S'obren les hostilitats
El DVD de CiU i l'entrevista de Sala-i-Martin a Montilla.
La campanya de les eleccions catalanes va obrir-se ahir, però només de manera oficial. Perquè els partits polítics i els seus líders ja porten mesos fent campanya.El que sí que he observat en els darrers dos dies és un canvi de ritme, sobretot per part de CiU. Els nacionalistes han decidit jugar-se-la, i han passat a l'atac. Ho han fet, sobretot, amb el polèmic DVD que van distribuir ahir a través dels principals diaris que es venen a Catalunya.
He vist el vídeo, i no m'ha semblat tan escandalós com PSC, ERC i IC-V han declarat. "Confidencial CAT" és un documental massa llarg (55') que critica la gestió del govern tripartit i dels seus principals protagonistes (Maragall, Carod i Montilla, segons els convergents). Però no crec que sigui un bunyol audiovisual, i la seva qualitat és netament superior a la dels famosos vídeos de la Fundación FAES.
El que dubto és que aquest DVD ajudi a CiU a guanyar més vots. Artur Mas sap que guanyarà les eleccions, però també és conscient de que això no li garanteix l'accés al poder. A partir d'aquesta reflexió, els seus estrategues electorals han decidit passar a l'atac. Volen arribar als 60 escons, però aquesta CiU té un sostre electoral que ho farà molt difícil. Poden obtenir uns resultats excel·lents i superar els 55 escons (ara en tenen 46), però tot i axí necessitaran negociar amb ERC per a formar govern.
La segona controvèrsia s'ha produit avui, amb la publicació a La Vanguardia d'una entrevista de l'economista Xavier Sala-i-Martin (que mai no ha amagat les seves simpaties per Artur Mas) al candidat socialista José Montilla. L'experiment va acabar com el Rosari de l'Aurora. Em pregunto com el propi Montilla va poder avenir-se a acceptar l'entrevista si, com queda ben clar després de llegir-la, no tenia la capacitat de jugar amb l'entrevistador. Ningú no va avisar-lo? Les preguntes són totalment previsibles, i Montilla cau en tots els paranys que li prepara Sala-i-Martin.
Per qui vulgui consultar-la, el polèmic economista ofereix la versió completa de l'entrevista a la seva web.
Imatge: ciu.cat
Etiquetes de comentaris: CiU, eleccions, ERC, Govern, Mas, Montilla, PP, PSC
posted by Eduard Conti @ 08:00
17 comments
17 Comments:
Era una trampa, com la que el Coyote posava al Correcaminos. Tots veiem que era trampa, també se n'adonava el Correcaminos. Per què no se n'ha adonat l'equip d'en Montilla? O si ells si se n'han adonat perquè en Montilla no ha actuat en conseqüència?
Les preguntes són tendencioses, sí, però ell ha d'aguantar el 'tiron' perquè això no és una prova difícil per a un polític. Si mentre és candidat té errors tan greus, quan sigui Honorable què pot arribar a fer?
ai las! N'hi ha que neixen estrellats.
Mariatxi
L'entrevistador molt dolent.
L'entrevistat no ha estat a l'alçada i s'ha deixat enganyar.
Però neixen unes quantes reflexions.
Fa molts anys que a classe, a l'escola, els nens que es burlaven dels que no tenien el català com a llengua materna quan parlaven i s'equivocaven tenien un nom. Parlem, que jo recordi, de principis dels 80 (pujolisme en alça).
Com ja he comentat en algun altre post d'aquest blog, crec que darrera de la valoració acadèmica del candidat del PSC, en molts casos, hi ha una intenció de menyspreu del que treballa i del que aprèn la llengua que només pot venir de certs llocs i classes socials. I la veritat és que, al marge de que un polític hagi d'anar més o menys informat a les entrevistes i que no pugui perdre els nervis i hagi de ser més subtil, és tot una mica vomitiu.
Jo m'he sentit ofès al escoltar l'audio de l'entrevista, com a votant i com a català. Em sembla que si l'entrevistador fos de Valladolid i el polític fos català (de pura raça) estariem muntant un escàndol i possant calificatius com "fatxa" o "nazi". Segurament.
No sé, és per reflexionar molt.
I és clar, ja tenim editorials de tots colors:
www.elplural.com / Enric Sopena
"¿Un charnego, en el sancta sanctorum de la Generalitat?
La entrevista de Sala i Martín con Montilla fue un linchamiento
La entrevista de Xavier Sala i Martin, nacionalista catalán neocon, con José Montilla –publicada este lunes en La Vanguardia-, es peor que una vergüenza. Es lisa y llanamente un linchamiento. Toda la soberbia que acumula una parte en absoluto desdeñable de la sociedad catalana –construida sobre su confortable bienestar personal y su idea del nacionalismo excluyente- se sintetiza a la perfección en la entrevista de referencia. ¿Cómo vamos a tolerar que este charnego de origen andaluz, nacido en un pueblo de Córdoba, que tropieza con frecuencia cuando habla en catalán, y que ni siquiera puede exhibir un título universitario de escaso rango, llegue al sancta sanctorum de la Generalitat?
Aquel Pijoaparte que noveló espléndidamente Juan Marsé pudo acceder casualmente -en los sórdidos años cincuenta del siglo XX- a una verbena de Sant Joan, de hogueras, coca y champán (aún no cava), en una de las torres de la parte alta de Barcelona, y acabó liado con Teresa, la hija progre de los señores de la casa, probablemente refugiados en Burgos o Salamanca durante la guerra civil.
¿Quién es este Montilla?
Pero ¿quién es este Montilla, alcalde de Cornellà, dispuesto a romper el gheto inmigratorio del cinturón rojo, y saltar a la Plaça de Sant Jaume para gobernar Cataluña? Cuando se befa de él Federico Jiménez Losantos y lo insulta en la COPE porque no terminó sus estudios, el predicador episcopal que tanto defiende la España una y no cincuenta y una, su España eterna -la de Franco y el cardenal Cañizares-, no está lejos, sino muy cerca, de las teorías de Sala i Martín.
Ha ido demasiado lejos
Ya están bien en Cornellà, en L´Hospitalet, en Santa Coloma, en Badalona, en Sabadell, en Terrassa, en Gavà, en El Prat del Llobregat y en tantas otras ciudades o pueblos sociológicamente charnegos, aunque algunos sean hijos o nietos de la barreja. Pero Montilla ha ido demasiado lejos. Una cosa es ser alcalde de Cornellà, incluso presidente de la Diputación o hasta ministro del Gobierno de España, y otra ser presidente del Gobierno catalán.
Aviso para navegantes
Se merecía un correctivo severo, marcando bien las distancias, y ya se lo ha proporcionado Sala i Martin, profesor de Economía nada menos que en Estados Unidos, neoliberal sin complejos, arrogante, de la generación de Joan Laporta, miembro de la junta del Barça, incluso provisional presidente blau-grana. Un tipo, en fin, que oscila entre el soberanismo catalán y la herencia doctrinal de la Escuela de Chicago, ésa que tanta influencia llegó a tener en el Chile del general Pinochet. El tipo que, desde La Vanguardia, ha enviado un aviso para navegantes. ¡Ojo, hasta aquí podíamos llegar! Primero nos gobernarán los andaluces; dentro de unos años, quién sabe, sus primos hermanos, los moros.
Nacionalismo conservador
Estas elecciones –a semejanza del Barça, que es más que un club- son más que unas elecciones digamos corrientes. Por un lado, los que gobernaron a lo largo de casi un cuarto de siglo como si Cataluña fuera suya, o lo pareciera, pueden regresar para quedarse mucho tiempo más. Su modelo ya no será –al menos retóricamente- el de Suecia, como había predicado hace años Jordi Pujol. Eso es antiguo, está obsoleto, sostienen los jóvenes cachorros del pujolismo, uno de ellos el fatuo profesor Sala i Martín. O gobierna la izquierda, y en esta ocasión con sagacidad y sensatez, en el fondo y en las formas, o habrá nacionalismo conservador para rato.
El presidente Suárez
Y, vinculada directamente a esta situación, se halla otra cuestión crucial. Pujol proclamó siempre que “es catalán aquel que vive y trabaja en Cataluña”. Ha llegado la hora de que un catalán cordobés, procedente de las clases subalternas, sea elegido –de acuerdo con el veredicto de las urnas, si así sucede- presidente de los catalanes: los catalanes de origen y los de adopción. Conviene que un hecho como éste ocurra pronto. Como vino a decir en su momento el presidente Suárez, hay que hacer en la política lo que es normal en la calle. Y en las calles de Cataluña transitan, por fortuna, catalanes de muy diversa procedencia, aunque ello enoje a los salasmartins de turno.
E.S."
Carlinhos i Mariatxi de l'Empordà: L'actitud del Sala-i-Martín és la d'aquell boxejador que coneix els punts dèbils del seu contrincant i es dedica a colpejar-lo allà on fa més mal. Sense pietat. Sense misericòrdia. A vegades sense esportivitat. Però hi ha poques persones a Catalunya tan previsibles com el famós economista de les americanes llampants, i això ja ho sabia el Montilla abans de pujar al ring.
Perquè presentar-se a aquestes eleccions el 2006, després de l'Estatut, després del Maragall i després del Tripartit, és el mateix que pujar a un ring a jugar-se un títol mundial.
I el boxejador Montilla no podia esperar-se un combat fàcil, ni contrincants desganats, ni un públic entregat a la seva causa, ni tan sols un àrbitre comprat, ni una premsa favorable.
I a aquest combat s'hi ha d'arribar molt ben preparat, molt ben entrenat, molt motivat, havent après a cobrir-se bé els punts dèbils, coneixent els defectes dels rivals i, sobretot, sabent que l'únic camí a la victòria és que el combat sigui llarg.
Perquè en aquest combat, no ho oblidem, l'únic boxejador que pot guanyar per KO és l'Artur Mas.
El boxejador Montilla, a més i a risc de ser massa demagògic, dient-se Montilla i venint d'on vé, ho té molt més difícil que el boxejador Mas, perquè aquest ni tan sols es taca les mans. Téns raó.
Seguim evitant el veritable debat, per secula seculorum.
A més, Edu, no seriem tan transigents amb un periodista de Valladolid, repeteixo, encara que fos molt previsible. Potser cridariem "Ja n'hi ha prou! Hem de fer alguna cosa".
Les campanyes electorals cada cop són més cutres. Condons folladors de dretes, fills de puta del PP, "stop pijos", salasmartins....
Però entre totes les estupideses, barbaritats i anècdotes més o menys gracioses, n'hi ha que fan mal i fracturen socialment, i altres que simplement fan vergonya aliena.
Ahir, el CIDEM (Centre d'Innovació i Desenvolupament Empresarial de la Generalitat de Catalunya) va celebrar el "Fòrum de la Innovació 06". No vaig ser-hi, però m'han explicat que va ser força entretingut.
Sabeu qui va ser el conferenciant més aplaudit pels assistents i un dels qui va posar sobre la taula les idees més interessants?
Justo Molinero.
Creieu que Justo Molinero hauria caigut en tots els paranys de Sala-i-Martín? També va néixer a Córdoba i va arribar a Catalunya als 18 anys. Tampoc parla català massa bé, ni té estudis universitaris. Però no se n'amaga, ni aquestes circumstàncies li fan perdre confiança en ell mateix, perquè ha pogut triomfar malgrat els seus orígens. I això, a Catalunya es respecta molt, perquè no és una societat de cacics.
Justo Molinero sap explicar-se, té sentit de l'humor i és un líder. Hauria pogut el geni de Columbia amb el faraó de Santa Coloma? A mi em sembla que no.
No entenc gaire l'últim comentari.
No sé què té a veure el Justo Molinero amb el Montilla. Déu haver molta gent de Còrdoba a Catalunya i sense estudis, i que parlen català més o menys bé, i fins i tot haurà gent que no el parla. Alguns més tímids, alguns menys, alguns més acomplexats, alguns menys, alguns més triomfadors, alguns menys...I alguns amb gràcia, i alguns sense cap gràcia. El Jesús Gil omplia aules magnes d'universitats i donava conferències entretingudes a empresaris i també hauria reaccionat de diferent manera davant el geni de Columbia.
Però no és de la cintura d'en Montilla que parlo solament.
Home Edu, hi ha una diferència important entre ser el bufó de la cort o ser el rei vaja...i més encara, no era el Molinero aquell que feia campanya al costat de Pujol?, qui recolzava la política d'integració de CIU?
Si del què parles és de l'existència de prejudicis contra el Montilla pels seus orígens geogràfics i socials, no tinc la sensació de que aquests siguin generalitzats a Catalunya. Però pot ser molt bé que estigui equivocat i que tingui una visió esbiaixada del país. L'exemple del Justo Molinero l'he posat per intentar demostrar que una majoria de catalans jutjen a les persones sobretot per les seves qualitats, i no per qüestions hereditàries (com els orígens i la família).
Una abraçada!
Emili: La relació entre Justo Molinero i Jordi Pujol era satisfactòria pels interessos de les dues parts. Al primer li permetia créixer empresarialment i socialment. Al segon li donava una via d'entrada a un segment de la població sociològicament distant de CiU.
De totes formes, t'estranya que el Justo s'entengués més amb el Pujol que amb l'Obiols o el Maragall?
O t'estranya més que el Justo no estigui volcant tota la seva maquinària mediático-festiva per a recolzar al Montilla?
Una abraçada!!!
Potser es tracta d'això. De saber quina és aquesta majoria (o minoria) a Catalunya que jutja les persones per les seves qualitats. Estic segur que és una majoria, però del que no estic tant segur és de si ténen molta o poca representació als mitjans (i no em refereixo a Radio Tele-Taxi, sé que m'enténs)
Salut!
Posem-hi una mica de perspectiva històrica. Qui va lluitar pel retorn de la Generalitat de Catalunya i la va mantenir viva durant el Franquisme? Els catalanistes i la gent d'esquerres (republicans). Però sobretot els catalanistes, que creien en l'autogovern de Catalunya.
Perquè a algú que se senti bàsicament espanyol i molt poc català, què carai li importa l'autogovern de Catalunya? A aquesta gent ja els aniria bé que les cosis fossin com a França, on les regions no hi pinten res des del punt de vista polític i cultural.
No hem d'oblidar doncs la història de la institució i la càrrega simbòlica del govern de Catalunya.
Tenim Generalitat, i la resta de autonomies espanyoles tenen governs autonòmics gràcies als catalanistes que van lluitar perquè Catalunya tingués el seu propi govern. Per això, gent com Rodríguez Ibarra o Bono mai no haurien estat presidents si a Catalunya no hagués lluitat per la Generalitat.
Espanya és el país del cafè para todos, i la primera taça sempre l'hem demanat nosaltres (sovint aguantant demagògiques acusacions d'insolidaritat).
Podem esperar que el nostre govern no sigui catalanista, quan en realitat es tracta d'un contrapoder a un Estat que encara no ha assumit el caràcter plurinacional d'Espanya (recollit a la Constitució)?
Jo espero que sigui catalanista, però sobretot que gestioni bé. Molt bé.
No ens enganyem, Catalunya i Espanya són vasos comunicants. La solució al debat identitari no es resoldrà només a Catalunya, sinó sobretot a Madrid.
de un i do,
és a dir, que portat al debat dreta-esquerra, fins que l'estat del benestar no satisfagui totes les aspiracions socials de la nostre societat, el govern solament el pot gaudir l'esquerra, o dit d'una altre manera, busquem un argument subjectiu i convertim-lo en eina per cargar-nos la alternància en el poder, en la manera de veure la nostra realitat...
jo sincerament no crec que estiguem obligats a ser vasos comunicants ni crec que desde el catalanisme s'entengui tampoc la Espanya plurinacional...un exemple, quan desde Catalunya s'ha defensat el ús del Català argumentant que era una llengua espanyola?, quan desde el catalanisme s'ha defensat obertament la espanyolitat de Catalunya, que no castellanitat?, sempre parlem d'Espanya des de discursos més aviat poc identificats amb ella?...es a dir, quan deixarem de parlar del que ens diferencia per parlar solament una miqueta del que ens apropa?
continuo aburrint...
no ens enganyem aquest joc de vasos comunicants, aquest estira i arronsa en la negociació d'un recolzament a Madrid dels pressupostos "de turno" o en una campanya electoral a Catalunya (per cert, aquestes d'ara són, de les que recordi, les que abunden menys en el debat identitari), aquest avui et parlo de autodeterminació i demà ja veurem...s'han carregat la aportació en positiu que al meu parer Catalunya podria aportar a Espanya, s'han carregat la possibilitat d'una doble capitalitat (Madrid-Barcelona), aquell catalanitzar Espanya del que parlava Maragall abans de sortir del Tinell...potser jo també sóc un sectari, però no crec en els discursos identitaris, quasi religiosos, per fer avançar una societat, menys encara una societat plural (com s'hauria de representar en el seu Parlament) i menys encara en la situació global en que vivim (per molt que aquests floreixin cada vegada més)
Emili: des de la mort de Franco, les principales apostes (sempre frustrades) a favor de l'Espanya plurinacional i/o federal gairebé sempre han sortit de Catalunya.
La fallida operació Roca i el seu Partido Reformista (amb Garrigues-Walker i Florentino Pérez), i la proposta federalista del Maragall, un personatge que sempre ha estat vist amb desconfiança pel PSOE (i per amplis sectors del PSC).
El PSC de Raventós, Serra, Obiols i Maragall sempre ha cridat en veu alta "visca Catalunya i visca Espanya!".
Però la opció de cridar "visca Espanya!" és molt personal i sentimental. A mi em costa identificar-me amb Espanya, què vols que et digui.
No pot ser que la idea de país canvii en funció del partit governant (PSOE o PP, les dues Espanyes).
El Maragall, sense anar més lluny, em sembla un evident nacionalista català, que ha jugat amb l'eufemisme de dir "no soy nacionalista, soy catalanista" per quedar bé amb el PSOE.
Però quan ha arribat a president i ha destapat els seus sentiments nacionals, ja veus com ha acabat.
Una abraçada.
P.D. No he entès gaire el què vols dir amb el primer paràgraf.
Només aburreix el que s'aburreix (i no posaré a cap polític o candidat com a exemple). O sigui que si ho estàs passant bé, no et preocupis i segueix cavalcant a lloms de les paraules.
Jajaja...
per cert, Dios existe!,
desprès dels nostres records envers el Justo Molinero d'ahir,
trobo per la nit a televisió Cadena TeleTaxi una entrvista de Justo Molinero a Montilla...impressionant.
Tot i que si, sincerament, aburrida
Publica un comentari a l'entrada
<< Home