29.11.06

Sísif i Catalunya

Diu el polifacètic Salvador Pániker que cal agafar-li el gust a les coses difícils. També que l'empenta és un dels atributs més determinants que pot tenir una persona.
Sísif era un personatge de la mitologia grega que va ser castigat durament pels Déus, que el van condemnar a perdre la vista i a empènyer perpètuament una gran pedra muntanya amunt fins al cim, perquè en arribar-hi tornés a rodolar una i altra vegada cap a la vall.
Albert Camus va utilitzar aquest mite per a descriure l'heroi absurd definitiu, aquell que és plenament conscient de la completa inutilitat de la seva vida, però que tanmateix experimenta la felicitat en el precís instant en el que ha coronat el cim, un segon abans de contemplar (amb l'ànima, no amb la vista) com la pedra torna a caure muntanya avall.

La potència d'aquesta metàfora és extraordinària per a explicar els problemes existencials de milions de persones, les masses castigades pels Déus a seguir les passes de Sísif. L'absurd que presideix el món laboral, la societat de consum, les convencions socials, les relacions personals, tot plegat pot fer-nos evocar aquest mite clàssic.
I tanmateix, l'heroïcitat de Sísif és encomiable i superior a la seva desgràcia. A diferència de Camus, però, no crec que la felicitat del penitent es limiti a la coronació de la muntanya.
Pujar la pedra, sense esperar res a canvi, sabent que aquest descomunal esforç no rebrà cap recompensa més enllà de la nostra pròpia satisfacció, adorna cada centèssima de sacrifici. Fa pensar en el lema dels estoics sine metu nec spe (sense por ni esperança), que s'inscrivia a les pedres d'alguns circs romans per a motivar els gladiadors que s'hi batien.
Si traslladem el mite de Sísif a Catalunya, podem trobar centenars de milers d'exemples personals d'abnegada heroïcitat quotidiana.
Per contra, si ens fixem en Catalunya en el seu conjunt, podem observar una gran mandra col·lectiva. Uns dubtes immensos sobre la conveniència de seguir empenyent la pedra.
Ens ho diuen els discrets índexs d'innovació (sobretot industrial), la reduïda dimensió de les nostres empreses, el dèficit de la balança comercial, la força de l'especulatiu sector de la construcció, la crisi de l'educació i, especialment, la manca d'una estratègia de país.
Quin error més descomunal, Catalunya, sortir a l'arena d'un circ romà amb el vestit de gladiador, però amb massa por i sense prou esperança.
Posa-hi remei ara que encara ets viva, Catalunya. Sent el pes de la teva esmolada espasa. Potser no brilla tant com la d'alguns dels teus contrincants, però teva és la capacitat de fer-te invencible si la saps utilitzar. No és massa tard per a lluitar, per a perdre la por, per a recuperar l'esperança. Per a seguir essent Sísif.

Imatge: abusemagazine.com

Etiquetes de comentaris: ,

1 Comments:

At 17:46, Anonymous Ferran said...

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i baixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

Edu, ets l'apòstol de l'avi Maragall. La teva fotografia del país també la va escriure ara fa 100 anys l'inventor del catalanisme. Crec que això i el retorn als clàssics que planteges en el post et fan hereu directe de la renaixença.

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home