M o M?

La matinada del dijous 2 de novembre, quan el 99,9% dels vots ja estiguin escrutats, sabrem amb gairebé total seguretat qui serà el nou president de la Generalitat de Catalunya.
A la pràctica, només hi ha dos candidats que puguin acabar ocupant aquest càrrec: el convergent Artur Mas i el socialista José Montilla.
Cap dels dos l'ha ocupat amb anterioritat. Tots dos tenen la mateixa edat (50 i 51 anys), estan casats i tenen una pila de fills (3 i 5). Però més enllà d'això, no s'assemblen en res.
Artur Mas, d'orígen burgès, és l'encarnació del polític MBA, amb experiència professional a l'empresa privada, coneixement de llengües estrangeres, i una imatge d'home emprenedor i segur d'ell mateix.
José Montilla, immigrant cordovès d'orígens humils, ofereix una imatge molt diferent. Tota la seva trajectòria professional ha estat vinculada a la política. Però és, igual que Mas, un triomfador. Qui li hauria dit a Montilla fa 35 anys, quan va arribar a Sant Just Desvern, que acabaria essent alcalde de Cornellà, ministre del govern espanyol i, potser, president de Catalunya?
L'empenta és en tots dos casos, un factor essencial per a comprendre ambdues trajectòries. En el cas de Mas, però, és una empenta molt més manifesta, fonamentada en la confiança que deu donar sentir-te un escollit des de la més tendra infància.
Per contra, costa visualitzar l'empenta de Montilla. La té, és innegable, però costa de veure. El candidat socialista ha fet una carrera de fons, guiat sobretot per la seva intuició, sentit comú i prudència. "Fets, no paraules", el seu lema de campanya, possiblement contingui moltes de les virtuts i també dels defectes de Montilla.
Amb independència dels seus orígens i la seva formació, el mèrit dels dos és haver sabut aprofitar les seves oportunitats i rellevar els dos grans pesos pesants de la política catalana dels darrers 25 anys: Jordi Pujol i Pasqual Maragall.
L'avantatge de Mas, en aquest sentit, és que l'ombra de Pujol ja no és gens allargada. En el cas de Montilla, les conseqüències que el post-maragallisme tindrà pel PSC encara són una incògnita.
L'avantatge de Montilla és, crec jo, no ser el favorit a les enquestes, i tenir una personalitat neutral. No aixeca passions, però tampoc és un personatge que desperti grans animadversions.
Mas i Montilla tenen el repte de donar un nou salt en les seves respectives biografies polítiques. Espero que també se sentin responsables de corregir la trajectòria erràtica que viu avui Catalunya. I sobretot espero que se'n surtin, sigui qui sigui el guanyador.
Segueixo pensant que guanyarà Mas, amb el recolzament d'ERC. Insisteixo en una cosa: no és un desig, sinó una predicció poc apassionada. Perquè aquestes eleccions tornen a posar-me davant la temptació d'abstenir-me, com ja vaig fer al referèndum de l'Estatut. I em sap greu.

Imatges: ciu.cat, socialistes.org