Ciutat Vella com a termòmetre

El setembre de 1997, Pasqual Maragall va plegar d’alcalde a mig mandat i el va substituir Joan Clos. Segons la versió oficial, les dues grans fites de Clos com a mà dreta del batlle olímpic havien estat el sanejament de les finances municipals i una gestió impecable com a regidor de Ciutat Vella.
La dificultat de gestionar Ciutat Vella i tota la seves especificitats socials i urbanístiques ve de lluny. Per això està tan ben valorat. A ningú no se li hauria acudit, per exemple, promoure un alcaldable ‘perquè ho ha fet molt bé a Les Corts’.
A la pràctica, un alcalde té més aviat poques competències. N’hi ha prou en donar un cop d’ull als pressupostos de 2008. Les despeses previstes per la Generalitat (34.750 milions d’euros) multipliquen per quinze les de l’Ajuntament de Barcelona (2.352 milions d’euros). Tanmateix, cap altra administració pública coneix tan a fons una ciutat com el seu govern municipal. Per això, malgrat tot, les decisions que pren un ajuntament deixen la seva petjada als diferents barris. Ja sigui per acció o omissió.
Un bon alcalde que vulgui ser recordat en el futur ha de saber sobreposar-se a la manca de recursos i competències, recolzar-se econòmicament en altres institucions públiques i privades, i deixar la ciutat millor que com la va trobar. I un alcalde extraordinari és aquell que fa possible que, dècades després d’haver plegat, la ciutat i els seus barris encara recullin els fruits de la seva visió estratègica.
Des de 1979, any de les primeres eleccions municipals després de Franco, Ciutat Vella ha estat el gran camp de batalla de l’Ajuntament de Barcelona. S’hi han abocat milions de recursos a dignificar, esponjar, modernitzar, etc.
El desenvolupament que han tingut els barris de Ciutat Vella en els darrers 30 anys ha estat divers. De manera molt superficial, es podria dir que la Ribera és el que més s’ha aburgesat; el Gòtic s’ha abocat dràsticament al turisme; la Barceloneta s’ha obert al mar i al turisme, i el Raval es coneix ara com Ravalstan.
Ciutat Vella, que només representa el 7% de la població total de Barcelona, és el centre històric, el districte més vibrant i amb una major oferta de cultura i oci. Sóc de l'opinió que fins que no et submergeixes repetidament als carrers estrets de la Barcelona antiga, tan de dia com de nit, es pot afirmar que desconeixes la teva ciutat. Ai d’aquells joves que presumeixen de viure i divertir-se més amunt de la Diagonal, perquè estan vivint d’esquenes al món quan el tenen a tocar!
Però més enllà d’aquestes facetes positives, en les quals ens podríem estendre a bastament, el districte segueix essent un immens focus de problemes:

• Immigració: El 40% dels habitants censats a Ciutat Vella són immigrants (la mitjana barcelonina és del 17%). La precarietat econòmica de molts d’aquests residents produeix un impacte negatiu sobre altres aspectes com l’habitatge, la salut, l’educació, la seguretat, etc.
• Habitatge: L’estat de conservació de milers de finques és ruïnós. Es multipliquen el nombre de pisos pastera per a immigrants i els casos de mobbing (sobretot a gent gran). Les accions impulsades per l’administració en matèria d’habitatge no han format part d’una estratègia global, han beneficiat principalment a nous residents de classe mitjana-alta. Per tant han tingut un efecte residual i escassament social sobre el conjunt de la població. Sobretot tenint en compte que Barcelona compta amb un govern municipal integrat per socialistes i ex comunistes des de 1979.
• Salut: L’esperança de vida a Ciutat Vella és set anys inferior a la mitjana de la ciutat. Els elevats costos de la immigració de països pobres sobre la sanitat pública catalana estan àmpliament documentats. Si l’urbanista higienista Ildefons Cerdà (1815-1876) anés avui a Ciutat Vella i observés l’estat de conservació de les façanes i els interiors dels edificis, la brutícia dels carrers, i el desencant dels seus habitants, probablement proposaria una bateria de mesures eixamplificadores per acabar amb tota aquesta degradació.
• Educació: El cas de les escoles de Ciutat Vella és un dels majors fracassos atribuïbles a l’administració, per la seva incapacitat d’evitar la creació de ghettos educatius. És a dir, una majoria d’escoles on gran part dels alumnes són fills d’immigrants i on els pares catalans no hi volen portar els seus fills. La manca d’intervencionisme en matèria escolar a Ciutat Vella és pròpia del neoliberalisme més atroç, i perpetuarà el sentiment d’estrangeria d’una generació sencera d’infants nascuts a Catalunya.
• Seguretat: Ciutat Vella, especialment el Raval, és un dels grans bressols europeus de la delinqüència i el crim organitzat (màfies, terrorisme islàmic, etc). La sensació d’impunitat dels facinerosos que viuen a Ciutat Vella és impròpia d’un país civilitzat. A més, a Barcelona un de cada tres casos de violència domèstica té lloc en aquest districte.
• Turisme: El 2007, Barcelona va acollir 7 milions de turistes. La majoria d’ells van passar en algun moment per Ciutat Vella i una bona part s’hi van allotjar en hotels, pensions i apartaments. El turisme és un potent sector econòmic que anualment deixa a la ciutat gairebé 200 milions d’euros. Però la seva afluència pot entrar en conflicte amb la qualitat de vida dels residents. En ocasions, el comerç i la restauració de Ciutat Vella semblen més orientats al turista que al resident. Per això, entre altres raons, sovintegen les veus que parlen de Ciutat Vella com a parc temàtic per turistes.

Quan Joan Clos va convertir-se en alcalde de Barcelona, els immigrants residents a Ciutat Vella no arribaven al 10% de la població. Ara són un 40%. Els efectes d’una transformació d’aquestes dimensions en només 10 anys són inimaginables.
La immigració és un fenomen transversal que té un impacte majúscul sobre l’habitatge, la salut, l’educació, la seguretat, i la convivència en general. Banalitzar la qüestió subratllant només els avantatges de la multiculturalitat no beneficia ningú. Començant pels propis immigrants, als quals el mestissatge els preocupa tan poc com aprendre a parlar català. El desig del 99% d’immigrants és simplement guanyar-se la vida a Barcelona. Preferiblement sense infringir la llei i vivint dignament. La realitat, però, és que actualment milers d’immigrants a Ciutat Vella estan fora de la llei i no viuen dignament. Es pot mirar cap a una altra banda però, tenint una crisi econòmica al damunt, fer-ho és un acte de covardia i irresponsabilitat.

Al tram final de la seva trajectòria de 15 anys a l’alcaldia de Barcelona, Pasqual Maragall digué que ‘la Plaça Reial és un termòmetre de la ciutat i un termòmetre de l’estat del món’. Hi estic d’acord. La Plaça Reial, com la Rambla del Raval, són la síntesi de moltes coses impossibles de detectar a la Plaça Artós de Sarrià o a la Plaça de Prim del Poblenou.
Com a termòmetre doncs, l’estat actual d'àmplies zones de Ciutat Vella hauria de preocupar molt a l’Ajuntament, a la Generalitat i al govern de l’Estat. Però sobretot l’hauria d’ocupar, més enllà dels ocasionals festins gastronòmics a Casa Leopoldo o a l’Isidre, i les escapades líriques al Liceu.
Últimament a Catalunya, governar s'està convertint en l’art de crear problemes amb la solució dels quals mantenir a la població en suspens. Doncs bé, aquí estem parlant de problemes reals. No és necessari que ningú se'ls hagi d'inventar. Immigració, habitatge, salut, educació, seguretat i turisme a Ciutat Vella. Heu-los aquí.

Imatge: barcelonagallery.com