Eduard Conti: Face to face

La primera gran sorpresa que em va deparar el debat d'ahir entre Zapatero y Rajoy fou saber que feia 15 anys que no tenia lloc a Espanya un debat d'aquestes característiques. La darrera ronda de debats entre els dos grans partits espanyols abans d'unes eleccions generals tingué lloc el 1993, entre Felipe i Aznar. En aquella ocasió el PSOE va guanyar els comicis, però aquella campanya li va servir al jove líder del PP per donar-se a conèixer i sentar les bases del seu triomf electoral tres anys més tard. Les hemeroteques suggereixen que els dos debats realitzats el 1993 van saldar-se amb un empat. Aznar va sorprendre a Felipe al primer round, i va haver de treballar dur per aconseguir l'igualada en el segon.
El cara a cara va servir, entre altres coses, per a constatar el control absolut que els partits exerceixen sobre els seus representants. Un fenòmen que podria anomenar-se marionetització o robotització de la política. Veient el debat d'ahir al vespre, em costava creure que tant Zapatero com Rajoy no poguessin oferir millors versions de si mateixos. Serà que realment es tracta d'un ofici complicat, em deia. Potser vivim una era sense espai per a polítics racials i espontanis que no necessitin un gabinet d'assessors per a estructurar un discurs rodó que els permeti posar-se l'audiència a la butxaca.
Passaven els minuts i Zapatero s'ajustava a la seva imatge d'home carismàtic i agradable, però perillosament banal i incapaç de rendibilitzar davant el votant indecís o abstencionista els seus quatre anys com a president. Per la seva banda, Rajoy seguia sense seduir, es mostrava crispat, movia els ulls com una noria, ens marejava amb els preus dels ous i el pollastre, i s'ancorava a la feixuga dialèctica política del tardo-aznarisme. Malgrat el to crispat i agressiu de l'enfrontament entre els dos líders, semblava que tots dos es conformessin amb l'empat a zero.
Aznar no va arribar a La Moncloa empès només per la fatiga de 14 anys de felipisme, sino sobretot per la seva capacitat de fer creure a una majoria d'electors que ell representava el centre polític. És a dir, que defensaria els interessos de la majoria des de la presidència del govern.
Crec que Rajoy va sortir ahir a l'arena amb la consigna d'interpretar aquest paper de defensor de les classes mitjanes. Però per algun motiu no va resultar creïble. Com a mínim als meus ulls. Tots tenim més o menys memòria, i sabem que Rajoy fou un membre destacat dels governs del PP entre 1996 i 2004. I per tant, que bastants dels problemes que avui ens afligeixen, van originar-se o consolidar-se aleshores. Rajoy ha tingut tota una legislatura per a reformar el PP en la seva lluita per recuperar el centre, i tinc la sensació de que no se n'ha sortit. Segueix viatjant en companyia d'Acebes i Zaplana, s'ha permès el luxe de prescindir per unes o altres raons de pesos pesants com Rato i Gallardón, i el flamant fitxatge Pizarro -que havia d'electritzar la campanya popular- ja ha estat cruelment derrotat pel socialista Solbes en un recent cara a cara televisiu.
Malgrat tot, res d'això no disculpa l'abusiu recurs al passat en que va incórrer ahir Zapatero. Les accions recents del seu govern, i els seus plans de futur haurien d'haver estat suficients per ocupar el 99% del seu temps. No fer-ho, li va conferir un cert aire de líder a cavall entre el govern i l'oposició. Zapatero va transmetre la sensació de sentir-se molt superior a Rajoy, però no va saber acompanyar-la amb arguments incontestables.
L'ús partidista que va fer-se de Catalunya durant el debat, coherent amb l'història de la legislatura 2004-2008, va resultar frustrant. Però aquesta seria matèria per un altre post.
En definitiva, crec que ahir tant Zapatero com Rajoy haurien estat carn de canyó per qualsevol polític de primera.

Debat Felipe-Aznar (1993):