El quadret perdut (III)

Netejar-me una mica la ferida amb aigua freda em va alleugerir la picor. Quan vaig sortir d’aquell bany diminut, l’antiquari m’esperava amb un somriure. No és que a partir d’aquell moment em veiés obligat a comprar-li alguna cosa, però d’alguna manera vaig sentir-me en deute i vaig posar cert interès en trobar alguna cosa que m’agradés.
Quan hom viatja com un backpacker sap perfectament que comprar no és l’objectiu del seu viatge. Tot el contrari. Es tracta més aviat d’anar deixant anar llast. Regalant samarretes, per exemple. I quan et fa gràcia alguna cosa, la condició és que pesi poc i no ocupi massa espai. Aquest principi jo el començava a oblidar a Bucarest, quan s’apropava el final del viatge i tenia ganes de fer algun regal i endur-me algun record d’aquell país que m’havia fascinat.
Per una sèrie de circumstàncies, aquell moment va fer propicia la compra i, quan el vaig veure, no vaig dubtar gens ni mica. Allà, en un racó poc accessible de l’antiquari, mal il·luminat però tanmateix lluminós, vaig veure el quadret. Vint centímetres d’alt i uns quinze centímetres d’ample. La cara d’un home amb ulleres, enquadrada en un marc de fusta fosca decorat amb sanefes d’estil otomà. Tot plegat molt senzill. Possiblemente pintat amb aquarel·la, amb colors molt foscos. La cara pàl·lida de l’home subratllava encara més la foscor d’on emergia. La seva mirada semblava irònica, però també podia ser desconfiada perquè mirava de reüll.
No vaig poder esbrinar de quin any era, tot i que el marc semblava molt antic. Quan li vaig preguntar, l’antiquari no em va saber respondre. Com que el quadret no anava signat ni tenia cap anotació a la part posterior, vaig quedar-me amb les ganes de saber-ne alguna cosa més.
Reconec que vaig decidir-me, sobretot, pel preu. Irrissori. També per la mida. Me’l va embolicar molt bé i sabia que no li faria cap nosa a la meva motxilla.

Imatge: imaginando.com