Japó: Èpica i progrés econòmic

No va ser el Pla Marshall el responsable del miracle econòmic japonès. El Japó és un exèrcit, i cada japonès és un soldat. Després de cometre múltiples atrocitats, van perdre una guerra amb estrèpit, bombardeigs indiscrimants i les dues úniques bombes atòmiques que s'han llençat sobre població civil. Però al matí següent de perdre la guerra, després de tots els harakiris purificadors, el que quedava de Japó va aixecar-se per començar-ne una altra que encara es lliura. Seixanta anys de lluita per ser els millors. Més de mig segle d'èxits, innovacions, crisis i una inqüestionable maduresa econòmica que recentment els ha permès reprendre el camí del creixement després d'uns difícils anys noranta. Avui, Japó segueix essent la tercera economia mundial després dels Estats Units i l'Unió Europea.

Ètica de treball, tecnologia i aliança govern-indústria, aquesta és la recepta japonesa.

I dues paraules que ho resumeixen tot: honor i vergonya. L'honor i el reconeixement social que confereix a l'individu fer les coses bé, i el pànic a la vergonya que implica no complir les expectatives. Portat a l'extrem, aquest caràcter pot resultar patològic. Hi ha milers de casos al Japó de frustració personal per no estar a l'alçada de les exigències de la societat i la família, sobretot entre els joves (l'extrem més dramàtic d'aquest fenòmen es coneix com hikikomori). És un dels peatges que es paguen per buscar l'excel·lència.

Alguns japonesos, però sobretot els estrangers residents al Japó, asseguren que el país s'ha de modernitzar socialment, que s'ha d'obrir més al món, que no pot seguir posant traves a l'immigració i discriminant als 2 milions de japonesos fills de pares estrangers (que legalment són considerats 'estrangers nacionals').

Hi ha una manera dominant de veure el planeta, que consisteix en voler occidentalitzar les cultures planetàries. Com si un país fos un solar sense passat. Com si el pes de l'història i de la genètica fossin irrellevants. Com si no existís una èpica pròpia capaç de plantar-li cara a la buidor multicultural.

Abans em referia al soldat que hi ha dins de cada japonès. Però seria més addient parlar de samurais, que són els protagonistes del Heike Monogatari (el poema èpic clàssic de la literatura japonesa). El pes invisible que exerceixen aquestes referències culturals sobre els valors dels pobles i els seus individus és immens. Crec que ho és en el cas nipó.

Hi ha alguna èpica predominant al subconscient dels catalans? Som soldats d'algun exèrcit? Quin pes tenen l'honor i la vergonya en el nostre dia a dia? Ens assemblem al Japó en alguna cosa?

Imatge: senseofcinema.com