La millor pel·lícula de 2008

Sé que falten encara 11 mesos perquè s'acabi l'any, però convindreu amb mi que això és senzillament insuperable:



Gràcies Xevi!

La clau és el finançament

Avui publico un article que vaig escriure el 28 de novembre de 2003. En aquell moment es negociava la constitució de l'acord entre PSC, ERC i ICV per a governar Catalunya després de 23 anys de pujolisme. Pasqual Maragall encara no havia estat investit president de la Generalitat de Catalunya, i pocs imaginaven que tres mesos després el PP perdria les eleccions generals. Aquells dies, el finançament i l'economia en general estaven a l'epicentre del debat polític a Catalunya. Avui, quatre anys, dos mesos i un nou Estatut després, sembla que no ens haguem mogut massa d'aquell punt de partida.

La clau és el finançament (28.11.2003)

Aquesta ha estat una setmana de pactes i abans del dia 5 pot ser que sapiguem la identitat del nou govern... Em desconcerta el PSC, tot i que en el fons té una conducta comprensible. El Montilla no vol un model de concert econòmic com el basc, i aquesta és una de les prioritats d'ERC. Ell s'estima més que l'Estat segueixi recaptant els impostos dels catalans, perquè sap que tenir la caixa és tenir la paella pel mànec. En canvi, a mi em sembla que l'administració catalana ha de recaptar els impostos sobre la renda i de societats, i després ha de negociar amb l'Estat una transferència que garanteixi la solidaritat entre territoris. Així es fa als països federals. Tinc la sensació que la idea d'Espanya dels socialistes està encara poc consensuada entre els seus líders i militants. Dubto que pensin el mateix Montilla i Maragall, per exemple. De fet he llegit textos d'Antoni Castells, el secretari d'economia del PSC, on defensa el federalisme fiscal. És la doble cara del socialisme català, és la tensió entre catalanisme i espanyolisme. En aquestes negociacions per formar govern veurem quin dels dos corrents s'imposa.
Crec que modificar el sistema de finançament és bàsic. Després ja hi haurà temps de definir prioritats i millorar els serveis de l'administració a Catalunya. No podem seguir suplicant el que ens pertoca, i aguantant el menysteniment del govern espanyol.
El govern espanyol ha fet públiques les dades d’inversió en R+D corresponents al 2002, i celebra que Espanya hagi assolit la xifra del 1,1% del PIB. En la lletra menuda, es comenta que Madrid és la primera CCAA en innovació (2%), seguida de País Basc, Navarra i Catalunya.En un estudi de l’economista Xavier Vives sobre 31 árees metropolitanes europees, es posa en evidència la magnitud de la crisi a la que s’enfronta l’economia catalana. Cap altra regió té més % de la població empleada a la indústria (només Stuttgart). La diferència amb les ciutats alemanyes és el grau d’innovació i la qualificació de la dotació de capital humà. Ells inverteixen més del 2% del PIB en R+D des de fa dècades, tenen un millor sistema educatiu (primari, secundari, professional i universitari) i a més a més controlen la propietat de les seves grans empreses. L’ampliació de la UE pot ser un drama per a la indústria catalana. No som competitius en qualitat i en alta tecnologia, i els productes que fabriquem són fàcilment replicables en països com Txèquia i Hongria, on els salaris són quatre vegades inferiors. En les conclusions de l’estudi de Xavier Vives, es posa de manifest que Catalunya viu del turisme i d’una indústria tradicional poc innovadora, i que només som bons en activitats d’esbarjo. Sorprèn observar els excel·lents resultats de Madrid en tots els àmbits d’estudi. Els governs espanyols de la democràcia han fet molt bé els deures. La possibilitat de ser seu de grans empreses, com Londres, París, Frankfurt, Amsterdam, Madrid, Milà o Brussel·les, no l’hem tingut mai perquè no tenim Estat ni tenim grans empreses. La de ser un territori innovador com Múnic, Lió, Hèlsinki, Estocolm, Berlín, Viena, Colònia o Stuttgart, està molt lluny d’acomplir-se. Es dóna la circumstància de que les regions més exitoses o bé tenen la capital de l’Estat, o bé pertanyen a països federals (Alemanya).Diuen les veus més ràncies d’Espanya que s’està plantejant un sistema de finançament insolidari des de Catalunya. Però jo crec que no ens podem seguir deixant estafar. Les ciutats i les regions poden invertir quan tenen els recursos per fer-ho. És absurd acumular competències sense disposar de les claus de la guardiola. Hem de recaptar, com els länder alemanys, i negociar una transferència solidària, però no podem seguir tolerant que a Madrid s’estigui invertint el doble en R+D i cinc vegades més en infrastructures. Estem perdent el tren de la competitivitat, i això pot tenir un altíssim cost social. Definitivament, hem estat víctimes del mal govern: D’un Estat que ha debilitat el rol econòmic de Catalunya invertint poc i prescindint de l’actiu que suposa una metròpoli com Barcelona; d’una Generalitat sense estratègia econòmica que mai no ha sabut negociar amb l’Estat, i ara d’un Ajuntament de Barcelona superficial que confón urbanisme amb innovació i que està convertint la ciutat en un parc temàtic.

No sé si votaré

Passen els dies i segueixo dubtant. A qui puc votar el 9 de març?

Les campanyes dels principals partits polítics no graviten al voltant dels respectius programes electorals i idees de país, sino més aviat sobre els defectes de l'adversari. El vot de la por, heus aquí el principal argument dels candidats. Voteu-me a mi, perquè si voteu als altres ens endinsarem en les tenebres.

I després està el tema de les propostes populistes, a les quals el PSOE porta algun temps abocant-s'hi. Primer van ser els 2.500 euros per a tots els nadons nascuts a partir del juliol de 2007, després els generosos ajuts al lloguer per als joves, i ahir l'anunci de Zapatero de tornar 400 euros a tots els declarants de l'IRPF. Aquesta bateria d'ajuts té un elevadíssim cost per a l'hisenda pública, i el pobre Pedro Solbes va encaixant els successius anuncis amb una flema encomiable. Però no costa imaginar-se'l blasfemant en privat sobre la qüestió, i preguntant-se com una ciència tan senzilla com l'economia pot resultar tan difícil d'entendre per als profans.

En definitiva, Zapatero s'està revelant com un autèntic ignorant en matèria econòmica, i quan entra en aquest terreny no pren decisions especialment progressistes (els ajuts abans esmentats són impropis d'un govern socialista i ni tan sols poden considerar-se liberals). Sense anar més lluny, fa un parell de setmanes el president seguia aferrant-se a les expectatives de creixement del PIB i exclamava: "Crear alarmismo injustificado sobre la economía puede dañar las expectativas y es lo menos patriótico que conozco". La seva sentència anava dirigida al PP, però també a tots aquells que -sense ser precisament del PP- creiem que hi ha un munt d'indicadors que posen en evidència la debilitat estructural de l'economia espanyola.

Per a mi, aquestes eleccions generals són un autèntic trencaclosques. Potser el meu grau d'exigència sigui massa elevat, però en aquests moments cap dels principals partits polítics mereix la meva confiança.

Em nego a anar a votar per una simple qüestió de por al PP, arguments que alguns utilitzen machaconament cada minut de campanya. Insultant la nostra intel·ligència.

La política hauria de ser alguna cosa més que un modus vivendi endogàmic restringit als militants o simpatitzants dels partits. En teoria, una democràcia ha de garantir la presa de decisions conforme a la voluntat general dels ciutadans, i la crua realitat és que els partits polítics no representen els interessos de la població. El sistema s'ha deteriorat tant que avui, al nostre país, les decisions es prenen d'acord als interessos dels partits. Les eleccions són la coartada que permet als governants parlar de la voluntat general, sense admetre que el suport popular obtingut a les urnes és molt dèbil i molt condicional. Cal anar-se'l guanyant dia a dia. No només cada quatre anys.

Quan algun candidat ho entengui, tindrà el meu suport.

Imatge: wordpress.com

Sobre la crisi econòmica de 2008

Publicat avui al setmanari El Triangle

Segons multitud d’opinions qualificades, aquest any 2008 que acabem d’encetar ens tocarà travessar una crisi econòmica. Els alarmistes auguren una recessió, que és aquella situació que es dona quan el Producte Interior Brut (PIB) d’un país creix negativament durant més de dos trimestres consecutius. Els més optimistes creuen en canvi que no passarà de ser un període breu de baix creixement.
El setmanari The Economist ja va predir fa menys d’un any que venien temps difícils per a l’economia espanyola. La seva anàlisi girava al voltant d’una idea bàsica que segueix absolutament vigent: el notable creixement econòmic espanyol dels darrers 10 anys s’ha fonamentat en un boom inflacionari de la immobiliària, la construcció i la banca, que ha comptat amb la valuosa empenta d’uns tipus d’interès baixos i d’una immigració massiva que ha proveït de mà d’obra sectors tan importants com la construcció, l’hostaleria i els serveis domèstics.
El PIB d’Espanya ha crescut en la darrera dècada a un ritme del 3,8% anual, gairebé el doble de la mitjana de l’Unió Europea. Ha estat una dècada prodigiosa per a alguns afortunats, i un miratge d’incertes conseqüències per a la majoria. Encara avui, polítics de tots els colors es feliciten per aquest sostingut augment del PIB, i afirmen que l’economia va bé.
Tanmateix, en un context de vaques tan grasses, costa justificar les circumstàncies a les que faré referència tot seguit. Més pròpies d’una economia estancada que no pas d’una economia en expansió.
Segons l’Euroíndex Laboral IESE-Adecco, el poder adquisitiu dels catalans és avui el mateix que el 1997. És a dir, que descomptant l’efecte de la inflació, el salari real mitjà no ha augmentat al nostre país. Per contra, tots els Estats membres de l’UE han vist créixer el seu poder de compra en la darrera dècada (en els casos del Regne Unit i Polònia per damunt del 20%). En l’actualitat, el salari mig espanyol és un 15% inferior a la mitjana europea.
Resulta extremadament contradictori que el país de l’UE que ha crescut més econòmicament sigui el fanalet vermell en augment de poder adquisitiu real.
Especialment si tenim en compte que des de 1997 el preu de l’habitatge ha augmentat un 150% a Espanya, i que aquesta és precisament la primera font de despeses de les famílies.
La principal conseqüència d’aquest evident desequilibri entre ingressos i despeses és l’increment astronòmic de l’endeutament de les famílies espanyoles, que segons l’UE el 2008 s’enfilarà fins al 130% del PIB.
En això ens assemblem a les principals economies mundials (EE UU, Japó, Regne Unit i Alemanya), països amb endeutaments familiars superiors al 100% del PIB. La diferència és que totes aquestes economies han vist augmentar el seus salaris reals des de 1997, i sobretot tenen una estructures econòmiques diversificades i competitives que, unides a elevats índexs de productivitat i innovació, els permeten aquestes alegries consumistes.
L’economia del nostre país haurà de fer front a un 2008 complicat i a un horitzó sembrat d’incerteses.
L’euro segueix cotitzant pels núvols respecte al dòlar, i això no facilita precisament l’augment de les exportacions i el control del nostre dèficit comercial estructural. El sector industrial és el més perjudicat per aquest enfortiment de l’euro. Males notícies sobretot per Catalunya, abanderada indiscutible de la indústria a Espanya.
Si a aquest context hi afegim una inflació interanual per sobre del 4%, tenim motius per a preocupar-nos. El Banc Central Europeu s’està esforçant en no apujar més els tipus d’interès, que estan actualment al 4%. Però se sap que la primera mesura de política monetària que prenen els bancs centrals en temps d’inflació és precisament apujar el preu del diner. Fer el contrari no respon a la més mínima lògica econòmica, però suposa un bàlsam per als milions de famílies que viuen endeutades fins a les celles i també per als empresaris que s’endeuten per a iniciar o consolidar els seus negocis. Definitivament, si observem les dades més recents de l’evolució del PIB podem seguir afirmant que l’economia va bé, però només des d’un anàlisi de la situació molt superficial i allunyat de tot rigor.
La realitat és que estem vivint una situació crítica, malgrat no hàgim entrat encara en un període recessió com el del període 1992-1993, ni poguem afirmar que això arribi mai a produir-se.
Convé assumir la insostenibilitat d’aquest model basat en estirar més el braç que la màniga. Un model que ha propiciat un creixement econòmic extraordinari sense augmentar la renda real d’una població que, a falta de majors ingressos, ha optat per mossegar l’esquer d’uns tipus d’interès insòlitament baixos i assumir quotes d’endeutament poc recomanables.
Davant d’aquest panorama, la nostra societat té pendent un canvi de filosofia radical, que consistirà bàsicament en millorar la qualitat de l’educació i la formació, i incrementar la inversió privada en R+D+i (recerca, desenvolupament i innovació).
Aquests són els dos determinants fonamentals de la productivitat, i a casa nostra constitueixen dos dels grans reptes pendents. Especialment en el camp de la indústria i l’energia.
Ens farà falta estar molt ben educats i ser molt innovadors quan arribin temps de recessió econòmica. Esperem que no sigui abans del 2030 si volem sortir-ne ben parats.

Hey / Gigantic

Gravació d'un concert celebrat a Londres el 1988 (ja fa vint anys!), on s'enllaçen dos dels grans temes de la sensacional banda de Boston. Dedicada als amanats dels Pixies:

Infame PP

En una mateixa setmana, el PP ha anunciat el fitxatge estrella de Manuel Pizarro i ha apartat de les llistes a Alberto Ruiz-Gallardón. La combinació d'aquestes dues informacions confirma definitivament que el PP segueix anclat en l'aznarisme. I mentre això sigui així, La Moncloa será inaccessible per a la dreta espanyola.
En un proper post em referiré a l'hipotètica marxa de Ruiz-Gallardón de la política després de les eleccions del 9 de març, i a tot allò que pot significar la seva renuncia pel futur del PP. I també pel futur del país, perquè aquesta dreta anacrònica ens carrega de raons dia rera dia a tots aquells que hem deixat de creure en Espanya.
En el seu moment, Pizarro assolí la presidència d'Endesa empès pel poder polític en temps de govern popular. I en l'exercici del seu càrrec tingué sempre present qui era el seu amo. Pizarro va dirigir l'elèctrica des del conservadurisme més absolut, sense pla estratègic ni idea de negoci, i amb una deficient estratègia internacional: "Había un Rey español que tenía como lema ningún conocimiento prematuro, ninguna decisión precipitada, ningún salto arriesgado. Yo creo que es un lema que hemos tenido en la compañía", afirmà en certa ocasió.
Però sempre hi ha un català disposat a despertar el Cid que tot bon Pizarro porta dins seu. I així és com Endesa, una empresa que cotitzava a la baixa davant la indiferència de l'univers inversor, va rebre una oferta de compra per part d'una altra empresa energètica... catalana! Gas Natural va percebre que el preu d'Endesa era assequible i que la seva gestió era manifestament millorable.
Aquella OPA va fer confluir els interessos de Pizarro i el PP, barrejant interessos econòmics i polítics en una única dimensió. Esperanza Aguirre va arribar a dir, per manifestar la seva oposició a l'OPA de Gas Natural, que Endesa no podia deixar de ser espanyola. Després van passar moltes coses. Finalment Pizarro va aconseguir crear valor pels seus accionistes amb la venda de la companyia. Els va prometre 45 euros per acció, i els va aconseguir. Va entestar-se en no vendre Endesa a los catalanes, i se'n va sortir.
El PP ha de tenir molts pocs recursos humans disponibles per presentar a Pizarro com un gran gestor i potencial ministre d'economia. I potser també cal ser molt innocent per pensar que Pizarro ha estat escollit per alguna cosa més que per la seva bel·ligerància amb Gas Natural (blandint la Constitució davant els accionistes) i per l'antològica escabatxina de polítics amateurs al Parlament de Catalunya en motiu de l'apagada del juliol.

Gaudiu d'aquesta gravació furtiva del líder espiritual del PP:



Imatge: elperiodicomediterraneo.com

Una polla xica...

Un exercici per començar la setmana. Intenteu memoritzar les paraules pronunciades per Salvador Dalí en aquest memorable video:



Hil·larant participació de Salvador Dalí en un programa de la TV americana:



Dalí i la televisió:

La millor pel·lícula de 2007

Sobre Sarkozy

Darrerament he detectat a Catalunya un corrent de simpatia envers el president francès. No és una admiració que provingui únicament de persones conservadores, ni molt menys. El que agrada de Nicolas Sarkozy a casa nostra va més enllà del seu programa de govern, i crec que té molt més a veure amb la seva personalitat activa, ferma i emprenedora. També agrada molt la seva capacitat de comunicar-se amb els ciutadans amb un estil directe i una voluntat de franquesa.
La progressiva desafecció que estem vivint els catalans respecte als partits polítics té molt a veure amb la falta de referents personals. I la política, quan esdevé impersonal i s'abandona als interessos mesquins de la partitocràcia, perd la seva ànima.
Existeix la percepció, molt extesa, de que els líders polítics catalans i espanyols es deuen primer al seu propi partit i després (només després) a la ciutadania. Els fets no fan altra cosa que certificar-ho, dia rera dia. Quantes eleccions primàries de veritat s'han celebrat en els darrers anys? Jo només recordo el triomf de José Luis Rodríguez Zapatero, quan el juny de 2000 va superar pels pèls a José Bono al Congrés Federal del PSOE. Ni Rajoy, ni Montilla, ni Mas, ni Duran, ni Hereu, ni Chacón han hagut de competir amb altres aspirants per ser nomenats candidats. Ens podem passar els dies i les nits criticant les impureses de la democràcia americana, però allà ens podrien donar moltes lliçons sobre la selecció de candidats. Provoca enveja sana observar la competència que està generant el duel entre Hillary Clinton i Barack Obama per obtenir la nominació demòcrata.
Potser a causa de la nostra inexperiència democràtica i als excessos autoritaris, existeix al nostre país una desconfiança atàvica cap a l'individualisme i a l'afirmació personal. En aquestes condicions, les persones amb capacitat de lideratge i una personalitat forta són vistes amb escepticisme pels partits polítics. Potser la figura de Pasqual Maragall sigui el més gran exponent d'aquesta conflicitivitat entre un líder i la seva pròpia formació política. Jordi Pujol, el sarkoziet català, no tingué aquest problema perquè ell era el partit.
A diferència dels principals polítics catalans i espanyols, Sarkozy no és un líder en mans del seu partit. És evident que és un home que actúa amb un alt grau d'independència, i que amb moltes de les seves decisions ha demostrat la seva aspiració de representar a una gran majoria de francesos. No són pocs els socialistes que han estat escollits per Sarkozy per ocupar càrrecs de responsabilitat, una conducta que posa de relleu el caràcter integrador del president francès. Diria que Alberto Ruiz-Gallardón també feu gala d'aquesta aversió al revantxisme polític en els seus temps de president de la Comunidad de Madrid (1995-2003). Potser per això no s'ha acabat de guanyar la confiança del PP, que sistemàticament li barra el pas cap a quotes més altes de poder.
Si volem buscar-li defectes a Sarkozy, també li trobarem. De fet, les seves virtuts, portades a l'extrem, el poden acabar perjudicant. El seu lideratge i la seva omnipresència, per exemple, deixen entreveure una desconfiança envers els seus col·laboradors. Sembla que no confii del tot en el treball en equip i en la delegació de responsabilitats. D'altra banda, la manera com ha gestionat la seva atzarosa vida sentimental es pot valorar des dels més diversos punts de vista. Però la difusió del seu affaire amb Carla Bruni és una peça que encaixa clarament en el trencaclosques personal de Sarkozy. Personatge ambiciós, ple de determinació, decidit i impulsiu. Ha conegut la bella Carla i no s'ho ha pensat dues vegades. Ja pensen en el matrimoni, i no fa ni dos mesos que Sarkozy es va divorciar.
Una altra causa de controvèrisa a França fou la decisió d'apujar-se el sou un 140% i situar-lo en els 240.000 euros bruts anuals. Em sembla una mesura raonable si tenim en compte que aquesta xifra segueix per sota dels salaris dels presidents dels EEUU, Regne Unit i Alemanya. Tampoc no és res de l'altre món si tenim en compte que Celestino Corbacho percep 231.000 euros bruts anuals per exercir els càrrecs de Presidente de la Diputació de Barcelona i Alcalde de L'Hospitalet de Llobregat.

The next President of the United States of America

Discurs de Barack Obama, després d'imposar-se a Hillary Clinton i a John Edwards a les primàries demòcrates d'Iowa (4 de gener de 2008). Fixeu-vos-hi bé. D'aquí a onze mesos, Obama serà el president del país més poderós del planeta:
"Escollim l'esperança, enlloc de la por (...) és el moment de comunicar als lobbistes, que creuen que els seus diners i la seva influència parlen més alt que les nostres veus, que no són ells els amos del nostre govern, que som nosaltres; i que som aquí per a recuperar-lo de nou".