El mal rotllo del Barça

No és veritat que la votació de la moció de censura del diumenge passat fos una festa de la democràcia. Democràcia sí, com qualsevol moment en el qual es manifesta en tot el seu esplendor la sobirania popular. Però festa no, per molt que la junta volgués donar-li a la jornada un caràcter lúdic (diuen que per atraure el màxim nombre d'electors a l'estadi un 6 de juliol). Sí, feia goig veure els més menuts -i els no tan menuts- complint el somni de trepitjar la gespa el Camp Nou i marcar un gol en una de les seves porteries, però més enllà d'aquests aspectes laterals el diumenge els socis del Barça decidien el futur de Joan Laporta.

I sense haver-hi partit, 39.000 socis es van personar al Camp Nou per votar una moció de censura prèviament avalada per 9.000 socis.

Per fer-nos una idea, en ocasió de la moció que l'Elefant Blau presentà el 1998 contra Josep Lluís Núñez, es convocà la consulta coincidint amb un Barça-Madrid i votaren 40.000 socis. Només un miler més.
La gran diferència és que Núñez, que portava 20 anys de president, va salvar el match point amb un recolzament del 61,5% i un rebuig del 35,5%. Per contra, ahir només un 37,7% votaren a favor de la continuitat de Laporta i els seus directius, mentre que el 60,6% dels socis demanaren el cessament de la junta directiva i la convocatòria d'eleccions en un termini màxim de 3 mesos.

En cap dels dos casos prosperà la moció perquè segons els Estatuts del club cal que un 66,6% dels votants s'hi mostrin favorables, però és evident que Núñez va obtenir uns resultats infinitament millors que Laporta.

I fins i tot així, dos anys després de la moció que havia aconseguit superar amb un marge còmode, Núñez va acabar dimitint i marxant de mala manera.

Des d'aquest punt de vista, amb un 60,6% dels socis oficialment en contra des d'ahir, Laporta ho tindrà molt complicat per sortir-se'n. A partir d'ara dependrà excessivament dels resultats del primer equip de futbol i, si aquests no arriben, els socis del Barça exigiran la seva dimissió a l'Estadi i amb mocadors.

Quedant-se, Laporta no li farà cap favor al Barça. Tampoc a Guardiola, un tècnic jove que inicia un cicle amb molts jugadors nous i que precisarà un entorn pacient i positiu. I no serà fàcil que el tingui. Per començar, la pràctica totalitat de mitjans de comunicació i un creixent nombre d'opinions particulars porten 48 hores demanant la renuncia de Laporta.

I malgrat tot, el president sembla decidit a mantenir-se en el càrrec. Veurem quin pes tenen les altres veus de la junta directiva en la reunió d'aquest dijous.

Abans de celebrar-se la moció de censura de 1998, Laporta declarà que si un majoria mínima de socis votaven contra la continuitat de Núñez aquest hauria de dimitir. Ahir, Laporta afirmà que les circumstàncies de 1998 eren molt diferents perquè aleshores Núñez ja portava 20 anys presidint el Barça. Té raó, però des d'una perspectiva democràtica no veig quina relació té una cosa amb l'altra. Des del punt de vista de la sobirania popular el missatge dels socis fou clarament diferent en les dues mocions de censura: el 1998 recolzaren a Núñez i ara demanen a Laporta que marxi.

Laporta ha comès un altre gravíssim pecat després de la moció en apropiar-se de l'abstenció, tot afirmant que els 80.000 socis que no van anar a votar aproven la gestió de l'actual junta. Una lectura de l'abstenció extremadament demagògica, perquè també podria interpretar-se que aquests socis no estan disposats a perdre una hora de diumenge per impedir el cessament de la Laporta i els seus directius. Aquesta interpretació de l'abstenció és tristament freqüent a la política tradicional, per això procuro anar a votar sempre encara que sigui en blanc.

Està clar que pels motius que siguin Laporta s'ha desgastat més entre 2003 i 2008 que no pas Núñez entre 1978 i 1998, i això que el ratio de lligues i Copes d'Europa per temporada és clarament favorable a Laporta.

Havent obtingut relativament bons resultats esportius, hom pot concloure que Laporta l'ha d'haver fet molt grossa aquests dos últims anys perquè un 60,6% dels socis li demanin que plegui en una votació d'una moció de censura.

El Barça travessa un moment de profund mal rotllo, i les coses han empitjorat després de la moció de censura. I encara són susceptibles d'anar a pitjor en les setmanes i mesos a venir. Quan la democràcia es manifesta, cal acceptar-ne la sentència o patir les greus conseqüències de no fer-ho. És tan simple com això. Diguin el que diguin els Estatuts, Laporta ha de plegar i convocar eleccions. És el millor pel Barça.

Imatge: rtve.es

De toros a toreros

Amb quatre catalans titulars (Capdevila, Puyol, Cesc i Xavi), un manxec del Barça (Iniesta), un brasiler amb nom de mític pilot de F1 i un entrenador antimadridista (Aragonés), tampoc cal fer-se mala sang i lamentar el triomf d'Espanya a l'Eurocopa. Més enllà de l'entorn cutre de 'la roja', aquesta era una selecció simpàtica i s'ho han merescut. Amb el valor afegit d'haver-se sabut sobreposar a les múltiples pressions exercides per la Brunete mediàtica madrilenya i pel Santiago Bernabeu, que s'ha passat mesos i mesos clamant '¡Raúl selección!'.

Xavi ha estat anomenat millor jugador del torneig, i Iniesta, Cesc i Puyol han estat inclosos a l'equip ideal (amb Iker, Marchena, Senna, Villa i Torres). La lectura més valuosa d'aquest èxit ha estat -espero- l'enterrament del concepte de 'furia española' que tan poc rendiment havia proporcionat fins el moment. Aquesta equip ha guanyat amb un centre del camp clamorosament creatiu, amb Xavi, Iniesta, Silva i Cesc. L'aposta pel toc i la circulació ràpida de la pilota s'han imposat a la contenció i al muscle. Espanya no ha estat un equip especulatiu i la lliçó pel Barça és impagable. Guardiola, pren-ne bona nota.

Imatge: marca.com

Air Berlin

Veritablement amb el català s'hi atreveix tothom. No sé ni perquè escric aquest blog en aquesta llengüa tan incòmoda per tanta gent. Ara apareix una companyia de baix cost i el seu director general, Joachim Hunold, denuncia que el govern balear recomana a la companyia que utilitzi el català en els seus vols a Palma. A més, Hunold qüestiona el sistema educatiu de les illes -que segons ell tracta al castellà com una llengüa estrangera- i afirma que seria més lògic utilitzar només el castellà i deixar-se de complicacions.

Sr. Hunold, si no vol complicacions no sigui empresari. És més, diria que les complicacions les ha creat vostè amb aquest editorial publicat al darrer número de la revista corporativa d'Air Berlin.

El problema de tenir una llengüa sense estat és que un talòs com aquest pot opinar negativament sobre l'importància de la teva llengüa, i despreciar l'assessorament gratuit d'un govern que t'està dient com millorar la teva imatge (en aquest cas a Palma).

He entrat a la web d'Air Berlin. El primer que et demanen és que escullis el teu país. Aleshores cliques "Spain" i et demana que escullis el teu idioma. Però només n'hi un -"español"-.

Per contra, si esculls "Switzerland" tens dues opcions lingüístiques -"deutsch" i "français"- (falta l'italià, que també és oficial). Val a dir que aquests d'Air Berlin són ben justets perquè els belgues tenen la seva web només en anglès (quan existeixen versions franceses pels francesos i els suïssos, i en neerlandès pels holandesos), els argentins tenen la seva pàgina en anglès (malgrat existir una web en castellà per Espanya), els brasilers en anglès (malgrat existir una web en portuguès per Portugal) i els canadencs en anglès (malgrat ser el francès una llengüa co-oficial).

En resum, enlloc de carregar tant contra Air Berlin, jo els donaria una moratòria perquè aprenguin una mica de geografia elemental i posin una mica d'ordre a tant desgavell idiomàtic. Però si fos accionista d'Air Berlin no tindria tanta paciència amb el Sr. Hunold i li tocaria la cresta. Després de tot és l'irresponsable que ha deteriorat l'imatge de la companyia que dirigeix i que de ben segur farà perdre alguns milers d'euros a Air Berlin (més a Catalunya que a les Balears). I observant l'evolució del preu del petroli, diria que avui en dia cap línia aèria es pot permetre perdre un sol client.

Imatge: rp-online.de

La moció a Laporta

El mes de juliol, Joan Laporta i la seva junta faran front a una moció de censura impulsada per un advocat desconegut, Oriol Giralt, i avalada per més de 9.000 socis. És el preu que pagaran aquests joves executius disposats a oferir 'els millor anys de la nostra vida' al Barça per haver comès un pecat recorrent en el món de la gestió: no haver sabut enfrontar-se a una crisi fins al punt d'haver-la negat fins que l'evidència era absolutament tangible i els carrers de Roma cremaven com una foguera.
No m'he estalviat elogis en aquest blog sobre la tasca que Laporta i el seu equip directiu van desplegar entre 2003 i 2006, i que va permetre fer realitat el famós cercle virtuós. I que els èxits esportius anéssin acompanyats de la bonança econòmica i la pau social en un club especialment convulsionat per la fi del nuñisme i el desastrós mandat de Joan Gaspart (2000-2003). Fins i tot vaig posicionar-me en contra de que s'haguessin de celebrar les eleccions de 2006, per bé que des d'un punt de vista legal estava clar que Laporta havia comès un excés de confiança inexplicable en un lletrat.
De ben segur que són moltes les virtuts que adornen a l'actual president del Barça. Només el seu caràcter fort i la seva ambició poden explicar la transformació viscuda pel club entre 2003 i 2006, i l'interès que despertà la seva figura en formacions polítiques com CiU.
Per contra, Laporta ha anat alimentant enemistats amb la seva arrogància, i aquest és un dels principals defectes que pot tenir un líder. Hi ha grans talents que estaven cridats a les fites més elevades que s'han deixat perdre per la seva excessiva altaneria. Alguns pensareu en Sarkozy. M'imagino a Laporta titllant a Giralt de picaplets i donant per descomptat el seu fracàs a l'hora de recollir les 5.822 signatures necessàries per convocar la moció de censura. I ja veieu, a aquest advocat de segona fila amb aspecte de xarcuter li'n sobraran 3.000.
La meva és una d'aquestes signatures que forçaran la convocatòria de la moció de censura. Ser del Barça és una qüestió bàsicament passional, i per això deixo el sentit de la responsabilitat i la prudència per altres àmbits de la vida personal i professional. Després de veure l'entrevista a Laporta a TV3 ('estic buscant forçes per no ensorrar-me') i seguir la roda de premsa de Marc Ingla i Txiki Begiristain a l'endemà, no trobí arguments per seguir confiant en la directiva actual.
Encara no sé si el mes de juliol votaré en contra de la continuitat de Laporta, però estic convençut de la idoneïtat d'aquesta moció de censura. Si no prospera, haurà servit perquè la junta es posi les piles d'una vegada amb aquest avís seriós de la massa social. Si prospera, serà perquè Laporta i els seus no hauran estat capaços de guanyar-se la confiança dels socis en les properes setmanes. D'altra banda, confio en que les possibles alternatives a Laporta es manifestin ben aviat per ajudar-me a prendre la decisió sobre el futur del Barça. Perquè davant determinades opcions és més que probable que Laporta sigui un mal menor.

Imatge: as.com