Interior

Interessant entrevista radiofònica d'Antoni Bassas a Montserrat Tura, ara nomenada consellera de justícia i fins fa poc consellera d'interior del govern català. Tura ha reconegut sense embuts que va sentir-se contrariada per la cessió a Joan Saura (IC-V) de la cartera que ella va dirigir entre 2003 i 2006. I no només per qüestions personals, que també, perquè pensa que estava fent una bona feina en l'àmbit de la seguretat, sinó sobretot perquè creu que una conselleria tan important com la d'interior ha d'estar controlada pel partit majoritari.
Després ha reconegut que l'objectiu principal era reeditar el govern d'esquerres, i que la consecució d'aquesta meta justificava concessions com aquesta. Però el missatge ja no es podia desactivar.
No és una bomba informativa, però sí que és una opinió interessant i valenta. Una més, potser la més qualificada, que s'afegeix a les moltes que dubten de la capacitat de Saura per a gestionar interior.
Potser no n'hi hagi per tant. El líder d'Iniciativa ja va fer gala d'una alta disciplina i lleialtat durant la darrera legislatura, com a mínim de portes enfora. Però la limitació de les seves responsabilitats de govern li va facilitar molt la interpretació d'aquest rol de monjo zen.
Aquesta situació ha canviat. Al capdavant d'interior, Saura no haurà de sortir de la seva conselleria per apagar focs. Prou feina tindrà. El temor de Tura és, entenc, que un hipotètic incendi a interior no acabi extenent-se a la totalitat del govern.

Imatge: libertaddigital.com

Sísif i Catalunya

Diu el polifacètic Salvador Pániker que cal agafar-li el gust a les coses difícils. També que l'empenta és un dels atributs més determinants que pot tenir una persona.
Sísif era un personatge de la mitologia grega que va ser castigat durament pels Déus, que el van condemnar a perdre la vista i a empènyer perpètuament una gran pedra muntanya amunt fins al cim, perquè en arribar-hi tornés a rodolar una i altra vegada cap a la vall.
Albert Camus va utilitzar aquest mite per a descriure l'heroi absurd definitiu, aquell que és plenament conscient de la completa inutilitat de la seva vida, però que tanmateix experimenta la felicitat en el precís instant en el que ha coronat el cim, un segon abans de contemplar (amb l'ànima, no amb la vista) com la pedra torna a caure muntanya avall.
La potència d'aquesta metàfora és extraordinària per a explicar els problemes existencials de milions de persones, les masses castigades pels Déus a seguir les passes de Sísif. L'absurd que presideix el món laboral, la societat de consum, les convencions socials, les relacions personals, tot plegat pot fer-nos evocar aquest mite clàssic.
I tanmateix, l'heroïcitat de Sísif és encomiable i superior a la seva desgràcia. A diferència de Camus, però, no crec que la felicitat del penitent es limiti a la coronació de la muntanya.
Pujar la pedra, sense esperar res a canvi, sabent que aquest descomunal esforç no rebrà cap recompensa més enllà de la nostra pròpia satisfacció, adorna cada centèssima de sacrifici. Fa pensar en el lema dels estoics sine metu nec spe (sense por ni esperança), que s'inscrivia a les pedres d'alguns circs romans per a motivar els gladiadors que s'hi batien.
Si traslladem el mite de Sísif a Catalunya, podem trobar centenars de milers d'exemples personals d'abnegada heroïcitat quotidiana.
Per contra, si ens fixem en Catalunya en el seu conjunt, podem observar una gran mandra col·lectiva. Uns dubtes immensos sobre la conveniència de seguir empenyent la pedra.
Ens ho diuen els discrets índexs d'innovació (sobretot industrial), la reduïda dimensió de les nostres empreses, el dèficit de la balança comercial, la força de l'especulatiu sector de la construcció, la crisi de l'educació i, especialment, la manca d'una estratègia de país.
Quin error més descomunal, Catalunya, sortir a l'arena d'un circ romà amb el vestit de gladiador, però amb massa por i sense prou esperança.
Posa-hi remei ara que encara ets viva, Catalunya. Sent el pes de la teva esmolada espasa. Potser no brilla tant com la d'alguns dels teus contrincants, però teva és la capacitat de fer-te invencible si la saps utilitzar. No és massa tard per a lluitar, per a perdre la por, per a recuperar l'esperança. Per a seguir essent Sísif.

Imatge: abusemagazine.com

Govern d'Entesa (2006-?)

Ja s'ha fet públic, finalment, el nou govern de Catalunya. Menys de la meitat de cares noves i poques dones (4 de 15). La mitjana d'edat dels consellers és de 53 anys. Set d'ells són naturals de la província de Barcelona, tres de Girona, dos de Lleida i un de Tarragona. Els dos restants (Montilla i Serna) no van néixer a Catalunya. La família Maragall segueix representada.
Honorables, desitjo que ens entengueu, que us entengueu i que us feu entendre.

Imatge: elperiodico.com

La batalla perduda de Maragall

La regeneració de la democràcia a Catalunya era la gran aposta política de Pasqual Maragall. Però no se'n va sortir.
El 1997, va abandonar l'alcaldia de Barcelona denunciant la manca de recolzament del PSC barceloní. Maragall no era un home de partit, sempre havia estat vist amb recel per amplis sectors del PSC, i sovint havia manifestat la necessitat de donar les passes necessàries per a apropar la política a la societat.
Com a principal actiu del socialisme català que era en aquella època, Maragall només va tenir temps de prendre's un any sabàtic (a Roma).
El 1999 va presentar-se a les eleccions al Parlament i va crear Ciutadans pel Canvi (CpC), una fòrmula que va permetre incorporar a la llista del PSC una xifra espectacular de candidats independents.
Aquella fou una campanya fresca, la millor segons reconeix el propi Maragall. Però el resultat no va ser satisfactori, i Jordi Pujol va guanyar aquelles eleccions per sisena vegada consecutiva.
És probable que aquell fos el moment dolç de Maragall per a presidir Catalunya. Per edat (58), per empenta, i pel poder que en aquell moment tenia davant un PSC entregat que va donar via lliure a la "fusió" amb CpC.
La gestió imaginativa que el PSC-CpC va fer des de l'oposició entre 1999 i 2003 també és un dels millors records de Maragall. La jubilació de Pujol i la candidatura d'Artur Mas, feien pensar que el 2003 només podia donar-se una victòria clara de Maragall.
Tanmateix, la nit del 17 de novembre de 2003, CiU va superar en escons al PSC. Tota una gerra d'aigua freda que Maragall no va encaixar gens bé. La seva compareixença en públic aquella nit era la d'un perdedor. Ni una espurna de la màgia de l'alcalde olímpic, ni del somni de 1999.
Sí, després d'aquell disgust Maragall va acabar essent president. Però intueixo que no va refer-se, i em temo que els fets ho verifiquen.
Avui, la il·lusió de Maragall és formar part del consell d'administració del Consorci Aeri Europeu, fabricant de l'Airbus. Un objectiu menor.
Suposo que les persones ens marquem metes pragmàtiques quan els anhels més autèntics s'han demostrat irrealitzables.

Imatge: gencat.net

Expectant

Al llarg d'aquesta darrera setmana he experimentat un descens significatiu de creativitat. He volgut escriure alguna cosa sobre l'imminent investidura del nou president de Catalunya, però no se'm ha acudit cap idea interessant que compartir al blog. Tampoc no sabia quin to utilitzar.
Però ara ja sé què tinc. Crec que no és greu. M'imagino que també us passa a molts de vosaltres: estic a l'expectativa de les primeres passes del govern d'entesa.
No m'atreveixo a afirmar que confio en el nou govern i en el nou president. Encara no en tinc prous motius. Tampoc no puc vaticinar un fracàs rotund i relativament pròxim en el temps. De moment, només m'atreveixo a pronosticar que José Montilla serà millor president que candidat. No és molt, però ja és alguna cosa positiva.
He cregut necessari defensar la legitimitat d'aquesta reedició de l'acord de govern entre PSC, ERC i IC-V, perquè ha estat absolutament legal i tots els votants d'aquestes formacions sabien que aquesta era una combinació possible i -després de seguir mínimament la campanya electoral- molt probable.
Però també he advertit que les urnes han emès un càstig sever a les dues principals potes del tripartit, que han perdut un de cada quatre vots rebuts el 2003. Serà la primera vegada, des de la restauració de la Generalitat, que un candidat accedeix a la presidència sense haver encapçalat la llista més votada (que ha estat CiU). Això no l'inhabilita, contràriament al què alguns puguin pensar, però l'èxit del president Montilla passarà perquè tingui molt present l'escàs recolzament que ha rebut en aquestes eleccions. De moment, sembla ser-ne prou conscient.
No hi ha xecs en blanc per Montilla, Carod i Saura. Tampoc per l'oposició, que també ha perdut la confiança de desenes de milers de votants (amb l'excepció de Ciutadans).
La pressió serà màxima des del minut zero. Aquesta ha estat la voluntat dels electors.
La confiança perduda només podrà recuperar-se des de la màxima exigència. Des de dins i des de fora.

Imatge: elmundo.es

Infàmia aeroportuària

Un gran treball d'investigació torna a recordar-nos la necessitat urgent d'assolir el control de l'Aeroport de Barcelona.

El passat 16 de novembre vaig assistir a la presentació al Cercle d'Economia de l'estudi "Aeroports i Globalització", a càrrec dels economistes de la UB Germà Bel i Xavier Fageda, i publicat per l'Institut d'Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona.
Es tracta d'un document imprescindible per a adonar-se'n de les deficiències estratègiques que amenaçen el futur econòmic de Barcelona i Catalunya. Amb una claredat meridiana, queda clar el caràcter obsolet del model aeroportuari espanyol, regit per AENA. Espanya és un dels pocs països de la OCDE que manté un model centralista que no permet la lliure competència entre aeroports.
Des de 1992, l'Aeroport de Madrid-Barajas ha concentrat gairebé el 60% de la inversió espanyola en aeroports, tot i generar només el 22% del trànsit total. Barcelona és el segon aeroport que ha rebut una major inversió (14%), una xifra directament proporcional al nombre de passatgers que acull (14%).
Tampoc no ens podem queixar del tot. El problema greu el tenen la resta d'aeroports espanyols, que tot i representar el 64% del volum total de passatgers només han rebut des de 1992 un 28% de la inversió total.
Una altra dada preocupant presentada a l'estudi de Bel i Fageda fa referència a les connexions intercontinentals directes de l'Aeroport del Prat. En la llista dels vint aeroports europeus amb major trànsit aeri, Barcelona ocupa el vuitè lloc, però en canvi és l'últim en vols intercontinentals directes. Tota una contradicció.
Barcelona és l'únic aeroport europeu important que trenca la correlació existent entre el volum total de passatgers i el nombre de vols transoceànics. Ens tocaria equiparar-nos en aquest sentit a aeroports com els de Múnic o Milà, que tenen un volum similar de passatgers i que estan ben assortits de vols transoceànics.
A més, es dona la circumstància, inèdita a Europa, de que la única connexió intercontinental estable de Barcelona (el vol a Nova York) no és operada per la companyia de bandera espanyola (Iberia), sinó per companyies dels EEUU. Tota una demostració del desinterès d'Iberia per Barcelona.
Després d'aquest estudi ningú no pot dubtar que la prioritat d'AENA, Iberia i el govern d'Espanya és Madrid-Barajas, i que la única solució al problema creat és que la titularitat de l'Aeroport de Barcelona passi a mans dels catalans, ja sigui sota un model públic, privat o mixte.
La crudesa de les dades d'aquest estudi demostra que aeroports com el de València, Sevilla, Málaga o Bilbao podrien fer front comú amb Barcelona i lluitar per la modernització del model aeroportuari espanyol.
Tenir companyies aèries pròpies com Vueling és important, però la qüestió principal per al desenvolupament d'un aeroport és el poder de decisió sobre els drets de vol (slots). En l'actualitat, l'Aeroport de Barcelona no és competitiu perquè no té autonomia per a desenvolupar la seva pròpia estratègia.
Una segona qüestió, molt més complexa, està relacionada amb l'impacte que un aeroport competitiu i amb bones connexions intercontinentals tindria sobre la nostra economia. És veritat que les infrastructures són una condició necessària però no suficient per al desenvolupament d'un territori, però també ho és que una bona dotació d'infrastructures de tot tipus afavoreix la competitivitat i el benestar.

Imatge: flickr.com

Manifest gastronòmic en favor d'un blog honest

El gran dil·lema de l’autor d’un blog està entre dir o no dir allò que es pensa. Dir o no dir la veritat. La seva veritat, és clar.
Les qüestions d’estil, la qualitat de l’escriptura, el disseny, la inclusió de fotos o dibuixos, els enllaços amb altres pàgines web, tot això són acompanyaments per a millorar el plat. Són patates fregides, amanida o escalivada. All-i-oli, mostassa, soja o vinagre de Mòdena. Quan l’impostura és molt gran, es poden arribar a guanyar estrelles Michelin només amb acompanyaments, però tard o d’hora l’engany és fa patent a ulls de la multitud.
L’entrecot, el llobarro, el filet de bou o el tronc de lluç són la veritat. L’essència. No hi hem de renunciar si no som vegetarians.
I quan l’autor del blog opta per allò que és políticament correcte, quan s’estima més no mullar-se i mantenir un punt de vista neutral, aleshores està optant per una estafa. Està servint un plat sense carn ni peix. I la veritat, no estem tan sobrats de temps ni de diners com per a deixar-nos enredar d’aquesta manera.
No ho dubteu. Cada vegada que veieu un peix en aquest blog, encara que sigui una sardina escarransida o una costelleta de xai, tingueu en compte que l’autor del plat ha fet els mínims per a no faltar-vos el respecte.
Demaneu-li a l’autor un llenguado, unes galtes de porc, demaneu-li la Lluna, és clar que sí. Teniu o no teniu gana? Segurament tanta o més que ell.
I el dia que us serveixi com a plat principal unes patates fregides amb ketxup, foteu-li el plat pel terra i exigiu-li que us torni els calers o que us porti immediatament un foie micuit o un bon pollastre rostit.
Si us falla molt no hi torneu a entrar mai més. Altrament, l’autor mai no sabrà distingir l’estafa de la genialitat i viurà eternament instal·lat a la Lluna que vosaltres li heu demanat.

Imatges: images-creations.fr

Iniesta actuarà al proper film de Woody Allen (N.I.)

Primers detalls sobre la pel·lícula barcelonina del director novaiorquès. El rodatge tindrà lloc a Barcelona l'estiu de 2007.

El jugador del Barça, Andrés Iniesta, és la primera i monumental sorpresa que ha transcendit fins el moment al voltant del film que Woody Allen rodarà el proper estiu a Barcelona.
Iniesta no té cap experiència cinematogràfica, però és coneguda la seva afició per les pel·lícules de terror. "Andresín pot passar-se hores veient devedés de cinema gore", comentava fa uns mesos el seu company d'equip Víctor Valdés.
Es desconeix l'orígen de la insòlita decisió d'Allen d'incorporar a un esportista entre el seu repartiment, però en aquests moments circul·len dues teories.
La versió més consistent assegura que el 8 de març de 2005, a la darrera setmana del rodatge de "Match Point" a Londres, Woody Allen va ésser convidat a presenciar el partit entre el Chelsea i el Barça (4-2). En aquell moment ja s'havien produit les primeres converses entre Allen i la productora catalana Mediapro per a rodar un film a Barcelona, i el llegendari director va apuntar-se el nom d'Andrés Iniesta en una llibreta en veure la devoció que aquest jugador despertava en l'actriu Scarlett Johansson, que l'acompanyava a la llotja d'Stamford Bridge: "Number 24 is so cute!" ("el número 24 és tan mono!"), sembla ser que repetia l'actriu una i altra vegada.
La segona hipòtesi assegura que Miquel Matas, hoteler suburenc i ex president dels Barcelona Dragons, que es trobava a la llotja de l'estadi del Chelsea convidat pel seu amic José Mourinho, entrenador de l'equip anglès, va aprofitar el descans del partit per a presentar-se a Woody Allen. En el transcurs d'aquesta conversa, entre d'altres coses, Matas li hauria explicat al cèlebre cineasta que Iniesta havia interpretat brillantment al nen Nicholas de "Los otros" (Alejandro Amenábar, 2001), i que ho tingués en compte si finalment rodava una pel·lícula a Barcelona.
Sigui com sigui, el cas és que finalment Andrés Iniesta serà un dels actors d'aquest film que definitivament es rodarà a la capital catalana. Encara no se'n coneixen masses detalls, però sí que la història estarà ambientada als anys cinquanta, i que girarà al voltant d'un jove músic de jazz, Tete (Andrés Iniesta), que viu un seguit de desventures a partir del moment en el que coneix a una violinista de l'Orquestra del Liceu. L'actriu principal encara no està decidida. Les dues finalistes són Penélope Cruz i Scarlett Johansson, que inicialment no formava part d'aquest projecte però que en els darrers mesos ha estat pressionant a Allen per a poder treballar amb Iniesta.
També se sap que el saxofonista Llibert Fortuny, molt admirat per Woody Allen, està donant classes particulars al jugador del Barça perquè l'actuació del futbolista-actor sigui més creïble.
El FC Barcelona, per la seva banda, no només no ha posat cap obstacle a la cessió d'Iniesta sinó que ha animat al jugador a acceptar l'oferta. La única condició, això sí, ha estat que totes les escenes on apareix es rodin durant el mes de juliol, per a evitar interferències amb la temporada i amb la pretemporada de l'equip.
En un principi, el 90% del salari que cobri Iniesta per a fer aquesta pel·lícula serà cedit a Unicef, i el restant 10% es dedicarà a restaurar la Plaza Mayor de Fuentealbilla (Albacete), localitat d'orígen del futbolista.

Imatges: yimg.com,

Els polis poden ser bons, però han de ser repressius

Sobre el conseller d'interior Saura i el futur d'IC-V.

En els pocs dies que fa que sabem que Joan Saura serà el nou conseller d’interior de la Generalitat de Catalunya, he escoltat un parell d’idees del líder d’IC-V que mereixen ésser analitzades.
La primera afirma que els cossos de seguretat no han de ser repressius. La segona, que la policia ha de protegir els febles davant dels forts.
I totes dues, la veritat, són autèntiques boutades que provoquen certa inquietud entre els Mossos d’Esquadra i molts ciutadans.
La tasca de Saura serà bàsicament fer complir la llei i posar-se a les ordres del sistema judicial. I pensar que es poden respectar aquests dos principis sense recórrer a la repressió és d’una innocència preocupant.
També és absurd traslladar-li al policia la responsabilitat de decidir en cada situació (quan algún superior no ho faci en el seu lloc) qui és el fort i qui és el feble i que, un cop ho hagi decidit, es posi automàticament al costat del segon. Encara que al fer-ho incompleixi la llei i passi per damunt de la justicia? Això no queda clar.
L’abús d’autoritat i la tortura per part dels cossos de seguretat són afortunadament una excepció a Catalunya. I això ens hauria de permetre parlar de repressió sense sentir-nos culpables de res. La policia és repressiva o no és.
Entre les principals competències de la conselleria d’interior es troben qüestions tan sensibles per a la ciutadania com la seguretat ciutadana, la lluita contra el terrorisme i la seguretat vial. Per això, m’imagino que tant José Montilla com Joan Saura s’ho hauran rumiat molt bé abans de prendre aquesta decisió.
Per a Iniciativa, la gestió de la seguretat dels catalans suposa una oportunitat de demostrar que els ecosocialistes poden assumir responsabilitats més enllà de la política ambiental i l’habitatge protegit. Si se’n surten, poden aspirar a guanyar-se la confiança d’un major nombre d’electors en el futur.
Per contra, si l’experiment de situar Saura al front d’interior acaba en fracàs, la credibilitat moral d’IC-V pot veure’s afectada i això pot fer-los perdre suport popular. És per això que alguns analistes consideren aquest un regal enverinat per part de José Montilla.
Iniciativa és un partit que fins ara ha ocupat un espai comfortable de la política catalana. S’ha erigit en el principal defensor de causes tan sensibles com el medi ambient i els drets de les dones, els joves, els homosexuals, els immigrants i els animals. A més, ha tingut l’habilitat de formar part de governs com el de Catalunya i el de la ciutat de Barcelona d’una manera perifèrica, sense que els problemes i els errors de gestió li passessin factura a les urnes.
Fins ara, aquest rol marginal d’Iniciativa havia resultat beneficiós per a totes les parts. Per al partit majoritari (PSC) suposava l’existència d’un aliat fidel i poc crític. Per a IC-V, implicava mantenir la distància respecte de les decisions més controvertides.
Votar a Iniciativa ha estat també una sortida fàcil per a milers d’electors d’esquerres que no es mostràven entusiasmats amb la figura de José Montilla. Però també va ser-ho el maig de 2003, quan IC-V va passar de dos a cinc regidors a l’Ajuntament de Barcelona, mentre Joan Clos veia com el PSC perdia cinc dels seus 20 regidors.
A la pràctica, el vot a IC-V és un vot indirecte al PSC. Sense anar més lluny, el PSC i IC-V van concórrer plegats a les eleccions autonòmiques de 1999, i malgrat no repetir l’experiment el 2003 i 2006, cap aliat ha estat més fidel als socialistes que els ecosocialistes.
Avui, però, la relació entre IC-V i PSC es troba en un punt d’inflexió. A mi em sembla difícil que Iniciativa deixi de ser un partit minoritari. Sobretot per la seva rigidesa defensant causes ambientals que afecten al desenvolupament econòmic i social de Catalunya.
Per això, penso que a la llarga IC-V acabarà integrant-se al PSC, o veurà accelerada la seva desaparició si s’allunya excessivament dels principis morals que li han donat el 9% dels escons al Parlament. Després de tot, el principal valor afegit d’Iniciativa és precisament la seva dimensió minoritària.
El que està clar és que la gestió de Saura com a conseller d’interior pot resultar decisiva per a començar a conèixer el futur de la formació política que lidera.

Imatge: el pais.es

Laporta, candidat a alcalde de Barcelona (N.I.)

CiU creu que el fitxatge serà un revulsiu per a la federació. Laporta espera compaginar el càrrec amb la presidència del Barça.

Les preferències polítiques de Joan Laporta van fer-se explícites el passat 28 d’octubre, quatre dies abans de les eleccions catalanes, amb el famós esmorzar amb Artur Mas. Tanmateix, el que semblava un fet puntual, sense més conseqüències, era en realitat el primer acte públic de Joan Laporta com a alcaldable de CiU a l’Ajuntament de Barcelona.
Abans de la controvertida foto Mas-Laporta, aquests dos personatges van trobar-se en secret mitja dotzena de vegades per a formalitzar la candidatura de Joan Laporta a les municipals de 2007.
No va ser fàcil. La primera trobada va tenir lloc el 27 de juliol al restaurant Drolma, un dia després de la dimissió de Laporta. La iniciativa va venir d’Artur Mas, sota el pretext de comentar la situació al FC Barcelona i expressar el suport de CiU a la junta de Joan Laporta. Quan a l’hora dels postres Mas va plantejar-li a Laporta la possibilitat de ser alcalde, el president del Barça va posar-se a riure. Però el líder de CiU va mantenir-se impassible i va afegir que la proposta era molt seriosa, que tenia el recolzament dels pesos pesants de CDC, del propi Xavier Trias, i que només mancava superar les reticències de Josep Antoni Duran Lleida.
La segona trobada no va tenir lloc fins el mes de setembre, amb Laporta reelegit sense haver de passar per les urnes. En aquella ocasió el lloc escollit va ser el domicili de Paco Seirul·lo, el preparador físic del primer equip de futbol. Era fonamental no aixecar sospites. Aquesta vegada, Artur Mas va presentar-se acompanyat de la seva mà dreta, David Madí. Laporta seguia dubtant, però Madí va presentar-li una quantitat ingent de documents, enquestes i pressupostos que el van anar animant de mica en mica. A la fi del sopar, el president del FC Barcelona va deixar la porta oberta i va demanar dues setmanes per a rumiar-s’ho.
Però no van passar ni cinc dies abans de que David Madí rebés al seu telèfon mòbil una trucada d’Alejandro Echevarría, el cunyat de Laporta. A partir d’aquell moment, la negociació la portaria ell. Els negociadors de CiU no hi van posar cap impediment. El 25 de setembre, el president del Barça va donar llum verda. En un breu espai de temps, entre el 15 i el 25 de setembre, Mas i Laporta van veure’s en quatre ocasions, sempre en domicilis particulars. Ningú no se’n va assebentar.
En el mes i mig transcorregut des d’aleshores, Mas i Laporta només es van tornar a veure en ocasió de l’esmorzar de campanya.
Avui, passada la decepció per la reedició del tripartit, la federació nacionalista sosté que la millor manera de passar pàgina és marcar-se com a gran objectiu conquerir l’Ajuntament de Barcelona, en mans dels socialistes des de les primeres eleccions democràtiques de 1979.
Per la seva banda, Artur Mas, l’home que fa aproximadament un mes va convèncer Joan Laporta de presentar-se a les eleccions municipals com a número 1 de CiU, s’oposa ara a fer pública la candidatura de Laporta. Fins i tot ha manifestat els seus dubtes sobre la conveniència d’apartar a Xavier Trias de la cursa electoral.
El propi Trias, però, és un dels principals valedors de Laporta i no veu motius per a desmuntar l’estratègia.
"L’Artur feia mesos que es veia president, i ara que s’ha tornat a quedar fora de la pomada, creu que no és el moment de jugar la carta Laporta", comentava ahir un membre del Consell Nacional de CDC. No és una opinió aïllada. Fins i tot els democristians d’Unió, que desconfiaven de la figura de Laporta fa poques setmanes, creuen que no es pot fer marxa enrere i que ha arribat el moment d’apostar fort per Barcelona.
Artur Mas, de 50 anys, es veu capacitat i legitimat electoralment per a mantenir-se al capdavant de CiU. Tanmateix, la figura de Joan Laporta ha emergit en el moment en el que el lideratge de Mas es veu més qüestionat per alguns sectors de la formació nacionalista. El secretari general de CDC tem que un èxit electoral de Laporta a Barcelona el converteixi en el nou referent de CiU i que el margini a ell a un segon pla.
El president del FC Barcelona, entretant, manté un absolut mutisme sobre la qüestió. En molt pocs dies, va passar de prendre’s en broma la oferta d’Artur Mas a acceptar-la amb un convenciment absolut. I tampoc veu motius per a abandonar la idea.
"A Laporta li ha costat molt donar el salt a l’arena política, però ara està molt il·lusionat amb la possibilitat de ser alcalde de la seva ciutat, està convençut de la seva victòria, i fins i tot creu que ho podrà compaginar amb el càrrec de president del FC Barcelona", comentava fa pocs dies un conegut advocats barceloní que posava el cas de Silvio Berlusconi com a exemple.

Imatge: abc.es

Notícies imaginàries (N.I.)

Per tal d'aprofundir en l'esperit dispers i lúdic d'aquest blog, us anuncio la creació de la secció "Notícies imaginàries". A partir d'avui, tots els posts que vagin acompanyats de les sigles "N.I." en formaran part.
La realitat i la ficció no són compartiments estancs, sinó dos mons que s'alimenten l'un a l'altre. En tenim exemples sobrats en els àmbits de la literatura, l'art, el cinema, la ràdio i la TV.
Tanmateix, des de la famosa emissió radiofònica de "La guerra dels mons" per part d'Orson Wells (1938), els experiments amb la ficció realitzats pels mitjans informatius han estat mínims.
A Espanya, malgrat la capacitat inventiva que mostren sovint multitud de periodistes de política, esports i societat, la ficció informativa es limita formalment al 28 de desembre o a programes manifestament humorístics. Més enllà del dia dels innocents, les notícies falses no són jocs, ni bromes, sinó simples mentides, rumors o informacions no contrastades.
Per contra, el gènere del fals documental (mockumentary) ha tingut certa volada en el mitjà cinematogràfic, amb obres de qualitat com "Zelig" (Woody Allen, 1983), "La seducción del caos" (Basilio Martín Patino, 1990), "Bob Roberts" (Tim Robbins, 1992), "Forgotten Silver" (Peter Jackson, 1995), "Very important perros" (Christopher Guest, 2000) o "Opération lune/Dark side of the moon" (William Karel, 2002).
Entre les dues grans guerres del segle XX, va sorgir a Zurich el moviment Dadà, contrari a les convencions establertes i que manifestava un total escepticisme envers la condició humana (també envers ells mateixos). Els dadaïstes, que van donar-se a conèixer sobretot amb les seves creacions artístiques, també organitzaven conferències sota títols i formats convencionals, que un cop iniciades esdevenien autèntiques farses que escandalitzaven als assistents més ortodoxes.
Fins i tot en el món de la ciència, aparentment seriós, s'han donat casos com el d'Alan Sokal, el físic americà que fa 10 anys va veure com la revista d'estudis postmoderns Social Text li publicava un article inventat que portava per títol "Transgredint els límits: Cap a una hermenèutica transformadora de la gravetat quàntica". Un text farcit d'incorreccions i disbarats que, tal com esperava Sokal, va superar tots els filtres i va evidenciar les facilitats que té la impostura per a sentar càtedra en l'àmbit científic.
Els dadaïstes i Sokal eren molt bons, però no van ser els pioners. Ja fa molts segles que alguns artistes van descobrir la importància de construir caballs de Troia sensorials. Paraules, imatges i sons que penetren a la fortalesa dels nostres prejudicis per a fer-hi detonar, un cop dins, una càrrega d'esperit crític i llibertat de pensament.

Imatge: cut-the-knot.org

Què està passant a Amèrica?

Gairebé totes les èpoques han tingut els seus imperis hegemònics. Pobles que s'han alçat per damunt de la resta gràcies a la seva superioritat tecnològica, científica, econòmica o militar.
Els Estats Units d'Amèrica són el gran imperi de l'epoca que vivim. És el tercer país del món en extensió geogràfica, té una població de 300 milions de persones, genera més del 20% del producte nacional brut mundial, domina la indústria de l'entreteniment, i és el responsable de més de la tercera part de les emissions de diòxid de carboni (la causa principal de l'efecte hivernacle i del temut canvi climàtic).
La versió més perfecta del capitalisme està als EEUU, la pàtria de 170 de les 500 empreses mundials més importants en facturació (segons el Global 500 de Fortune). Però aquest incontestable poder econòmic, que s'assenta sobre un gran desenvolupament tecnològic i que està guiat per les millors universitats del planeta, es veu rellevat a un segon pla a causa d'una dada extremadament controvertida. La que indica que els EEUU són els responsables del 50% de la despesa militar mundial.
Si a l'època del Far West la llibertat del pioner consistia en portar una pistola al cinturó (un principi que l'Associació Nacional del Rifle segueix defensant a dia d'avui), al segle XX i al segle XXI la llibertat dels EEUU s'ha assentat sobre una creixent base militar. I a partir d'aquí, la reacció bèl·lica que el govern americà va tenir després dels atemptats de l'11-S no hauria de sorprendre en excés. Sobretot si tenim en compte que en 225 anys d'història els EEUU no havien patit un atac de grans dimensions al seu territori continental.
El govern republicà de George Bush va comptar amb un ampli suport internacional i amb l'aprovació de l'ONU per a netejar l'Afganistan de talibans, però no per a atacar l'Iraq des de l'argument indocumentat de l'amenaça d'unes armes de destrucció massiva en mans de Saddam Hussein.
No cal entrar en detalls al voltant del fracàs que està suposant la intervenció dels EEUU a l'Iraq, però sí que ho és apuntar la transcendència del resultat de les eleccions legislatives del passat 7 de novembre. Perquè amb l'abrumadora victòria dels democràtes al congrés i al senat, s'ha tancat el període d'excepció que va obrir-se l'11 de setembre de 2001. Perquè els republicans han perdut, sobretot a causa de la guerra d'Iraq, la seva hegemonia a les cambres legislatives després de 12 anys d'ininterromput domini.
S'obre un període d'esperança als EEUU. Els demòcrates no són la Mare Teresa de Calcuta, i també van equivocar-se amb la guerra d'Iraq. Superats probablement per la magnitud dels esdeveniments, i per la tradició segons la qual el president dels EEUU té les mans lliures en temps de guerra.
A George Bush encara li queden dos anys de mandat, però a partir d'ara haurà de negociar amb els demòcrates la majoria de les seves decisions. De moment s'ha carregat a Donald Rumsfeld, el secretari de defensa, i ha reconegut el seu desconcert sobre el futur a l'Iraq. Si el 2008 hi ha un president demòcrata, tampoc ho tindrà gens fàcil. El terreny perdut és tan gran, que haurà de ser una persona veritablement extraordinària per a recuperar-lo. Orient Mitjà s'ha convertit en un laberint, i els EEUU no en troben la sortida.
A l'agenda del nou president hi haurà també la inaplaçable qüestió ambiental, absolutament despreciada pels republicans i actualment abanderada mediàticament per l'ex vicepresident i ex candidat demòcrata Al Gore. Si els demòcrates són capaços d'aportar una major sensibilitat en política exterior, medi ambient i ciència (recerca amb cèl·lules mare), el món hi guanyarà molt.
Perquè després de tot, alguns poden pensar que els EEUU són el problema, però la realitat és que tenen una gran capacitat per a ser la solució.

Imatge: workmall.com

"Si no sóc jo qui vola, algú altre ho farà. Doncs per l'Esperit no és tant important qui vola com que, realment, hi hagi algú que ho faci."

[carta de Rainer Maria Rilke a la princesa Marie von Thurn, 1913]

El gran repte d'aquesta legislatura

És important que els partits polítics catalans, amb independència de que formin o no formin part del nou govern, tinguin en compte durant els propers quatre anys la delicada situació que travessa la democràcia representativa al nostre país.
És veritat que la nit de l'1-N totes les formacions van mostrar la seva preocupació per la baixa participació. També ho és que des d'aquell moment ningú no ha tornat a referir-s'hi, i que és possible que no ho tornin a fer fins a les properes eleccions.
Però serà bo que els partits catalans no menystinguin aquest deteriorament de la democràcia representativa. Els partits que van recolzar la proposta d'Estatut el 30 de setembre de 2005 (CiU, PSC, ERC i IC-V) han perdut 427.000 votants en tres anys, i fa cinc mesos van veure com un Estatut retallat era refrendat amb una abstenció superior al 50%. Fins i tot s'ha fet un lloc al Parlament un partit antinacionalista del que es desconeix la ideologia, però que el propi PP català ha titllat d'extrema dreta. Tots aquests senyals inequívocs de frustració popular han de ser ben llegits pels partits. I cal actuar en conseqüència.
El gran repte d'aquesta legislatura és recuperar la confiança dels ciutadans en les institucions i en els partits. I això només serà possible si els nostres representants deixen de banda els interessos partidistes en benefici de l'interès general.
Necessitem líders valents, que s'enfrontin als problemes de cara i que no amaguin el cap sota l'ala. Des de les altures del poder, la complicitat dels homes de confiança i el comfort del cotxe oficial es corre el risc de perdre de vista la realitat.
La crisi política que estem patint només pot recuperar-se a base de referents personals. I de referents, de persones que ens mereixin una confiança absoluta o notable, n'estem bastant orfes a Catalunya.
Les formacions que han decidit constituir el Govern d'Entesa (Tripartit) no han d'oblidar el càstig que les urnes han dictat sobre els seus dos grans pilars: el PSC i ERC han perdut conjuntament 370.000 votants i set escons en només tres anys. És a dir, una quarta part dels vots que van aconseguir el 2003, i un de cada deu escons.
La notable pujada d'IC-V no compensa, ni de bon tros, aquesta davallada. Els ecosocialistes han guanyat 40.000 nous votants i tres escons. Però si fem un simple exercici de sumes i restes, veiem que aquests tres partits han perdut la confiança de 330.000 electors.
On han anat aquests vots? Si sumem l'increment de l'abstenció amb l'augment dels vots en blanc i els vots nuls, arribem a una xifra màgica de 300.000. I jo m'atreveixo a afirmar que la gran majoria d'aquest vot de càstig ha sortit precisament dels 370.000 electors que han retirat la seva confiança a socialistes i republicans.
La fidelitat que han mostrat els simpatitzant de CiU i PP als seus candidats, per bé que s'ha vist notablement minvada, ha estat superior a la dels votants d'esquerres. Convergents i populars han perdut un total de 176.000 vots, però han guanyat un escó.
Crec que CiU ha estat la gran perdedora d'aquestes eleccions, tot i que la davallada socialista ha estat molt superior. Els convergents han guanyat dos escons, però han perdut gairebé 100.000 votants. És evident que ha fallat l'estratègia de campanya, i també ho és que Artur Mas no ha aconseguit convertir-se en el presidenciable d'una majoria de catalans. L'argument idiota de que la llista més votada havia de liderar el nou govern topa frontalment amb la legislació vigent a Catalunya. Les conseqüències d'haver passat per alt aquesta circumstància irrefutable expliquen la insoportable soledat que ha sentit CiU des de la nit de l'1-N.
El PP (-80.000 vots), un partit alimentat a Catalunya per un potent vot ocult, s'ha vist molt afectat per la irrupció del Partido de la Ciudadanía (+89.000 vots), que també ha "robat" vots al PSC, però menys. L'efecte mediàtic del partit antinacionalista ha estat demolidor per a la candidatura de Josep Piqué, un nacionalista més segons els lectors de El Mundo i els oïdors de la Cadena Cope.

Imatge: catpaisatge.net

Carod opta per Montilla, que serà president

Carod va anunciar ahir a la nit que PSC, ERC i IC-V reeditaran el tripartit, i que només quedaven alguns serrells per a donar-ne tots els detalls a la ciutadania. El número 1 d'ERC acabava així amb les incerteses que havia aixecat la seva trobada de dissabte amb Artur Mas, quan el líder de CiU li va posar sobre la taula una espectacular oferta per a formar un govern nacionalista.
Ara ja és pot dir, si no hi ha un cataclisme polític que ho impedeixi, que José Montilla serà el 128è president de la Generalitat de Catalunya, i que el controvertit tripartit tindrà una segona oportunitat.
Els tres socis de govern estan disposats a donar-li a la legislatura 2006-2010 un accent molt social i menys identitari, i s'han conjurat per a actuar amb la màxima cohesió per a garantir l'estabilitat de l'executiu.
No és difícil imaginar-se la preocupació amb la que el PSOE seguirà les primeres passes d'aquest tripartit 2.0. Tampoc ho és visualitzar a alguns líders del PP celebrant la notícia, i calculant els vots que els donarà arreu de l'Estat la presència de Carod en un govern socialista. Com també és previsible l'extrema frustració que crearà en Artur Mas i les files de CiU aquesta derrota, i la vendetta que aquesta formació començarà a cuinar contra els socialistes, amb el punt de mira posat en les properes Eleccions Generals.
No serà un govern fàcil de gestionar. Els reptes als que s'enfronta Catalunya avui són majúsculs, l'estat d'ànim per a fer-hi front no és precisament òptim, i la pressió externa perquè l'empresa fracassi serà molt gran. Per això, si PSC, ERC i IC-V se'n surten, serà perquè ho hauran fet molt bé. Espero de tot cor que així sigui.

Imatges: elperiodico.com, diarioadn.com

El dil·lema de Carod (26.11.2003)

És divertit mirar enrere i llegir el què vaig escriure el 26 de novembre de 2003. En essència, l'escenari ha canviat ben poc:

Amb els resultats a la mà, totes les claus d'escollir president i formar govern a Catalunya les té ERC, amb els seus 23 escons al Parlament. Entri o no entri al govern, ERC escollirà al pròxim president el 15 de desembre. El Parlament té 135 escons. El pròxim president de Catalunya serà escollit en primera volta si suma 68 vots, i en segona amb majoria simple.

1) CiU en solitari (46): Si no s'arriba a l'acord de govern de concentració proposat per ERC, el Mas voldrà ser investit president a la segona volta amb els vots de CiU (46), però aquests són menys dels què sumen PSC+IC (51). Això obligaria a CiU a comptar amb el suport del PP (15). Per evitar-ho, ERC possiblement es plantejaria formalitzar l'acord amb PSC i IC. Per tant, la idea de que Mas sigui escollit president sense el suport d'ERC és impossible.

2) PSC+IC (51): Aritmèticament, tenen més diputats que CiU (51 a 46). Si no hi ha acord amb ERC, poden presentar-se per a governar en minoria. Però ERC ja ha dit que no s'abstindrà en l'elecció del nou president a la Generalitat. Per tant, és impossible que Maragall sigui investit president a la segona volta sense el suport d'ERC.

3) CiU+PSC+ERC (111): La possibilitat de que es formi un govern de concentració és altament improbable. Mas no renunciaria a ser president, i això no ho podria suportar en Maragall. D'altra banda, és difícil pensar que Carod arribi a ser president quan compta només amb 16.4% dels vots, però després de tot potser sigui la única manera de que convergents i socialistes estiguin en un mateix govern. IC ja ha anunciat que no estarà en un govern de CiU.

4) CiU+ERC (69): És el pacte nacionalista. Tampoc no és fàcil. ERC vol netejar l'administració, no perdona al CiU el seu suport al PP, i governar amb CiU suposaria un gran desgast per Carod. Si forma govern amb CiU, amb Mas de president, ERC patirà molt. Aquest és el pacte que volen els lectors de l'Avui, i el 44% dels lectors de La Vanguardia.

5) PSC+ERC+IC (74): És el pacte d'esquerres o de progrés. ERC té el cor dividit. No sap què pesa més, si la seva condició nacionalista o la d'esquerres. Però en el fons, Carod sap que no li convé a Catalunya allargar a 27 anys el regnat de CiU a Catalunya. Tampoc creu que el PSC sigui garantia de canvi. Per això vol que ERC tingui molta influència en el futur govern de Catalunya. Acceptaria Carod a Maragall com a president? Seria estable la col·laboració entre PSC, ERC i IC? Aconseguiria el PSC independitzar-se políticament del PSOE? És el pacte preferit de la majoria de lectors de La Vanguardia i El Periódico, però no està exempt de dificultats. Els acords municipals existents no s’han de prendre com a referència perquè la política nacional i la local tenen poc a veure.

6) CiU+PSC (88): Maragall no acceptaria entrar a un govern amb Mas de president. Però si és la única opció possible, o bé s'hauràn de tornar a convocar eleccions, o bé Maragall haurà de dimitir. En el fons, la clau la té ERC, però el poder dels 46 escons el té CiU. Sembla mentida, però el PSC, tot i ser el més votat, té menys poder negociador que ERC i CiU.

CONCLUSIONS: A mi m'agradaria la solució número 5, amb Maragall o Carod de president. Seria una opció coherent i representativa, sempre que el PSC utilitzés un discurs únic a Madrid i Barcelona. Reconec que el PSC no és la panacea, ni molt menys, però em sembla del tot necessari que CiU abandoni el govern de la Generalitat.

Aliances de govern (II)

Tripartit (PSC+ERC+ICV):
1.485.308 vots (50%) i 70 escons (52%) --> Han perdut un 18% de vots i 4 escons.
PUJA. El PSC, ERC i IC-V han començat a negociar la constitució d'un govern a tres, però no serà fàcil que arribin a un acord immediat. Sobretot si Montilla segueix pensant que pot imposar el seu programa a dues formacions que gairebé sumen el mateix nombre d'escons (33) que el PSC (37).
El PSC no vol repetir la fòrmula del Pacte del Tinell, i no sembla disposat a crear un govern bicèfal amb Carod-Rovira de Conseller Primer. Serà aquest el punt clau de les negociacions, o el futur polític del tripartit ens depara alguna sorpresa inesperada?

Front Nacionalista (CiU+ERC):
1.342.578 vots (46%) i 69 escons (51%) --> Han perdut un 14% de vots però mantenen el nombre d'escons.
PUJA. Fa només tres dies era la opció menys probable. Però ara, la negativa del PSC a negociar amb CiU, unida a les reticències que la figura de Carod-Rovira desperta entre les files socialistes, han canviat el panorama. Artur Mas ho ha aprofitat per a fer-li una oferta a Carod-Rovira que José Montilla (i la motxil·la de pressions que arrossega) potser no pugui millorar. CiU no està disposada a quedar-se fora del govern quatre anys més i, descartada la sociovergència, ho posarà tot de la seva banda per posar-se d'acord amb els republicans, i els hi concediria la conselleria primera i un nombre important de departaments.
ERC segueix afirmant que la seva primera opció és reeditar el tripartit, però el temps juga en contra d'aquesta opció. Si les negociacions amb el PSC es demoren sense que ERC vegi satisfetes les seves exigències (conselleria primera, departament de cultura i la corporació de radio i televisió, entre d'altres), les bases començaran a veure amb bons ulls la opció d'aliar-se amb CiU.

Sociovergència (CiU+PSC):
1.718.278 vots (58%) i 85 escons (63%) --> Han perdut un 16% de vots i 3 escons.
BAIXA. Malgrat els desigs del PSOE, i la prioritat que CiU li ha donat a aquesta opció, la cúpula del PSC l'ha descartat categòricament. Tanmateix, si les setmanes transcorren sense que les altres dues alternatives es materialitzin, la situació podria patir un gir de 180º.

Si els líders polítics fossin futbolistes

Si els líders polítics fossin futbolistes...

Artur Mas seria un mitja punta amb regat i gol, amb tendència a l'individualisme. No s'amagaria en els partits importants, però contra els rivals més dèbils tindria actuacions més discretes. Seria un jugador que no deixaria indiferent, circumstància que li faria tenir grans partidaris i grans detractors. Ocasionalment, lamentaria davant la premsa el fet de sentir-se poc valorat per l'afició i la directiva, i exigira cada mes de juny una millora de contracte. Prometria fidelitat al club, però exhibiria ufanós els cants de sirena dels equips rivals. Algunes adolescents penjarien el seu pòster a l'habitació, però en complir 16 anys deixarien d'interesar-s'hi. Desitjaria ser el líder de l'equip, avalat per l'entrenador, però més de la meitat dels seus companys hi estarien en contra.

José Montilla seria un migcampista de contenció, de tècnica discreta però amb esperit de sacrifici. Ningú no en recordaria cap actuació memorable, però portaria una pila de temporades a l'equip titular. Seria un d'aquells jugadors dels qui els entrenadors n'elogien les virtuts tàctiques i l'equilibri. La directiva el posaria sovint com a exemple pel seu escàs esperit reivindicatiu i la seva fidelitat al club. Rebria poques ofertes d'altres equips, però el seu club no es plantejaria rescindir-li el contracte. La premsa esportiva el consideraria un jugador aburrit i previsible en les seves declaracions. Quan esdevingués el jugador més veterà, l'entrenador el proposaria com a capità. Els seus companys no hi posarien impediments, però la majoria qüestionaria en privat la seva condició de titular indiscutible.

Imatge: clicr.com

Aliances de govern (I)

Tripartit (PSC+ERC+ICV):
1.485.308 vots (50%) i 70 escons (52%) --> Han perdut un 18% de vots i 4 escons.
PUJA. El PSC i IC-V ja han mostrat obertament la seva preferència per aquesta fòrmula. ERC també, però d'una manera menys explícita. Els principals esculls són la desconfiança del PSOE, que ja pensa en les Eleccions Generals, i els mals resultats electorals de José Montilla, que afecten la seva capacitat de liderar aquesta govern.

Sociovergència (CiU+PSC):
1.718.278 vots (58%) i 85 escons (63%) --> Han perdut un 16% de vots i 3 escons.
ES MANTÉ. És la opció prioritària de CiU i PSOE. Però el PSC s'hi oposa, conscient de que suposaria la fi de la seva autonomia política.

Front Nacionalista (CiU+ERC):
1.342.578 vots (46%) i 69 escons (51%) --> Han perdut un 14% de vots però mantenen el nombre d'escons.
BAIXA. En aquests moments sembla la opció menys probable, perquè és la segona opció de CiU i ERC. Però encara és massa d'hora per a descartar-la.

El gran trencaclosques

Els resultats de l'1-N ja són oficials, i ens submergeixen en una gran incertesa. Suposo que escriuré bastants posts sobre el nou panorama que han obert aquestes eleccions, però m'agradaria dedicar aquest primer a analitzar breument els resultats partit per partit. Potser això ens ajudi a comprendre el seu comportament futur. Perquè, no ho oblidem, els partits polítics catalans tenen només 30 dies per a decidir el 128è president de la Generalitat de Catalunya. Un procés que no serà gens senzill, i que posarà a prova la malmesa credibilitat de la classe política.
No podem passar per alt que un 43,23% de catalans s'han abstingut (265.000 més que el 2003). Si hi sumem els vots en blanc i els vots nuls, la xifra s'enfila fins el 45,71% (300.000 més que el 2003).

CiU: 48 escons (+2 escons i -96.000 vots)
Malgrat haver obtingut uns resultats notables, amb una diferència d'11 escons i 140.000 vots sobre els socialistes, aquesta victòria a les urnes ha tingut un sabor amargant per a CiU. L'estratègia agressiva plantejada per la formació d'Artur Mas s'havia marcat com a objectiu superar àmpliament els 50 escons. A la pràctica, però, la diferència entre haver obtingut 55 o 48 escons és força insignificant. Perquè els negociadors de CiU hauran d'oblidar la seva estratègia bèl·lica, posar-se la pell de xai, i intentar seduïr ERC o PSOE (no PSC) per a formar govern.
És possible que el futur govern de Catalunya es decideixi a La Moncloa i, en aquest cas, Mas serà president. No cal perdre de vista que només falta un any i mig per les eleccions generals . Sigui com sigui, amb independència dels companys de viatge, CiU ho posarà tot de la seva part per a no passar-se una altra legislatura fora del govern de Catalunya.

PSC: 37 escons (-5 escons i -241.000 vots)
Aquestes eren unes "eleccions trampa" pel PSC. I els pèssims resultats obtinguts no han fet una altra cosa que confirmar la gran contradicció a la que s'enfrontarà durant els propers 30 dies aquest partit, on les tensions entre PSC i PSOE es faran més evidents que mai. Perquè els socialistes catalans, que han perdut una quarta part dels vots de 2003, no dissimulàven ahir la seva voluntat de reeditar l'aliança amb ERC i IC-V. Però arriben a la taula de negociacions després d'haver-se vist superats per CiU en nombre de vots (un fet que no va donar-se fa tres anys) i amb un nou líder (José Montilla) que ha confirmat amb el veredicte de les urnes el seu perfil poc presidenciable.
És previsible que La Moncloa aposti per la sociovergència pensant en l'horitzó proper de les Eleccions Generals de 2008. També ho és que Nicaragua insisteixi en defensar el tripartit, i que no vulgui ni pensar en la humil·liació d'haver d'investir president a Artur Mas per imposició del PSOE. Per als defensors de l'autonomia política del PSC, això seria tot un sacrilegi. Per a Montilla, potser no.

ERC: 21 escons (-2 escons i -130.000 vots)
Els republicans han perdut, com el PSC, el 25% dels vots que van aconseguir fa tres anys. Tanmateix, la seva representació al Parlament s'ha mantingut per damunt dels 20 escons, que era l'objectiu que s'havien marcat Josep Lluís-Carod-Rovira i Joan Puigcercós. ERC segueix tenint una clau important per a la governabilitat de Catalunya, però ja no és la clau mestre que li permetia obrir qualsevol porta el 2003. Ara és una clau que depèn absolutament de la voluntat de José Luis Rodríguez Zapatero d'interferir en la política catalana. Si el PSOE es manté finalment al marge de la decisió final, ERC decidirà el futur president de Catalunya: Mas, Montilla... o Carod?

PP: 14 escons (-1 escons i -80.000 vots)
Els resultats dels populars poden considerar-se satisfactoris, tot i que els atorguen una capacitat d'influència pràcticament nul·la en la política catalana. Serà interessant observar la relació futura que puguin establir amb Ciutadans de Catalunya, un partit que Montserrat Nebrera, la número dos de Josep Piqúé, ja ha qualificat d'extrema dreta.

IC-V: 12 escons (+3 escons i +40.000 vots)
Ahir vaig escoltar a Joan Saura afirmant, poc després de votar, que se sentia com un nen a la nit de Reis, sabent que li farien un regal, però amb l'emoció d'ignorar si seria un bon regal o un gran regal. Doncs bé, el regal han estat tres escons més i l'honor d'haver estat la única força amb representació parlamentària que ha millorat la collita de vots de fa tres anys (amb un augment del 16%).
El problema és que a IC-V només li val el tripartit per a seguir formant part del govern. I encara han de passar moltes coses abans de que aquesta combinació torni a cristal·litzar.

CdC: 3 escons (+3 escons i +89.000 vots)
La irrupció de Ciutadans de Catalunya és la gran sorpresa de les eleccions, tot i que no jugarà un paper decisiu aquesta legislatura. Des d'un punt de vista democràtic, em sembla positiu i interessant que un partit que no forma part de l'status quo hagi demostrat que el somni de guanyar-se un espai al Parlament és possible.
Més enllà, però, veig un partit en mans de demagogs populistes, que han fet campanya als mitjans de comunicació espanyols més reaccionaris, i que a l'hora de la veritat ha estat abandonat pels seus impulsors intel·lectuals (Boadella, Espada, Carreras, Azúa, etc), que ahir no van aparèixer a cap fotografia i que molt aviat s'arrepentiran d'haver creat aquest Frankenstein.
En els temps de descrèdit polític que corren, Ciutadans pot convertir-se en un virus potencialment perillós. Espero que els laboratoris trobin la vacuna abans de 2010.

En blanc: +30.000 vots
Ai els vots en blanc! On van els vots en blanc? I si obtinguéssin escons els vots en blanc? I si es pintéssin de blanc tots aquells escons que els ciutadans han decidit que no mereixen ésser ocupats per cap dels partits polítics que concorren a les eleccions? El vot en blanc és un vot molt polític, i aquest any s'ha multiplicat per dos, passant de 30.000 a 60.000 vots. Que en prengui nota la classe política catalana que ens ha portat a aquesta situació de descrèdit.

Imatge: elperiodico.com