Un "sí" molt crític

Un part de mi, la més cabrejada, m'impulsaria a votar "no" a la proposta d'Estatut aprovada pel Parlament de Catalunya i el Congrés dels Diputats. M'encantaria mostrar-li a tota la classe política del nostre país la meva disconformitat pel procés de creació i aprovació d'un nou Estatut per a Catalunya.
La meva decepció té les seves arrels en les altes expectatives que jo mateix m'havia creat. Entenc que l'encaix de Catalunya a Espanya no està ben resolt, i que cal redefinir-lo, no només esmenar-lo.
També penso que el finançament havia de ser l'eix al voltant del qual havia de girar tota la reforma, i que perdre energies en la definició nacional de Catalunya tindria un alt cost polític i una transcendència nul·la per als catalans.
I després de tot, hem arribat a un acord econòmic amb l'Estat que millora el sistema de finançament actual i que ens assegura més inversions en infrastructures, però que no arriba a modificar l'status quo. El poder, la caixa, seguirá a Madrid.
I pel que fa als polítics... L'egoïsme personal i partidista exhibit per gairebé tots els actors d'aquesta comèdia ha mostrat un paissatge dessolador. És aquesta la gent que ha de dinamitzar Catalunya? Després de tot, només l'empenta i el pragmatisme de Zapatero han pogut trobar una solució a aquest embolic. Encara que pel camí hagi quedat ERC i s'hagi perdut l'ampli consens del Parlament de Catalunya.
Excloc de l'anàlisi al PP, un partit que ja ha donat suficients mostres d'haver perdut la seva disfressa democràtica, i que s'ha autoexclòs del debat des d'una posició rígida i avantatgista. Tinc l'esperança de que aquesta estratègia de l'odi i la desinformació no sigui electoralment rendible el 2008.
En fi, panorama trist, pendent d'un foc nou que Catalunya necessita però que no acaba d'arribar. Votaré que sí a l'Estatut. Estem massa dèbils per obrir ara la Caixa de Pandora del "no" i endinsar-nos encara més en aquest escenari de desconcert i deriva.

Imatge: insurgente.org