30.8.06

El descrèdit de la política

Ahir vam saber que Joan Clos abandona l'Ajuntament de Barcelona, després de nou anys d'alcalde, per a convertir-se en el nou ministre d'indústria, comerç i turisme del govern espanyol. És el relleu de José Montilla, que serà el candidat socialista a la Generalitat a les eleccions d'aquesta tardor.
Aquest moviment de peçes -que inclou també la jubilació política de Pasqual Maragall i la col·locació de Jordi Hereu al capdavant del consistori barceloní-, posa de relleu (més que mai) la distància sideral que separa els partits polítics de la ciutadania que afirmen representar.

Els partits han convertit la política en un joc endogàmic. En un modus vivendi. Potser sempre hagi estat així. No ho sé.
Encara que les causes del problema venen de lluny, aquests darrers anys, mesos i dies passaran a la (meva) història de Catalunya com a paradigma del fracàs de la política de partits.
Un partit polític funciona quan esdevé una fàbrica de talent. Però avui, a Catalunya, això no passa. El talent pot trobar-se en altres llocs, però no als partits. Hi ha casos inesperats, com el de Zapatero a Espanya. Però són pocs.

Alguns diran que no n'hi ha per tant, que em sulfuro sense motius i que poso el llistó massa alt. Potser tinguin raó.
Altres pensen que després de tot els polítics no tenen tant de poder i que el país seguirà funcionant amb independència de les decisions que prenguin. Però jo no hi estic d'acord. El poder dels líders polítics i de les administracions a les que accedeixen té un poder estratègic molt significatiu, i pot contribuir a l'èxit o al fracàs d'un territori de manera decisiva.
La tardor de 2003, alguns contemplàvem amb una esperança potser massa innocent la constitució d'un nou govern a Catalunya. Després de 23 anys de pujolisme, havia arribat l'hora de l'alternativa. PSC, ERC i ICV van posar-se d'acord per a governar plegats.
No crec que valgui la pena dedicar massa temps a jutjar la tasca de govern del tripartit. Un govern que no compleix el seu mandat, que expirava la tardor de 2007, és un govern que ha fracassat. Des del meu punt de vista, el govern de Maragall va cometre un error cabdal: acometre la reforma de l'Estatut sense haver consolidat abans el seu govern i sense haver reformat l'administració autonòmica.
El govern de Maragall ha mort sense que hagim tingut temps de conèixer quina era la seva idea de Catalunya. I de ben segur que en aquest efímer viatge s'hi han perdut, a més de moltes il·lusions, excel·lents idees que segurament mai no veuran la llum.
També s'ha deixat passar una bona ocasió de deslligar més l'administració pública dels partits polítics. Que és una manera de dir que seguim tenint una administració excessivament partisana que no està sempre a l'alçada de la ciutadania a la que serveix. Calen més funcionaris professionals i menys polítics professionals.
Penso que la principal prioritat de Catalunya (encara no resolta) era millorar el sistema de finançament de la Generalitat de Catalunya i elevar la inversió en infrastructures (no només durant set anys, sinó de manera sostinguda).
El procés de redacció i aprovació d'un nou Estatut d'Autonomia per a Catalunya ha estat una calamitat que s'ha vist cristal·litzada amb un fracàs de participació en el referèndum que molts oblidaran, però jo no. Només un 48% dels electors catalans va acudir a les urnes. I gairebé tots els partits van mostrar-se satisfets!
Clos i Montilla. Montilla i Clos. Aquests són, segons el PSC, els dos principals actius polítics de Catalunya. Les urnes dictaran la sort de Montilla l'1 de novembre. La sort de Clos, en canvi, ja l'han dictada Zapatero i el propi Montilla (que l'ha proposat). Serà ministre, probablemente fins a les eleccions de 2008. Després, potser ja no.

Imatge: elperiodico.com

Etiquetes de comentaris: , , , , ,

3 Comments:

At 14:35, Anonymous xavi said...

Totalment d'acord Edu. Em sembla normal que el Ministre sigui del partit i en certa manera estigui lligat a la politica, pero el minim que podrien fer es posar algu que sigui i) bon gestor i ii)tingui certa experiencia en el sector que ha de ser ministre. Ja esta be d'aquestes porcades de posar algu per l'interes del partit.

 
At 16:49, Anonymous Anònim said...

Estic d'acord amb les queixes a la partitocràcia.
En tot cas, hi ha una altra reflexió que em passa pel cap vist aquest moviment de tropes:
en l'anterior canvi d'alcalde, Pasqual Maragall va donar un parell d'anys -si no recordo malament- per a que la gent conegués més (ai làs) al futur candidat, Joan Clos, i el pogués votar amb coneixement de causa (el que en anglès diuen 'at your own risk').
Aquesta vegada, crec que la jugada ha estat el revés. Segons aquesta teoria de tertulià que m'estic treient de la màniga, crec que el PSC s'ha adonat que podia tenir problemes a l'hora de presentar en Clos a la reelecció. Dos fronts oberts per a un partit que es pot quedar sense la seva quota de poder mínima en pocs mesos. Presentant l'Hereu amb temps, el tema de l'Ajuntament queda postposat i es poden centrar al que passarà l'1 de novembre.
Ara bé, si l'atac de Montilla al palau de la Generalitat no surt bé, l'Ajuntament pot ser encara més complicat. Tindrà el partit prou reflexes per a canviar la seva línea?

Mariatxi.

 
At 10:19, Anonymous Edu said...

A mi em sembla que encara que els resultats electorals del maig de 2007 siguin molt dolents per als socialistes, que poden ser-ho, l'ajuntament seguirà governat pel tripartit PSC-ERC-ICV. És sorprenent que els socialistes puguin seguir governant Barcelona després de 28 anys (1979-2007) a primera línia. Això supera àmpliament els 23 anys de CiU a la Generalitat (1980-2003). Crec que el problema és la falta d'alternatives engrescadores, i les grans dificultats aritmètiques de superar aquest tripartit municipal.

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home