13.2.07

Catalunya i Espanya, camins divergents

Escriu Lluís Foix al seu blog que "la intolerància hispànica comença a asfixiar Catalunya". Ho fa després de denunciar el sectarisme extrem al qual s'està abocant la política espanyola, absolutament allunyat de l'interès general i del joc democràtic. Un extremisme que, com acostuma a passar, troba en Catalunya el seu tentetieso favorit. No importa quantes garrotades rebem els catalans, ni com d'injustes puguin arribar a ser, que després d'amenaçar amb marxar de casa tornem sempre als peus del maltractador ibèric. Després de tot, es tracta d'una síndrome d'Estocolm alimentada per molts anys de convivència, on hi ha hagut moltes garrotades però també certes dosis d'amor passional.
En el seu darrer article, Foix denuncia la utilització que PP i PSOE estan fent del terrorisme d'ETA en la seva particular batalla política. Una lluita irracional que està desacreditant el sistema judicial, perquè atorga més rellevància a les opinions i a les ideologies que al sentit comú i a l'anàlisi rigorós dels fets. ETA i Estatut, malgrat ser dues qüestions que admeten poques comparacions, formen part del mateix paquet en l'estratègia electoral dels dos grans partits espanyols (sobretot del PP).
Quina credibilitat tenen, l'any 2007, el Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem o el Consell General del Poder Judicial?
Com és possible que la inconstitucionalitat de l'Estatut català depengui de l'equilibri polític del Tribunal Constitucional, en aquest cas de la substitució del magistrat progressista recusat, i que la valoració jurídica del text quedi en un segon lloc?
Com pot Espanya assistir en silenci al martiri de l'Estatut català (encara que sigui un Estatut dolent pels interessos de Catalunya i que només fou recolzat per un de cada tres catalans el juny de 2006)? Com pot el PP tenir la desvergonya de recorrer fins a 40 articles de l'Estatut català que ha votat en el cas de l'Estatut d'Andalusia?

El que hauria de fer el PP és condecorar a Zapatero i Solbes, i a la totalitat dels partits catalans, per haver-li tret tota la cafeïna a l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005.
Si Catalunya anés a la consulta d'un psicòleg i li expliqués els fets, el diagnòstic seria clar: la relació està malalta, carregada de vicis, ja us heu donat moltes oportunitats, això no té futur. Vola sola Catalunya, diria el psicòleg.

Imatge: freenet-homepage.net

Etiquetes de comentaris: , , , , , ,

3 Comments:

At 14:08, Anonymous Anònim said...

Els psicòlegs no acostumen a donar-te consells ni a mostrar-te un camí en concret. Com a màxim, i davant tot el ue Catalunya li expliquès, i davant de com li expliqués li diria "ara has de decidir tú, Catalunya".

 
At 14:59, Blogger Emili Manrique said...

...si,i no decidim cada dos anys?, crec que la meva última decisió com a català va ser el dia 1 de maig del 2006, l'anterior el 18 de juny del 2006, l'anterior el 14 de març del 2004...etc, etc, etc
fins quan continuarem parlant de tenis i començarem a parlar de futbol?
això d'un pensament únic a Espanya i un pensament únic a Catalunya, sense respondre a les pluralitats que tenim és esgotador,
per mi,
Espanya, o Madrid, o la resta d'Espanya, o els castellans...no són l'altre cara de la meva personal moneda, no estan sempre al meu front, no són l'enemic a batre o a seduir o a ignorar,
la xarxa de sentiments en que vivim és molt més complexa del que defineix la veritat oficialista, tant a Catalunya com a la resta d'Espanya,

(ja era hora Edu!)

 
At 10:58, Anonymous Anònim said...

Gràcies com sempre pels vostres comentaris, que us converteixen en co-autors d'aquest blog.
M'agradaria fer una precisió: crec que ha arribat l'hora d'analitzar la relació entre Catalunya i Espanya des de l'òptica del ciutadà-contribuent que vol rebre els millors serveis per part de l'Administració (que finança amb els seus impostos, que no són pocs).
Si hi emboliquem els sentiments i el nacionalisme ens equivocarem. Si falla el finançament, si fallen les infrastructures, si les activitats econòmiques de major valor afegit segueixen fugint cap a Madrid o d'altres territoris, tots els catalans en pagaran les conseqüències per igual (siguin més o menys catalanistes).

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home