De toros a toreros

Amb quatre catalans titulars (Capdevila, Puyol, Cesc i Xavi), un manxec del Barça (Iniesta), un brasiler amb nom de mític pilot de F1 i un entrenador antimadridista (Aragonés), tampoc cal fer-se mala sang i lamentar el triomf d'Espanya a l'Eurocopa. Més enllà de l'entorn cutre de 'la roja', aquesta era una selecció simpàtica i s'ho han merescut. Amb el valor afegit d'haver-se sabut sobreposar a les múltiples pressions exercides per la Brunete mediàtica madrilenya i pel Santiago Bernabeu, que s'ha passat mesos i mesos clamant '¡Raúl selección!'.

Xavi ha estat anomenat millor jugador del torneig, i Iniesta, Cesc i Puyol han estat inclosos a l'equip ideal (amb Iker, Marchena, Senna, Villa i Torres). La lectura més valuosa d'aquest èxit ha estat -espero- l'enterrament del concepte de 'furia española' que tan poc rendiment havia proporcionat fins el moment. Aquesta equip ha guanyat amb un centre del camp clamorosament creatiu, amb Xavi, Iniesta, Silva i Cesc. L'aposta pel toc i la circulació ràpida de la pilota s'han imposat a la contenció i al muscle. Espanya no ha estat un equip especulatiu i la lliçó pel Barça és impagable. Guardiola, pren-ne bona nota.

Imatge: marca.com

És opinable que hi ha crisis? Que guanyi Alemanya!

Avui és diumenge, el dia és esplèndid a Barcelona. No acostumo a escriure al blog els caps de setmana, però per una vegada faré una excepció. Falten tres hores per la final de l'Euro 2008. Sóc molt futbolero, i tinc ganes de veure el partit. Inicialment m'havia declarat neutral en aquesta final Alemanya-Espanya, però sempre m'ha agradat prendre partit. Mullar-me. El plantejament que es fa d'aquest partit a Espanya em sembla tan extremadament nacionalista que no vull ni imaginar-me les estupideses que es poden arribar a dir i a escriure si 'la roja' guanya finalment aquesta final. Sobretot després d'haver llegit avui al president Zapatero afirmant a El País "es opinable si hay crisis", només faltaria que Espanya fos campiona d'Europa per acabar d'acomodar-nos en aquest món feliç huxleyà. Posats a ser nacionalistes, la veritat, no em veig animant a la selecció espanyola. Els d'Aragonés són favorits, però espero que guanyi Alemanya.

Imatge: nytimes.com

Castells de sorra?

L'acumulació de poder per parts dels socialistes catalans és avui difícil de superar: manen a la Generalitat, a les quatre capitals catalanes i controlen les diputacions. Més enllà de l'àmbit català, controlen dos ministeris importants a Madrid (Defensa i Treball) i fins i tot una ambaixada com la de Turquía. Tanmateix, el seu poder a les institucions no es reflexa en el nombre d'electors i militants, que ha anat baixant progressivament al llarg dels últims anys (com el de tots els partits polítics catalans). Es podria afirmar que el PSC venç però no convenç, i fins i tot puntualitzar que venç sense haver vençut (eleccions catalanes de 2006).
Tanmateix, quin partit -començant per CiU- no es canviaria ara mateix pel PSC i la seva hegemonia política a Catalunya? Cap ni un.
Però més enllà d'aquest monopoli polític a Catalunya, si hom observa més d'aprop la situació, pot advertir l'existència d'un mar de fons al PSC. Corrents subterrànies que ocasionalment recorden que el socialisme català no és la bassa d'oli que els seus líders voldrien, i que el poder no hauria de ser l'objectiu sino el mitjà per transformar la societat.
Des de fora, trobo a faltar una major densitat intel·lectual al PSC. Quan l'acció política es limita a la gestió del dia a dia, hom pot tenir la sensació de que s'està navegant sense rumb i que per tant manca estratègia. El cantant Gato Pérez deia que les persones hem de cercar l'equilibri entre la biblioteca (les idees) i el carrer (la realitat). I que això només és possible tenint el cap ben moblat. Tenint criteri. És allò que ell anomenava l'atalaia de les persones.
Jo no veig que el PSC i els seus líders funcionin amb aquest equilibri. I no puc evitar recordar que el president de la Generalitat i primer secretari del PSC, José Montilla, va presentar-se a les eleccions de 2006 sota el lema 'Fets, no paraules', i que probablement aquest sigui el pecat original del PSC actual. Perquè la política exempta de relat, exempta de les emocions que transmeten unes paraules ben dites, exempta dels horitzons esperançadors que pot dibuixar un bon discurs, no és res.
Quan observo les successives celebracions socialistes al carrer Nicaragua, amb les cares de sempre embriagades per l'eufòria del triomf abraçant-se les unes a les altres, detecto una felicitat endogàmica, de curta volada. Aliena a les alegries autèntiques dels grans projectes personals i col·lectius.
No vull restar mèrits als actuals líders del socialisme català, perquè no crec que mai hagin enganyat a ningú amb les seves intencions. Quan et presentes a unes eleccions renunciant al poder de la paraula no hi ha espai per a equívocs. Però m'agradaria remarcar que l'èxit que encarna l'actual hegemonia socialista no és dels que fa un país millor, ni dels que prestigia la política. Les successives victòries del PSC a Catalunya s'han assentat en primer lloc en l'absència de competència ocasionada fonamentalment per la melanconia crònica de la CiU del postpujolisme, i en segon lloc en l'elevat pragmatisme que han mostrat ERC i ICV a l'hora de constituir majories d'esquerres a les grans institucions del país.
A diferència de la resta d'Espanya, on el PSOE i PP es reparteixen el 95% del tortell, a Catalunya és i serà difícil governar sense acords entre un mínim de dues formacions polítiques. I en aquest sentit els socialistes han mostrat més habilitat que CiU a l'hora d'establir aliances.
Superats els vells lideratges provinents del catalanisme (Pallach, Reventós, Obiols, Serra, Maragall), el PSC actual ha passat a ser controlat pel poder local metropolità (Montilla, Corbacho, Chacón, Zaragoza, Iceta). Alguns li resten transcendència al canvi i parlen de continuitat del projecte polític, però naturalment no és cap disbarat parlar de ruptura entre l'antic i el nou PSC. Sense anar més lluny, el buit ideològic que ha deixat la marxa de Pasqual Maragall ha estat majúscul. El de l'ex president era un pensament desordenat, que sota les premises del Gato Pérez també es podria considerar desequilibrat, però al capdavall era un volcà d'idees que ara s'ha vist reemplaçat pel silenci. Em temo que el PSC, aixoplugat en el seu extens poder institucional, seguirà aplaçant els seus grans debats pendents:

1. Renovació del socialisme.
2. Visió actualitzada del catalanisme i relació amb el PSOE.
3. Reforma valenta de la política per fer front a la creixent desafecció per part dels ciutadans.

Personatges com el conseller d'economia Antoni Castells es troben entre els pocs que recorden, de temps en temps, la necessitat de que els socialistes catalans efectuin aquesta reflexió profunda sobre els seus objectius polítics i la seva relació amb el PSOE.
En una entrevista, fa aproximadament un any, el president Montilla justificava l'elevada abstenció enregistrada a Catalunya entre 2006 i 2007 afirmant que molta gent no vota perquè creu que les coses ja van prou bé i que no cal movilitzar-se per canviar-les. Atenció al diagnòstic, perquè si l'acceptem potser comencarem a notar com se'ns adormen les extremitats, després sentirem unes pessigolles a la panxa, deixarem de veure-hi i encabat perdrem el coneixement. Ens hauran anestessiat.

Imatge: nouestatut.info

Manifestament tendenciós

El diari El Mundo està recollint signatures a favor del 'Manifiesto por la lengua común'. Els impulsors del manifest són Mario Vargas Llosa, José Antonio de la Marina, Aurelio Arteta, Félix de Azúa, Albert Boadella, Carlos Castilla del Pino, Luis Alberto de Cuenca, Arcadi Espada, Alberto González Troyano, Antonio Lastra, Carmen Iglesias, Carlos Martínez Gorriarán, José Luis Pardo, Alvaro Pombo, Ramón Rodríguez, Jose Mª Ruiz Soroa i Fernando Savater. Setze homes i una dona.

Fins ara s'hi han adherit més de 41.000 persones, entre les que destaquen Mariano Rajoy i la nova direcció del PP, Miguel Delibes, Francisco Nieva, Luis Mateo Díez, Joaquín Leguina i José María Barreda (president socialista de Castella La Manxa).

El manifest afirma que el castellà és la llengüa comuna dels espanyols i que conèixer-lo és un deure. D'altra banda, sosté que els deures no els tenen els territoris ni les llengües, sino les persones, i que per tant no es poden prioritzar les llengües co-oficials en detriment del castellà. En conseqüència, el manifest demana que es modifiqui la Constitució i alguns Estatuts autonòmics perquè aquests principis quedin ben clars i els drets dels castellanoparlants quedin salvaguardats arreu del territori.

Entenc que aquests tipus de reivindicacions van sempre en la mateixa direcció: defensar el monolingüisme. Per la senzilla raó que, a Catalunya, tots els catalanoparlants són bilingües i en canvi molt pocs castellanoparlants poden parlar, llegir i escriure en català.

Parlaré de manera molt clara. És mentida que el castellà pateixi cap tipus de persecució a Catalunya. És més, considero que els catalans hem estat massa tous en la defensa del català i que la nostra coneguda debilitat de caràcter ens ha fet ser excessivament tolerants. La gran veritat és que a la Catalunya de 2008 es pot viure perfectament sense parlar català, però en cap cas sense parlar castellà. Es pot afirmar que l'immersió lingüística no ha donat els fruits esperats perquè l'ús social del català ha reculat en els darrers anys, sobretot entre els adolescents que van néixer quan Jordi Pujol ja era president i l'ensenyament ja era bàsicament en català. Per tant, la causa d'aquest retrocés no és deu només -com alguns avantatgistes afirmen- a l'arribada a Catalunya d'un milió d'immigrants estrangers en els darrers 10 anys. És normal que els nouvinguts triin el castellà com a llengüa per comunicar-se, a més per a molts llatinoamericans aquesta és la seva llengüa pròpia i no han de fer l'esforç d'aprendre cap altre idioma.

La quota de mercat del castellà a Catalunya és elevadíssima. No crec que el català sigui la primera llengüa ni de 2,5 milions de residents a Catalunya (i la població actual és de 7,2 milions). Què molesta tant als signants d'aquest manifest? Que s'exigeixi el coneixement del català per a exercir la funció pública? Que l'ensenyament públic a Catalunya li doni una empenteta al català a les aules quan a les llars, als patis i als bars els alumnes utilitzen habitualment el castellà?

Vivim en una democràcia plagada de defectes. Però democràcia al capdavall. Azúa, Boadella i Espada impulsaren un partit lerrouxista a Catalunya i al principi no els anà malament del tot: 3 diputats al Parlament a les eleccions de 2006. Després se'n desentengueren i el seu monstre de Frankenstein -el Partido de la Ciudadanía- acabarà en el no res. Pols estelar en l'infinit universal. Res de res.

Agressions com aquest 'Manifiesto por la lengua común' fan insalvable la distància entre Espanya i alguns catalans entre els quals em compto. El PSOE, més enllà de Leguina i aquest tal Barreda, no subscriurà oficialment aquest manifest. Però hi està absolutament d'acord. La intel·lectualitat d'esquerres espanyola també. Cal assumir que hi ha una Catalunya incompresa a Espanya. Aquells que creiem que Catalunya és alguna cosa més que una regió d'Espanya, que el català és quelcom més que una llengüa per parlar amb la família i els amics, per comunicar-nos als pobles d'interior i per comprar al mercat, ens podem seguir autoflagelant i culpant-nos a nosaltres mateixos -els catalans- de no haver-nos sabut explicar, de no haver-nos fet simpàtics a la resta d'espanyols. Però quantes vegades cal ensopegar amb la mateixa pedra per adonar-nos-en de que això no té solució?

Diria que aviat arribarà el moment de les posicions maximalistes. L'Espanya de la transició està finiquitada políticament i socialment. Avui, el país i la societat no tenen res a veure. Tampoc l'economia. Els impulsors del 'Manifiesto por la lengua común' tenen raó en una cosa: cal retocar la Constitució per acabar amb les ambigüitats. Però no només en el terreny de la llengüa.

Abans de res, cal preguntar-se seriosament si Espanya segueix tenint sentit com a projecte comú, saber si és possible formular una nova idea d'Espanya -més enllà d'un probable consens entre PSOE i PP- i també conèixer quin és el grau d'acceptació d'aquesta 'nova Espanya' als diferents territoris. Perquè si algú a Espanya segueix pensant que, en quant al futur de Catalunya, tindrà el mateix pes la voluntat de 39 milions d'espanyols que la de 7 milions de catalans, és que no ha entès res de res. Per molt article 8 que es vulgui esgrimir.

Arribats al caixa o faixa, i després de defensar apassionadament els respectius punts de vista, tots a acceptar el veredicte popular dels catalans. Però seguir molts més anys en aquest ordre tan fictici, o equivocant el plantejament com amb l'Estatut de 2006, no sisplau.

Imatge: spanish-in-the-world.net

L'Eurocopa i la Segona Guerra Mundial

Us presento un exercici que barreja història i futbol. Els soldats d'avui competeixen al terreny de joc, i que duri. Perquè entre 1939 i 1945 es van matar per tota Europa: 32 milions de morts només entre cinc dels vuit països classificats pels quarts de final de l'Euro 2008. Fa molts pocs anys de tota aquella barbàrie.

Portugal-Alemanya. A pesar de la simpatia que Antonio de Oliveira Salazar sentia per Adolf Hitler i Benito Mussolini, els portuguesos es mantingueren -com Espanya- neutrals a la Segona Guerra Mundial. Fins i tot consentiren que els anglesos, aliats militars dels portuguesos des de 1373, establissin una base aliada a les Açores. També combateren -amb guerrilles- l'ocupació japonesa de Timor al Pacífic (on moriren 55.000 persones). En acabar la guerra, Portugal -a diferència d'Espanya- rebé alguns ajuts dels EEUU per mitjà del Pla Marshall.
Portugal: cap mort / 70 milions $ del Pla Marshall (PM)

Alemanya: 7,2 milions morts / 1.448 milions $ del PM

Croàcia-Turquía. El 1941, després de l'ocupació de Iugoslàvia per part de l'exèrcit alemany, es formà l'Estat Independent de Croàcia. Els ustatxes (filonazis) van governar aquesta efímera monarquia fins la derrota de Hitler el 1945 i l'arribada al poder de les forces partisanes de Tito (refundador de Iugoslàvia). Sota la presidència d'Ismet Inönü, després de declarar-se neutral al principi de la guerra, Turquía acabà signant un pacte d'amistat amb Alemanya el 1941 i es convertí en un important proveïdor de matèries primes de l'eix. El 1945, quan la truita s'havia girat definitivament a favor de les forces aliades gràcies a l'entrada dels EEUU al conflicte bèl·lic, Turquía va declarar-li la guerra a Alemanya i Japó. Els turcs no van arribar a lluitar. Per una vegada Croàcia i Turquía, enemics històrics durant segles, no van coincidir als camps de batalla en ocasió de la Segona Guerra Mundial.
Iugoslàvia: 1 milió morts / 0 $ del PM
Turquía: cap mort / 137 milions $ del PM

Holanda-Rússia. Holandesos i russos van acabar formant part del bàndol aliat durant la Segona Guerra Mundial. Holanda integrà el Grup d'Oslo juntament amb Noruega, Bèlgica i Luxemburg, països que malgrat llur neutralitat foren invadits per Alemanya el 1940. Rússia (aleshores URSS) fou atacada pels alemanys el 1941 després d'un ambigu acord de no agressió entre Stalin i Hitler (que entre altres coses facilità l'invasió alemanya de Polònia, Lituània, Letònia i Estònia el 1939). Holanda va ser una important receptora d'ajuts dels EEUU després de la guerra. Rússia evidentment no. El dia que va morir Hitler començà la guerra freda i l'Unió Soviètica esdevingué el gran enemic dels EEUU.
Holanda: 231.000 morts / 1.128 milions $ del PM
Rússia: 23,1 milions morts / 0 $ del PM

Espanya-Itàlia. Malgrat el suport militar i econòmic d'Alemanya i Itàlia (sobretot dels segons) a la guerra civil espanyola(1936-1939), Franco va mantenir-se neutral a la Segona Guerra Mundial. Sobretot després de l'acord entre Hitler i Stalin (un comunista!) per facilitar l'invasió de Polònia (un estat catòlic nacional autoritari estimat per Franco). La relació del règim franquista fou sempre més amistosa amb Itàlia que amb Alemanya. Alguns nazis veien Espanya com una colònia, mentre que la relació amb els transalpins era més de tu a tu.
D'altra banda, Mussolini fou el principal aliat de Hitler en el primer tram de la guerra, però es va mostrar molt poc resolutiu al camp de batalla. Els italians ocuparen Albània el 1939, però el 1940 foren derrotats en l'intent d'invadir Grècia. A l'Àfrica van obrir molts fronts (Líbia, Tunissia, Egipte, Somàlia, Etiòpia, Eritrea, etc) però sempre acabaren capitulant. El 1943 Itàlia es va rendir, però fou ocupada pels alemanys fins a la seva derrota final el 1945. A diferència d'Espanya, en acabar la guerra Itàlia va rebre ajuts del Pla Marshall (només el Regne Unit, França i Alemanya en reberen més).
Espanya: 4.500 morts / 0 $ del PM
Itàlia: 454.500 morts / 1.204 milions $ del PM

Ciutat Vella com a termòmetre

El setembre de 1997, Pasqual Maragall va plegar d’alcalde a mig mandat i el va substituir Joan Clos. Segons la versió oficial, les dues grans fites de Clos com a mà dreta del batlle olímpic havien estat el sanejament de les finances municipals i una gestió impecable com a regidor de Ciutat Vella.
La dificultat de gestionar Ciutat Vella i tota la seves especificitats socials i urbanístiques ve de lluny. Per això està tan ben valorat. A ningú no se li hauria acudit, per exemple, promoure un alcaldable ‘perquè ho ha fet molt bé a Les Corts’.
A la pràctica, un alcalde té més aviat poques competències. N’hi ha prou en donar un cop d’ull als pressupostos de 2008. Les despeses previstes per la Generalitat (34.750 milions d’euros) multipliquen per quinze les de l’Ajuntament de Barcelona (2.352 milions d’euros). Tanmateix, cap altra administració pública coneix tan a fons una ciutat com el seu govern municipal. Per això, malgrat tot, les decisions que pren un ajuntament deixen la seva petjada als diferents barris. Ja sigui per acció o omissió.
Un bon alcalde que vulgui ser recordat en el futur ha de saber sobreposar-se a la manca de recursos i competències, recolzar-se econòmicament en altres institucions públiques i privades, i deixar la ciutat millor que com la va trobar. I un alcalde extraordinari és aquell que fa possible que, dècades després d’haver plegat, la ciutat i els seus barris encara recullin els fruits de la seva visió estratègica.
Des de 1979, any de les primeres eleccions municipals després de Franco, Ciutat Vella ha estat el gran camp de batalla de l’Ajuntament de Barcelona. S’hi han abocat milions de recursos a dignificar, esponjar, modernitzar, etc.
El desenvolupament que han tingut els barris de Ciutat Vella en els darrers 30 anys ha estat divers. De manera molt superficial, es podria dir que la Ribera és el que més s’ha aburgesat; el Gòtic s’ha abocat dràsticament al turisme; la Barceloneta s’ha obert al mar i al turisme, i el Raval es coneix ara com Ravalstan.
Ciutat Vella, que només representa el 7% de la població total de Barcelona, és el centre històric, el districte més vibrant i amb una major oferta de cultura i oci. Sóc de l'opinió que fins que no et submergeixes repetidament als carrers estrets de la Barcelona antiga, tan de dia com de nit, es pot afirmar que desconeixes la teva ciutat. Ai d’aquells joves que presumeixen de viure i divertir-se més amunt de la Diagonal, perquè estan vivint d’esquenes al món quan el tenen a tocar!
Però més enllà d’aquestes facetes positives, en les quals ens podríem estendre a bastament, el districte segueix essent un immens focus de problemes:

• Immigració: El 40% dels habitants censats a Ciutat Vella són immigrants (la mitjana barcelonina és del 17%). La precarietat econòmica de molts d’aquests residents produeix un impacte negatiu sobre altres aspectes com l’habitatge, la salut, l’educació, la seguretat, etc.
• Habitatge: L’estat de conservació de milers de finques és ruïnós. Es multipliquen el nombre de pisos pastera per a immigrants i els casos de mobbing (sobretot a gent gran). Les accions impulsades per l’administració en matèria d’habitatge no han format part d’una estratègia global, han beneficiat principalment a nous residents de classe mitjana-alta. Per tant han tingut un efecte residual i escassament social sobre el conjunt de la població. Sobretot tenint en compte que Barcelona compta amb un govern municipal integrat per socialistes i ex comunistes des de 1979.
• Salut: L’esperança de vida a Ciutat Vella és set anys inferior a la mitjana de la ciutat. Els elevats costos de la immigració de països pobres sobre la sanitat pública catalana estan àmpliament documentats. Si l’urbanista higienista Ildefons Cerdà (1815-1876) anés avui a Ciutat Vella i observés l’estat de conservació de les façanes i els interiors dels edificis, la brutícia dels carrers, i el desencant dels seus habitants, probablement proposaria una bateria de mesures eixamplificadores per acabar amb tota aquesta degradació.
• Educació: El cas de les escoles de Ciutat Vella és un dels majors fracassos atribuïbles a l’administració, per la seva incapacitat d’evitar la creació de ghettos educatius. És a dir, una majoria d’escoles on gran part dels alumnes són fills d’immigrants i on els pares catalans no hi volen portar els seus fills. La manca d’intervencionisme en matèria escolar a Ciutat Vella és pròpia del neoliberalisme més atroç, i perpetuarà el sentiment d’estrangeria d’una generació sencera d’infants nascuts a Catalunya.
• Seguretat: Ciutat Vella, especialment el Raval, és un dels grans bressols europeus de la delinqüència i el crim organitzat (màfies, terrorisme islàmic, etc). La sensació d’impunitat dels facinerosos que viuen a Ciutat Vella és impròpia d’un país civilitzat. A més, a Barcelona un de cada tres casos de violència domèstica té lloc en aquest districte.
• Turisme: El 2007, Barcelona va acollir 7 milions de turistes. La majoria d’ells van passar en algun moment per Ciutat Vella i una bona part s’hi van allotjar en hotels, pensions i apartaments. El turisme és un potent sector econòmic que anualment deixa a la ciutat gairebé 200 milions d’euros. Però la seva afluència pot entrar en conflicte amb la qualitat de vida dels residents. En ocasions, el comerç i la restauració de Ciutat Vella semblen més orientats al turista que al resident. Per això, entre altres raons, sovintegen les veus que parlen de Ciutat Vella com a parc temàtic per turistes.

Quan Joan Clos va convertir-se en alcalde de Barcelona, els immigrants residents a Ciutat Vella no arribaven al 10% de la població. Ara són un 40%. Els efectes d’una transformació d’aquestes dimensions en només 10 anys són inimaginables.
La immigració és un fenomen transversal que té un impacte majúscul sobre l’habitatge, la salut, l’educació, la seguretat, i la convivència en general. Banalitzar la qüestió subratllant només els avantatges de la multiculturalitat no beneficia ningú. Començant pels propis immigrants, als quals el mestissatge els preocupa tan poc com aprendre a parlar català. El desig del 99% d’immigrants és simplement guanyar-se la vida a Barcelona. Preferiblement sense infringir la llei i vivint dignament. La realitat, però, és que actualment milers d’immigrants a Ciutat Vella estan fora de la llei i no viuen dignament. Es pot mirar cap a una altra banda però, tenint una crisi econòmica al damunt, fer-ho és un acte de covardia i irresponsabilitat.

Al tram final de la seva trajectòria de 15 anys a l’alcaldia de Barcelona, Pasqual Maragall digué que ‘la Plaça Reial és un termòmetre de la ciutat i un termòmetre de l’estat del món’. Hi estic d’acord. La Plaça Reial, com la Rambla del Raval, són la síntesi de moltes coses impossibles de detectar a la Plaça Artós de Sarrià o a la Plaça de Prim del Poblenou.
Com a termòmetre doncs, l’estat actual d'àmplies zones de Ciutat Vella hauria de preocupar molt a l’Ajuntament, a la Generalitat i al govern de l’Estat. Però sobretot l’hauria d’ocupar, més enllà dels ocasionals festins gastronòmics a Casa Leopoldo o a l’Isidre, i les escapades líriques al Liceu.
Últimament a Catalunya, governar s'està convertint en l’art de crear problemes amb la solució dels quals mantenir a la població en suspens. Doncs bé, aquí estem parlant de problemes reals. No és necessari que ningú se'ls hagi d'inventar. Immigració, habitatge, salut, educació, seguretat i turisme a Ciutat Vella. Heu-los aquí.

Imatge: barcelonagallery.com

La credibilitat de Zapatero (III)

"Me comprometo a publicar las balanzas fiscales antes de dos meses"

(Madrid, 8 d'abril de 2008)

Peculiaritats bancàries ibèriques

Beneficis bancaris i crisi hipotecària

Segons els resultats del primer trimestre de 2008, les vuit grans entitats financeres espanyoles (Santander, BBVA, La Caixa, Cajamadrid, Popular, Banesto, Sabadell i Bankinter) aconseguiren un increment del 6,3% del benefici net respecte el mateix període de 2007.

El contrast amb els resultats d'alguns grans bancs europeus és majúscul: BNP Paribas -21%, ING -19%, Société Générale -23%, Credit Agricole -66%, Fortis -31%. En alguns casos, fins i tot s'han produit pèrdues ressenyables: UBS -7.075 milions, Credit Suisse -1.312, Dresdner -469, Deutsche Bank -254, etc.

El Santander ha estat el banc -de tot el món- que ha obtingut majors beneficis durant el primer trimestre de 2008 amb 2.206 milions d'euros.

Alguns analistes sostenen que aquesta excepcionalitat espanyola respon a l'excel·lent tasca reguladora del Banc d'Espanya, que durant els temps de vaques grosses ha forçat als bancs a mantenir provisions anticícliques per preservar els seus ratios de solvència davant de la possibilitat d'una desacceleració econòmica (com la que precisament estem començant a experimentar en tot el seu esplendor), i al mateix temps ha prohibit l'ús d'instruments per comprar crèdits subprime (protagonistes de la crisi bancària als EEUU i al Regne Unit).

Tanmateix Credit Suisse, una entitat molt afectada per la crisi subprime, adverteix sobre el risc que la morositat pot suposar en un futur immediat per les entitats financeres espanyoles. L'explicació és molt senzilla. El sector bancari espanyol es vanaglòria de no haver estat esquitxat per la crisi subprime i es felicita per les seves provisions de seguretat, però ignora la magnitud potencial de la desacceleració econòmica que es presenta en l'horitzó. Si es consolida l'augment de la desocupació al llarg dels propers mesos, milers de families no podran pagar les seves lletres hipotecàries.

Entre 2002 i 2006, coincidint amb el boom immobiliari, l'Euribor va romandre aproximadament 48 mesos per sota del 3%. Durant aquesta etapa, una legió de famílies espanyoles va constituir hipoteques a 30 anys en condicions avantatjoses, sense tenir present que estaven signant -en la majoria de casos- crèdits a interès variable. I que, com digué el polític revolucionari Saint-Just: l'ordre d'avui és el desordre de demà.

El cas d'una família tipus

Imagineu-vos una parella en la trentena. Fa quatre anys van comprar un habitatge de 240.000 euros. Amb 60.000 euros que tenien estalviats van pagar l'entrada i les despeses, i els fou concedida una hipoteca de 200.000 euros a 30 anys al 3%. La quota mensual era de 843 euros. Un import raonable si tenim en compte que els dos membres de la parella treballaven i tenien uns ingressos nets mensuals de 2.800 euros. Els van sobrar diners per canviar de cotxe i viatjar a paratges remots cada mes d'agost.

Quatre anys després aquesta mateixa família, amb els tipus d'interès al 5,5% ha passat a pagar 1.135 euros (un 34% més). Els ingressos familiars han variat a ritme d'IPC i estan sobre els 3.100 euros (un 10% més). El problema és que la feina d'un dels membres de la parella porta setmanes tambalejant-se a causa de la crisi, com si es tractés d'una gran espasa de Damòcles a punt de caure sobre una economia familiar sobtadament precaritzada. Per molt subsidi de l'atur que es pugui percebre durant uns mesos, perdre un sou serà un cop difícil d'aguantar.

A més, aquesta familia té un fill de pocs mesos i les despeses s'han disparat. A partir del setembre hauran de pagar una llar d'infants. 400 euros al mes perquè les escoles bressol municipal només tenen plaça pel 8% dels infants de la ciutat.

Si sumem això a la sensació de que el principal actiu patrimonial de la familia -el seu pis- ha perdut entre un 20 i un 30% del seu valor, us podeu imaginar els efectes psicològics de la situació. Tots els plans semblen tombar-se per a aquesta familia de classe mitjana. Aquell pis comprat fa quatre anys que havia de servir a mig termini per comprar-ne un de més gran, apenes val 200.000 euros.

La parella fa números i contracta un advocat. Si un dels dos perd la feina s'estan plantejant declararar-se morosos i deixar de pagar l'hipoteca. L'altre opció seria malvendre el pis i optar a un lloguer amb protecció oficial. Per nivell de renda podrien optar a un habitatge protegit de règim general, però amb l'excés de demanda existent les probabilitats d'obtenir-ne un són altament escasses. D'altra banda, saben que la crisi no durarà tota la vida i que tard o d'hora les coses tornaran al seu lloc. No volen perdre el seu pis, que és tot el seu patrimoni. Sobretot després d'haver estat pares.

Apunt final

Entre 2004 i 2008, la morositat hipotecària ha crescut un 150% a Espanya. Més o menys el mateix que els tipus d'interès. Segons Credit Suisse, si l'atur es dispara a Espanya a causa de la desacceleració econòmica (algunes estimacions preveuen que al llarg del 2009 recuperi valors del 2000 i s'enfili fins el 13%), la morositat bancària es multiplicarà i les provisions anticrisi establertes pel Banc d'Espanya es poden revelar clarament insuficients.

Imatge: typepad.com

Contra la vaga dels transportistes

Si Al Capone encara fos viu, estaria orgullós del gremi dels transportistes.
Talls de carreteres i piquets informatius. Al llarg del dia d'avui la meitat de les gasolineres catalanes es quedaran sense combustible. És probable que aviat sentim a parlar de l'escassetat d'aliments i altres béns de primera necessitat. El subministrament de medicaments sembla garantit, ni que sigui per vehicles camuflats. Quina escena tan edificant.
La vaga és un dret recollit a la Constitució, d'acord, però els mètodes mafiosos mai no haurien de servir per a forçar una negociació com la que ens ocupa. Aquesta extorsió, aquest 'hem paralitzat mig país, ara doneu-nos el que demanem' només mereix la condemna més absoluta de la resta de ciutadans. Perquè aquí només els milionaris i els ignorants no s'han adonat de que estem a les beceroles d'una crisi econòmica que ens acabarà afectant a tots, i només falta que un grapat de camioners insolidaris ens compliquin la vida una mica més.
No tinc el menor sentiment de solidaritat envers els transportistes. Que el barril de petroli està marcant màxims històrics i per tant els carburants s'han apujat molt? Això ho sabem tots. Els transportistes volen compensacions per aquestes pujades, i per això fan vaga. Espero que no sigui cert que el govern espanyol està disposat a rebaixar-los la cotització de la seguretat social i/o a reduir-los els impostos, o que algú pensi que aquest problema es resoldrà amb incentius a la prejubilació. Em semblaria un agravi comparatiu intolerable, i dubto que les arques de l'Estat s'ho puguin permetre. Sobretot després d'haver dil·lapidat irresponsablement el superávit pressupostari amb un reguitzell de mesures manifestament electoralistes (400 euros, xec nadó i ajuts al lloguer).
Al cap i a la fi, el problema dels preus de la gasolina s'acabarà quan el transport deixi de dependre d'una font d'energia tan volàtil, tan cara, tan bruta i tan caduca.
Cedir davant les pressions d'un gremi és crear jurisprudència. És obrir les portes de bat a bat a noves demandes. Fins i tot és probable que hi hagi col·lectius amb molts més motius per declarar-se en vaga. Sense anar més lluny, els titulars d'hipoteques. Els camioners ploren pel preu estratosfèric de la gasolina, i els propietaris hipotecats per l'evolució alcista de l'Euribor.
Imagineu-vos que deixem de pagar les quotes l'1 de juliol. Aquesta seria una acció molt més neta que dels transportistes, perquè no paralitzaria el país. El 25% dels espanyols estan hipotecats, imagineu-vos de què estem parlant.
- Presidente, ha llamado un caballero que dice representar a 10 millones de españoles que han decidido dejar de pagar la hipoteca a partir del próximo mes. Me comenta que después de ayudar a los transportistas debería echarles una mano a ellos. ¿Qué le digo?

Imatge: elperiodico.cat

Air Berlin

Veritablement amb el català s'hi atreveix tothom. No sé ni perquè escric aquest blog en aquesta llengüa tan incòmoda per tanta gent. Ara apareix una companyia de baix cost i el seu director general, Joachim Hunold, denuncia que el govern balear recomana a la companyia que utilitzi el català en els seus vols a Palma. A més, Hunold qüestiona el sistema educatiu de les illes -que segons ell tracta al castellà com una llengüa estrangera- i afirma que seria més lògic utilitzar només el castellà i deixar-se de complicacions.

Sr. Hunold, si no vol complicacions no sigui empresari. És més, diria que les complicacions les ha creat vostè amb aquest editorial publicat al darrer número de la revista corporativa d'Air Berlin.

El problema de tenir una llengüa sense estat és que un talòs com aquest pot opinar negativament sobre l'importància de la teva llengüa, i despreciar l'assessorament gratuit d'un govern que t'està dient com millorar la teva imatge (en aquest cas a Palma).

He entrat a la web d'Air Berlin. El primer que et demanen és que escullis el teu país. Aleshores cliques "Spain" i et demana que escullis el teu idioma. Però només n'hi un -"español"-.

Per contra, si esculls "Switzerland" tens dues opcions lingüístiques -"deutsch" i "français"- (falta l'italià, que també és oficial). Val a dir que aquests d'Air Berlin són ben justets perquè els belgues tenen la seva web només en anglès (quan existeixen versions franceses pels francesos i els suïssos, i en neerlandès pels holandesos), els argentins tenen la seva pàgina en anglès (malgrat existir una web en castellà per Espanya), els brasilers en anglès (malgrat existir una web en portuguès per Portugal) i els canadencs en anglès (malgrat ser el francès una llengüa co-oficial).

En resum, enlloc de carregar tant contra Air Berlin, jo els donaria una moratòria perquè aprenguin una mica de geografia elemental i posin una mica d'ordre a tant desgavell idiomàtic. Però si fos accionista d'Air Berlin no tindria tanta paciència amb el Sr. Hunold i li tocaria la cresta. Després de tot és l'irresponsable que ha deteriorat l'imatge de la companyia que dirigeix i que de ben segur farà perdre alguns milers d'euros a Air Berlin (més a Catalunya que a les Balears). I observant l'evolució del preu del petroli, diria que avui en dia cap línia aèria es pot permetre perdre un sol client.

Imatge: rp-online.de

Obama, però sense Hillary

En un post de principis d'any, me la jugava apuntant a Barack Obama com a futur president dels EEUU. No era tant l'expressió d'un desig, sinó més aviat una qüestió d'intuïció. Ara que ha guanyat la nominació demòcrata després d'un dil·latat frec a frec amb Hillary Clinton, encara li queda el més difícil: imposar-se al republicà John McCain a les eleccions del novembre. Perquè als EEUU existeixen lligams molt ferms entre estats i partits, perquè en unes eleccions la persona no és sempre més important que les idees que representa, i perquè en el terreny personal McCain -entranyable als seus 71 anys i més moderat que Bush- pot tenir la capacitat d'esgarrapar més vots del centre sense perdre les adhesions més conservadores (que veuran a Obama com una amenaça inassumible).

Dit això, és evident que el comportament, les opinions i les decisions que prengui Obama durant els propers cinc mesos seran també molt determinants. Entre les decisions més cabdals hi haurà la confecció d'un equip atractiu de col·laboradors, començant per un vicepresident amb el qual formar un tàndem suggerent i complementari.

Per aquest motiu crec que seria un greu error que Obama acceptés l'enverinat oferiment de Clinton per convertir-se en la seva candidata a vicepresidenta.

Amb l'allargament innecessari de la pugna amb Obama, l'esposa de Bill Clinton porta moltes setmanes jugant brut i posant en joc el triomf demòcrata. Primer va transcendir una suposada negociació amb el Partit Demòcrata per retirar-se de les primàries a canvi de que aquest assumís el deute de 20 milions acumulat durant la seva campanya. Ara que Clinton té perduda la nominació, i després d'haver-se passat mesos desqualificant les aptituds d'Obama per presidir les EEUU, reclama el seu dret a la vicepresidència basant-se en els milions d'electors que l'han votat a les primàries demòcrates.

De moment Obama no s'ha pronunciat, però confio en el seu bon criteri per refusar aquesta proposta. Clinton representa molts dels valors que el candidat negre ha denunciat durant tota la seva campanya i al seu interessant llibre The Audacity of Hope. Després d'una batalla com la lliurada durant tot aquest temps, l'aliança amb Hillary seria un error que podria dificultar enormement l'accés a la Casa Blanca. I en el cas d'un hipotètic triomf sobre McCain, Hillary no sabria mantenir-se en un segon pla i provocaria múltiples maldecaps al novici.

Sabia que acabaria dedicant algunes línies a la condició femenina de Hillary. En cap cas el gènere ha de ser un motiu perquè Clinton sigui vicepresidenta o secretària d'estat. De ben segur que, en cas de victòria, Obama tindrà dones al seu gabinet. Fins i tot és possible que mai abans n'hi hagi hagut tantes.

Imatge: eitb24.com

El món no s'acaba

Avui torno a penjar una presentació del professor danès Hans Rosling, que té la gran virtut de no deixar indiferent amb els seus arguments. Hi ha un costum occidental que consisteix en assegurar que el món va cada cop pitjor, sense importar la profussió d'estadístiques disponibles per corroborar-ho o desmentir-ho. Aquest dramatisme -amplificat pels mitjans informatius- té la seva vessant positiva: després de tot, és el defecte que ens permet millorar dia rera dia. Per això m'irrita tant que el poder sigui -per regla general- tan intolerant a la crítica. La crítica honesta no és un acte de pessimisme, sino l'exigència de la perfecció. Aquesta sensació de que el món s'acaba, sempre que no caigui en el catastrofisme paralitzador o nihilista, és el motor del progrés. Mentre un sol infant mori per malària, la ciència no descansarà fins que trobi la vacuna que ho impedeixi.
H.G. Wells va predir que "algun dia el pensament estadístic serà tan necessari pels ciutadans com la capacitat de llegir o escriure". Els impulsors de determinades polítiques públiques recorren habitualment a les estadístiques que recolzen els seus punts de vista. Tanmateix, la democratització de les estadístiques facilita l'accés dels ciutadans a les dades que no encaixen o qüestionen les polítiques en curs. Això confereix a l'individu el poder de desafiar el poder polític amb noves interpretacions.

Un tipus d'interès

Heus ací la gran qüestió a la qual el Banc Central Europeu (BCE) porta uns mesos enfrontant-se, i a la qual seguirà sotmès els mesos a venir:

Què fer amb el tipus d'interès en un context inflacionista com l'actual, tenint en compte l'existència d'una desacceleració econòmica?

El gran mandat de la principal autoritat bancària de l'eurozona és controlar l'augment de preus amb la política monetària, apujant-los quan l'inflació creix i abaixant-los quan aquesta es manté en nivells moderats.

Tanmateix, hi ha un seguit de variables que tenen una influència decisiva en les decisions que pugui anar prenent el BCE:

1) Inflació: Fins ara, el control dels preus ha estat la prioritat del BCE. L'inflació mitjana a l'eurozona és del 3,6%, però a països com Espanya ja arriba al 4,7%. De ben segur que si el Banc d'Espanya encara fos responsable de la política monetària, el tipus d'interès espanyol portarien alguns mesos al voltant del 5% i potser l'inflació s'hauria començat a contenir. El preu del petroli i l'energia en general és una de les principals amenaces a l'estabilitat de preus.

2) Activitat econòmica: La possibilitat d'una recessió econòmica a l'UE sembla encara llunyana, però la situació de desacceleració econòmica és una evidència a varis països de l'eurozona. Aquesta circumstància desaconsella un augment de tipus que restringiria encara més l'accés al crèdit a empresaris i consumidors.

3) Estanflació: La combinació d'una inflació creixent i una economia en procés de desacceleració es coneix amb el nom d'estanflació. Es tracta d'un escenari molt incòmode, perquè d'una banda les autoritats monetàries es veurien obligades a prioritzar el control de l'inflació i apujar els tipus d'interès, i de l'altra podrien prioritzar l'activitat econòmic i abaixar-los. El més conservador en aquests casos és no moure's massa i confiar en que arribin temps millors. Per això es preveu que els tipus a la zona euro es mantinguin una bona temporada al 4% actual.

4) EEUU: El BCE porta mesos observant amb interès la situació dels EEUU. L'estiu de 2007, l'economia americana presentava una inflació del 2% i el tipus d'interès (Fed Funds Interest Rate) estava al 5,25%. El tipus de canvi dòlar-euro era en aquell moment d'1,35. Però les previsions de l'adveniment d'una important desacceleració econòmica van aconsellar a la Fed una reducció important i paulatina del tipus d'interès per estimular l'economia. En només 10 mesos, el canvi ha estat profund. Avui, els tipus estan al 2%, l'inflació estabilitzada al 3,9% i el canvi amb l'euro a 1,55. Amb la decisió d'abaratir el diner, la Fed ha moderat la desacceleració econòmica i l'augment de l'atur, ha protegit el consum i ha estimulat el sector exterior mantenint el dòlar accessible. L'única cosa que segueix baixant inexorablement als EEUU és el sector immobiliari (però això són figues d'un altre paner). En el context actual és previsible que la Fed mantingui els tipus al 2% fins que en el futur tornin les pressions inflacionistes a sòl americà.

5) L'euro: Un augment de tipus per part del BCE enfortiria encara més l'euro, que actualment cotitza a 1,54 dòlars. Ara com ara, és evident que l'interès del 4% vigent a Europa resulta més atractiu pels capitals internacionals que el 2% dels EEUU, i que això explica parcialment la fortalesa de l'euro. L'actual tipus de canvi euro-dòlar és un inconvenient pel poderós sector exportador europeu perquè encareix llurs mercaderies. Algunes previsions apunten a una immediata depreciació de l'euro. No serà el resultat de cap acció en matèria de política monetària per part del BCE o la Fed, sinó una conseqüència més de la desacceleració de l'economia europea.

En resum: El BCE mantindrà el tipus d'interès al 4%, confiant en que l'inflació europea s'estabilitzi al voltant del 4% (com està passant als EEUU) i no tingui lloc un procés estanflacionari. La desacceleració econòmica a Europa ja és un fet, i les corresponents dades negatives aniran acumulant-se en els propers mesos. Però el BCE no podrà executar una política monetària expansiva a causa de les pressions inflacionistes. Però no tot són males noticies. L'euro tendirá a depreciar-se enfront el dòlar, i això estimularà les exportacions europees (malmeses per l'actual debilitat del dòlar).

Imatge: 3poundsofrealestate.com