Star Alliance i el futur de l'Aeroport del Prat

Diuen alguns que Espanya és la vuitena potència econòmica mundial, i jo en tinc els meus dubtes. Entre moltes altres coses, perquè un país poderós aprofita totes les oportunitats que té al seu abast per a ser encara més ric i més pròsper. I Espanya no ho fa.
No ho fa quan Iberia, la principal companyia aèria espanyola, es desentén de l'Aeroport de Barcelona, entossudida en centralitzar gairebé tots els seus vols internacionals a Madrid-Barajas. Paradoxalment, mentre s'inverteixen 3.000 milions d'euros en la construcció de la Terminal Sud de l'Aeroport del Prat (la meitat del que ha costat la T4 madrilenya), es demora excessivament l'adjudicació d'aquest espai a les aerolínies que hi hauran de començar a operar abans de dos anys. La inauguració està prevista per principis de 2009.

AENA, titular dels aeroports espanyols, és com el perro del hortelano: ni menja ni deixa menjar. Les institucions catalanes no han de tirar la tovallola. Cal lluitar per aconseguir alliberar l'Aeroport del Prat de l'obsoleta terenyina radial d'AENA, i crear un marc de privatització i competència.
En aquests moments, l'aposta més seriosa per la Terminal Sud sembla provenir de Lufthansa i Spanair (grup Star Alliance). El vicepresident de la companyia alemanya, Karsten Benz, ens regala les orelles afirmant en una entrevista a La Vanguardia que "Barcelona és el mercat més fort de tota Espanya" i que "té la oportunitat de pujar a la primera divisió dels hubs europeus". Tanmateix, tot i tractar-se d'una oferta més ambiciosa que la presentada per Iberia, segueix sense resoldre clarament l'anhel de Barcelona: oferir múltiples vols transoceànics sense escales, tal com il·lustren els economistes Germà Bel i Xavier Fageda i Ramon Tremosa.
El president de Vueling, Josep Miquel Abad, adverteix que "en els darrers 15 anys Barcelona no ha sabut desenvolupar totes les potencialitats que van aflorar el 92", i creu que no es poden permetre més ensopegades estratègiques. En aquest context, Abad considera cabdal el paper que sigui capaç de jugar l'Aeroport de Barcelona. Vueling és una de les companyies interessades en ocupar la nova terminal, però es mostra prudent davant les possibilitats de crear nombroses connexions intercontinentals des de Barcelona. De moment, els plans de Vueling passen per consolidar les seves operacions a Europa abans de plantejar-se obrir rutes amb Àsia i Amèrica (una decisió que implica una inversió en avions extraordinària).
En definitiva, no es pot perdre més temps amb l'adjudicació de la nova Terminal Sud. Si Iberia no creu en el potencial de Barcelona, que deixi via lliure. I si finalment Lufthansa i Spanair es queden el pastís, que sigui perquè estan disposats a treure'n tot el profit possible. És a dir, a inaugurar desenes de vols directes amb metròpolis d'arreu del món. Perquè si el que planeja Star Alliance es fer-nos agafar els vols intercontinentals a Frankfurt, que no es prenguin les molèsties. Això no ens interessa, perquè és el que portem fent tota la vida.

P.D. L'historiador-profeta empordanès Alexandre Deulofeu va predir fa més de 50 anys que Catalunya seria sobirana l'any 2029, i va subratllar la importància que tindria el recolzament d'Alemanya en aquest procés. Potser l'aposta de Lufthansa per Barcelona sigui el primer pas. Potser no.

Imatge: airlinerphotos.de

"Barcelona ha entrado en la decadencia"

Entrevista a William J.R. Curtis
Núria Navarro, El Periódico (20/2/2007)

William J. R. Curtis es una especie de Harold Bloom de la arquitectura. Su libro Arquitectura moderna desde 1900 (Phaidon) es la biblia que debe consultar todo interesado en los edificios. El inglés, que visitó por primera vez Barcelona a finales de los años 60 --vino a ver torear al Cordobés y acabó enamorado de la catedral--, tiene una visión de la ciudad que no es como para que saquemos pecho.

--¿Cómo se llega a ser el que más sabe de arquitectura?
--Eso lo dice usted.

--Y otros cuantos.
--Mi padre era ingeniero de materiales. A los 3 años ya me fascinaba mirar los diseños y las fotos de construcción sobre su mesa. Vivíamos en Kent y recuerdo quedar deslumbrado ante la cripta de Canterbury. Luego descubrí a Le Corbusier... Siempre he tenido un sentido muy personal de la arquitectura. ¡La vivo con todo mi organismo!

--¿Qué edificio hay que destruir por el bien de la humanidad?
--Ja, ja. Lo que me enoja es la obsesión por los rascacielos mediocres, esas imágenes de marca que se construyen en todas partes.

--¿Se cargaría el Swiss Re, de Foster, conocido como El Pepinillo?
--¡Lo detesto! Es un gadget. Un gesto tecnocrático trazado en un ordenador. Como otros edificios, sirve al poder del dinero. Es la plutocracia que se explica a través de la verticalidad.

--¿Tampoco acepta la torre Agbar?
--No.

--Es una seña de identidad.
--¿La identidad de Barcelona se explica por la torre Agbar? ¡Por favor...! Se explica por su gente, su mar, su clima, la Rambla, la catedral.

--Jean Nouvel dice que dialoga con las torres de la Sagrada Família.
--¡Los arquitectos son grandes vendedores! Y llega un momento en que hay que hablar de valores. El valor de una torre de oficinas como la Agbar no tiene el mismo significado que el proyecto de una catedral como la Sagrada Família. La cuestión siempre es la misma: lo público y lo privado. Estamos en un momento en que lo privado quiere dominar la ciudad. Y encima te sueltan: "Pero si lo hago por vuestra identidad...".

--Señale algo que se haya hecho bien, caramba.
--Admiro el jardín botánico de Carles Ferrater, en Montjuïc, y la Vila Olímpica, que es un conjunto que aporta una cierta reflexión sobre el frente marítimo. Pero el Fòrum...

--¿Qué pasa con él?
--El problema del Fòrum es que no tiene un fundamento cultural, no hay contenido. Es una ficción publicitaria. Había muchas maneras de hacer llegar la Diagonal al mar. ¿Por qué no hacer algo más simple? Eligieron el chachachá... El Fòrum es un retrato de nuestra época. En arquitectura hay mucho cinismo, mezclado con desprecio por el humanismo. Hay que tomar una gran distancia con respecto al presente.

--No sé si le sigo.
--La arquitectura se hace para mejorar la vida de la gente. Y hay que reflexionar sobre la calidad de los espacios, su utilidad, pero también sobre los asuntos del clima y de la naturaleza. Y los rascacielos pueden ser sensibles a esto, ¿eh?

--O sea, no es contrario a ellos.
--Soy contrario a esas dos torres de la Vila Olímpica, por ejemplo, que son dos cajas banales. ¡Desperdiciar ese espacio entre el mar y la montaña!

--Nos va a hundir, la verdad.
--Los años 80 fueron una gran época para Barcelona. Hubo una gran reflexión sobre el espacio público, la vivienda y la estructuración de la ciudad, y surgieron proyectos de calidad, como el Velódromo de Horta.

--¡Menos mal!
--Pero en los años 90 todo el mundo dio un paso hacia la sociedad del espectáculo. Antes era la construcción y ahora, la imagen. ¡Y el riesgo es la gran mentira! Estamos en los espacios de la ilusión, donde todo el mundo quiere llamar la atención al consumo. Por eso se hacen edificios tortellini, edificios juguete sexual...

--¿Qué propone? ¿La rebelión civil?
--Ja, ja. Eso ya pasa. En Diagonal Mar he visto carteles que dicen "No a los bloques". Protestan contra la colonización del frente marítimo. La construcción se ha convertido en una especie de paquete de inversión internacional. Una irresponsabilidad.

--¿Es ese el pecado capital?
--¡El pecado es inventar guerras innecesarias! Pero, en arquitectura, con el ordenador puedes dibujar lo que sea. Hoy lo mejor se hace fuera de Barcelona. Aranda, Pigem y Vilalta proponen cosas inteligentes y sensibles al paisaje, desde Olot. Pero Barcelona ha entrado en la decadencia.

--Deprimente, señor Curtis.
--Madrid sufre el mismo mal, si le consuela... Con eso de los concursos, en España siempre salen los mismos nombres. Los que concursan, una semana después están en un jurado... ¿Monopolio? El star system es una forma de controlar el mercado. ¡España construía muy bien antes de que todos estos desembarcaran!

Imatge: aroots.org

Sobre la reforma de la Barceloneta

El ple municipal votarà demà la reforma dels quarts de casa de la Barceloneta. Com ha passat en altres ocasions al llarg dels darrers anys (penso en els casos emblemàtics del Raval i el Poblenou), l'Ajuntament de Barcelona arriba a la fase decisiva del projecte sense haver aconseguit convèncer a la majoria dels veïns del barri afectat. Una condició que si bé no és necessària, sempre és benvinguda en una democràcia.
En aquest cas, la voluntat de la reforma consisteix en facilitar l'accés de la gent gran als seus pisos introduïnt ascensors a totes les finques. Per això serà necessari fusionar blocs de pisos, donada la peculiar morfologia dels quarts de casa (habitatges de 30 metres quadrats). Aquesta fusió provocarà l'eliminació d'alguns d'aquests quarts de casa, i la corresponent necessitat de reallotjar centenars de veïns de la Barceloneta en habitatges de nova construcció propers a l'Estació de França. El salt qualitatiu que experimentaran els edificis de la Barceloneta serà molt significatiu.
Cal haver viscut o haver freqüentat molt la Barceloneta per a comprendre la devoció especial que els seus veïns senten pel barri. Ens els darrers anys, milers de persones han hagut d'abandonar la Barceloneta a causa de les limitacions que avui suposa viure en tan reduïdes dimensions. El que fins ben entrats els anys vuitanta era normal - que en cada piset hi visquéssin mitja dotzena de persones -, ja fa quasi vint anys que va deixar de ser-ho. Des d'aleshores, molts han estat els pisos que s'han venut (al preu per metre quadrat més alt de Barcelona) i que han permès pagar un bocí important d'un pis més gran en altres barris i en altres municipis de l'àrea metropolitana.
El barri ha anat doncs canviant de moradors, però sense perdre del tot el seu sabor genuí i el seu ambient de poble. Per bé que tothom coincideix en que el barri podria ser alguna cosa més. L'aspecte físic de la Barceloneta ha canviat molt des de 1992, quan la llei de costes va obligar a enderrocar els inoblidables tinglados, el barri va obrir-se al mar, Barcelona va guanyar la platja de Sant Sebastià, i les façanes dels edificis es van començar a rehabilitar.

Però quedava pendent afrontar la situació precària en que vivien milers de persones. Com ha passat sovint a Barcelona, es va subvencionar la millora de la imatge (la façana), i es va deixar que el mercat - per mitjà de l'arribada de nous veïns amb major poder adquisitiu - es dediqués a reformar l'interior dels edificis.
Crec que la reforma de la Barceloneta arriba massa tard, i que aquesta és potser la causa principal de la seva manca de credibilitat. L'experiència suggereix que aquesta nova millora del barri, amb escales més espaioses i ascensors a totes les finques, accelerarà la imparable metamorfòsi veïnal del barri.
Els promotors immobiliaris sempre han tingut el barri marítim de la ciutat en el punt de mira, però les peculiars característiques de la Barceloneta n'havien limitat fins ara les possibilitats d'especulació.
Afirma l'Ajuntament que amb la reforma del Pla General Municipal es pretén millorar la qualitat de vida de la nombrosa gent gran de la Barceloneta. Caldrà mantenir-se atent i observar si aquest és l'efecte real del pla.
Altrament, haurem presenciat l'enèssim cas de venta de duros a quatre pessetes viscut a la nostra ciutat, i seguirem lamentant una major sinceritat per part dels nostres governants.

Imatge: jorgetutor.com

Estatuts i diagnòstics de l'abstenció

El diumenge passat, els andalusos van votar a favor del nou Estatut d'Autonomia. Ho van fer, tot sigui dit, amb una participació del 36,2% (la més baixa en la història de la democràcia a Andalusia). Tenint en compte que el 87,4% van recolzar la reforma, podem concloure que un 31,7% del cens va dir 'sí'.

Malauradament, no són unes xifres molt allunyades del referèndum realitzat a Catalunya el juny de 2006. En aquella ocasió, la participació fou del 48,8%, i els vots favorable del 73,2%. És a dir, que un 35,7% dels catalans censats van votar a favor d'un nou Estatut (només quatre punts per sobre dels vots afirmatius a Andalusia).

Davant situacions com aquesta, em pregunto si no valdria la pena considerar nul·les aquelles consultes electorals en les quals voti menys de la meitat del cens. Crec que l'exigència amb la democràcia ha de ser major, i cal evitar que la neu de l'abstencionisme vagi acumulant-se de mica en mica. Si no se li dona més importància al que està passant, serà massa tard per evitar l'allau.
Tornant a Catalunya, en un primer moment els partits catalans van compartir la preocupació general per l'escassa participació a la consulta sobre el nou Estatut. Quatre mesos després, la qüestió es va agravar amb l'elevada abstenció de les eleccions autonòmiques (43,9%).

Finalment, el 29 de gener de 2007, la Generalitat de Catalunya va presentar un diagnòstic de les causes de l'abstenció a Catalunya. En aquest estudi, fet a partir d'una enquesta, es dibuixava el perfil sociològic dels abstencionistes catalans: homes/dones menors de 35 anys, residents en un municipi de 10.000-150.000 habitants de la província de Barcelona, nascuts a Catalunya, de pare i mare nascuts a fora de Catalunya, a casa parlen habitualment castellà. Un retrat robot que no recull, crec, la profunditat del problema.
La principal conclusió del diagnòstic del govern català és que la gent no vota perquè està descontenta amb la política.
És una pràctica habitual, per part dels polítics, la de confondre dos conceptes que no tenen res a veure: política i partits polítics.
Sense fer cap enquesta em permeto presentar-vos en una sola frase el meu diagnòstic sobre les causes de la creixent abstenció a Catalunya: La gent no vota perquè està descontenta amb els polítics i els partits polítics.

Imatge: upload.wikimedia.org

Catalunya i Espanya, camins divergents

Escriu Lluís Foix al seu blog que "la intolerància hispànica comença a asfixiar Catalunya". Ho fa després de denunciar el sectarisme extrem al qual s'està abocant la política espanyola, absolutament allunyat de l'interès general i del joc democràtic. Un extremisme que, com acostuma a passar, troba en Catalunya el seu tentetieso favorit. No importa quantes garrotades rebem els catalans, ni com d'injustes puguin arribar a ser, que després d'amenaçar amb marxar de casa tornem sempre als peus del maltractador ibèric. Després de tot, es tracta d'una síndrome d'Estocolm alimentada per molts anys de convivència, on hi ha hagut moltes garrotades però també certes dosis d'amor passional.
En el seu darrer article, Foix denuncia la utilització que PP i PSOE estan fent del terrorisme d'ETA en la seva particular batalla política. Una lluita irracional que està desacreditant el sistema judicial, perquè atorga més rellevància a les opinions i a les ideologies que al sentit comú i a l'anàlisi rigorós dels fets. ETA i Estatut, malgrat ser dues qüestions que admeten poques comparacions, formen part del mateix paquet en l'estratègia electoral dels dos grans partits espanyols (sobretot del PP).
Quina credibilitat tenen, l'any 2007, el Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem o el Consell General del Poder Judicial?
Com és possible que la inconstitucionalitat de l'Estatut català depengui de l'equilibri polític del Tribunal Constitucional, en aquest cas de la substitució del magistrat progressista recusat, i que la valoració jurídica del text quedi en un segon lloc?
Com pot Espanya assistir en silenci al martiri de l'Estatut català (encara que sigui un Estatut dolent pels interessos de Catalunya i que només fou recolzat per un de cada tres catalans el juny de 2006)? Com pot el PP tenir la desvergonya de recorrer fins a 40 articles de l'Estatut català que ha votat en el cas de l'Estatut d'Andalusia?

El que hauria de fer el PP és condecorar a Zapatero i Solbes, i a la totalitat dels partits catalans, per haver-li tret tota la cafeïna a l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005.

Si Catalunya anés a la consulta d'un psicòleg i li expliqués els fets, el diagnòstic seria clar: la relació està malalta, carregada de vicis, ja us heu donat moltes oportunitats, això no té futur. Vola sola Catalunya, diria el psicòleg.

Imatge: freenet-homepage.net

Foc nou a la política catalana

Canviar-ho tot, perquè tot segueixi igual. Podem intentar-nos enganyar, però això ha estat l'Estatut d'Autonomia de Catalunya refrendat el 2006 per només una tercera part dels catalans (el 74% del 48% que van anar a votar).
·
Va prenent cos la possibilitat de que el Tribunal Constitucional accepti els recursos d'inconstitucionalitat presentats contra varis articles essencials de l'Estatut de 2006.

·

El procés estatutari ha estat una calamitat digna d'estudi. Sobretot per les deficiències formals i per l'extensió excessiva del text sorgit del Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005. Però també per la manca de diàleg i consens amb la resta de comunitats autònomes (Espanya és, ens agradi o no, un Estat Autonòmic). I sobretot, pel monumental (i sovint injust) desgast infringit a la imatge de Catalunya.
·
A l'hora de repartir responsabilitats, ningú no queda ben parat. El PSC, per haver tolerat la retallada des del primer moment i per la seva manca d'ascendent sobre el PSOE. CiU, per haver abandonat a La Moncloa tota la seva fermesa i credibilitat, a canvi d'un plat de llenties. El PP, per haver-se oposat des del primer moment a que Catalunya tingués un nou Estatut, i per haver inflamat la confrontació Catalunya-Espanya. ERC, per la seva nul·la consistència política. ICV, per la seva manca d'autonomia (a vegades sembla la marca blanca del PSC). Ciutadans-Ciudadanos, per haver-se aliat amb la Brunete Mediática en contra de l'Estatut. La crisi de la classe política catalana és doncs rotunda.

·

El diari El País publicava aquest cap de setmana que el PP ha recolzat fins a 40 articles de l'Estatut andalús que en el cas de l'Estatut català havia recorregut al Tribunal Constitucional. És un bon exemple de la utilització electoralista a la qual ha estat sotmès l'Estatut català. Si això no és anticatalanisme, també podem afirmar que Fraga ha estat un demòcrata tota la seva vida.

·

Pedro Solbes ha declarat que l'acord de finançament amb Catalunya no entrarà en vigor abans de 2009, dos anys més tard del previst. També ha reconegut que mai no farà públiques les balances fiscals de les autonomies espanyoles. Són molts els gerros d'aigua freda que encara han de caure sobre l'esperit il·lús i confiat dels catalans (una vegada més burlats per un Estat que sap defensar millor els seus interessos).

·

Els aeroports, els ports i les infrastructures de transport en general, segueixen essent qüestions estratègiques pendents de resolució, i no resoltes per l'Estatut.

·

Catalunya no té competències efectives en immigració, tot i que aquest és un dels grans problemes dels catalans segons totes les enquestes.

·
L'habitatge, el gran problema, està fora de control. Les administracions públiques, que tenen la seva quota de responsabilitat per la passivitat demostrada durant els darrers 20 anys, es desperten ara prometent milers de pisos de protecció oficial. Però bona part del mal ja està fet i els preus ja han assolit quotes estratosfèriques.
·
Malgrat l'anestèsia actual, absolutament conjuntural, el problema catalán segueix més viu que mai. L'autogovern de Catalunya seguirà essent l'eix principal al voltant del qual gravitarà la política catalana els propers anys. Ni ERC romandrà sempre en silenci, ni CiU es conformarà en el seu paper d'observador passiu, ni alguns socialistes assistiran en silenci a la descatalanització del PSC.

·

Els problemes identitaris són el combustible que alimenta a la gran majoria de partits polítics espanyols i catalans. La resolució de les qüestions nacionals no és una prioritat per als partits, que ja fa segles que han descobert arreu del món que el nacionalisme és la drecera més curta per a guanyar vots. Aquest esquema és bo pels partits, però no pels països que el pateixen. Però per a superar els problemes nacionals, cal resoldre'ls. No n'hi ha prou amb mirar cap a una altra banda.

·

La societat civil catalana ja té prous elements per a entendre que la seva classe política no ha demostrat la capacitat necessària per a afrontar els complexos reptes als quals s'enfronta Catalunya. Els senyals emesos són eloqüents (augment de l'abstenció, els vots en blanc i els vots nuls a les eleccions; fracàs de participació al referèndum de l'Estatut; manca de renovació als partits; absència de referents personals a la política; consolidació de la política com a modus vivendi, etc), i permeten afirmar que la distància entre els partits polítics i la societat comença a ser sideral.

·
Ha arribat l'hora de fer foc nou, de donar un pas endavant en la democràcia del nostre país. D'imaginar noves formes de fer política, i de posar-les en pràctica. Ens hi juguem molt.

Imatge: diablesdetarragona.com