, dius que ens toca perdre aquesta final per a seguir alimentant el nostre caràcter perdedor com a poble. I jo dic que no, que avui tenim una bona oportunitat de demostrar que els catalans no serem perdedors in eternum.
I que l'esperit de Catalunya ha d'anar molt més enllà de les limitacions intel·lectuals de la nostra endogàmica classe política. És oportú recordar ara com estava el Barça fa només tres anys, i extreure'n lliçons que puguin servir-nos per a millorar el nostre país.
El discurs de Laporta, Rijkaard i els jugadors del Barça va coincidir ahir en una cosa: el camí d'aquest Barça no s'acaba a París.
Prenem nota d'aquesta ambició i seguretat en les pròpies possibilitats.

Posicionar-se

És necessari fer l'esforç de posicionar-se? De tenir una opinió davant de qualsevol qüestió?
D'entrada jo crec que no, que voler tenir una opinió sobre tot plegat és impossible. Acabariem abocats a la reflexió banal i a una simplicitat argumental ridícula.
Ara bé - i això és el més important -, estic convençut de que l'exercici d'intentar posicionar-se val la pena. És, fins i tot, divertit. No cal tenir una opinió sobre tot, però hi ha certes qüestions que resulten més indefugibles, perquè comptem amb suficients estímuls i arguments per a posicionar-nos.
Quan ens pregunten o ens preguntem per la nostra opinió, ens basem en la nostra pròpia base de dades i en perspectives alienes que ens ajuden a orientar una resposta davant una qüestió. Per això, molt sovint, les nostres opinions no són nostres. Són d'un intel·lectual, d'un polític, d'un historiador, o són compartides per la major part d'una societat. Nosaltres les hem adquirit i les hem assimilat com a pròpies, però no les hem fabricat.
L'exercici interessant consisteix en qüestionar-nos allò que donem per descomptat, o que fins aquest moment no pensàvem que calia jutjar.
Anem a un exemple concret: Caldria prohibir els toros?
En relació a aquesta polèmica hi ha dos bàndols radicalment enfrontats, i una gran massa que ens mantenim silenciosos, sense prendre partit de manera oberta.
Mai no he anat als toros, ni hi sóc aficionat. Però si em deixo portar per la prudència, diré que és una tradició que compta amb molts adeptes i que la puc tolerar encara que a mi no m'agradi especialment.
Però no és aixó el que m'han preguntat. Em fan escollir entre prohibir o no prohibir els toros, i aquí tenim la oportunitat de mullar-nos en un altre sentit.
I és aquí on afirmo que encara que Barcelona fos una gran plaça taurina fins fa poc més de 50 anys (amb la Monumental, les Arenes i el Torín de la Barceloneta), encara que respecti els adeptes d'aquesta "festa", encara que m'agradin les pintures de gran bellesa que va dedicar-li Picasso, encara que pugui entendre la passió amb la que alguns es refereixen als toros...
A mi em sembla que aquest espectacle és una salvatjada impròpia d'un país civilitzat, que vulnera totes les lleis de protecció dels animals, que no té ni la meitat de la puresa i innocència que argumenten els seus defensors i que, per tant: els toros s'haurien de prohibir.

Sí?

A mesura que passen els dies, el meu "sí" a l'Estatut es va tornant més i més crític.

El paripé d'ERC

El paper que estan fent els líders d'ERC amb el tema de l'Estatut és per llogar-hi cadires. La direcció dels republicans va començar demanant el "vot nul", però ha acabat cedint a les pressions de les seves bases . Finalment, ERC votarà "no" a la proposta d'Estatut que -algún dia- serà sotmesa a referèndum.
Per a un ciutadà corrent, resulta sorprenent observar la fortalesa del sistema immunitari dels polítics. En particular, de Carod-Rovira, incapaç de dimitir malgrat la desautorització que ha rebut de les bases.
A mi, particularment, se'm fa dificil creure en una classe política incapaç de donar mostres de valentia i capacitat de liderat en els moments decisius. Per no parlar dels dubtes que em desperten els autors d'un text com el de l'Estatut que va sortir del Parlament de Catalunya, més propi de legisladors aficionats que de legisladors d'èlit.
En el cas de l'Estatut, la valentia no consisteix en votar "sí" o "no", perquè totes dues opcions davant el nou Estatut poden defensar-se amb arguments molt sòlids i poden ser la base d'apostes polítiques atrevides.
La diferència està en assumir plenament les conseqüències de recolzar una o altre opció. I en aquest sentit, està clar que la negativa d'ERC hauria d'apartar els republicans del Govern de Catalunya.
Alguns, en l'afany de tenir-ho (poder i integritat, en aquest cas), poden acabar perdent-ho tot.

Imatge: ultimahora.es

The Cure: 25 anys de "Faith"

Vint-i-cinquè aniversari de "Faith", la cançó i l'àlbum que van convertir els The Cure en una de les bandes mítiques dels vuitanta.
"Faith" és un senzill i trist cant a l'esperança, on sobresurten el baix i la veu d'un Robert Smith de només 21 anys.
El líder dels The Cure considera aquesta la millor cançó del grup, per davant de "Just Like Heaven", però sap perfectament que aquells temps han quedat molt enrera, mostrant-se distant de la seva imatge gòtica i atormentada: "Ara sóc molt més jo mateix, estic molt més còmode amb qui realment sóc. Això és molt frustrant per la gent. No em passejo tot el dia pensant en poesia romàntica francesa i escrivint cançons. Aquesta és una part molt petita de la meva vida."

"Faith" (1981)

Catch me if I fall
I'm losing hold
I can't just carry on this way
And every time I turn away
Lose another blind game
The idea of perfection holds me
Suddenly I see you change
Everything at once
The same
But the mountain never moves

Rape me like a child
Christened in blood
Painted like an unknown saint
There's nothing left but hope
Your voice is dead
And old
And always empty
Trust in me through closing years
Perfect moments wait
If only we could stay
Please
Say the right words
Or cry like the stone white clown
And stand forever
Lost forever in a happy crowd

No one lifts their hands
No one lifts their eyes
Justified with empty words
The party just gets better and better

I went away alone
With nothing left
But faith



Imatge: andyfreeberg.com

La cuina de Vázquez-Montalbán

El seient que va deixar lliure al Camp Nou ja deu estar ocupat per un altre soci del Barça. A Manuel Vázquez-Montalbán (1939-2003) li hauria fet molta il·lusió veure com el club dels seus amors ha conquerit el seu divuitè títol de lliga i té la oportunitat de guanyar la segona Copa d'Europa de la seva història.
La principal obra de Vázquez-Montalbán no són els seus llibres, sinó ell mateix. Vázquez-Montalbán va ser un irreductible que va defensar les causes que estimava sense importar-li massa la conveniència de les seves paraules.
La política, el fútbol i la cuina van ser, a més de la literatura, les seves grans passions. D'esquerres, del Barça i sibarita, tampoc va deixar mai de dir en veu alta o per escrit allò que pensava sobre Barcelona. El seu Pepe Carvalho va passar-se dècades recorrent les entranyes de la ciutat, mostrant-ne les virtuts més amagades i els vicis més inconfessables.
Potser l'esventrament del Raval va ferir també l'ànima romàntica de Vázquez-Montalbán. Ara que ja fa dos anys i mig que no hi és ell, convé recordar la seva desconfiança cap a la Barcelona de disseny i sense ànima que porta masses anys dibuixant-se des de l'Ajuntament de Barcelona.

Imatge: laverdad.es

Un "sí" molt crític

Un part de mi, la més cabrejada, m'impulsaria a votar "no" a la proposta d'Estatut aprovada pel Parlament de Catalunya i el Congrés dels Diputats. M'encantaria mostrar-li a tota la classe política del nostre país la meva disconformitat pel procés de creació i aprovació d'un nou Estatut per a Catalunya.
La meva decepció té les seves arrels en les altes expectatives que jo mateix m'havia creat. Entenc que l'encaix de Catalunya a Espanya no està ben resolt, i que cal redefinir-lo, no només esmenar-lo.
També penso que el finançament havia de ser l'eix al voltant del qual havia de girar tota la reforma, i que perdre energies en la definició nacional de Catalunya tindria un alt cost polític i una transcendència nul·la per als catalans.
I després de tot, hem arribat a un acord econòmic amb l'Estat que millora el sistema de finançament actual i que ens assegura més inversions en infrastructures, però que no arriba a modificar l'status quo. El poder, la caixa, seguirá a Madrid.
I pel que fa als polítics... L'egoïsme personal i partidista exhibit per gairebé tots els actors d'aquesta comèdia ha mostrat un paissatge dessolador. És aquesta la gent que ha de dinamitzar Catalunya? Després de tot, només l'empenta i el pragmatisme de Zapatero han pogut trobar una solució a aquest embolic. Encara que pel camí hagi quedat ERC i s'hagi perdut l'ampli consens del Parlament de Catalunya.
Excloc de l'anàlisi al PP, un partit que ja ha donat suficients mostres d'haver perdut la seva disfressa democràtica, i que s'ha autoexclòs del debat des d'una posició rígida i avantatgista. Tinc l'esperança de que aquesta estratègia de l'odi i la desinformació no sigui electoralment rendible el 2008.
En fi, panorama trist, pendent d'un foc nou que Catalunya necessita però que no acaba d'arribar. Votaré que sí a l'Estatut. Estem massa dèbils per obrir ara la Caixa de Pandora del "no" i endinsar-nos encara més en aquest escenari de desconcert i deriva.

Imatge: insurgente.org

Gran Barça

"Quien no da todo, no da nada". Aquesta es una de les frases que el mític entrenador Helenio Herrera escrivia en petits cartells i penjava al vestidor del Barça de les Cinc Copes (1958-1960).
I així veig al Barça des de fa més de dos anys. Com un equip que ha assolit una regularitat devastadora i que exhibeix un nivell de compromís propi dels clubs que marquen una època. Aquest Barça s'adorm molt poques vegades.
El Barça va sumar ahir a Vigo la 18ª lliga de la seva història, amb un equip que ja en suma dues consecutives i que, el 17 de maig, té la oportunitat de convertir en inoblidable aquesta temporada. Sempre i quan sigui capaç de derrotar l'Arsenal a la final de la Copa d'Europa. Seria la segona del club.
La qualitat de la plantilla del Barça actual està fora de dubte, però no és una condició suficient per a l'èxit. El rol de Frank Rijkaard és essencial per a comprendre el rendiment i la solidaritat que mostren aquest col·lectiu de jugadors.
Rijkaard és el líder Zen que aplica amb encert l'art de saber combinar obertura, flexibilitat, estabilitat i determinació. L'holandès, que va arribar al Barça sense currículum com a entrenador, ha trobat en el Barça un ecosistema ideal per a convertir-se en un tècnic de prestigi.

Imatge: efe.es

Galbraith

John Kenneth Galbraith (1908-2006), canadenc de naixement i americà d'adopció, passarà a l'història com un dels economistes més influents del segle XX.
Mai no va guanyar el Premi Nobel, perquè no responia al prototip de l'economista acadèmic que viu en una torre de marfil. A Galbraith li agradava trepitjar el carrer i passejar pel camp (com es pot veure a la foto), i va publicar varis textos autobiogràfics com a testimoni de la seva intensa vida d'economista, viatger i home polític d'idees progressistes.
Els llibres de Galbraith sobre economia (The Affluent Society, 1958, o The Age of Uncertainty, 1977) van convertir-se en best-sellers gràcies a la seva voluntat de fer-se entendre i de divertir al lector amb la seva intel·ligent ironia.
En el món de l'economia, sobren estudiosos i falten pedagogs. La pèrdua és, en aquest sentit, irreparable. El seu exemple és, tanmateix, impagable. Tant de bo serveixi de referent per a joves economistes que vulguin fugir de l'ortodòxia...
Per acabar, una frase de Galbraith que sintetiza el seu escepticisme sobre la condició humana: "Sota el capitalisme, l'home explota l'home. Sota el comunisme, és just el contrari".

Imatge: cas.umkc.edu

Les promeses d'Evo

El nou president de Bolívia, Evo Morales, ha près una decisió atrevida: nacionalitzar els recursos energètics del seu país. Els països occidentals i les grans multinacionals de l'energia han reaccionat amb indignació. A Espanya, el govern i les empreses Repsol i Gas Natural han fet el crit al cel.
No és per menys. Són molts els milions d'euros que hi ha en joc, i centenars els contractes signats que poden quedar en el no res si es confirma aquesta mesura. Són els mateixos milions d'euros que Evo Morales sap que podrien servir per a millorar la dramàtica situació de l'economia boliviana.
Segons dades del Banc Mundial corresponents a 2004, Bolívia ocupa el lloc 145è en el rànquing dels països més rics del món, amb un producte nacional brut per càpita de 960 dòlars.
Per contra, té la segona reserva de gas natural més important d'Amèrica Llatina, superada només per Veneçuela, i amb nivells de producció molt per sota de les seves possibilitats.
No és dificil imaginar que el president de Veneçuela, Hugo Chávez, haurà aconsellat aquesta decisió al seu homòleg bolivià. Veneçuela, amb un PNB per càpita de 4.030 dòlars, sap fins a quin punt els recursos energètics poden ser el principal motor d'una economia. Veneçuela és el 5è exportador de petroli mundial.
L'estructura de l'economia mundial no facilita el desenvolupament de les regions més pobres del món. Quan un outsider com Evo Morales arriba al poder impulsat per les seves promeses de justicia social, i sense servituds amb les grans empreses, es fa comprensible la seva rebelió contra l'explotació estrangera dels recursos naturals del seu país.
Si finalment Evo Morales aconsegueix augmentar significativament el seu pressupost, li quedarà el més dificil. Haurà de demostrar la seva capacitat estratègica com a gestor. La seva obsessió serà concentrar-se en l'educació, la sanitat i la reducció de la pobresa. A Bolívia, un 62% de la població és indígena (com Evo Morales), i els índexs de pobresa són del 74% per a la població indígena i del 53% per als no indígenes. El repte serà majúscul.
El gas natural no treurà a Bolívia del subdesenvolupament, però si Evo Morales juga bé les seves cartes, pot servir per elevar el nivell del capital humà bolivià. Després de tot, aquesta segueix essent la clau que explica les diferències en el desenvolupament humà dels països.

Imatge: tribalmessenger.org