Poema visual

Imatge: acmilan.com

CiU no vol governar Barcelona

Falten menys de quatre mesos per a les eleccions municipals. En el cas de la ciutat de Barcelona, el principal favorit a guanyar-les torna a ser el PSC. Sobretot després de l’encertada mesura de col·locar a Jordi Hereu en el lloc de Joan Clos.
A Barcelona, l’aritmètica fa molt improbable que PSC, ERC i ICV no tornin a formar govern. Només han de sumar 21 dels 41 regidors del Consell Municipal per a formar una majoria. En l’actualitat sumen 25 regidors (15 de PSC, 5 d’ERC i 5 d’ICV), una diferència folgada sobre CiU (9) i PP (7).
La pre-campanya de Xavier Trias (CiU) es va apagar de forma abrupta el mateix dia de setembre que va transcendir el nomenament de Joan Clos com a ministre d’indústria, comerç i turisme. La marxa de Clos va suposar tota una punyalada contra l’estratègia electoral convergent. L’alcalde més impopular de la història recent de Barcelona era el rival més vulnerable, i l’estratègia de Trias girava al voltant de la necessitat de retirar a Clos del seu càrrec.
Però no deixa de sorprendre’m que quatre mesos després de la marxa de Clos, i sobretot tenint en compte la dolorosa victòria a les eleccions catalanes, CiU no hagi concentrat tots els esforços de la seva maquinària política i electoral a la ciutat de Barcelona. Tinc la sensació de que Xavier Trias i Artur Mas han donat aquestes eleccions per perdudes abans d’hora. Un símptoma evident de la greu crisi que travessa CiU.
Hereu pot ser un bon alcalde, en un proper post n’explicaré les raons, però encapçala una llista que porta gairebé tres dècades governant Barcelona (des de 1979). Vint-i-vuit anys! Aquest ja és una raó de pes per a desitjar que es produeixi un canvi en la direcció política del consistori barceloní. L’alternança política, sempre i quan es produeixi de manera civilitzada, és una bona manera d’oxigenar les dependències de les administracions públiques.
Però m’atreveixo a afirmar que encara no ha arribat l’hora del canvi a l’Ajuntament de Barcelona. A falta d’alternatives i projectes il·lusionants, serà difícil evitar que els socialistes segueixin manant a la capital de Catalunya fins el 2011.

Imatge: xarxatrias.org

Burgesia antisistema

Imma Mayol va comentar ahir, en una entrevista radiofònica, que se sentia més propera als okupes que als especuladors. I també va declarar-se "una mica antisistema".
A part del flac favor que aquestes opinions li fan al seu marit, que és el Conseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya, em semblen d’una hipocresia sense límits.
No veig cap incompatibilitat entre ser burgès i ser d’esquerres, malgrat les contradiccions que això implica en determinades ocasions. Per contra, veig una gran inconsistència entre les paraules i els fets d’Imma Mayol. Veig, de fet, una distància sideral. Veig un cotxe oficial, veig dinars i sopars als millors restaurants de Catalunya, veig una segona residència a l’Empordà, veig un vestuari inesgotable, veig un modus vivendi inequívocament burgès. Més propi d’un especulador que d’un okupa, evidentment.
Però tot això seria excusable si, després de tot, Mayol ho compensés amb una política d'esquerres. Encabat, són els fets els qui parlen per nosaltres. Els que ens retraten. La crisi de la democràcia es deu, sobretot, a la manca de referents personals. D’individus íntegres i amb empenta que ens facin recuperar la fe en els afers públics, el respecte per la política.
Imma Mayol, d’IC-V, forma part del govern municipal de Barcelona des de fa molts anys. La seva parcel·la de poder ha estat molt residual, sovint restringida al medi ambient (malgrat el gran salt electoral del 2003, quan IC-V va passar de dos a cinc regidors). Mayol va començar com a abanderada de les energies alternatives a la ciutat (un fracàs rotund), reclama dia si dia també el desmantellament de les centrals nuclears (una posició abandonada avui pels ecologistes més alarmats pel canvi climàtic), i va impulsar la declaració de Barcelona com a ciutat antitaurina (iniciativa que aplaudeixo, però que considero anecdòtica).
La postura d’Imma Mayol en el govern barceloní ha estat sempre d’una comoditat rotunda i d’una bel·ligerància nul·la, amb molta retòrica i poca acció concreta, fins al punt que molts dels seus votants es poden haver sentit políticament orfes.
IC-V va criticar durament el Fòrum Universal de les Cultures, quan es va acabar, i també l’ordenança de civisme, que no va recolzar. El Plenari del Consell Municipal té 41 regidors. Sense IC-V, socialistes (15) i republicans (5) sumen només 20 regidors. És a dir, no arriben a la majoria necessària per a governar. Ha sabut aprofitar Mayol aquesta conjuntura favorable als interessos d’IC-V? Ha aprofitat IC-V aquesta aritmètica per a fer alguna cosa valenta en política d'accés a l'habitatge, per exemple? O per instal·lar plaques solars a tots els habitatges nous, tal com va prometre? És evident que no.
Per tant, res no fa pensar que votar a IC-V a les properes eleccions municipals tingui cap utilitat, més enllà de la neteja de consciència a la qual se sotmet ocasionalment la burgesia catalana progressista.
Sé del que parlo: jo també vaig caure en la trampa del vot ecosocialista.

Imatge: libertaddigital.com

El president efímer i el partit

El fracàs de Pasqual Maragall com a president de la Generalitat de Catalunya està molt vinculat al funcionament dels partits polítics al nostre país.
Maragall va ser un president sense poder, senzillament perquè no controlava el PSC. De fet, mai no va amagar les seves cartes: no era un home de partit. El 1997 va abandonar l’alcaldia de Barcelona reconeixent en públic que no se sentia avalat pel PSC barceloní.
Després de passar-se un any a Roma, el PSC li va demanar a Maragall que encapçalés la candidatura socialista a les eleccions autonòmiques de 1999. Era una decisió obligada, donada la dramàtica manca de candidats que es puguéssin enfrontar amb alguna possibilitat a l’invencible Jordi Pujol, que estava a punt de complir l’edat de 70 anys.
Amb la conjuntura a favor, Maragall va poder dissenyar una campanya a la seva mida. Va impulsar la plataforma de Ciutadans pel Canvi, que va facilitar la presència massiva de candidats independents a la llista socialista. També va intentar crear noves fórmules de finançament de la campanya electoral, amb els famosos sopars amb empresaris i les donacions transparents. La iniciativa, d’inspiració americana, no va tenir un èxit rotund, però probablement sigui un precedent del què haurà de ser la política catalana en el futur.
El gruix dels diners de la campanya electoral els va seguir posant el PSC, malgrat les distàncies marcades per Maragall. Era la cinquena campanya electoral (quatre municipals i una autonòmica) que el partit li pagava a Maragall.
Les eleccions de 1999 eren el moment dolç de Maragall. Però la derrota, amargada per la sensació de victòria que s’havia respirat en els primers compassos de la nit electoral, va debilitar profundament l’empenta del candidat.
Quan el 2003 fou investit President de la Generalitat amb els vots de PSC, ERC i IC-V, Maragall havia perdut pistonada. Durant dos anys i mig, l’ex alcalde va exercir el càrrec amb una debilitat insòlita, sense comptar amb el suport del seu propi partit, i amb uns socis de govern més pendents de defensar els seus interessos que de servir al país que governaven.
En una democràcia parlamentària, com la nostra, és una il·lusió pensar que es pot governar amb autoritat sense comptar amb un suport parlamentari majoritari, digui el què digui l’Estatut sobre les funcions del President de la Generalitat de Catalunya.
Crec que una de les grans virtuts de Maragall fou la voluntat d’apropar els partits polítics a la societat, i implicar la societat en els afers públics. L’error fou no embarcar el seu propi partit en aquesta aventura, i oblidar qui li havia pagat la campanya.
El final el coneixeu tots. De ben segur que el nou president no correrà la mateixa sort.

Imatge: elperiodico.com

No podem estar segurs de res

Per començar l'any 2007, la Fundació Edge va plantejar-los la següent pregunta a centenars de científics d'arreu del món: "Sobre què ets optimista?".
Entre les respostes, hi figura la de l'economista i divulgador científic Eduard Punset, que transcric literalment:
“Ja no podem estar segurs de res. El cervell no veu res. La major part de la seva energia es consumeix fent prediccions en la foscor més absoluta. Finalment entenem perquè només veiem allò que volem veure, de la mateixa manera que la lluna ens sembla molt més gran quan està en l'horitzó terrestre que quan està a dalt de tot. Ara sabem que el feix de llum visible és només una fracció diminuta de tot l'espectre de llum. Ja no podem estar segurs de res. De manera que no cal lluitar contra les opinions dels altres ni morir per les nostres pròpies conviccions.”
Eduard Punset és un tipus simpàtic, interessant i, tot sigui dit, una mica enrevessat. En aquest cas li pregunten què li fa veure el futur amb optimisme, i ell respon: la certesa de que no podem estar segurs de res.
Sòcrates en estat pur. Acumular tota mena de coneixements, llegir milers de llibres i conversar amb centenars de savis per arribar a la conclusió, a l'edat de 70 anys, de que només sabem que no sabem res.
No puc estar-hi més d'acord, encara que a vegades ho dissimuli.



Imatge: sergiodelmolino.blogia.com

El quadret perdut (VIII)

Quan aquest matí he llegit al diari Sport la noticia signada per J.M. Pinochet no donava crèdit. El propietari del Chelsea, Roman Abramovich ha comprat per 50 milions d'euros el castell de Bran.
M'ha vingut al cap, de manera immediata, el meu viatge a Romania, cinc anys enrere. He recordat a aquella dona gran de Sibiu, asseguda al menjador de la casa on m'allotjava, explicant-me l'història d'aquella fortificació construida el segle XIII. La mateixa on la novel·la escrita per l'irlandès Bram Stoker el 1897 hi situava la figura terrorífica del vampir Dràcula, en un text plagat d'inexactituds històriques.
Segueixo llegint la informació del periodista Pinochet. En un principi, apunta, sembla que el magnat rus té previst respectar el projecte de l'ajuntament de Brasov de crear un parc temàtic dedicat al Comte Dràcula a les immediacions del castell. Recordo a la dona enfotent-se'n de l'història del vampir de la capa negra i els queixals afilats, i de les desenes d'autocars que diàriament s'hi desplaçen per a descarregar-hi turistes àvids de sopars de duro.
Vlad Tepes, la figura històrica que va inspirar Stoker, no era un vampir. La dona també em comentava que qui va viure allà fou el pare de Vlad, als voltants del 1400.
Penso aleshores en el petit quadre que vaig comprar en un antiquari de Bucarest. No he estat capaç de trobar-lo després de la mudança. Sé que no té un gran valor econòmic, però em sap greu haver-lo perdut. A saber on ha anat a parar.

Imatge: constantinroman.com

Nuclear? Sí, gràcies!

Feia setmanes que volia parlar del canvi climàtic. Penso que, en un espai molt curt de temps, aquesta qüestió passarà a ocupar el primer lloc a les agendes dels governs de tot el món. Fins i tot dels EEUU.
En aquests moments, el consens de la comunitat científica és pràcticament unànim, les evidències s'acumulen, i els governs i les empreses d'arreu del món ja han acceptat que el planeta s'està escalfant de manera progressiva, i que aquesta circumstància pot tenir efectes catastròfics en el mateix segle XXI.
Quina ha estat la causa d'aquest escalfament? Les emissions de diòxid carboni derivades de l'activitat humana al llarg dels segle XX, que han superat astronòmicament la quota natural i que, per tant, han accentuat l'efecte hivernacle que facilita l'existència d'un clima atemperat que fa possible la vida.
Si no m'equivoco, es tracta del primer gran repte global al qual els humans han d'enfrontar-se conjuntament. El que hi ha en joc és l'equilibri climàtic, i les conseqüències de no prendre's aquesta amenaça seriosament poden ser funestes i afectar-nos a tots.
Què estem fent per enfrontar-nos a aquest problema? Ben poca cosa. De moment, portem més d'una dècada instal·lats en la fase diagnòstica. Tanmateix, tot sembla indicar que ja s'ha acabat la fase especulativa i ha arribat l'hora de la veritat. A partir d'ara, aquells que no responguin, quedaran retratats per sempre.
El problema principal, els combustibles fòssils, ja està identificat. La combustió de petroli, carbó i gas natural és la causa principal de l'excedent de CO2 que està accentuant l'efecte hivernacle i, en conseqüència, elevant la temperatura. S'han signat tractats internacionals per a disminuir aquestes emissions, però no s'estan respectant. Fins i tot un govern com el dels EEUU, país responsable del 25% de les emissions, no ha secundat cap d'aquests acords i fins fa molt poc qüestionava la pròpia existència del canvi climàtic.
La indústria de l'automòbil està donant algunes passes envers la substitució del motor d'explosió, centrades sobretot en el biodièsel, l'hidrògen i els sistemes híbrids, responent així a la creixent preocupació que genera la qüestió ambiental, i també de les previsions que preveuen l'exhauriment de les reserves mundials de petroli en un termini de 40 anys. Però fins que no arribi la desaparició del motor de benzina, presenciarem uns anys d'increment de les emissions de CO2 a causa del transport, una situació que estarà potenciada pel dinamisme de les economies xinesa i india.
A Espanya, la situació ambiental és preocupant. Tot i ser un dels països que pot veure's més afectat pel canvi climàtic, no compleix els compromisos de reducció d'emissions de CO2 i cada any contamina més. El més greu és la manca de consens en matèria de política energètica. Es parla molt d'energies renovables, sense explicar-li a la ciutadania que el pes d'aquestes és inevitablement residual. De fet, l'objectiu pel 2010 és que les energies renovables cobreixin el 12% de les necessitats. Una xifra important, però que demostra el sostre de les energies eòlica, solar, hidràulica, biomassa, etc.
La manca de quòrum es manifesta especialment al voltant de l'energia nuclear. A Espanya, país energèticament dependent en un 85% (la mitjana de la UE és del 50%), les centrals nuclears del país produeixen el 20% de l'energia elèctrica. Tanmateix, governs com el d'Espanya i Catalunya s'hi mostren desfavorables, i han anunciat el futur tancament de les centrals nuclears existents al territori. Una decisió presa sense oferir alternatives consistents, i en contra de la creixent adhesió científica i política envers l'energia nuclear. Com la del reputat ecologista James Lovelock.
La política energètica europea ha fixat dos grans objectius per l'any 2020: l'estalvi energètic, que ha de suposar una reducció del consum del 20% el 2020, i el desenvolupament de les energies renovables, que haurien de representar el 20-25% de la producció energètica de la UE el 2020. Però ha fet una cosa encara més transcendental: ha reconegut la importància de la energia nuclear, que en l'actualitat cobreix el 30% de les necessitats elèctriques europees.
L'energia nuclear, tan estigmatitzada durant tant de temps (sobretot des de Txernòbil), torna a ser una de les grans apostes estratègiques de la política energètica europea. A favor seu hi juguen qüestions importants com la no emissió de diòxid de carboni a l'atmòsfera, la necessitat d'una major independència energètica i la millora tecnològica i de seguretat (abanderada per Finlàndia i França)

Davant aquesta situació, l'actitud del govern espanyol resulta especialment contradictòria. D'una banda, no està complint els seus compromisos i està tolerant un augment notable de les emissions de CO2 i, de l'altra, s'oposa a l'energia nuclear sense oferir alternatives que millorin l'alarmant dependència energètica d'Espanya. Crec que haurien de revisar la seva posició.
Que Greenpeace, els verds i el Joan Saura segueixen pujats al carro antinuclear s'entén, però dels socialistes esperava una major responsabilitat.
Seguirem parlant del tema en altres ocasions. El canvi climàtic és un fet. Els experts preveuen que aquest 2007 serà el més càlid de la història, i no és casualitat. Els set anys més calurosos des de que hi ha registres tèrmics han estat 1998, 2001, 2002, 2003, 2004, 2005 i 2006. Calen més evidències per a prendre's aquest problema seriosament?

Imatge: nuclear-free.com

Sobre el silenci

Crec que el silenci és una senyal de civilització. M'agrada la gent que sap viure en silenci, sense fer massa soroll. En un recent article, el periodista Lluís Foix deia que una persona capaç de seure en una cadira en silenci, i sense mostrar-se incòmoda per aquest motiu, era una persona ben educada. Hi estic força d'acord.
Se'm fa difícil creure en la possibilitat de meditar, de rumiar, sense recórrer regularment a moments de recolliment. Sense convertir-ho en un exercici.
Vivim en un món regit per la contaminació acústica, el soroll mediàtic, les presses, la bronca. La guerra al silenci està declarada fa temps, i em temo que la sort està decidida a favor del xivarri. Per posar un exemple, es diu que allò que no surt a la TV no passa, no existeix. I ja se sap que el silenci no té una alta cotització informativa, com és normal, i que optar pel silenci és abocar-se a la inexistència (no puc evitar pensar en els tres últims llibres d' Enrique Vila-Matas).
L'escriptor Montaigne és un dels paradigmes del silenci, per bé que la seva reclusió en un castell per espai d'una dècada té trampa. Va dedicar aquest temps a escriure els seus famosos Essais, probablement la primera pedra de la il·lustració, gairebé dos segles abans que Voltaire i Rousseau esdevinguéssin les celebritats del lliurepensament. Montaigne va escriure que "el silenci procura òptims serveis als grans", que pot ser una manera alternativa de dir que les persones som amos dels nostres silencis i esclaus de les nostres paraules. Un gran necessita que la discreció l'acompanyi per a seguir-ho essent, lliure de les cadenes dels excessos verbals.
La interpretació política que se'n desprèn col·locaria l'actual President de la Generalitat en una posició paradigmàtica. No se m'acut cap autoritat política més taciturna que José Montilla. Veurem quins són els "òptims serveis" que aquest silenci li proporciona al President, i quins són els guanys que aquesta discreció ens reporta als catalans.
Em sembla incalculable el valor del silenci en els temps que corren. Sobretot quan, com en el cas de Montaigne, es tracta d'un silenci fèrtil. Quan darrera la bastida i les lones s'oculta la construcció secreta d'un edifici fastuós, és aleshores quan la discreció es justifica i cobra la categoria de virtut.
Altrament, el silenci pot ser la simple expressió de la manca d'esperit. La forma més fàcil d'ocultar el buit.

Imatge: socialistes.org

T4: Drecera cap al final d'ETA

ETA acaba d'anunciar al diari Gara que l'alto el foc permanent del 24 de març de 2006 segueix vigent. Ho ha fet alhora que reivindicava l'atemptat de Barajas i lamentava la mort de les dues persones que dormien als seus respectius cotxes al pàrquing de la T4. Asseguren que no volien matar ningú. No sé si es pot ser més estúpid.
En qualsevol cas, aquesta notícia, unida a la conferència de premsa convocada ahir per Arnaldo Otegi, en la qual va demanar a ETA que mantingués la treva, confirma la meva sospita. L'esquerra abertzale està dividida en aquest moment històric, i la fi del terrorisme etarra està més a prop que mai. Espero que aquest final, tan anhelat per tanta gent, es vegi accelerat per aquesta última bomba.

Contràriament al que molts il·lusos creuen, la futura desaparició d'ETA no acabarà amb el problema basc, però permetrà reconduir-lo cap a terrenys definitivament més assenyats i democràtics. A la independència del País Basc només falta posar-li data. Passaran 10, 25 o 50 anys, però aquesta arribarà.

Imatge: elpais.com

Qui sap. Potser resulta que, després de tot, Catalunya és un país profundament mediocre.

·

De fet, els anys i els segles passen sense que se sàpiga ben bé què és Catalunya.

·

Al món hi ha ciutats, com Barcelona i Xangai.

·

Hi ha Estats reconeguts per les Nacions Unides, com Andorra i Mèxic.

·

I bunyols administratius, com Catalunya i Gibraltar.

Imatge: sincomentarios.net

Zapatero a la cruïlla

En relació a l'actual president espanyol, existeixen dues visions profundament contraposades. Pregunteu-li a algú què pensa de Zapatero. Gairebé tothom us respondrà amb certa rotunditat, a favor o en contra. El més curiós és que, en els més de dos anys i mig de govern socialista, aquestes perspectives enfrontades pràcticament no s'han modificat.
Això no és necessàriament dolent. Ens trobem davant un president que va arribar al govern amb la insòlita idea de prendre decisions i de complir els seus compromisos amb els electors. A mi em segueix seduint el tarannà dialogant, amable i tranquil de Zapatero. M'agrada que aquest posat zen segueixi acompanyant-lo en les seves aparicions públiques, amb independència de que el vent bufi a favor o en contra.
Zapatero no és un governant populista. Això significa que els seus seguidors segueixen admirant-lo, encara que començin a veure'n certes imperfeccions, i els seus detractors es carreguen de raons dia a dia per a continuar menyspreant-lo.
Aquests darrers dies, però, amb la liquidació de la treva d'ETA, potser hagi arribat el moment clau de la legislatura per a Zapatero. Després de tot, la gran aposta personal del president era acabar amb la violència etarra, i l'inesperada bomba de Barajas ha posat en evidència un excés de confiança i una ingenuitat preocupants.
Caldrà veure què passa a partir d'ara. Ja hem sentit a dir moltes vegades que Zapatero té una flor al cul, i que quan pinten bastos la situació es capgira i l'espigat president acaba sortint-se amb la seva. Però el laberint etarra no és senzill, i no són pocs els governants que han caigut en el mateix parany.
Tinc la sensació, però, de que el desig d'una part important del batasunisme i del 99% de la societat basca d'acabar amb la violència és sincer, i m'aferro a aquesta esperança per a predir girs inesperats i feliços en els propers mesos.
Encara que ja sigui massa tard per als dos pobres equatorians que van perdre la vida al pàrquing de la T4. Quina consciència pot aguantar aquesta llosa?
Des d'una vessant més electoral, la gran sort de Zapatero és que aquest revés no podrà ser ben aprofitat per la oposició, senzillament perquè a Espanya no hi ha alternativa al govern actual. El PP encara no ha digerit la derrota del 14 de març de 2004, i manté un perfil excessivament allunyat del centre que l'aboca a desaprofitar sistemàticament les patinades del president i el seu govern.
De tota manera, millor que Zapatero no es refii de la debilitat del PP, perquè el seu marge d'error no és folgat. Tampoc no ha de deixar de ser ell mateix i pensar només en la reelecció. El president se l'ha de jugar, ha d'estar disposat a perdre, per finalment vèncer i convèncer.

Imatge: el-mundo.net

Anything else

La idea inicial quan vaig crear aquest blog, era la de tenir un espai on penjar-hi comentaris crítics sobre l’actualitat. És a dir, una visió sobre l’estat del món, del meu país, de la meva ciutat. És bàsicament el què he fet fins ara, penso que amb discreta fortuna, i és el què seguiré fent.
Tanmateix, el meu amic Xevi em va fer veure fa poc la conveniència de compartir ocasionalment altres fets més personals, que també poden ser rellevants en una bitàcora com aquesta.
Hi ha moltes coses importants de les quals he parlat poc o gens en aquests vuit mesos i mig de blog. Com per exemple la família, els amics, els coneguts, els viatges, la meva casa, la feina i la professió, els projectes, els llibres, les pel·lícules, la música, el menjar, la meva gossa, l’amor, els moments feliços, els drames, etc. Tampoc no he penjat cap imatge personal, fins el moment.
En la majoria dels casos seguiré sense fer-ho, segurament per un desig de preservar la meva intimitat. Però qui sap, potser canviï progressivament aquest orientació de comentarista aficionat i em convençi de l’estupidesa que suposa analitzar l’actualitat des d’una perspectiva esbiaixada per una rotunda ignorància.

Després de tot, la vida són totes les coses que he enumerat a l’anterior paràgraf. L’anything else d’un dels darrers films de Woody Allen. Qüestions com la paternitat, que m’arribarà en el trànsit entre la primavera i l’estiu d’aquest 2007, quatre anys després d’haver-me unit a la yunta de la meva dona (pero por favor no se lo digas nunca). Una experiència que unirà definitivament les meves arrels a les d’aquest món caòtic, generós, cruel, i màgic, governat amb mà de ferro per la justícia de l’atzar. Regalant-nos en ocasions els fruits més saborosos. Gràcies.

Imatge: elnuevoheraldo.com

Feliç any nou!

El 2007 ja és aquí. No han faltat les primeres ocurrències, com batejar-lo com any James Bond. Tot un encert.
Després de tot, no és cap bajanada atorgar-los als espies un paper rellevant en el món en què vivim. Els anys de democràcia, diria, no ens han fet més amos del nostre destí. Una llei superior, exempta de qualsevol tipus de control, sembla regir els destins de la humanitat sense que hi poguem oposar massa resistència. El poder econòmic, com el militar, està en poques mans i la resta pràcticament no compta en el gran joc de la geopolítica mundial.
En aquest context, un bon espia pot valdre més que un milió de sufragis. Els secrets, els misteris, les decisions preses a les fosques, semblen governar els nostres designis. La informació en bones mans pot permetre als humans donar decisives passes endavant. En males manes, pot abocar-nos a les cavernes i a la barbàrie.
I malgrat la sensació de fragilitat que desprèn l'època que travessem, segueixo pensant que cada any que passa la humanitat avança, que cada any és millor que l'anterior. Que l'esperança no s'ha de perdre, i que l'empenta i l'amor són els grans valors del quals no podem prescindir les persones.
És possible que estigui pecant d'ingenu, com el president espanyol que fa quatre dies va quedar en evidència per una cruel bomba etarra. Semblaré atrevit, però diria que el brutal col·lapse del pàrquing de la T4 obrirà profundes fisures en el món abertzale i que la desaparició d'ETA podria veure's accelerada per aquest absurd atemptat. Temps al temps. Espero que Zapatero sigui un d'aquells personatges insòlits disposats a sacrificar el seu poder a favor d'un bé superior.
El pessimisme històric que ens envolta és potser la penyora que paguem per viure en la societat de la informació i la comunicació. La por és, sense cap mena de dubtes, la més poderosa arma de submissió de les persones. I la por pot estendre's com un virus incurable a través d'una utilització deficient de la societat de la informació i la comunicació, que tot ho magnifica. Quin contrasentit, oi? La guerra contra la por seria, per tant, la guerra contra la ignorància.
S'ha parlat sovint de l'existència d'una consciència planetària col·lectiva, que seria la suma de totes les consciències humanes individuals. És un concepte bonic però difícil i incòmode de verificar. Abans comentava que, després de tot, les grans decisions es prenen al marge de la opinió de la ciutadania. Des de posicions sovint atzaroses, canviants i capricioses. És a dir, humanes. Però, qui pren aquestes decisions? Formigues com nosaltres, que viuen en el mateix formiguer.
Quan comprenguem que la formiga i el formiguer són la mateixa cosa, haurem donat una gran passa endavant. A mi m'agrada pensar que el 007 serà un gran any per a la concòrdia universal de les formigues, però crec que encara és massa aviat per a prejubilar els espies bons.

Imatge: leftcranium.com