15.9.06

Guanyarà Artur Mas

La declaració explícita que va fer ahir Joan Puigcercós, afirmant que ERC "no descarta" donar suport a CiU perquè Artur Mas sigui president després de l'1 de novembre, no és cap anècdota. Encara ho és menys l'anàlisi crític que va fer de la situació actual del PSC, al qual va acusar d'estar "desaparegut en combat en mans del PSOE".
La predisposició d'ERC a reeditar l'aliança amb PSC i ICV és més que dubtosa. Si observem els resultats de 2003, veurem que CiU i ERC van sumar 69 diputats (47,4% dels vots). Van superar doncs els 68 diputats que atorguen una majoria a la cambra catalana i que haurien permès a CiU i ERC formar govern i proclamar un president nacionalista.
Tanmateix, ERC va optar finalment per recolzar a PSC i ICV amb l'objectiu, entre d'altres, d'acabar amb vint-i-tres anys de pujolisme i per donar-li una oportunitat a l'alternança política. La direcció d'ERC estava convençuda de la necessitat de canviar i va fer una aposta decidida per un govern "catalanista i d'esquerres", com tots els membres del tripartit van batejar-lo.
A la pràctica, però, el pas d'ERC per aquest govern va acabar de mala manera i -malgrat alguns episodis romàntics- va estar farçit de desencontres amb els socialistes. La primavera de 2006, amb els consellers republicans expulsats del govern a causa del 'no' d'ERC a l'Estatut aprovat per les corts espanyoles, ERC va haver de replantejar-se tota la seva estratègia política. Ni tenien l'Estatut que volien, ni l'experiència de govern podia considerar-se satisfactòria.

Ara, davant el canvi de liderat del PSC, els republicans tenen les mans lliures per a pactar amb qui vulguin. Si el 2003 la predisposició inicial era favorable a fer president a Maragall, difícilment algú pot imaginar-se que la poderosa militància d'ERC -ja dividida fa tres anys entre recolzar CiU o PSC- vegi amb els mateixos ulls a Montilla que a Maragall.
El tripartit va sumar el 2003 74 diputats (54,9% dels vots). Sense els republicans, la xifra cau fins als 51 diputats (38,4% dels vots).
Se'm fa molt difícil creure que la suma de diputats que treuran CiU i ERC l'1 de novembre estigui per sota dels 69 que van sumar el 2003, i que ja els haurien permès formar govern. Sembla evident que Artur Mas aconseguirà més vots dels que perdrà el tàndem Carod-Rovira-Puigcercós. Si partim de la base lògica de que CiU no aconseguirà la majoria absoluta, arribem a una conclusió evident: ERC tornarà a tenir la clau de la governabilitat a Catalunya, encara que perdi alguns (5-8) dels seus 23 diputats actuals.
La combinació que resulta impensable és la que permetria a PSC i ICV assolir una majoria sense necessitat de suports externs. Socialistes i eco-socialistes no guanyaran 17 diputats. Fins i tot és possible que no arribin a la majoria parlamentària ni tant sols amb el recolzament republicà.
Són els riscos que genera una mala estratègia política. Un govern com el tripartit, que arribava al poder després de 23 anys de pujolisme, havia d'haver consolidat la seva acció de govern abans de cremar-se amb l'elaboració d'un nou Estatut. No haver completat la legislatura, que acabava la tardor de 2007, és un fracàs. Encara més gran si tenim en compte que aquest ha estat el preu que s'ha pagat per un Estatut que no satisfà suficientment als catalans i que deixa oberts múltiples fronts de polèmica amb el govern de l'Estat.
Sí. Crec que guanyarà Mas. CiU treura més vots que ningú i ERC li acabarà donant suport. Si no, ho farà el PP.

Imatge: elmundo.es

Etiquetes de comentaris: , , ,

2 Comments:

At 15:25, Blogger Imaginant i creant said...

Estimat Eduard, et remeto al meu blog a dia d'avui...
Salut i força al canut!

 
At 12:22, Anonymous Anònim said...

Benvolguda Bamogi,
Jo lamento que el tripartit no hagi cuallat. Però no puc mirar cap a una altra banda donada la magnitud dels errors comesos. De tota manera, que afirmi en el post que guanyarà en Mas no significa que n'estigui content (tampoc especialment trist, tot sigui dit).
Una victòria de CiU el 2006 només pot entendre's des de l'existència d'un fracàs sonat del tripartit, que en tres anys ha perdut una oportunitat històrica que no havia tingut des de 1980.
La meva crítica, però, va més enllà del tripartit. Va contra la globalitat de la classe política catalana, que és la que està jugant de forma pueril amb el futur del nostre país. I d'aquesta responsabilitat no n'excloc ningú.
El panorama és decepcionant. Alguns ciutadans com jo tornarem a enfrontar-nos a una cita electoral sense entusiasme, plantejant-nos votar en blanc o simplement abstenir-nos.

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home