Sobre el silenci

Crec que el silenci és una senyal de civilització. M'agrada la gent que sap viure en silenci, sense fer massa soroll. En un recent article, el periodista Lluís Foix deia que una persona capaç de seure en una cadira en silenci, i sense mostrar-se incòmoda per aquest motiu, era una persona ben educada. Hi estic força d'acord.
Se'm fa difícil creure en la possibilitat de meditar, de rumiar, sense recórrer regularment a moments de recolliment. Sense convertir-ho en un exercici.
Vivim en un món regit per la contaminació acústica, el soroll mediàtic, les presses, la bronca. La guerra al silenci està declarada fa temps, i em temo que la sort està decidida a favor del xivarri. Per posar un exemple, es diu que allò que no surt a la TV no passa, no existeix. I ja se sap que el silenci no té una alta cotització informativa, com és normal, i que optar pel silenci és abocar-se a la inexistència (no puc evitar pensar en els tres últims llibres d' Enrique Vila-Matas).
L'escriptor Montaigne és un dels paradigmes del silenci, per bé que la seva reclusió en un castell per espai d'una dècada té trampa. Va dedicar aquest temps a escriure els seus famosos Essais, probablement la primera pedra de la il·lustració, gairebé dos segles abans que Voltaire i Rousseau esdevinguéssin les celebritats del lliurepensament. Montaigne va escriure que "el silenci procura òptims serveis als grans", que pot ser una manera alternativa de dir que les persones som amos dels nostres silencis i esclaus de les nostres paraules. Un gran necessita que la discreció l'acompanyi per a seguir-ho essent, lliure de les cadenes dels excessos verbals.
La interpretació política que se'n desprèn col·locaria l'actual President de la Generalitat en una posició paradigmàtica. No se m'acut cap autoritat política més taciturna que José Montilla. Veurem quins són els "òptims serveis" que aquest silenci li proporciona al President, i quins són els guanys que aquesta discreció ens reporta als catalans.
Em sembla incalculable el valor del silenci en els temps que corren. Sobretot quan, com en el cas de Montaigne, es tracta d'un silenci fèrtil. Quan darrera la bastida i les lones s'oculta la construcció secreta d'un edifici fastuós, és aleshores quan la discreció es justifica i cobra la categoria de virtut.
Altrament, el silenci pot ser la simple expressió de la manca d'esperit. La forma més fàcil d'ocultar el buit.

Imatge: socialistes.org