Ciutats, països

Hi ha una empremta en nosaltres de les ciutats i països en els quals hem viscut durant un temps. En el meu cas, Galesburg, Ciutat de Mèxic i Rotterdam. Després hi ha els viatges, que per molt fugaços que puguin arribar a semblar-nos, també deixen senyals en la nostra manera de veure el món. "Es bueno —como decía Pessoa— viajar y perder países, perderlos todos, perder tu propio país, perder hasta tu identidad o como mínimo, ironizar sobre el deseo maniático de identidad, volverse menos neurótico y aceptar el hecho de que la vida es siempre un mestizaje", digué l'escriptor barceloní Enrique Vila-Matas en el discurs de recepció del Rómulo Gallegos fa set anys.

No crec que el sol fet de viatjar o haver viscut a l'estranger ens faci millors persones, en absolut. Ni més intel·ligents, ni més aptes per a opinar sobre el sexe dels àngels. Pots haver fet el viatge d'Ulisses i tornar a casa deu anys més tard igual de gilipolles. Si no més.

El profit de viatjar és tan íntim, tan intangible, que rarament es pot compartir. Tanmateix, sortir de casa altera per sempre la teva identitat, que queda tamisada per nous paisatges, noves llums, noves músiques, nous sabors, noves olors, nous afectes, nous llenguatges, nous costums, noves opinions.

Definitivament viatjar és un privilegi que et permet ampliar el teu camp de visió, i adonar-te'n de les grandeses i les misèries del món i del teu petit país. Al principi les diferències et semblen immenses, i el teu primer destí és com un altre planeta. Són els primers viatges, quan l'emoció és a flor de pell i l'experiència encara no s'ha apoderat de tu. Encara no ets un estúpid cosmopolita desmenjat, i no ho seràs mentre procuris encarar cada un dels teus viatges amb la il·lusió d'aquell adolescent que es dirigia emocionat al mostrador de facturació abans de fer el seu primer vol en solitari. Crec que primer fou Sevilla amb dotze anys, després Londres amb catorze.

'Petit país' (Lluís Llach):


Imatge: radcyberzine.com