Sísif i Catalunya

Diu el polifacètic Salvador Pániker que cal agafar-li el gust a les coses difícils. També que l'empenta és un dels atributs més determinants que pot tenir una persona.
Sísif era un personatge de la mitologia grega que va ser castigat durament pels Déus, que el van condemnar a perdre la vista i a empènyer perpètuament una gran pedra muntanya amunt fins al cim, perquè en arribar-hi tornés a rodolar una i altra vegada cap a la vall.
Albert Camus va utilitzar aquest mite per a descriure l'heroi absurd definitiu, aquell que és plenament conscient de la completa inutilitat de la seva vida, però que tanmateix experimenta la felicitat en el precís instant en el que ha coronat el cim, un segon abans de contemplar (amb l'ànima, no amb la vista) com la pedra torna a caure muntanya avall.
La potència d'aquesta metàfora és extraordinària per a explicar els problemes existencials de milions de persones, les masses castigades pels Déus a seguir les passes de Sísif. L'absurd que presideix el món laboral, la societat de consum, les convencions socials, les relacions personals, tot plegat pot fer-nos evocar aquest mite clàssic.
I tanmateix, l'heroïcitat de Sísif és encomiable i superior a la seva desgràcia. A diferència de Camus, però, no crec que la felicitat del penitent es limiti a la coronació de la muntanya.
Pujar la pedra, sense esperar res a canvi, sabent que aquest descomunal esforç no rebrà cap recompensa més enllà de la nostra pròpia satisfacció, adorna cada centèssima de sacrifici. Fa pensar en el lema dels estoics sine metu nec spe (sense por ni esperança), que s'inscrivia a les pedres d'alguns circs romans per a motivar els gladiadors que s'hi batien.
Si traslladem el mite de Sísif a Catalunya, podem trobar centenars de milers d'exemples personals d'abnegada heroïcitat quotidiana.
Per contra, si ens fixem en Catalunya en el seu conjunt, podem observar una gran mandra col·lectiva. Uns dubtes immensos sobre la conveniència de seguir empenyent la pedra.
Ens ho diuen els discrets índexs d'innovació (sobretot industrial), la reduïda dimensió de les nostres empreses, el dèficit de la balança comercial, la força de l'especulatiu sector de la construcció, la crisi de l'educació i, especialment, la manca d'una estratègia de país.
Quin error més descomunal, Catalunya, sortir a l'arena d'un circ romà amb el vestit de gladiador, però amb massa por i sense prou esperança.
Posa-hi remei ara que encara ets viva, Catalunya. Sent el pes de la teva esmolada espasa. Potser no brilla tant com la d'alguns dels teus contrincants, però teva és la capacitat de fer-te invencible si la saps utilitzar. No és massa tard per a lluitar, per a perdre la por, per a recuperar l'esperança. Per a seguir essent Sísif.

Imatge: abusemagazine.com