13.11.06

Notícies imaginàries (N.I.)

Per tal d'aprofundir en l'esperit dispers i lúdic d'aquest blog, us anuncio la creació de la secció "Notícies imaginàries". A partir d'avui, tots els posts que vagin acompanyats de les sigles "N.I." en formaran part.
La realitat i la ficció no són compartiments estancs, sinó dos mons que s'alimenten l'un a l'altre. En tenim exemples sobrats en els àmbits de la literatura, l'art, el cinema, la ràdio i la TV.
Tanmateix, des de la famosa emissió radiofònica de "La guerra dels mons" per part d'Orson Wells (1938), els experiments amb la ficció realitzats pels mitjans informatius han estat mínims.
A Espanya, malgrat la capacitat inventiva que mostren sovint multitud de periodistes de política, esports i societat, la ficció informativa es limita formalment al 28 de desembre o a programes manifestament humorístics. Més enllà del dia dels innocents, les notícies falses no són jocs, ni bromes, sinó simples mentides, rumors o informacions no contrastades.
Per contra, el gènere del fals documental (mockumentary) ha tingut certa volada en el mitjà cinematogràfic, amb obres de qualitat com "Zelig" (Woody Allen, 1983), "La seducción del caos" (Basilio Martín Patino, 1990), "Bob Roberts" (Tim Robbins, 1992), "Forgotten Silver" (Peter Jackson, 1995), "Very important perros" (Christopher Guest, 2000) o "Opération lune/Dark side of the moon" (William Karel, 2002).

Entre les dues grans guerres del segle XX, va sorgir a Zurich el moviment Dadà, contrari a les convencions establertes i que manifestava un total escepticisme envers la condició humana (també envers ells mateixos). Els dadaïstes, que van donar-se a conèixer sobretot amb les seves creacions artístiques, també organitzaven conferències sota títols i formats convencionals, que un cop iniciades esdevenien autèntiques farses que escandalitzaven als assistents més ortodoxes.
Fins i tot en el món de la ciència, aparentment seriós, s'han donat casos com el d'Alan Sokal, el físic americà que fa 10 anys va veure com la revista d'estudis postmoderns Social Text li publicava un article inventat que portava per títol "Transgredint els límits: Cap a una hermenèutica transformadora de la gravetat quàntica". Un text farcit d'incorreccions i disbarats que, tal com esperava Sokal, va superar tots els filtres i va evidenciar les facilitats que té la impostura per a sentar càtedra en l'àmbit científic.
Els dadaïstes i Sokal eren molt bons, però no van ser els pioners. Ja fa molts segles que alguns artistes van descobrir la importància de construir caballs de Troia sensorials. Paraules, imatges i sons que penetren a la fortalesa dels nostres prejudicis per a fer-hi detonar, un cop dins, una càrrega d'esperit crític i llibertat de pensament.

Imatge: cut-the-knot.org

Etiquetes de comentaris:

2 Comments:

At 17:52, Anonymous Anònim said...

Hola, Edu.

gran moment de les N.I a Catalunya: el programa Camaleó (1991) que s'emitia al circuit català de TVE i que va a enganyar als telespectadors amb un imaginari (i premonitori) cop d'estat a la URSS contra Gorbachov. En JR Mainat en va ser el (defenestrat) director. Basant-se en l'aforisme del professor McLuhan, va demostrar com el que importa no és el que dius com/on ho dius. Val la pena dir que saber a qui ho dius també és important, doncs si no recordo malament, una agència de notícies estatal es va creure el cop d'Estat i el va escampar per tots els mitjans de comunicació.

Mariatxi.

 
At 11:54, Anonymous edu said...

Bon apunt, Mariatxi. Llàstima que aquest tipus de productes televisius no tinguin prou recolzament, perquè són originalíssims.
Tot i que, si partim de la base de que la majoria de l'audiència es creu tot allò que apareix a la tele, s'entenen els temors dels directius dels canals de TV a disfressar la ficció de realitat.
També m'he oblidat de comentar al post l'emissió a Matadepera Ràdio del programa "00" entre els anys 2000 i 2001, que també forma part d'aquest gènere. Suposo que el recordes perquè hi vas col·laborar. Salut!

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home