Catalunya i València, més a prop?

M'ha sorprès molt agradablement la compareixença conjunta dels consellers d'economia dels governs de Catalunya i València, Antoni Castells i Gerardo Camps, reclamant un finançament més just per a les respectives comunitats autònomes. Fa molts anys que defenso una aliança estratègica entre Catalunya i València (ho vaig fer a València el 2000 davant l'economista Pepe Sorribes, que hi estava absolutament d'acord). Són molts els interessos comuns, sobretot des del punt de vista econòmic. Per contra, abordar aquesta relació des de la vessant cultural ja s'ha comprovat que no funciona.

Em sembla molt intel·ligent reforçar l'eix mediterrani des de la recerca d'interessos comuns. Els governs d'Espanya i Andalusia no s'ho han pres gens bé. No podia ser una millor senyal. El govern català ha sabut, amb aquesta acció, demostrar la seva independència del PSOE. Suposo que Castells, partidari de que el PSC tingui grup parlamentari propi a Madrid, hi ha posat el seu gra (o muntanya) de sorra. Intueixo corrents subterrànies diverses: entre sectors del PSC, entre els socis del govern tripartit, entre el PSC i el PSOE, entre el PP valencià i el PP madrileny, etc.

Catalans i valencians representen una quarta part de la població total espanyola, però la seva contribució al PIB supera el 30%. Conscients de que els sectors turístic i de la construcció no poden vertebrar una economia a llarg termini (ni probablement a curt), hauran d'apostar pel sector industrial i millorar la seva capacitat logística.

D'altra banda, convé recordar que Barcelona i València són la segona i la tercera ciutats de l'Estat en població i pes econòmic. Es pot justificar que, a data d'avui, no s'hagi plantejat cap govern espanyol la connexió entre ambdues ciutats amb l'AVE? La resposta a aquesta pregunta només es pot entendre coneixent la profunda estupidesa que presideix decisions com la d'unir Madrid i Valladolid en AVE i deixar valencians i catalans connectats via Euromed. I si anem una mica més enllà, i emmig de tanta manca de sentit comú per part de l'Estat, també veig un altre front a curt termini: l'exigència de fer arribar l'ample de via europeu a la frontera francesa.

En matèria d'infrastructures, les coincidències són majúscules.

Una altra xarxa pendent de desenvolupar és la portuària. Els ports de Barcelona i València, separats per 350 km, haurien de col·laborar enlloc de competir. Tal com fan alguns ports del Mar del Nord des de fa més d'una dècada. Estaria bé que el Port de Barcelona, de titularitat catalana, obrís les converses per fer-ho possible.

No cal que ens estimem, de moment. Catalans i valencians han d'entendre's per la via de l'interès comú. Treballar junts i aprofitar-nos els uns dels altres per a reforçar els vincles econòmics. L'eix mediterrani, o corredor mediterrani, és un territori pròsper i efervescent. Treguem-ne tot el suc possible.

Imatge: blogspot.com

El rumb de les persones

Les vides humanes prenen el seu rumb empeses per dues grans forçes: la genètica i l'empenta. La genètica és tot allò que no hem escollit, com el moment històric, el país, la ciutat, el barri, la família, els pares, la jerarquia entre els germans (els que en teniu), les característiques físiques i psicològiques, l'escola, etc. La genètica, en aquest sentit ampli, ho diu gairebé tot de nosaltres. La duem escrita al front. Però això és absurd entestar-se a camuflar el nostre propi ADN, senzillament perquè no hem de demanar perdó a ningú per la nostra genètica. I si a sobre tenim la sort d'estar-hi a gust, millor que millor. Encara que no tingui cap mèrit.

Però també hi ha una segona força, molt menys determinista, que és l'empenta. Malgrat el pes de la genètica, finalment som el que som per la nostra voluntat de transcendir allò que els altres han fet de nosaltres. És a dir, que després de tot sempre tenim a les nostres mans un timó que ens permet decidir el nostre propi rumb. Amb poc espai per les excuses, perquè en el fons les persones estem plenes d'imperfeccions i sempre tenim espais immensos de millora que només la mandra i el conformisme poden anul·lar.

Vèncer la nostra pròpia genètica, superar les nostres circumstàncies sense excuses ni retrets, heus ací la major heroïcitat. La clau de l'evolució humana.

Imatge: javno.com

Dos anys de blog

Avui fa dos anys que vaig obrir aquest blog. El primer de tot és donar-vos les gràcies als lectors, perquè sense vosaltres això hauria estat un monòleg estèril i fa temps que hauria deixat la nau a la deriva. Han estat dos-cents posts en vint-i-quatre mesos, que venen a ser dues entrades setmanals. Sembla que no siguin masses, però obliguen a una certa disciplina al llarg del temps. Una constància que no ha estat exempta d’irregularitat. Perquè hi ha hagut mesos intensos com novembre de 2006, coincidint amb les eleccions catalanes, en el qual vaig escriure cinc posts setmanals. Però també hi ha hagut períodes com l’estiu de 2007, en el que coincidint amb el naixement de la meva filla només vaig escriure dos cops en tres mesos.
L’altra qüestió important és la dels temes. Quan vaig començar aquest blog no sabia ben bé cap a on tiraria. Sabia que la política i l’economia serien els grans temes, però poca cosa més. Els tags (etiquetes) són les paraules clau que he introduït al final de cada text per descriure el contingut de cada post. Després de dos anys, el nombre de tags permet fer-se una idea de quines han estat les prioritats dels meus escrits. Les principals etiquetes del blog han estat: Catalunya, eleccions, Espanya, crisi dels partits, PSC + PSOE, Barcelona, Govern, gestió urbana, CiU, PP i economia.
Per tant, si hagués d’explicar ara de què va el meu blog diria que efectivament es tracta d’un blog de política catalana. Però que pren sovint a Espanya com a referència, perquè després de tot és allà on es talla el bacallà i on es decideix la sort de Catalunya. També és evident que aquests han estat dos anys marcats per les urnes, i d’aquí la preeminència de la paraula ‘eleccions’. El referèndum de l’Estatut (juny de 2006), les eleccions catalanes (novembre de 2006), les municipals (maig de 2007) i les generals (març de 2008). Tot això ha passat en només 22 mesos que han semblat una eternitat. Aquestes quatre convocatòries, i les seves corresponents campanyes, han estat el millor combustible per la meva dèria en assenyalar la greu crisi que travessen els partits polítics al nostre país, i la seva preocupant desconnexió de la societat.
Entre els altres focus d’interès també s’hi troben les meves especialitats professionals (la gestió urbana i l’economia) i la meva ciutat (Barcelona). A vegades crec que aquests tres haurien de ser els grans temes del blog. Però ja se sap que mai no és massa tard per gairebé res. En aquest cas, per practicar un canvi de rumb i retirar-me de l’anàlisi de la política nacional en benefici de l’estimulant política local. O hauríem de dir metropolitana?
Whatever will be, will be.

Jaime Lerner

Jaime Lerner és un arquitecte brasiler de 70 anys que es va donar a conèixer internacionalment en l’àmbit de la gestió urbana per les seves actuacions com alcalde de Curitiba (1971-1975, 1979-1983 i 1989-1992). Posteriorment fou governador de l’Estat de Paranà, i actualment té un despatx d’arquitectura i urbanisme des del qual es dedica a fer "projectes d’acupuntura urbana". El seu lema és que, en matèria de ciutats, no hi ha granota que no pugui convertir-se en príncep. I posa com exemple la ciutat de Curitiba, que gràcies a una innovadora planificació urbana va passar en 30 anys de la discreció més absoluta a ser considerada com una de les ciutats més modernes del món.
La setmana passada vaig assistir a una interessant conferència de Lerner a Sao Paulo. Us adjunto un video que he trobat a ted.com perquè pogueu conèixer millor aquest peculiar personatge:



Segons l’ex de Curitiba, per ser un bon alcalde cal voluntat política, estratègia, solidaritat i corresponsabilitat per afrontar cada problema. Però sobretot creu que cal ser ràpid en l'execució per imposar-se a la burocràcia i als dubtes de la població (que inicialment tenen tendència a desconfiar de les polítiques innovadores).
I sosté una idea interessant: les limitacions financeres mai han de convertir-se en una excusa per deixar de fer coses. I posa com exemple la xarxa d'autobusos privats de Curitiba, que transporta a 2,4 milions de passatgers anualment i que no està subvencionada per l'administració.
Lerner assenyalà els tres problemes essencials de les ciutats: mobilitat, sostenibilitat i coexistència (sociodiversitat).
Per afrontar-los, proposa algunes mesures molt simples: com per exemple utilitzar menys l’automòbil oferint als ciutadans una oferta excel·lent de transport públic; separar els residus i estalviar energia, o viure a prop de la feina.
És el vell debat de l'estructura urbana. I Lerner té molt clar que la ciutat no és el problema, sino la solució.

En defensa de Chacón

Reconec que la primera impressió que em va causar el nomenament de Carme Chacón com a ministra de defensa del govern espanyol no va ser del tot positiva. Sovint em deixo portar pel meu escepticisme sideral sobre la classe política, i és probable que hagi d'aprendre a controlar el meu esperit crític (però sense tornar-me un palmero).

El cas és que pensant-hi més a fons, estic en condicions d'afirmar que situar Chacón a defensa és un dels majors encerts de Zapatero en la conformació del nou govern. Sobretot a partir del mes de setembre, perquè és evident que en els propers mesos la principal prioritat de Chacón ha de ser el naixement del seu primer fill. Per què aprovo la designació de Chacón? En primer lloc, perquè malgrat la seva joventut la nova ministra està bastant més qualificada que dos dels més recordats ministres de defensa (Federico Trillo i José Bono). Chacón té un bon nivell d'anglès, eina imprescindible avui en matèria de defensa, i probablement sabrà -com José Antonio Alonso- exercir la seva responsabilitat des d'una necessària discreció. En segon lloc, perquè normalitza definitivament la presència de la dona en àmbits (com el militar) que fins fa ben poc estaven restringits als homes. En matèria d'igualtat de gènere, resulta una mesura molt més intel·ligent col·locar Chacón a defensa que crear un absurd ministeri d'igualtat.

Seguint amb el tema, aquests dies resulta entretingut escoltar les tertúlies de la Cope, que titllen a Chacón de nacionalista catalana i que per tant consideren una afrenta a l'exèrcit espanyol el seu nomenament. 'Dijo viva España sin sentimiento', diuen. És immens el desconeixement que alguns espanyols tenen de Catalunya i del nacionalisme. Chacón, nacionalista? Que parli perfectament el català i que afirmi que defensarà el desenvolupament de l'Estatut no la converteix en nacionalista. Ni de bon tros. Més sensible que el PP davant el desig català d'autogovern? Segur que sí. Però si mai ha d'escollir entre Catalunya i Espanya, és probable que Chacón trii Espanya. És a dir, que estiguin tots tranquils perquè l'exèrcit espanyol no ha caigut en mans del nacionalisme català.

Posats a buscar-li pegues al nou govern, jo no començaria per la nova ministra de defensa. Trobo banal la creació del ministeri d'igualtat, i per contra em sembla dramàtica la falta d'un ministeri d'energia (des de la perspectiva de la gravíssima dependència energètica espanyola i l'amenaça del canvi climàtic). Tampoc entenc que Magdalena Álvarez segueixi al capdavant de l'estratègica cartera de foment després de la seva pèssima gestió i de la seva reprovació per part del Parlament de Catalunya. Aplaudeixo el cessament de Joan Clos a indústria, que confirma que el seu nomenament fa 18 mesos va ser un acomiadament encobert i honorable de l'aleshores alcalde de Barcelona. M'agraden De la Vega, Solbes i Rubalcaba, que segueixen ocupant els llocs clau del gabinet. Celestino Corbacho, ex alcalde de L'Hospitalet, pot ser un bon ministre de treball. Crec que caldrà plantejar-se el relleu de Moratinos a exteriors abans de que acabi la legislatura. De la resta de ministeris en puc dir poca cosa.

Imatge: vanguardia.es

Laporta també està amortitzat

Fa poques setmanes, el vicepresident econòmic del Barça, Ferran Soriano, afirmà públicament que Ronaldinho era un jugador amortitzat pel Barça tant des del punt de visita econòmic com esportiu. Hi estic totalment d’acord. De fet, crec que Ronaldinho ja estava amortitzat esportivament l’estiu de 2006, i que aquell era el moment de vendre’l per una xifra astronòmica. Però només un visionari o un valent haurien traspassat a Ronaldinho després de guanyar la Champions. Allò que resulta més incomprensible és no haver-ho fet l’estiu de 2007, quan el seu absentisme laboral era vox populi i el seu valor de mercat encara resistia l’erosió que provoquen la manca de sacrifici i el baix rendiment en qualsevol esportista.
Soriano creu que el fitxatge de Ronaldinho va contribuir decisivament al canvi de cicle esportiu que va acompanyar l’arribada de Joan Laporta a la presidència del Barça, el juny de 2003, quan el club portava quatre temporades en l’indigència esportiva i moral més absoluta. Soriano creu que Ronaldinho fou decisiu perquè el Barça tornés a guanyar títols –dues lligues i una Champions entre 2005 i 2006-. Per això, i per les samarretes venudes i per les gires realitzades, creu Soriano que els 30 milions que va costar Ronaldinho estan amortitzats.
Soriano, deixant-se portar pel culte al crack, personifica el canvi de cicle esportiu del Barça en la figura de Ronaldinho. Podria també culpar al mateix jugador per l’incomprensible fracàs de les dues últimes temporades. Però en cap dels dos casos seria just del tot. Ronaldinho, elevat per la junta directiva, els tècnics, els propis companys i els mitjans de comunicació a la categoria de líder i heroi, porta dos anys comportant-se com un irresponsable. Ha fet molt de mal a l’equip, introduint al vestidor el virus de l’autocomplaença i la ganduleria, i ha reventat el seu prestigi i el d'un equip que estava cridat a superar els èxits del Dream Team de Johan Cruyff. Encara no puc creure que el Milan estigui disposat a pagar un cèntim pel fitxatge de Ronaldinho, però espero equivocar-me. Seria la confirmació definitiva de l’estupidesa integral de Berlusconi.
Però l’afer Ronaldinho em serveix per assenyalar la pèssima gestió del Barça des de l’estiu de 2006, quan el club va aixecar la seva segona Copa d’Europa. Laporta, el màxima responsable, no va saber gestionar l’eufòria i amb la seves decisions –sobretot amb aquelles que no ha gosat prendre- ens ha retornat a la misèria més absoluta. Perquè només així pot qualificar-se el regal de dues lligues a un Real Madrid que porta dos anys engreixant palmarès sense jugar bé a futbol.
Joan Laporta va fer-se càrrec d’un club moribund i en qüestió de mesos va fer que els barcelonistes recuperéssim l’orgull. Conec pocs casos en l’història recent de Catalunya d’una persona que hagi aconseguit acumular tant de prestigi en tan poc temps. Entre 2003 i 2006, Laporta va esdevenir un dels personatges de moda a Catalunya i fins i tot a part de l'estranger. Algú va arribar a batejar-lo com el Kennedy català. L’alarmant manca de líders a Catalunya va abocar-nos a molts a creure que Laporta podria optar a un brillant futur polític.
Però amb la mateixa velocitat que Laporta ascendí a l’Olimp entre 2003 i 2006, el president del Barça ha dil·lapidat el seu prestigi entre 2006 i 2008. Igualet que Ronaldinho. Pitjor si cal, perquè després de tot el brasiler és un empleat. Empleat estrella, d’acord. Però un empleat de Laporta. Empleat com Rijkaard i com Txiki.
Soriano, dius que Ronaldinho està amortitzat i tens tota la raó. El problema és que Laporta i la seva junta, de la qual formes part, també estan amortitzats. Però en el vostre cas us queden encara dues temporades per esmenar els errors comesos i sortir del club per la porta gran. En sereu capaços ara que una majoria de socis hem perdut la confiança en vosaltres?
Avui, el problema del Barça ja no és Ronaldinho, o el nou entrenador. El problema és Laporta i el seu descrèdit.
Quin partit polític pensaria avui en Laporta com a fitxatge estrella?

Imatge: wordpress.com