Barcelona i el retrat de Dorian Gray

Ahir va fer vint anys que Barcelona fou designada seu dels Jocs Olímpics de 1992.

En una entrevista a Josep Miquel Abad publicada ahir a El Periódico, l'ex conseller delegat del COOB'92 (avui president de Vueling) afirma que "Barcelona no ha sabut aprofitar la inèrcia del 92". I jo no puc fer una altra cosa que estar-hi d'acord, molt d'acord. Perquè també tinc la sensació, com Abad, de que els barcelonins i els catalans hem perdut -des d'aleshores- massa temps mirant-nos el melic.
Com el personatge de la novel·la d'Oscar Wilde, Barcelona ha volgut convertir en eterna aquella joventut daurada que va ser l'estiu de 1992. Quan tot el món va dir-nos que érem els més guapos, els més simpàtics, els més eficients i els més intel·ligents. L'error va ser creure'ns-ho, deixar de tocar de peus a terra, i caure en la vanitat i el narcicisme.
Hem volgut camuflar l'allunyament progressiu d'aquella imatge idealitzada de nosaltres mateixos, recorrent sovint a indicadors que -llegits adequadament- no feien una altra cosa que reconèixer la magnitud de l'error estratègic que havíem comès.
Perquè Barcelona és avui, en essència, una ciutat turística que s'ha anat aguantant des del punt de vista econòmic gràcies sobretot al sector de la construcció i a la especulació immobiliària. I demà serà, si no hi posem remei, una residència per a jubilats dels països més rics d'Europa. I els mateixos auguris valen per a Catalunya.
Estem en decadència? La pregunta és forta, molts pensareu que exagerada, i la resposta no és senzilla. Josep Miquel Abad assenyala que en els 14 anys que han passat des de la celebració dels JJ.OO. ha trobat a faltar més imaginació i més capacitat d'atraure i crear empreses importants. També critica la política d'anar tirant de grans esdeveniments per a desenvolupar la ciutat.
Barcelona i Catalunya tenen avui un creixement econòmic superior al 3% anual. Una xifra notable en el context mundial. Tanmateix, és un creixement que es basa excessivament en els sectors de la construcció i el turisme.
Entre 1992 i 2006, mentre el món es globalitzava definitivament i les migracions entre països es convertien en un fenòmen sense precedents, hem estat testimonis de l'espectacular enlairament econòmic de Madrid; de la fuga de Catalunya d'empreses i talents; de la consolidació d'un greu dèficit en infrastructures (que el nou Estatut pretén esmenar); de la segona crisis de la indústria catalana (la primera va tenir lloc els anys vuitanta) i, sobretot, d'una desorientació notable sobre el paper de Barcelona i Catalunya al món.
Deixem que l'esperit del 92 descansi en pau i començem a invocar-ne de nous.

Imatge: studiostabbur.no