Lectures del debat

El divendres passat va a celebrar-se a TV3 l'únic debat entre els candidats a les eleccions catalanes de l'1 de novembre.
Va ser un debat desencisador. La demostració de que no podem deixar el futur de Catalunya només en mans dels partits polítics, i la confirmació de que els seus dirigents s'han instal·lat a una distància sideral de la ciutadania.
Podem fer els matisos que vulguem, però la realitat és que el 128è president de la Generalitat és dirà o bé Artur Mas o bé José Montilla. I cap dels dos va emetre senyals tranquilitzadores.
Artur Mas perquè, malgrat la seva manifesta superioritat sobre Montilla, transmet una imatge de suficiència que no es correspon amb l'escenari al qual s'haurà d'enfrontar CiU el 2 de novembre. Els estrategues convergents, esperonats per les enquestes més optimistes, han convertit a Mas en el gran agitador de la campanya i s'han marcat com a objectiu que CiU pugui governar en solitari. Tanmateix, és molt probable que Mas hagi d'entendre's amb algú per arribar a president. Per això sorprèn la seva decisió de destruir els ponts de diàleg amb ERC, que seria l'aliat més natural que podria trobar CiU per a recuperar el govern de la Generalitat.
Durant el debat del divendres, Artur Mas va ser el blanc de tota la resta de partits. Són les conseqüències d'haver disparat amb bala contra el tripartit (DVD), i d'haver signat davant notari que no es pactarà amb el PP.
El segon personatge amb més possibilitats de ser investit president, José Montilla, no va trencar la imatge de discret actor secundari que ha transmès fins el moment. Quan esculls el lema "Fets, no paraules" t'enfrontes a la gran contradicció d'haver d'explicar amb paraules aquests fets. I quan les paraules fallen, i els fets no són prou visibles, la incertesa sobre els resultats d'aquesta estratègia silenciosa són absoluts.
L'aritmètica parlamentària i els excessos de confiança d'Artur Mas poden convertir a José Montilla en el pròxim president de la Generalitat. Ni tant sols necessita obtenir una grans resultats per aconseguir-ho. Tot dependrà d'ERC.
I precisament els republicans, amb un relaxat Josep-Lluís Carod-Rovira, van ser els que van treure més profit del debat. Exquisit en les formes, clarivident en les idees i humil, Carod va comportar-se com un autèntic home d'Estat. Llàstima que la majoria d'electors tinguin memòria, i encara no hagin oblidat els monumentals errors protagonitzats precisament per Carod i companyia. Si no fos així, ERC tornaria a trencar el seu sostre aquestes eleccions.
Però no els caldrà. Mal que els pesi a molts, els republicans tornaran a tenir la clau del Palau de la Generalitat.
Finalment, dos comentaris breus sobre IC-V i PP.
Joan Saura segueix essent l'aplicat portaveu del tripartit. Mentre Montilla va trencar amb l'herència del govern Maragall el mateix dia en el que el PSC va exclamar "Ara és l'hora dels catalans", i Carod-Rovira i Joan Puigcercós segueixen jugant en públic amb la idea de l'equidistància d'ERC respecte socialistes i convergents, IC-V defensa el tripartit perquè no té una altra combinació que li permeti mantenir-se al govern. Per què s'han tancat tan aviat la porta d'arribar a un acord de govern amb CiU? Sorprèn que no hagin pensat en aquesta possibilitat que tants bons resultats ha donat a Euskadi.
I finalment, Josep Piqué. Probablement sigui un dels candidats més ben preparats i a sobre ha assumit la delicada tasca de moderar el PP a Catalunya. Però porta com a mínim sis anys fent-se la mateixa pregunta en la intimitat: Què faig un home com jo en un partit com aquest?

Imatge: kaosenlared.net