La importància d'aprofitar les oportunitats

En tots els ordres de la vida, en tota la història de la Humanitat, no hi ha res més importants que aprofitar les oportunitats que se'ns presenten.
Només calen dues coses per aconseguir-ho: saber identificar el caràcter extraordinari d'aquestes oportunitats i, sobretot, tenir l'empenta i la valentia de saber-ne treure profit.
Trec el tema perquè ahir, tres mesos després de l'alto al foc permanent d'ETA, el president del govern espanyol va anunciar l'inici del diàleg amb la banda terrorista.
Es tracta d'un fet històric que ha despertat moltes esperançes -especialment al País Basc-, perquè sembla que la pau està més a prop que mai.
El PP i algunes associacions de víctimes del terrorisme han manifestat la seva oposició a aquest procés de diàleg, denunciant que "no es donen les condicions necessàries" per a obrir aquest procés. S'han quedat sols, encara que siguin milions de persones. Tinc la sensació de que la major part dels ciutadans recolzen la voluntat del govern d'acabar d'una vegada per totes amb aquest conflicte que tant ha contribuit a enverinar la política nacional.
La història sembla demostrar que les condicions que faciliten la resolució dels conflictes es donen en moments puntuals, i depenen dels líders de cada moment, de l'estat d'ànim de la societat, i de múltiples factors que es retroalimenten en una o altra direcció.
En el cas del conflicte basc, la sensació és que s'està navegant amb el vent a favor cap a la fi del terrorisme etarra. No serà un procés exempt d'entrebancs. Però si s'arriba a bon port, podran venir moments de crisi en el futur, però dificilment hi haurà marxa enrera. L'Ulster n'és una bona referència.
Aquests moments d'esperança a Espanya contrasten amb l'escalada de violència en el conflicte entre Israel i Palestina. Potser aquest sigui el millor exemple de l'altíssim cost que té desaprofitar les oportunitats que se'ns presenten.

Imatge: rumburak.friko.pl

Citizen 'Ansar'

No escric sobre ell perquè el trobi a faltar. Només per a ressenyar la seva incorporació, fa una setmana, al consell d'administració de l'imperi mediàtic conservador News Corporation.
José María Aznar en serà un dels 14 membres -el primer no anglosaxó-, i oficialment cobrarà 185.000 dòlars anuals per a assistir a una desena de reunions per any. Avui ha publicat El País que Aznar ja feia gairebé dos anys que cobrava 10.000 euros mensuals de la News Corporation per les seves tasques de consultoria.
D'aquesta manera, el magnat de la comunicació Rupert Murdoch, premia la tasca d'Aznar al front del govern espanyol (1996-2004) i la seva indestructible fidelitat a George Bush.
La News Corporation controla empreses del sector cinematogràfic (20th Century Fox), televisiu (Fox i Sky), Internet (MySpace.com), editorial (Harper Collins) i de premsa escrita (Sunday Times, The New York Post, The Times i News of the World).
Murdoch, australià d'orígen i americà d'adopció per raons empresarials, s'ha significat sempre pel recolzament incondicional dels seus mitjans de comunicació a les iniciatives dels governs de Bush i Blair.
Murdoch ha justificat en un comunicat el nomenament d'Aznar per la seva "impressionant comprensió de la política mundial", la seva "excel·lent gestió econòmica" i la seva "fermesa contra el terrorisme internacional".
L'ex president, que mai no ha ignorat la importància política de controlar mitjans de comunicació, seguirà a lo grande les pases del seu avi, Manuel Aznar, director durant el Franquisme de La Vanguardia i El Sol i president de l'Agencia EFE.
A Aznar li feia falta una alegria com aquesta. Des de que va deixar el govern, fa més de dos anys, no havia trobat el seu lloc al món. La seva fundació no s'ha convertit en el think tank polític que ell somiava, les seves conferències a Georgetown no van causar més que un allau de burles, i el seu estimat Real Madrid ha sumat la tercera temporada en blanc.
En el cas d'Aznar, celebro que es compleixi allò de que un no és profeta a la seva terra.

Vídeo: Si voleu fer-vos un fart de riure a costa de l'Aznar no us perdeu aquest impagable document de 1993.

Imatge: elmundo.es

El perquè d'aquest blog

Algunes de les coses que publico en aquest blog les tinc força mastegades i seria dificil convèncer-me de la injusticia dels meus arguments. No us esforçeu massa, per exemple, en fer-me veure que AENA vol el millor per Catalunya o que el procés del nou Estatut ha estat un èxit...
En altres ocasions, la meva argumentació inicial està molt oberta a la possibilitat de que algú em convençi de que m'equivoco amb el meu raonament.
En el cas del post d'ahir, alguns de vosaltres (gràcies Carlinhos per publicar els teus comentaris) m'heu replicat dient que a un president de la Generalitat de Catalunya no se li han d'exigir els mateixos requisits mínims que a un alt executiu.
Després de tot, argumenteu, una de les grandeses de la democràcia és precisament aquesta: que qualsevol ciutadà pot arribar a ser president. Jo afegiria una altra condició: la fidelitat suprema d'aquest ciutadà qualsevol a un partit polític.
En el cas de Montilla, això pot permetre que una persona que no forma part de l'oligarquia econòmica i política i sense pedigrí catalanista, tingui una oportunitat real de presidir el nostre país. Estic d'acord que, des d'aquest punt de vista, serà interessant veure com reaccionen els electors a Catalunya.
M'agradaria pensar que ningú no deixarà de votar a Montilla pel seu orígen no català (alguns de vosaltres m'heu fet veure que potser peco d'innocent en aquest sentit).
En canvi, segueixo pensant que el principal handicap del candidat socialista està relacionat amb la seva falta de preparació: Montilla no té estudis universitaris i, per tant, si fos funcionari no podria optar a una plaça de tècnic mitjà o superior. És lògic que la formació dels tècnics sigui molt superior a la dels polítics que -després de tot- han de prendre les decisions finals?
Al món de l'empresa comptem amb nombrosos exemples d'abnegats treballadors que han començat com a botones i han acabat -gràcies al seu esforç i a la seva habilitat- presidint la companyia. Moltes vegades de manera exitosa.
Pensava que aquestes història de self made men que arriben a dalt de tot formàven part d'una altra generació, aquella en la que tenir un títol universitari era un privilegi de les èlites, però potser el cas de Montilla em demostri que estic equivocat.

Imatge: users.globalnet.co.uk

Quins requisits mínims cal exigir-li a un president?

Abans fins i tot de fer-se oficial la candidatura de José Montilla a encapçalar la llista del PSC a les eleccions autonòmiques de la propera tardor, va posar-se en marxa una demagògica campanya en defensa de l'aspirant socialista a presidir la Generalitat de Catalunya.
De manera sovint interessada, algunes opinions dónen a entendre que el candidat Montilla és qüestionat per la seva condició d'immigrant andalús. Episodis tan lamentables com el del ministre d'administracions públiques Jordi Sevilla, que va ser enxampat comentant que Catalunya encara no estava preparada per a tenir un president xarnego, han contribuit a crear una polèmica amb ben pocs fonaments.
Si bé és cert que durant tres dècades el PSC ha estat un partit liderat per la burgesia catalana (Raventós, Obiols, Maragall), estava clar que -un dia o un altre- algún dels nombrosos líders del cinturó roig de Barcelona agafaria el testimoni d'aquesta èlit catalanista.
La societat catalana està més que preparada per a tenir un president de la Generalitat amb cognom Rodríguez o García. Faltaria més!
El problema és un altre, i no té res a veure amb l'orígen de les persones. El debat que planteja la candidatura de Montilla està relacionat amb el nivell mínim de qualificació que cal exigir a un càrrec de tanta responsabilitat i representativitat com el de President de la Generalitat de Catalunya.
De la mateixa manera que a les ofertes laborals per a executius i alts funcionaris s'exigeixen estudis superiors, màsters, coneixements de llengües pròpies i estrangeres, i una dil·latada experiència professional, a un aspirant a president, ministre, conseller, alcalde o regidor, se li haurien de demanar aquests mateixos requisits.
El que hem de preguntar-nos els catalans és com pot ser que la formació mitjana dels polítics que ens representen vagi baixant quan -paradoxalment- vivim en una societat cada vegada més qualificada i internacionalitzada.
Baixar el llistó i l'exigència amb aquells que han de gestionar els pressupostos públics és un acte d'irresponsabilitat. Els partits catalans són, en aquest sentit, una mala empresa de selecció de personal.

Imatge: diariomontanes.es

L'infinita lentitud del tren d'alta velocitat

El 1992, per a justificar la decisió injustificable de prioritzar la línia d'alta velocitat Madrid-Sevilla per davant de la línia Madrid-Barcelona, l'aleshores president del govern espanyol, Felipe González, va afirmar: "El AVE Madrid-Barcelona se hará pase lo que pase, pero el Madrid-Sevilla o lo hacíamos ahora o no se hubiera hecho nunca".
En el seu moment, aquest argument tan feble li va costar a l'Estat 3.000 milions d'euros (el cost oficial de la infraestructura). Però, sobretot, ha suposat un gran cost d'oportunitat per a l'economia espanyola.
La línia aèria Madrid-Barcelona és la més afluent d'Europa segons Eurostat... Calen més arguments per a justificar la necessitat que tenia Espanya d'una línia d'alta velocitat entre Madrid i Barcelona?
Es poden justificar els més de 15 anys que els habitants de les dues ciutats més importants d'Espanya des del punt de vista demogràfic i ecònomic hauran hagut d'esperar per estar connectades amb un tren d'alta velocitat? A quin país europeu s'hagués permès un error d'aquestes dimensions?
Fa set anys, quan la majoria d'experts catalans en matèria d'infrastructures donaven per descomptat que la inauguració de la línia de l'AVE Madrid-Barcelona tindria lloc el 2004, alguns (com l'economista Joaquim Clusa) recordaven que allò que era veritablement important per a Catalunya era la connexió amb França.
Doncs bé, fa molt poc s'ha pogut saber que aquesta connexió entre Espanya i França no veurà la llum abans de 2020.
En el més absolut dels oblits queda doncs aquell llunyà 1995 en el que Felipe González i Jacques Chirac van comprometre's a posar en funcionament una línia d'alta velocitat entre Barcelona i Montpellier el 2004.

Imatge: xtec.es

El fòrum de la pobresa

UN-Habitat (el programa de la ONU sobre els assentaments humans) va batejar-lo fa quatre anys com a Fòrum Urbà Mundial, però en realitat hauria d'anomenar-se Fòrum Mundial de la Pobresa.
Aquests dies, a Vancouver, UN-Habitat s'ha cansat de repetir que una tercera part de la població urbana mundial viu en assentaments informals (slums). També hem sabut que, segons els estudis existents, entre un 40 i un 80% de la població urbana mundial viu en la pobresa.
I el gran titular: el 2007, per primera vegada en la història, més de la meitat de la població mundial viura en zones urbanes.
La urbanització de la pobresa és, doncs, un dels grans fenòmens del nostre temps. També ho és que les ciutats del món són, més que mai, els grans motors del desenvolupament i el progrés de la Humanitat.
No és cap contradicció que en un mateix territori convisquin el dinamisme econòmic i la pobresa. La pobresa s'urbanitza perquè la ciutat és un reclam econòmic, un espai d'oportunitats per a aquells provinents del món rural i per als emigrants de països en conflicte o en vies de desenvolupament.
La urbanització de la pobresa i el conseqüent establiment d'assentaments informals tampoc no és un fenòmen nou. Les grans ciutats occidentals ja van ser-ne l'escenari fa més de cent anys (molts menys en el cas de Barcelona).
Per molt que l'exclusió social es mantingui en els primers llocs en les agendes dels alcaldes de París, Nova York i Londres, està clar que, a Occident, la lluita contra la pobresa va guanyar-se per golejada. El gran problema és que, en l'actualitat, el 75% de les ciutats del món es troben en països en vies de desenvolupament.
Els alcaldes del món s'enfronten a un repte majúscul: dinamitzar la seva economia i lluitar contra la pobresa.
L'un sense l'altre, no tenen sentit. Ho sap UN-Habitat (quan només parla de pobresa)? Ho saben el Banc Mundial i el FMI (quan només parlen de finances i economia)?

Imatge: bized.ac.uk

Sí!

Acabo de saber que el referèndum sobre el nou Estatut català s'ha resolt amb una còmoda victoria del "sí" (73,90%) sobre el "no" (20,76%).
En el seu moment vaig decidir abstenir-me, però reconec que si m'haguessin obligat a escollir una de les dues opcions m'hauria inclinat pel "sí" per una qüestió de pragmatisme.
Però hauria estat un "sí" sense convicció, ple de dubtes, similar al que crec que han emès milers de catalans en aquesta jornada històricament descafeinada. Crec que el nou Estatut es una decepció per a molts, una petita passa endavant quan molts esperàvem un salt.
També resulta molt rellevant assenyalar que un 50,58% de ciutadans s'han abstingut, i que això suposa un autèntic fracàs per a la classe política catalana.
No està malament recordar que fa poc més de dos anys, en ocasió de les eleccions generals que van servir per a expulsar el PP del govern espanyol, només un 23,04% dels catalans van renunciar a exercir el seu dret a vot.
Quan l'abstenció dels catalans arriba a aquests nivells estratosfèrics (més propis d'unes eleccions al Parlament Europeu) en el moment en el que Catalunya decideix part del seu futur, es fa obligat realitzar una reflexió. Tanmateix, dubto que els partits polítics catalans facin aquesta crítica i arribin a profunditzar de debò sobre les causes de la crisi que estan atravessant.
Després de tot, no podem esperar que siguin els cortesans els qui reconeguin que el rei va despullat.

Imatge: nch.ie

Vancouver, paradis terrenal

El meu periple canadenc ja ha superat el seu equador. Despres de cinc dies d'intensa feina a Toronto, ahir vaig arribar a Vancouver per a assistir al Forum Urba Mundial de Nacions Unides.
La impressio, des del primer moment, ha estat fantastica. La ciutat de Vancouver es troba en una peninsula situada en una exhuberant bahia, molt a la vora de l'Ocea Pacific. El contrast de l'aigua amb els pics nevats de les Rocky Mountains es unic.
Precisament aqui, a British Columbia, comencen els gairebe 5.000 kilometres que recorre la serralada de les Rocalloses fins a New Mexico (EE.UU.).
Pero mes enlla de les caracteristiques geografiques, Vancouver impressiona per la bellesa i vitalitat dels seus carrers. El centre m'ha semblat un petit Manhattan, ple d'agradables restaurants, bars i botigues. De fet, el downtown de Vancouver es el segon centre mes poblat d'America del Nord (precisament despres de Manhattan).
Ahir vaig sopar al barri de Gastown i avui he passejat per Robson Street i Davie Village. Quin contrast amb l'aburrida ciutat de Toronto!
Una cosa m'ha cridat l'atencio per damunt de tot: l'amplissima presencia de poblacio oriental (japonesos i xinesos) arreu de la ciutat. Un de cada tres habitants de Vancouver son asiatics. I la cosa anira a mes tenint en compte les tendencies migratories i els indexs de natalitat... A Canada, el mandari ja s'ha convertit en la tercera llengua del pais, i nomes cal encendre la TV per a comprovar-ho.
El turisme japones tambe te una presencia ben visible i es un dels mes importants. La distancia aeria entre Toquio i Vancouver no arriba a les 10 hores, nomes el doble de la durada del trajecte Toronto-Vancouver. El resultat de tot plegat es que la majoria dels restaurants son asiatics (sobretot japonesos). Tot un regal per als amants del Sushi!
Tambe resulta especialment significatiu fullejar els diaris i comprovar, a les pagines de contactes, que la majoria de senyores que ofereixen els seus serveis de companyia son orientals! Tindra aixo alguna relacio amb el turisme nipo?
Be, deixem aqui aquesta rapida i superficial visio de Vancouver amb un ultim comentari: com a Barcelona i a tantissimes ciutats del mon, allo que mes preocupa als habitants de Vancouver es l'altissim cost de l'habitatge i la seguretat ciutadana.
En un altre post parlare del profund impacte que ha tingut en la societat canadenca, tan amant de diferenciar-se del seu poderos vei del sud, la desarticulacio fa dues setmanes d'una cel.lula islamista que planejaba realitzar atemptats terroristes a Toronto. Sera que canadencs i americans no son tan diferents?

Imatges: E. Conti

Montilla

El canvi de poders al PSC, l'Estatut i el 'cas Iberia'

La Vanguardia publica avui que José Montilla ja ha comunicat al seu entorn que li agradaria presidir la Generalitat de Catalunya.
Tampoc no hauria de sorprendre ningú. Després de Pasqual Maragall, Montilla és la màxima figura política del PSC: Primer Secretari del partit i Ministre d'Indústria, Comerç i Turisme del govern espanyol.
Montilla, catorze anys més jove que Maragall, sembla comptar amb les simpaties i la confiança del nucli dur (aparato) del PSC i del PSOE.
La jubilació de Maragall aquesta tardor, en cas de produir-se, tampoc no podrà considerar-se humil·liant. El currículum de l'ex alcalde de Barcelona estarà sempre adornat per les Olimpíades de 1992 i l'Estatut de 2006.
Posar a Montilla en el lloc de Maragall pot donar satisfacció a la majoria de militants del PSC. La incògnita és una altra: com reaccionaran els electors davant aquest canvi de poders socialista?
Seguiran els votants catalanistes votant a un PSC pilotat per Montilla? Guanyarà nous votants espanyolistes el PSC amb Montilla? Quines són les dimensions reals del Maragallisme?
No hi ha dubte: l'experiment serà interessant, i ens ajudarà a entendre més la Catalunya de 2006. També veurem fins a quin punt el nou Estatut haurà ajudat a desactivar els anhels sobiranistes de Catalunya (jo crec que poc).
Em sembla que Montilla i Maragall defensen sovint interessos oposats. A Maragall se li ha vist molt el llautó catalanista en el procés de l'Estatut. Montilla ha intentat fer de pont entre Madrid i Barcelona, però ningú no se'l creuria si digués que esperava més d'aquest nou Estatut.
Els interessos de Montilla, però, van manifestar-se ahir, en ocasió de l'esperpèntica roda de premsa d'Iberia a la seu del Ministeri d'Indústria, Comerç i Turisme.
Bàsicament, Iberia va confirmar els seus plans d'abandonar El Prat i deixar-hi una companyia de baix cost. Però la cosa encara va ser pitjor, perquè també va anunciar-se que AENA li concedia a Iberia un angar descomunal a El Prat. Serà el premi per marxar de Barcelona?
La reacció de Montilla davant l'anunci va ser sorprenent. El ministre va aplaudir el canvi d'estratègia d'Iberia i la seva decisió de seguir apostant per l'aeroport de Barcelona.

Imatge: el-mundo.net

Publicat avui a El País

Un informe critica la gestión "administrativa y burocrática" de AENA
C.P.P. / F.S., Barcelona / Lleida
El País, 6 de juny de 2006 (pàgina 83)

(...) El economista y urbanista Eduard Conti, uno de los impulsores del informe, destaca que la gestión público-privada con el mantenimiento de competencias estatales en navegación y seguridad se impone en los aeropuertos europeos. Incluso algunos de ellos tienen en sus consejos de administración Administraciones regionales, como los aeropuertos de Ámsterdam, Francfort, Milán, Manchester, Múnich y Viena.
"No hay que perder el sueño por el hecho de que Iberia se vaya de El Prat. Pero sí es una noticia importante. Lo fundamental es saber qué va a suceder con los derechos de aterrizaje. Tranferirlos directamente a la aerolínea de bajo coste de Iberia iría contra la libre competencia", advierte Conti. (...)

Comentari: El periodista que va entrevistar-me telefònicament, Claudi Pérez, em va preguntar si jo era un dels autors de l'informe del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona sobre el futur de l'aeroport. "No", li vaig respondre. Doncs ja veieu, a la noticia no apareixo com a participant, però sí com a "impulsor". Impulsor! Tota la resta és correcta, i celebro haver posat un gra de sorra en aquesta lluita.

Del sí crític a l'abstenció

Amb l'excusa de que seré fora del país el 18 de juny, he decidit no participar al referèndum de l'Estatut. Encara tinc temps per a fer els tràmits per votar per correu, però me'ls estalviaré.
Amb una setmana de campanya n'he tingut prou. Uns i altres m'han esgotat amb els seus arguments puerils. Suposo que estava molt a prop del punt d'ebullició i no m'ha costat prendre aquesta decisió.
Segueixo més a prop del sí que del no, però m'indigna com ha anat tot el procés i, sobretot, lamento profundament la oportunitat que hem perdut amb aquest nou Estatut.
Hem comès l'error d'acumular noves competències sense assegurar del tot el seu finançament.
Ara, després d'haver rebut tot tipus de crítiques i acusacions d'insolidaritat des de la resta de l'Estat, presenciarem l'enèssim capítol del 'café para todos'.
Ja ha començat la festa: Andalusia i Balears ja tenen l'Estatut de Catalunya com a punt de referència... a millorar.
Bascs i navarresos són els meus herois de la Constitució del 1977. Ningú no va negociar millor que ells durant la Transición. Avui, resulta xocant veure i escoltar alguns líders del PNV recolzant un acte de CiU a favor del nou Estaut. Ells, que mai no l'haurien acceptat.
L'encaix de Catalunya a Espanya -amb Estatut o sense- segueix sense resoldre's.
Passi el què passi el 18 de juny (guanyarà àmpliament el sí), els polítics que ens representen no arribaran a l'aprovat.

Imatge: bib.ub.es

Sobre 'Ciutadans de Catalunya'

Feia setmanes que tenia ganes de dir alguna cosa sobre aquest nou partit que impulsen, entre d'altres, Arcadi Espada, Félix de Azúa, Albert Boadella i Francesc de Carreras.
He llegit varis articles de De Carreras a La Vanguardia, conec des de fa temps el blog d'Espada i he vist gairebé totes les obres teatrals del Boadella (i les seves còmiques sèries de TV).
Els fundadors més mediàtics de 'Ciutadans de Catalunya' tenen en comú el desig d'anar contracorrent. Primer anàven contra Pujol i la seva idea de país. Després, especulo, s'il·lusionen amb el canvi de 2003 i somien amb una Catalunya més oberta.
Però de seguida se n'adonen de que res no ha canviat substancialment: les aspiracions nacionals de Catalunya, el desig d'autogovern, no només no han minvat, sinó que han superat qualsevol anhel expressat durant el llarg període Pujolista (1980-2003).
I la proposta d'Estatut que surt del Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005 (amb el suport del 89% dels diputats i només amb el PP en contra) confirma els seus pitjors presagis. La maquinària de 'Ciutadans de Catalunya' s'accelera. Arcadi Espada dedica el seu blog a destripar l'Estatut, article per article. La veritat, el laberíntic redactat li posa aquest exercici molt (massa) fàcil.
I les aparicions públiques dels grans tenors de 'Ciutadans de Catalunya' es multipliquen per tot el territori, amb escapades a Madrid incloses (on són acollits amb especial interès). Allà on van (a Catalunya) són rebuts sempre per grupets reduïts d'intolerants que els insulten i els titllen de botiflers i traïdors.
Objectiu assolit: només cal donar una ullada a la seva web per adonar-se'n del suc que han tret d'aquestes protestes. Per si faltava alguna pista més per veure per on va la cosa: el filòsof Fernando Savater i altres representants del Foro Ermúa mostren tota la seva complicitat en l'acte inaugural de 'Ciutadans de Catalunya', establint múltiples paral·lelismes entre l'hegemonia nacionalista al País Basc i a Catalunya.
Des de Madrid, el PP i molts intel·lectuals i mitjans de comunicació (no sempre conservadors) s'ho miren tot plegat amb la satisfacció que sempre els produeix que el Lerrouxisme tregui el cap per Catalunya.
El plantejament inicial que tenia 'Ciutadans de Catalunya' en el moment de sortir a la llum era molt simple: el nou govern de la Generalitat ens ha decepcionat, pensem que el nacionalisme català està ocupant gairebé tot l'espai polític a Catalunya i que, per tant, hi ha un dèficit de representativitat d'una part de la societat que no se sent nacionalista però que tampoc no pot votar al PP.
Veurem com acaben. A mi em sembla que haurien d'haver mantingut el seu rol de pensadors. Però ara és massa tard: ja formen part del circ polític.
Que la classe política catalana està en crisi és una evidència. El que no tinc tan clar és que el catalanisme polític sigui una imposició de l'establishment.
Quan penso en 'Ciutadans de Catalunya' faig un esforç per a posar-me en la pell del lliurepensador Voltaire: "No comparteixo les teves idees, però donaria la meva vida perquè poguessis expressar-les" / "Je ne suis pas d'accord avec ce que vous dites, mais je me battrai jusqu'au bout pour que vous puissiez le dire."

Imatge: spainmedia.com

Adéu Iberia... no cal que tornis

Iberia marxa de l'aeroport del Prat. Però si els hi preguntes et diran que no, que no marxen perquè seguiran operant el Pont Aeri i la low cost que han decidit crear amb seu a Barcelona.
La realitat, però, és que al Pont Aeri li queden quatre dies. Està demostrat que per distàncies de 600 kilòmetres -com la que separa Barcelona de Madrid- l'entrada en funcionament d'un tren d'alta velocitat té uns efectes demolidors sobre l'ús de l'avió.
El 80% dels usuaris del Pont Aeri, per tant, passaran a utilitzar l'AVE a partir de l'any X (algú s'atreveix a dir si serà el 2007, el 2008, el 2009 o el 2010?).
En resum: Iberia marxa de l'aeroport del Prat.
La direcció de la companyia espanyola més important i recentment privatitzada argumenta que no li resulten rendibles els vols que fa des de Barcelona a la resta d'Espanya i a la resta d'Europa. La pressió de les companyies de baix cost, diuen, ha estat enorme. Per això han decidit marxar de Barcelona i deixar-hi una low cost com a penyora.
I jo em dic, posats a volar a baix cost, que sigui Vueling. I quan vulgui una companyia seria, sé que Air France, British, Lufthansa i KLM seguiran volant a Barcelona.

Les dues preguntes del milió són:
- Un cop han decidit abandonar-nos, voldran quedar-se també els slots (o drets d'aterratge) i transferir-los a baix cost a la seva low cost?
- Seguirà AENA amb el control d'aquesta infraestructura estratègica per al futur econòmic de Catalunya?

La solució des de Catalunya només pot ser una. No podem seguir confiant en l'Estat en matèria d'aeroports. A partir d'ara, l'aeroport de Barcelona l'hem de gestionar nosaltres.
Creem una societat mercantil: Aeroport del Prat S.A.
Les administracions hi poden posar diners, però no han d'utilitzar l'aeroport com una eina política. I el què és més important: el control ha de quedar en mans catalanes.
Nomenem un consell d'administració professional, sense polítics, que desenvolupi la política comercial, la gestió dels slots, la política d'inversions, d'endeutament, i l'establiment de les aliances estratègiques que cregui oportunes.

Així podrem saber realment fins on podem arribar i respondrem a algunes preguntes que portem anys formulant-nos:
- És Espanya un país massa petit per a tenir dos grans aeroports?
- Pot Barcelona operar determinats trajectes intercontinentals de manera rendible?
- Hem tocat sostre amb els 27 milions de passatgers que va tenir El Prat (41 milions a Barajas) l'any passat 2005?
- Serem els catalans capaços de tenir una companyia aèria que respongui a les nostres necessitats i sigui una eina estratègica per al desenvolupament de Catalunya i el seu entorn?

El futur ho dirà. Però Iberia ens acaba d'omplir de raons per agafar d'una vegada aquest toro per les banyes.

Imatge: avionsdeligne.info

Prohibit somriure

Qui li ha prohibit a Mariano Rajoy relaxar-se i riure una mica de tant en tant? No se n'adona que sense caure simpàtic i proper mai no podrà desbancar Zapatero? El PP porta dos anys i gairebé dos mesos enfadat i plorós.
Han exhibit molt poca cintura des del fatídic 11 de març de 2004, i des d'aleshores caminen sense brújula. Molt allunyats del centre que van aconseguir conquerir a principis dels noranta gràcies als desastres del tardo-felipisme.
El to que exhibeix Rajoy és el d'aquell mossèn sever que economitza al màxim la cordialitat i que no deixa passar cap oportunitat de recordar-te que vius molt allunyat de la virtut. Al final, el mossèn en qüestió s'acaba quedant sol com un mussol.
Davant un Zapatero pletòric de confiança en el futur, hem vist un Rajoy alarmista i temerós dels canvis als que s'enfronta Espanya.
El debat sobre l'estat de la nació ha demostrat que tenim Zapatero per molts anys. Com a mínim, fins el 2012.

Imatge: elmundo.es