La necessària aposta pel risc

Publicat avui al setmanari "El Triangle"

L’economia catalana porta molts anys creixent per damunt de la mitjana de l’eurozona. I aquest dinamisme es reflecteix tant en l’assoliment de màxims històrics d’ocupació, com en el vigor del comerç exterior i en l’augment del consum, entre d’altres.
Tanmateix, més enllà del que puguin suggerir-nos les estadístiques, Catalunya s’enfronta avui a una sèrie de reptes importants que definiran el paper futur del nostre país en l’economia mundial.
En els darrers anys, Catalunya ha tingut una notable dependència de dos sectors: la construcció i el turisme. Ningú no s’hauria d’escandalitzar per aquest motiu, però convé que en siguem conscients i també que n’acceptem les conseqüències.
La construcció i el turisme són sectors de baixa productivitat i escassa innovació on sovintegen els salaris baixos. Molts empresaris catalans han actuat racionalment, i han aprofitat l’augment de la mà d’obra jove i barata procedent de la immigració per a dirigir les seves inversions al sector immobiliari i a l’hostaleria. En fer-ho, han escollit el camí més fàcil i rendible pel seu capital, però també han creat llocs de treball per a molts dels immigrants que han arribat a Catalunya.
Que ningú no ho dubti. Si no fóssim, juntament amb Andalusia i el País Valencià, un dels harems preferents del sector de la construcció, i si Catalunya no fos una de les principals destinacions turístiques mundials, molts immigrants haurien passat de llarg del nostre país i no seriem 7,2 milions d’habitants; un milió més que el 1998.
Avui, però, la construcció i el turisme són objecte de debat a Catalunya.
La construcció, perquè l’accés a l’habitatge ha esdevingut un problema social per a les classes mitjanes catalanes a causa del seu elevat preu, que ha desaccelerat les vendes de pisos i ha empès a les administracions públiques catalanes a intervenir amb decisió per primera vegada en dècades.
El turisme, perquè la capacitat de Catalunya d’acollir visitants no és il·limitada i té un impacte no sempre positiu sobre la qualitat de vida de la població autòctona. Catalunya, amb 15 milions de turistes estrangers el 2006, és una destinació comparable a Grècia i està per damunt de països com Portugal i Egipte.
El futur dels sector de la construcció i el turisme passa principalment per apostar menys per la quantitat i molt més per la qualitat. En ambdós casos, el paper de l’Administració serà decisiu. Només ella té la capacitat normativa de regular les llicències d’obra i de fer del turisme una activitat econòmica sostenible.
En general, i no només en aquests dos sectors, Catalunya ha d’adoptar una estratègia econòmica més valenta i més innovadora. Val la pena arriscar-se a curt termini per a obtenir majors satisfaccions a la llarga.
Per això resulta imprescindible saber identificar noves oportunitats i desenvolupar sectors estratègics de futur.
Catalunya no ha de perdre la seva identitat industrial. Segons un interessant estudi de l’economista Xavier Vives (2004), només una regió de l’Europa Occidental supera a la regió metropolitana de Barcelona en ocupació industrial: Stuttgart. La principal diferència és que aquesta regió alemanya dedica a la innovació el triple que Catalunya en termes relatius. L’estudi de Vives conclou que correm el risc de convertir-nos en un "país d’esbarjo", malgrat el potencial existent per a desenvolupar activitats de major valor afegit.
Perquè això no succeeixi, és imprescindible reforçar alguns dels sectors tradicionals de la indústria catalana - com el farmacèutic, l’automoció, l’alimentació, el tèxtil, etc. -, i al mateix temps desenvolupar-ne de nous - com l’energia -.
Catalunya és un país energèticament dependent, especialment vulnerable a les conseqüències del canvi climàtic (com tots els seus veïns mediterranis), i que probablement pateixi episodis d’escassetat d’aigua potable al llarg del segle XXI.
Els catalans sabem que no ens podem quedar de braços creuats esperant que vinguin a treure’ns les castanyes del foc. I amb la qüestió de l’energia se’ns presenta una oportunitat daurada de situar-nos a l’avantguarda en estalvi energètic, innovació en energies renovables, transport sostenible i formació qualificada. L’energia és un sector econòmic de futur, d’alt valor afegit, global, exportable, i que ofereix respostes a reptes transcendentals per al conjunt de la Humanitat.
Catalunya pot ser molt més innovadora en el sector energètic, i no té excuses per a no jugar aquesta carta amb decisió. Sobretot en l’àmbit del transport, perquè la meitat del consum energètic total de Catalunya es destina al transport i són molt poques les mesures que s’han desplegat a casa nostra en aquest terreny.
Però perquè es desenvolupi un nou sector econòmic cal alguna cosa més que vivers d’empreses, districtes industrials i bones infrastructures de transport i telecomunicacions. Per damunt de tot, els emprenedors necessiten més motius per a creure que les seves iniciatives arribaran a bon port i que no hauran d’emigrar per a executar els seus millors projectes quan aquests superin la dimensió d’una PIME.
Una recent enquesta assenyalava que un 65% dels estudiants universitaris catalans prefereixen ser funcionaris abans que emprenedors, i contrastava aquests resultats amb els d’enquestes similars a d’altres països de l’OCDE, on l’aversió al risc és molt menor.
Potser la gran tasca pendent de les institucions, ja siguin públiques o privades, sigui precisament fomentar una major cultura emprenedora a Catalunya. Allò que el filòsof Salvador Pániker anomena: "segregar un plus de creativitat, agafar-li gust a la dificultat".