17.9.07

L'AVE, necessari però insuficient

Publicat avui al setmanari "El Triangle"

Segons José Luis Rodríguez Zapatero, el tren d’alta velocitat (AVE) arribarà a Barcelona el proper 21 de desembre, tres anys més tard del previst. Segons els meus càlculs, però, l’AVE arriba amb un retard de quinze anys.
El 1992 Felipe González justificava la frivolitat de prioritzar l’AVE Madrid-Sevilla per davant de la línia Madrid-Barcelona, adduint que era més improbable poder fer el primer en el futur. L’AVE Madrid-Barcelona, segons l’ex President espanyol, es faria tard o d’hora i, per tant, no calia donar-li l’empenta en aquell moment. No és fàcil quantificar el cost econòmic d’un error polític com el d’haver retardat quinze anys la connexió entre les dues grans metròpolis espanyoles amb l’AVE. I més encara quan segons tots els experts, la distància que separa Madrid i Barcelona és òptima per a ser recorreguda en tren d’alta velocitat, i sobretot si tenim en compte que el pont aeri que uneix Madrid i Barcelona és el més afluent d'Europa. La conveniència d’haver posat en marxa l’AVE Madrid-Barcelona fa tres lustres és evident. El cost d’oportunitat de no haver-ho fet és majúscul des del punt de vista econòmic, social i fins i tot ambiental, per a Espanya en el seu conjunt i molt especialment per a Catalunya.
A quin país europeu s'hagués tolerat un error d'aquestes dimensions? Probablement només al nostre. És probable que la celebració dels Jocs Olímpics a Barcelona, amb el corresponent increment de la inversió pública de l’Estat a Catalunya durant aquells anys, fes possible l’entabanada de l’AVE Madrid-Sevilla. Hi ha poques explicacions possibles més enllà de l’anestèsia olímpica.
Convé recordar que economistes com Joaquim Clusa advertien fa gairebé una dècada que allò veritablement transcendental per a Catalunya i la seva economia era la connexió amb França. En aquest sentit, provoca desassossec pensar que l’enllaç entre Catalunya i França difícilment veurà la llum abans de 2020. En el terreny de l’oblit queda doncs aquell 1995 en el que Felipe González i Jacques Chirac es comprometeren a posar en funcionament una línia d'alta velocitat entre Barcelona i Montpeller el 2004.
D’aquí a tres mesos el tren d’alta velocitat arribarà finalment a Barcelona; quinze anys més tard del que tocava i sense veure complerta la promesa d’estirar-se fins a la frontera francesa. L’estrena barcelonina de l’AVE coincidirà a més amb la seva inauguració a Màlaga i a Valladolid. Podia esperar-se una millor escenificació de la concepció radial que de l’Estat han tingut els successius governs espanyols en democràcia? Barcelona, posada a l’alçada de Màlaga i Valladolid. Un tentacle més de la capital econòmica, social i política d’Espanya.
Però en algun moment haurem de fer l’esforç de deixar de lamentar-nos per les oportunitats perdudes i per la constatació de que Espanya no és com voldríem que fos. L’AVE, malgrat llur retard en arribar a la capital de Catalunya, és una infraestructura extraordinària que des del mateix dia en que arribi a Barcelona esdevindrà un èxit rotund en nombre d’usuaris. Es calcula que fins a un 80% dels passatgers del Pont Aeri deixaran l’avió en benefici del tren d’alta velocitat, una previsió que les companyies aèries tenen més que assumida.
Cal però que toquem de peus a terra i que tinguem present una idea fonamental: infraestructures com l’AVE són una condició necessària però no suficient per al desenvolupament d’un territori.
A Catalunya es lliura des de fa molts mesos una batalla per a eradicar el dèficit en infraestructures que assola el nostre país. Es tracta d’una causa justa que cada dia es carrega de raons i que compta amb l’adhesió de la pràctica totalitat de la societat catalana. Sembla que, amb el temps serà possible corregir els diversos dèficits que pateixen les infraestructures a Catalunya. Després de tot, millorar-les és bàsicament una qüestió de diners, i les parts implicades ja han manifestat la voluntat d’efectuar les inversions necessàries. La batalla de les infraestructures, que encara té molts episodis pendents de lliurar-se, és una pugna que Catalunya acabarà guanyant.
Però que ningú no pensi que amb això Catalunya haurà resolt el seu futur econòmic.
L’AVE, que és un mitjà de transport ràpid, net i fins i tot raonablement econòmic, no és la gallina dels ous d’or. Com tampoc ho serà la Terminal Sud de l’aeroport del Prat, la modernització de la xarxa de Rodalies o la millora de la xarxa viària.
És imprescindible comprendre la magnitud dels canvis que implica la millora en les infraestructures d’un territori, i ser conscients de que tota oportunitat comporta també uns riscos.
De la mateixa manera que l’AVE pot atraure noves activitats o potenciar-ne d’antigues, també se les pot endur a d’altres territoris més competitius. L’AVE pot esdevenir una força centrífuga per a determinats sectors econòmics si aquests no gaudeixen d’una base prou sòlida abans de les millores infraestructurals.
Convindrà sincronitzar la millora de les infraestructures amb la revisió de la resta d’elements que determinen la competitivitat d’un territori, com són l’estratègia econòmica, el capital humà, la capacitat organitzativa, la política fiscal, els serveis públics o la qualitat de vida.

Etiquetes de comentaris: , , , , , , , , ,